Armando Pego Puigbó, Teología güelfa, Sevilla: Vitela Editorial, 2015, 184 pp

García Cruz, Rubén

Revistes Catalanes amb Accés Obert

109COMPRENDRE
Vol. 18/2 Any 2016
p. 109-121
Armando Pego Puigbó, Teología 
güelfa 
Sevilla: Vitela, 2015, 184 pàg.
Teología güelfa, d’Armando Pego Puig-
bó, és el segon volum de la seva Trilogía 
güelfa. Esperant encara l’aparició del tercer 
volum, que es titularà Memorias de un güel-
fo desterrado, aquest segon llibre, tal com 
adverteix l’autor mateix, no és un tractat 
teològic, sinó l’agabellament d’unes notes 
disperses, estètiques (9), provinents d’unes 
conviccions morals i religioses, que s’alcen, 
literàriament, sobre les runes d’un huma-
nisme caigut, meditat en el darrer tram del 
recorregut plantejat –una mena de Divina 
Comèdia a la inversa– en XXI Güelfos, el 
primer volum d’aquesta trilogia.
Aquestes «notes disperses i estètiques» 
són, precisament, una reflexió sobre el sen-
tit dels impulsos que havien traçat l’itinera-
ri de XXI Güelfos. L’autor els rellegeix recre-
ant l’espai que havia quedat penjat, segons 
deia, en el buit nihilista, entre els enderrocs 
d’una naturalesa caiguda: la de l’alta litera-
tura. Vol recrear-lo a més a més obrint-lo 
gramaticalment, exposant-lo escatològica-
ment vers un altre, vers aquell lloc teologal, 
aquella fuga per on davalla i es vessa sense 
mesura una Vida que el món no espera, ja 
que «si hom no espera l’inesperable, no el 
sabrà reconèixer» (Heràclit, Fr. 18).
Pego només assenyala aquest lloc teologal 
que, com la nova Jerusalem, no es conque-
reix sinó que «baixa del cel» (Ap 21,3). 
Però l’assenyala –escriu– desapareixent: 
projecta la seva silueta sobre el seu heterò-
nim Cavalcanti –«¿acaso no he decidido 
nombrarme Cavalcanti?» (165)–, el poeta 
amic de Dant, güelf, de qui pren la màsca-
ra dramàtica i amb el nom del qual signa 
fictíciament –no irrealment– també els 
trenta articles d’aquest nou llibre, acurada-
ment escollits, com l’anterior, de les entra-
des setmanals en el seu bloc Donna mi pre-
ga. També s’amaga en els autors amb qui 
dialoga en el seus articles, així com amb els 
seus enigmàtics amics que l’inspiren i reco-
manen.
Pego assenyala un lloc teologal, obre un 
espai literari, engendra una atmosfera on 
pugui irrompre una paraula sempre nova, 
veraç, insòlita, que un lector, murri i inqui-
et espiritualment, pot escoltar de forma 
inèdita. Sap que aquesta paraula, irreducti-
ble a qualsevol afany d’aprehensió racional, 
davalla «de dalt», de Déu. L’Etern és el que 
atrau Pego, i l’empeny a cercar-lo en la fra-
gilitat de la lletra nua, en els intersticis de 
les paraules, però en aquestes van marcades 
per una Paraula originària, la de Déu. Pa-
raula que ha esdevingut eloqüent en el si-
lenci de l’encarnació, loquaç «fins a l’ex-
trem» en l’ocultament de la creu. «Abocarse 
a la escritura desdibuja el propio rostro» 
(76): Pego escriu desdibuixant-se el rostre 
per, en darrera instància, deixar que Déu, 
des de fora, escrigui els contorns del seu 
rostre, els límits de la seva obra. «Se descen-
tra para que emerja su centro» (31) o, com 
li agrada dir amb relació a altres autors, la 
seva vida emergeix callada en la seva obra 
REssENyEs
COMPENDRE_VOL_18_2.indd   109 14/10/16   14:13
110 REssENyEs
p. 109-121
(171), i l’obra –l’espai que s’obre mística-
ment a Déu i en davalla– escriu l’autor.
