El desenvolupament tardà del llenguatge
es defineix com la complexització de la llengua amb posterioritat a l’adquisició inicial i durant
els primers anys d’escolarització. En aquest context, aquest treball cerca descriure com succeeix
aquest procés en nens de tres poblacions diferents: desenvolupament típic (DT), trastorn específic
del llenguatge (TEL) i discapacitat intel·lectual (DI). Per això, s’analitzen, des d’una perspectiva
funcional-discursiva, les narracions orals de tres grups de nens xilens. La mostra la constituïren
escolars amb DT=41, TEL=38 i DI=17, els quals van recontar una història presentada en format
audiovisual. Dels resultats, en destaca que la diferència entre els tres grups no radica en la quantitat
de vincles interclausulars utilitzats, sinó en els tipus de relacions interclausulars que prefereixen
per a construir les seves narracions a l’interior dels paquets de clàusules.Later language development is defined as
the increase in language complexity that occurs after the period of initial acquisition and during
earlier years of schooling. In this context, this paper aims to describe how this process occurs in
three different children populations: typical development (TD), specific language impairment
(SLI) and intellectual disability (ID). To do this, the oral narratives of three groups of Chilean
children are analyzed from a functional-discourse perspective. The sample consisted of TD=41,
SLI=38 and ID=17 school-aged children, who retold a story presented in audiovisual format.
The results show that the difference between the three groups is not based in the amount of
interclause links used, but in the interclause relation types they prefer to build their stories into
clause packages. The results indicate that the difference between the three groups is not based
in the amount of interclause links used, but in the interclause relation types they prefer to build
their stories into clauses packages