Si el pensament que emergeix de la seva 
obra és rígidament insubornable i lliure de 
convencions i correccions polítiques, és per 
la gratuïtat –incomprensible per al món– 
de la seva darrera finalitat o crida: la recerca 
de Déu. En la litúrgia de la seva escriptura, 
que recrea l’espai que s’havia quedat suspès 
en el buit nihilista, pren la mà, com el seu 
«amic» Dant, del monjo i poeta Bernat de 
Claravall, primer autor que presenta en el 
«Paraíso» de XXI Güelfos, amagat en Teolo-
gía güelfa, però profundament influent en 
l’impuls monacal que travessa tots els ra-
cons d’aquesta obra. Des del silenci i la li-
túrgia de Claravall davalla, desposseït de si 
mateix, a la veritat que s’oculta en la lletra 
nua, l’eleva per assaborir sòbriament l’em-
briaguesa de l’amor de Déu. Cavalcanti és 
un güelf monacal (51) que escriu en un 
scriptorium urbà.
Aquests moviments teològics i literaris 
afaiçonen un estil d’escriptura singular, en-
tre la poesia i l’assaig, entre la precisió lin-
güística del stilnovisme i el frui del theoricus 
sermo, entre l’amor cortesà i l’affectus mo-
nàstic. Els capítols de Teología güelfa esde-
venen una mena de trajectes estètics inaca-
bats, oberts, marginals, per expressar, sense 
afany de domini, la gratuïtat d’una Bellesa 
que resplendeix amb una densitat especial 
allà on les formes s’esquincen. És una es-
criptura que brolla d’una mirada perspicaç 
i ingènua, sensible als signes humils però 
perseverants que dibuixen amb la seva pre-
carietat els contorns d’un mapa celeste, «la 
topografía errante de una dignidad católica 
que florece, aun helada, en el dinamismo 
de la tradición» (10). I una escriptura, per 
cert, que s’admira de la persistent resistèn-
cia que el nostre món (post)modern ofereix 
contra aquests signes, i que lluita per neu-
tralitzar-los.
La teologia d’un güelf és tradicional, 
però no retrògrada: conscient que Occi-
dent ha deixat de ser cristiana, no pretén 
restaurar cap passat sub species aeternitatis, 
sinó contemplar, estoicament, el buit apo-
calíptic dels nostres dies, suportar escato-
lògicament la ferida del nihilisme hic et 
nunc. Però la seva teologia és inevitable-
ment política. Partidari del papat, sap que 
en la lluita contra l’Imperi no està sola-
ment en joc el symbolon de la potestas i 
l’auctoritas; ja no és possible la subordina-
ció ni la supremacia de l’una envers l’altre. 
Cavalcanti retrocedeix per recobrar la dis-
tància mística entre l’Església i l’Imperi on 
es pugui respirar la puresa d’un aire que ve 
d’un altre lloc. Denuncia amb una profun-
da sagacitat les temptatives imperials de 
neutralitzar l’Església mundanitzant-la, i 
desemmascara la temptació de l’Església de 
dissoldre «activament» el seu misteri quan 
intenta fer-se intel·ligible a un món tecno-
científic, hereu de la Il·lustració, i alhora 
nihilista, que fa temps que li ha girat l’es-
quena. Els temps del tron i de l’altar s’han 
acabat en totes les seves formes (25), i si 
l’Església vol ser lliure i atiar el seu esperit 
profètic, ha d’assumir que la seva constitu-
ció mateixa és divina i s’oposa, inevitable-
ment, als poders del món. Aquests poders 
temporals no deixaran mai de considerar 
una provocació, àdhuc una agressió, la re-
sistència de l’Església a deixar-se absorbir 
per l’Estat. 
Per això, el programa polític de l’Esglé-
sia, conscient que el Regne de Crist que 
COMPENDRE_VOL_18_2.indd   110 14/10/16   14:13
111COMPRENDRE
Vol. 18/2 Any 2016
p. 109-121
ella promou no es complirà en aquesta ter-
ra, s’ha de preparar per assistir, no pas a 
una «inmanentización escatológica del Re-
ino universal en un mundo globalizado» 
(17), sinó, com diu Henri de Lubac –i Ca-
valcanti repeteix com una jaculatòria–, «a 
la perpetua derrota del bien. Aunque nun-
ca se desanima, no por eso se entrega a la 
utopía» (57). Davant la seducció gnòstica 
i mil·lenarista, Cavalcanti anhela albirar 
una Creació renovada, la del bé i de l’amor, 
la de les mans i el costat de Crist (33). 
Aquest és el lloc teologal que el món no 
comprendrà mai (cf. 1Co 1,18), d’on da-
valla l’esperança dels insignificants, defici-
ents, inútils, d’on tot el que brilla rep la 
llum: la nit de la creu, on Crist, desposseït 
de tot poder, revela tota la seva autoritat 
divina, vessa els seus misteris (sagraments). 
Aquest és el lloc on l’artista i el poeta des-
cobreixen la seva tasca, que «no es antici-
par la casa del Padre sino recobrar lo único 
que el hombre ha vivido realmente: lo per-
dido» (81).
Cavalcanti cerca, literàriament, els de-
serts del nostre món com a lloc teologal on 
veu renéixer l’humanisme caigut. Com els 
Pares del Desert (segles iii-iv), Cavalcanti 
apunta l’exigència de fugir a llocs solitaris, 
com a reacció contra els valors mundans i 
contra la mundanització de l’Església, i re-
nunciant als béns materials i als lligams so-
cials i professionals, afirmar amb radicalitat 
la recerca de Déu i la prioritat de l’Evange-
li en l’existència de l’home. Cavalcanti, es-
trany a la mentalitat tecnocientífica domi-
nant, foraster en un món de correccions 
polítiques que pretén dominar l’esperit 
humà, cerca el silenci i la solitud d’un mo-
nestir, que es troba en el desert de la ciutat, 
enmig d’un xivarri que dissimula una bui-
dor insuportable, per contemplar, com a 
poeta, la seva salvació: «¿No será, pues, que 
de la soledad debería renacer un humanis-
mo radical que, a tientas, en busca de una 
gramática escatológica, nos tense hasta el 
límite del ser, donde lo Uno expresa la Di-
ferencia y la Muerte se transfigura en Glo-
ria?» (77-78).
Un güelf viu aquesta tensió escatològica; 
espera que a través de les humanitats, cri-
dades a anticipar el destí etern de l’home, 
es recobri la icona divina de la Creació. 
Però aquesta gràcia no està exempta d’un 
«esfuerzo tenso y terso, casi sobrehumano» 
(10). Sabrà que el monjo és el continuador 
natural del màrtir? La fugida al desert –que 
no és del món sinó un mirar-lo de cara–, 
les exigències monàstiques de la pregària i 
l’ascesi, tenen com a fi cercar Déu, assolir 
la vida eterna; la literatura «monàstica» de 
Cavalcanti no redueix «escolàsticament» 
l’existència, ni es refugia en un immobilis-
me dogmàtic, sinó que la disposa per assu-
mir el risc d’una obertura, i com un homo 
viator, l’exposa a esperar apressadament el 
cel nou i la terra nova. És un aprendre a 
escoltar i a obeir la realitat, pobra i senzilla, 
en una schola caritatis –el monestir fami-
liar– que transforma els cors.
Teología güelfa recorre, com s’ha dit an-
teriorment, el camí invers de XXI Güelfos: 
no són les conseqüències de la caiguda de 
les humanitats, sinó un recull de trajectes 
estètics que remunten vers la seva restaura-
ció. Els moviments d’un güelf no són atza-
rosos, sinó dirigits per un íntim corrent 
que els empeny vers aquell lloc teologal, 
aquell punt de fuga, al voltant del qual gira 
l’estructura del llibre. Durant la primera 
COMPENDRE_VOL_18_2.indd   111 14/10/16   14:13
112 REssENyEs
p. 109-121
part, Cavalcanti davalla, a través de les se-
ves lectures franceses, pel camí de decadèn-
cia per on la cultura moderna ha conduït 
les humanitats. En un món que ha crucifi-
cat el Logos no hi ha espai per a l’Església, 
i ja no pot existir més que en el buit del 
desert, on descobreix que se li ha preparat 
un lloc. El desert és el lloc de l’empobri-
ment, de la penúria i de la temptació; és el 
lloc on es lliuren els combats espirituals 
contra les amenaces que volen desproveir la 
gramàtica de tota escatologia. Autors com 
Louis Bouyer o Henri de Lubac mostren 
el caràcter recusant que els atribueix un 
güelf com Cavalcanti, a fi de reprendre «la 
marcha por el tiempo y la eternidad, vis-
lumbrando entre ambos la gloria del que 
ha de venir» (49). D’altres, com Maurice 
Blanchot o Michel de Certeau, cerquen, 
entre l’espai buit de les runes de l’humanis-
me, les obertures d’un altre lloc; Robert 
Bresson o George Bernanos s’admiren que 
la glòria de Déu es manifesti amagada en la 
feblesa, en l’abandonament, en el rebuig, 
en la mort. Destaca, però, en aquesta pri-
mera part, Léon Bloy, qui manifesta la in-
quietant posició d’un güelf modern en un 
món que sofreix amnèsia de l’etern: «me 
interesa sobre todo su profundo conoci-
miento de que, entre el principio y el fin, 
nos movemos en la melancolía del Paraíso 
terrenal, abrumados por las consecuencias 
de la Caída» (80).
En la segona part, dedicada als autors 
anglesos, més serena, les ferides causades 
per la caiguda són pacificades, mai guari-
des. El desert és lloc de penúria i combat 
espiritual, però també el del rejoveniment 
i deseiximent; la solitud esdevé misteriosa-
ment fecunda. Cavalcanti planteja aquesta 
nova perspectiva en el camí recorregut per 
la cultura i la fe modernes, seguint l’expe-
riència que va des de Thomas More fins al 
beat J.H. Newman. Els anglogüelfos, ama-
rats de la lectura de la pàgina sagrada, re-
cuperen la gramàtica i la poesia en els seus 
scriptoria urbans, i amb una llibertat que 
revela una veritat que no és d’aquest món, 
el seu testimoni (martyrion) davant l’hege-
monia del poder temporal és una ultima 
ratio sobre el caràcter militant d’aquesta 
vida, que la litúrgia expressa amb radicali-
tat i s’encarrega d’actualitzar com en les 
paraules que T. S. Eliot posa en boca de 
Thomas Beckett: «Contra la bestia hemos 
luchado / y hemos vencido. Debemos sólo 
vencer / ahora, sufriendo. Ésta es la victo-
ria más fácil. / Ahora es el triunfo de la 
Cruz, ahora / ¡abrid la puerta! Lo ordeno» 
(95). El silenci modèlic de Thomas More, 
l’esperança que desborda les ombres de la 
derrota de Robert Southwell, les llàgrimes 
de John Dowland, l’alegria de Charles 
Dickens o la ingènua mirada del P. Brown 
de G.K. Chesterton ajuden a descobrir en 
els signes les petjades de la veritat i el bé. 
Destaca en aquesta segona part, com a 
vector güelf, la figura del cardenal 
Newman i el seu darrer sermó com a an-
glicà.
La tercera part, la «música extremada» 
dels autors hispànics, és el moment con-
templatiu de l’obra. El desert fa callar el 
soroll que distreu l’home del seu destí úl-
tim, ans el despulla de tot per lliurar-se no-
més a Déu. «Dios vive en el corazón del 
hombre cuando este corazón vive despren-
dido de todo lo que no es Él» (136); «des-
haciéndonos de los ruidos, que impiden 
oír realmente, el hombre camina en el co-
COMPENDRE_VOL_18_2.indd   112 14/10/16   14:13
113COMPRENDRE
Vol. 18/2 Any 2016
p. 109-121
nocimiento de sí hasta su olvido por iden-
tificación con Cristo» (169). Cavalcanti 
constata que poques coses són importants 
en aquesta vida, però algunes contribuei-
xen a fer-les dignes de si mateixes: un mo-
tet de Cristóbal de Morales, la paraula viva 
de Joan Maragall o la mirada de Diego de 
Velázquez.
No es pot acabar aquesta recensió sense 
esmentar una inquietud pedagògica que 
suscita aquesta lectura. Cavalcanti, dester-
rat d’un sistema educatiu que expulsa, amb 
els seus criteris mercantilistes, les humani-
tats dels seus programes, tal com va criticar 
en el darrer capítol de XXI Güelfos, cerca en 
el desert la tensió escatològica d’on emer-
geixi un humanisme radical, significatiu, 
que anticipi alguna cosa del destí últim de 
l’home. Com els primers monjos, foraster 
d’uns valors mundans que ofeguen l’esperit 
humà, Cavalcanti cerca el silenci del mo-
nestir per llegir i escriure, sense cap altra 
raó que la lloança a la glòria de Déu, però 
també sap que aquesta tasca no és solitària. 
Cavalcanti cerca el monestir, que tradicio-
nalment a Occident ha mantingut viva la 
torxa de la cultura, com una schola carita-
tis, per explorar, escatològicament i comu-
nitàriament, la literatura, la pintura, la 
música, tot esperant ser transformat en la 
imatge divina que aquestes remeten. Teolo-
gía güelfa és un cenobi literari on Caval-
canti, monjo güelf, dialoga amb la seva 
comunitat d’autors i amics, deixant que 
emergeixi una incipient manera de mirar, 
d’escoltar, de llegir, d’escriure, tan antiga i 
tan nova!
Rubén GARCÍA CRUZ
Facultat de Teologia de Catalunya
Éric Hoppenot, Maurice Blanchot 
et la tradition juive 
Paris: Éditions Kimé, 2015, 576 pàg.
Éric Hoppenot, professor agregat de 
Lletres Modernes i doctor en Literatura 
Francesa, ensenya actualment a l’eSPe de 
París-Universitat de la Sorbona i és mem-
bre del grup CerilaC de la Universitat De-
nis Diderot. Ja fa temps que ha centrat la 
seva recerca tant en l’obra de Maurice 
Blanchot (1907-2003) com en el paper de 
la tradició bíblica en la literatura contem-
porània; ha estudiat els arxius de Blanchot 
i ha estat l’editor d’alguns dels seus textos; 
codirigeix les col·leccions «Résonances de 
Maurice Blanchot» i «Archives Maurice 
Blanchot», i ha codirigit també el Cahier de 
l’Herne dedicat al mateix autor; és el res-
ponsable, alhora, del portal web «Maurice 
Blanchot et ses contemporains» (http://
www.mauriceblanchot.net).
El present llibre representa l’aportació 
més important de l’autor als estudis sobre 
Maurice Blanchot. És fruit de la seva tesi 
doctoral, que ja havia propiciat alguns cur-
sos sobre el tema. Es tracta d’un treball 
acurat i amb un gran aparell crític, que té 
com a objectiu posar en relleu la importàn-
cia de l’intertext bíblic veterotestamentari 
en la conformació de l’obra blanchotiana. 
En aquest sentit aporta, d’una banda, una 
lectura aprofundida de l’obra de Blanchot 
en relació amb la tradició jueva, i de l’altra, 
una lectura renovada del mateix pensa-
ment jueu des de la perspectiva del judais-
me reformat o liberal, a partir de la seva 
fecunditat en la literatura i la filosofia con-
temporànies. Representa també, en un cert 
sentit, un contrapunt substantiu al debat al 
COMPENDRE_VOL_18_2.indd   113 14/10/16   14:13


Armando Pego Puigbó, Teología güelfa

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert