Lluís Font, Pere (2016)Cristianisme i modernitat: Per una inculturació moderna del cristianismeBarcelona: Fundació Joan Maragall / Editorial Cruïlla, 347 p.ISBN 978-84-661-4028-7Lluís Font, Pere (2016)Cristianisme i modernitat: Per una inculturació moderna del cristianismeBarcelona: Fundació Joan Maragall / Editorial Cruïlla, 347 p.ISBN 978-84-661-4028-7Lluís Font, Pere (2016)Cristianisme i modernitat: Per una inculturació moderna del cristianismeBarcelona: Fundació Joan Maragall / Editorial Cruïlla, 347 p.ISBN 978-84-661-4028-

Mensa Valls, Jaume

Enrahonar An international journal of theoretical and practical reason

Obra ressenyada: Pere LLUÍS FONT, Cristianisme i modernitat: per una inculturació moderna del cristianisme. Barcelona: Fundació Joan Maragall / Editorial Cruïlla, 2016

Mensa i Valls, Jaume

Diposit Digital de Documents de la UAB

Ressenyes Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 58, 2017  131i que, per tant, involucra els nostres sen-tits. És un estat d’ànim que no sabem si prové de «fora» o de «dintre», és a dir, de nosaltres mateixos, perquè formem part d’una unitat que transcendeix el «jo inte-rior» i «el món exterior». Marta Tafalla, en el text «Paisaje y sensorialidad», proposa parlar d’entorn en comptes de paisatge per descriure aquesta experiència «no dualista» del món. Per ella, el concepte tradicional de paisatge, que té el seu origen durant el Renaixe-ment europeu, forma part d’un paradig-ma cognitiu limitat, ja que hauria privile-giat la visió i la distància. Contràriament, el «model de l’entorn», el model propi dels «naturalistes» segons la crítica d’Allen Carlson, a qui Tafalla segueix en aquest punt, implica la «immersió»; per tant, l’abolició de la distància, de la separació epistemològica entre subjecte i objecte, i també la multisensorialitat. És en aquest aspecte que Tafalla posa èmfasi en un sentit menystingut per la tradició paisat-gística: l’olfacte. Els dos darrers capítols del llibre, el primer escrit per Joan Nogué i el segon, per Pol Capdevila, insisteixen en la im-portància de les emocions a l’hora d’en-tendre el paisatge. Amb tot, el primer ho fa des de l’interior de la tradició geogrà-fica i el segon, analitzant la pel·lícula de Mercedes Álvarez El cielo gira (2004). El llibre Teoría y paisaje II: Paisaje y emoción. El resurgir de las geografías emo-cionales és un treball excel·lent i rigorós per introduir-se en el camp de les noves geografies emocionals. M’hauria agradat trobar-hi, això no obstant, una contextu-alització històrica més precisa sobre aquest «ressorgiment» i, alhora, algun estudi de la influència que aquestes geo-grafies tenen en el si de l’actual economia de les emocions.Bernat Lladó MasEuroaula. Escola Universitària de Turisme (Barcelona)http://dx.doi.org/10.5565/rev/enrahonar.1031Lluís Font, Pere (2016)Cristianisme i modernitat: Per una inculturació moderna del cristianismeBarcelona: Fundació Joan Maragall / Editorial Cruïlla, 347 p.ISBN 978-84-661-4028-7«[E]l cristianisme del segle xxi, a Occi-dent, serà il·lustrat o no serà» (p. 45). Aquesta, em sembla, és una de les con-clusions o fins i tot —gosaria dir— la conclusió principal del llibre. Pere Lluís Font, professor d’Història de la Filosofia Moderna i de Filosofia de la Religió des de la creació de la nostra universitat (1968) fins l’any 2004 —quan es va ju-bilar— i col·laborador habitual de la nostra revista, ens ofereix en aquest llibre una reflexió molt pensada, madura, sobre «l’aclimatació del cristianisme a la modernitat o, dit altrament, la incultu-ració moderna del cristianisme» (p. 9). El llibre és resultat de la XV Aula Joan Maragall i aplega una selecció d’assaigs publicats en part anteriorment, però ara ordenats i revisats, que «conjuguen, di-rectament o indirectament, tres idees fonamentals: cristianisme, modernitat i inculturació. I tots tenen com a tema de fons el de l’essència del cristianisme, que les successives inculturacions ajuden a desvelar» (p. 9).El llibre està estructurat en un pròleg (p. 9-12) i catorze capítols agrupats en vuit blocs. El capítol 1 (p. 15-45), «Cris-tianisme i modernitat: Per una incultu-132  Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 58, 2017 Ressenyesració moderna del cristianisme» (bloc i, «Introducció»), dóna títol al llibre, en comenta els motius principals i defineix els conceptes en joc. El bloc ii, «Cristia-nisme», enclou un capítol, el segon, de caràcter sistemàtic, d’«Aproximació a l’essència del cristianisme» (p. 49-74) i un altre, el tercer, més històric, intitulat «Imatges de Déu en la història europea: Construcció històrica de la idea cristiana de Déu» (p. 75-112). El bloc iii, «Esglé-sia», comprèn els assaigs «Església, secu-larització i pluralisme» (capítol 4, p. 115-133) i «Del règim de cristiandat al de laïcitat» (capítol 5, p. 135-142). El pri-mer «advoca per un nou paradigma eclesial en temps de secularització i de pluralisme, i el segon ressegueix històri-cament alguns moments de la “construc-ció” i de la “desconstrucció” del règim de cristiandat, que dóna pas a l’adveniment del règim de laïcitat» (p. 10). El bloc iv pren com a objecte de reflexió la «Incul-turació» del cristianisme en l’època anti-ga i medieval (capítol 7, «Sobre la incul-turació grecoromana del cristianisme», p. 161-175) i en l’Europa moderna (capítol 6, «Sobre la inculturació europea moder-na del cristianisme», p. 145-160), el tema central del llibre. El bloc v («Dos refe-rents majors») està molt relacionat amb l’anterior i d’alguna manera n’és una con-creció, perquè sant Agustí, el primer dels dos referents (capítol 8, «Agustí o la recer-ca de l’antiguitat tardana: Les “Confes-sions”», p. 179-196), «exemplifica per a nosaltres la inculturació grecoromana del cristianisme a l’antiguitat tardana en el marc de la filosofia dominant a la seva època (la platònica)» (p. 10), i Pascal, el segon referent (capítol 9, «Pascal, pensa-dor cristià a l’aurora de la modernitat», p. 197-236), «planteja lúcidament a l’ini-ci de la modernitat quasi tots el proble-mes relatius a la compatibilitat del cristi-anisme amb aquesta» (p. 10). Segurament perquè aquests dos pensadors han exercit una gran influència en l’autor de l’obra, «la inclusió d’aquests dos assaigs en el llibre voldria ser al mateix temps un tes-timoni de gratitud i un acte d’homenat-ge» (p. 10). El bloc vi («Context català») analitza problemes particulars de la in-culturació del cristianisme a casa nostra i és format per dos capítols: el 10, «Passat i present de les relacions entre la fe cris-tiana i la cultura catalana» (p. 239-258), i l’11, «Cristianisme i pensament en la cultura catalana contemporània» (p. 259-271). El bloc vii, «Dos assaigs teològics», aplega dos capítols que, més que reflexi-ons sobre cristianisme, modernitat i in-culturació, són dos exemples concrets sobre com es pot fer teologia des del pa-radigma de la inculturació moderna: l’un versa «Sobre els miracles i la providència» (capítol 12, p. 275-300) i l’altre «Sobre la vida després de la mort» (capítol 13, p. 301-330). Finalment, el bloc viii és un apèndix (capítol 14, «Conversa amb Ig-nasi Boadas sobre la inculturació moder-na del cristianisme», p. 333-347) que forma un díptic amb el bloc i.Deia abans que aquest llibre ens ofe-reix una reflexió madura, molt pensada, sobre la inculturació moderna del cristi-anisme. Ja de molt jove, quan tot just havia acabat els estudis de Filosofia a França i estudiava Teologia a l’Institut Catholique de Tolosa —tenia poc més de vint anys—, Pere Lluís es plantejà aquest tema (p. 18): Vaig provar de pensar la fe cristiana, d’una banda, per descomptat en el regis-tre escolàstic que era el de la majoria dels meus professors; però també, d’altra banda i al mateix temps, a partir del bagatge de filosofia moderna que havia adquirit prèviament, tenint com a refe-rents principals Descartes i Kant, els dos filòsofs clau de la modernitat. Una certa intuïció m’havia fet albirar que l’opera-ció no era temerària, i que si la teologia resistia la possibilitat de prendre’s serio-sament aquests dos filòsofs, això seria com travessar les Termòpiles: la resta seria fàcil. Vaig voler fer, doncs, la veri-ficació acadèmica de la meva intuïció prèvia. I l’invent va funcionar. Aquesta Ressenyes Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 58, 2017  133experiència, feta sense trencadissa, em va vacunar contra la por catòlica al pensa-ment modern i em va convèncer de la possibilitat de la inculturació moderna del cristianisme. Podríem dir, doncs, que la causa pròxima del llibre és la celebració de la XV Aula Maragall, i la causa remota, tota una vida de reflexió sobre aquest tema. Precisament per aquesta raó és una obra molt densa, molt rica conceptual-ment, amb un bon grapat de propostes, observacions, matisos, etc. i difícil d’en-cabir en una síntesi de poques pàgines. Com que el lector ja té una idea general del llibre pel sumari que n’hem fet, m’agradaria centrar-me en les idees cen-trals (cristianisme, inculturació, moder-nitat, i la relació que tenen) seguint-ne la introducció.Què és, però, per a Pere Lluís el cris-tianisme? Com les altres religions mono-teistes (judaisme i islam) i a diferència de les religions còsmiques o orientals, el cristianisme afirma l’existència d’un déu transcendent, personal i creador. Arrela en el monoteisme moral del judaisme i en potencia l’universalisme, l’amor de Déu i la persona com a terme de la relació amb Déu. L’esperança messiànica jueva es realitza en Jesús de Natzaret. El cristi-anisme neix quan un grup de seguidors de Jesucrist proclama la fe en la seva re-surrecció i l’identifica amb el Messies esperat. La clau del cristianisme és, doncs, la fe en Jesucrist, el qual és Déu humanament i home divinament. Ser cristià és imitar Jesús. La salvació oferta per Déu, però, s’estén més enllà del cris-tianisme; el test de l’autenticitat cristiana (donar menjar a qui té fam, ajudar el ne-cessitat, visitar el malalt, etc.), paradoxal-ment, és una praxi no específicament cristiana. Finalment, a diferència del ju-daisme i de l’islam, el cristianisme distin-geix clarament l’àmbit de la política de l’àmbit religiós.Tota religió, i particularment el cris-tianisme, s’expressa sempre en el context d’una cultura determinada i a la vegada transcendeix aquesta cultura. Incultura-ció, en aquest context, significa ‘aclima-tació del cristianisme a diverses cultures’. Cultura és un concepte emparentat amb paradigma, per bé que cultura és molt més extens. Amb Hans Küng, Pere Lluís distingeix diversos paradigmes de cristia-nisme: el neotestamentari, l’hel·lenístic, el medieval occidental (que perviu en el catolicisme), el protestant i el modern. Aquest darrer és encara emergent i es ca-racteritza per la inculturació moderna, l’ecumenisme i el diàleg interreligiós. I la modernitat, què és? No és una es-sència, sinó un procés històric i cultural de gran abast. Tindria els precedents en mo-viments del segle xiv (els anomenats aver-roisme llatí, l’ockhamisme i el primer huma-nisme) que qüestionen l’edifici alhora teològic, polític i cultural de la cristiandat. Les grans etapes són el Renaixement, el barroc, la Il·lustració, el romanticisme, etc. fins als nostres dies. Segons l’autor, l’anomenada postmodernitat en seria el darrer tram. La modernitat té tres caracte-rístiques transversals: l’emancipació com a objectiu, la racionalitat com a mètode i la secularització com a música de fons. Pere Lluís constata que cap d’aquestes caracte-rístiques implica necessàriament l’abolició de la religió. L’apoteosi hegelianonietz-scheniana de la «mort de Déu» és la termi-nal d’un dels ramals de la modernitat, però no forma part de la mateixa transver-salitat. I quines són les característiques de la filosofia moderna? L’autonomia respec-te de la teologia, els girs antropològic i gnoseològic, l’encaminament cap a una metafísica crítica, és a dir, no dogmàtica i no entesa com a ciència.Cristianisme, inculturació i moder-nitat són els tres conceptes en joc. Com es relacionen, però, entre ells? Comen-cem per la valoració cristiana de la mo-dernitat. Després de constatar que la modernitat no pot ser acollida ni rebut-jada en bloc, l’autor fa tres considera-cions. Primera: vista globalment, la mo-134  Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 58, 2017 Ressenyesdernitat presenta aspectes inquietants: és una cultura construïda sovint al marge de l’Església, crítica envers el cristianisme. Aquesta crítica s’explica en part pel ma-teix cristianisme: «només una cultura de matriu cristiana pot haver produït un Voltaire o un Nietzsche» (p. 33). Les ca-racterístiques transversals de la moderni-tat poden ésser assumibles per un cristi-anisme lúcid. El cristianisme ha de mirar l’emancipació i el foment de l’autonomia personal amb bons ulls. El cristianisme és la religió del Lógos, no li ha de fer por, doncs, la raó. Segona consideració: la se-cularització ben entesa pot aportar aspec-tes positius al cristianisme. La modernitat és fruit del mateix cristianisme: dessacra-lització de la natura (creació); distinció clara entre l’àmbit polític i el religiós; els valors democràtics (igualtat, fraternitat i llibertat o els drets humans) són alhora il·lustrats i cristians. Tercera considera-ció: podem distingir, observa Pere Lluís, tres graus d’acceptació de la modernitat per part del cristianisme:a)  L’integrisme, caracteritzat pel rebuig militant de la modernitat cultural (ac-cepta, però, uns altres aspectes de la modernitat, com ara l’economia, l’es-tat o les aportacions de la ciència).b)  El restauracionisme: afegeix, als as-pectes positius anteriors, els efectes de les revolucions democràtiques (de ve-gades, amb certa nostàlgia de la cris-tiandat). Sovint manifesta un recel envers les ciències biològiques o envers possibles excessos de l’hermenèutica historicocrítica. c)  La receptivitat crítica: aquesta ten-dència valora positivament els aspec-tes de la modernitat que accepta el res-tauracionisme i hi afegeix els efectes de la revolució intel·lectual: científica i filosòfica.I com valora l’autor cadascuna d’aquestes tres tendències?: l’integrisme «em sembla suïcida» i el restauracionis-me, «tímid». L’única opció és la recepti-vitat crítica: «Crec que el cristianisme actual ha de perdre la por a la filosofia moderna (com el cristianisme antic va perdre la por a la filosofia grega) i s’ha d’obrir a la renovació teològica que aque-lla possibilita, si no vol continuar pecant contra la intel·ligència» (p. 38).Després de la valoració cristiana de la modernitat, passem a la valoració moder-na del cristianisme. El cristianisme ha de ser sensible a les crítiques que se n’hagi fet des de la modernitat. La modernitat ha estat crítica amb el cristianisme, però el cristianisme modern també ha fet molta autocrítica, que en part és coinci-dent amb la de la modernitat. Els com-ponents cristians de la modernitat i el paper del cristianisme en la construcció d’aquesta són elements que predisposen la cultura moderna a ser receptiva envers el cristianisme o almenys envers un cert tipus de cristianisme. El grau de recepti-vitat entre cultura moderna i cristianisme és correlatiu: la cultura moderna laica es considera incompatible amb l’integrisme, és molt crítica amb el restauracionisme i es mostra críticament receptiva amb l’actitud cristiana de receptivitat crítica envers la modernitat. Els cristianisme pot ajudar a humanitzar la modernitat.I quin és el futur del cristianisme? El teòleg J.-M. Tillard (Som nosaltres els úl-tims cristians?, Barcelona, Claret, 1998) va afirmar: «no som els darrers cristians, però certament som els darrers de tot un estil de cristianisme» (p. 40). Certament, ens trobem davant d’una nova incultu-ració del cristianisme i el Concili Vaticà II en representa tot just el desglaç. Cal anar molt més enllà, no n’hi ha prou amb un canvi de llenguatge o d’estil. La inculturació moderna del cristianisme comporta una renovació del pensament i, en conseqüència, de l’imaginari. A-quest nou paradigma cristià ha d’assumir plenament la revolució intel·lectual i la revolució democràtica de la modernitat. El cristianisme es juga el seu futur a Eu-Ressenyes Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 58, 2017  135ropa (o a Occident) i ha de superar la prova de la contrastació amb la cultura moderna. Per això, «el cristianisme del segle xxi, a Occident, serà il·lustrat o no serà» (p. 45).Agraïm al professor i mestre Pere Lluís la publicació d’aquest llibre tan lúcid i valent. Lúcid, per la seva anàlisi de la modernitat i del cristianisme; valent, per la seva proposta de cristianisme «mo-dern», «il·lustrat». En un ambient de (sub)cultura teològica esporuguida, que massa sovint s’expressa encara amb cate-gories pròpies de l’escolàstica medieval, arrecerada de vegades en la nostàlgia d’un passat que no tornarà, la proposta de Pere Lluís és valenta, desacomplexada, perspicaç, optimista. Mira de fit a fit cap al futur. És una veu d’esperança que crida en el desert del pessimisme cristià actual. El camí que proposa és l’únic camí possible. En definitiva, recomanem a filòsofs i no filosòfs, a cristians i no cris-tians, la lectura meditada d’aquest llibre. I, per acabar, donem l’enhorabona a l’au-tor (i a la Fundació Joan Maragall)!Jaume Mensa VallsUniversitat Autònoma de Barcelonahttp://dx.doi.org/10.5565/rev/enrahonar.1166Adrián Escudero, Jesús (2016)Guía de lectura de Ser y tiempo de Martin Heidegger (vol. 1) Barcelona: Herder Editorial, 392 p. ISBN 9788425434402La editorial Herder publicó por vez pri-mera el año pasado uno de los textos más solicitados en las últimas décadas por estudiantes, investigadores e interesados en filosofía: una guía de lectura destinada a la que se considera una de las obras cumbre del pensar filosófico del siglo xx, a saber, Ser y tiempo (Sein und Zeit, 1927). Elaborada por el profesor Jesús Adrián Escudero, quien atesora una re-conocida y dilatada experiencia en la edi-ción, traducción y publicación de escritos del filósofo alemán, tal guía representa un didáctico y novedoso manual que fa-cilita el acceso ya no solo al prolijo texto de SyT, sino también al polifacético pen-samiento de su autor, Martin Heidegger.Si nos preguntásemos en qué radica la mencionada novedad, la respuesta no se haría esperar: en la sugerente propues-ta hermenéutica, prácticamente inédita, del profesor Adrián; aquella que encuen  tra en la ética del cuidado la línea directriz de las reflexiones heideggerianas. A primera vista, pues, pueden apreciarse considerables rasgos de parentesco entre Ser y tiempo y la tradición antigua del cuidado de sí (en su doble vertiente grie-ga y latina de la epimeleia heautou y la cura sui, respectivamente). En ambos casos, se trata de desplegar la posibilidad de un sí mismo más intenso, esencial y propio […].Partiendo del hecho (factum existen-ciario) de que el humano es aquel ente cuya preocupación primordial estriba en su modo de ser y de estar-en-el-mundo, su esencia queda definida en virtud de la pregunta por su propia existencia, esto es, en la posibilidad de cuestionar lo que es. Desde esta perspectiva, todo cuestiona-miento por el ser queda arraigado en la base del existir humano mismo; existir que se encuentra siempre insertado en un 

Ressenyes

Jaume Mensa Valls

Crossref

Lluís Font, Pere (2016). Cristianisme i modernitat: Per una inculturació moderna del cristianisme

Lluís Font, Pere (2016)
Cristianisme i modernitat: Per una inculturació moderna del cristianisme
Barcelona: Fundació Joan Maragall / Editorial Cruïlla, 347 p.
ISBN 978-84-661-4028-

Directory of Open Access Journals

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Ressenyes Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 58, 2017  131
i que, per tant, involucra els nostres sen-
tits. És un estat d’ànim que no sabem si 
prové de «fora» o de «dintre», és a dir, de 
nosaltres mateixos, perquè formem part 
d’una unitat que transcendeix el «jo inte-
rior» i «el món exterior». 
Marta Tafalla, en el text «Paisaje y 
sensorialidad», proposa parlar d’entorn en 
comptes de paisatge per descriure aquesta 
experiència «no dualista» del món. Per 
ella, el concepte tradicional de paisatge, 
que té el seu origen durant el Renaixe-
ment europeu, forma part d’un paradig-
ma cognitiu limitat, ja que hauria privile-
giat la visió i la distància. Contràriament, 
el «model de l’entorn», el model propi 
dels «naturalistes» segons la crítica d’Allen 
Carlson, a qui Tafalla segueix en aquest 
punt, implica la «immersió»; per tant, 
l’abolició de la distància, de la separació 
epistemològica entre subjecte i objecte, i 
també la multisensorialitat. És en aquest 
aspecte que Tafalla posa èmfasi en un 
sentit menystingut per la tradició paisat-
gística: l’olfacte. 
Els dos darrers capítols del llibre, el 
primer escrit per Joan Nogué i el segon, 
per Pol Capdevila, insisteixen en la im-
portància de les emocions a l’hora d’en-
tendre el paisatge. Amb tot, el primer ho 
fa des de l’interior de la tradició geogrà-
fica i el segon, analitzant la pel·lícula de 
Mercedes Álvarez El cielo gira (2004). 
El llibre Teoría y paisaje II: Paisaje y 
emoción. El resurgir de las geografías emo-
cionales és un treball excel·lent i rigorós 
per introduir-se en el camp de les noves 
geografies emocionals. M’hauria agradat 
trobar-hi, això no obstant, una contextu-
alització històrica més precisa sobre 
aquest «ressorgiment» i, alhora, algun 
estudi de la influència que aquestes geo-
grafies tenen en el si de l’actual economia 
de les emocions.
Bernat Lladó Mas
Euroaula. Escola Universitària de Turisme (Barcelona)
http://dx.doi.org/10.5565/rev/enrahonar.1031
Lluís Font, Pere (2016)
Cristianisme i modernitat: Per una inculturació moderna del cristianisme
Barcelona: Fundació Joan Maragall / Editorial Cruïlla, 347 p.
ISBN 978-84-661-4028-7
«[E]l cristianisme del segle xxi, a Occi-
dent, serà il·lustrat o no serà» (p. 45). 
Aquesta, em sembla, és una de les con-
clusions o fins i tot —gosaria dir— la 
conclusió principal del llibre. Pere Lluís 
Font, professor d’Història de la Filosofia 
Moderna i de Filosofia de la Religió des 
de la creació de la nostra universitat 
(1968) fins l’any 2004 —quan es va ju-
bilar— i col·laborador habitual de la 
nostra revista, ens ofereix en aquest llibre 
una reflexió molt pensada, madura, 
sobre «l’aclimatació del cristianisme a la 
modernitat o, dit altrament, la incultu-
ració moderna del cristianisme» (p. 9). 
El llibre és resultat de la XV Aula Joan 
Maragall i aplega una selecció d’assaigs 
publicats en part anteriorment, però ara 
ordenats i revisats, que «conjuguen, di-
rectament o indirectament, tres idees 
fonamentals: cristianisme, modernitat i 
inculturació. I tots tenen com a tema de 
fons el de l’essència del cristianisme, que 
les successives inculturacions ajuden a 
desvelar» (p. 9).
El llibre està estructurat en un pròleg 
(p. 9-12) i catorze capítols agrupats en 
vuit blocs. El capítol 1 (p. 15-45), «Cris-
tianisme i modernitat: Per una incultu-
132  Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 58, 2017 Ressenyes
ració moderna del cristianisme» (bloc i, 
«Introducció»), dóna títol al llibre, en 
comenta els motius principals i defineix 
els conceptes en joc. El bloc ii, «Cristia-
nisme», enclou un capítol, el segon, de 
caràcter sistemàtic, d’«Aproximació a 
l’essència del cristianisme» (p. 49-74) i 
un altre, el tercer, més històric, intitulat 
«Imatges de Déu en la història europea: 
Construcció històrica de la idea cristiana 
de Déu» (p. 75-112). El bloc iii, «Esglé-
sia», comprèn els assaigs «Església, secu-
larització i pluralisme» (capítol 4, p. 115-
133) i «Del règim de cristiandat al de 
laïcitat» (capítol 5, p. 135-142). El pri-
mer «advoca per un nou paradigma 
eclesial en temps de secularització i de 
pluralisme, i el segon ressegueix històri-
cament alguns moments de la “construc-
ció” i de la “desconstrucció” del règim de 
cristiandat, que dóna pas a l’adveniment 
del règim de laïcitat» (p. 10). El bloc iv 
pren com a objecte de reflexió la «Incul-
turació» del cristianisme en l’època anti-
ga i medieval (capítol 7, «Sobre la incul-
turació grecoromana del cristianisme», 
p. 161-175) i en l’Europa moderna (capítol 
6, «Sobre la inculturació europea moder-
na del cristianisme», p. 145-160), el tema 
central del llibre. El bloc v («Dos refe-
rents majors») està molt relacionat amb 
l’anterior i d’alguna manera n’és una con-
creció, perquè sant Agustí, el primer dels 
dos referents (capítol 8, «Agustí o la recer-
ca de l’antiguitat tardana: Les “Confes-
sions”», p. 179-196), «exemplifica per a 
nosaltres la inculturació grecoromana del 
cristianisme a l’antiguitat tardana en el 
marc de la filosofia dominant a la seva 
època (la platònica)» (p. 10), i Pascal, el 
segon referent (capítol 9, «Pascal, pensa-
dor cristià a l’aurora de la modernitat», 
p. 197-236), «planteja lúcidament a l’ini-
ci de la modernitat quasi tots el proble-
mes relatius a la compatibilitat del cristi-
anisme amb aquesta» (p. 10). Segurament 
perquè aquests dos pensadors han exercit 
una gran influència en l’autor de l’obra, 
«la inclusió d’aquests dos assaigs en el 
llibre voldria ser al mateix temps un tes-
timoni de gratitud i un acte d’homenat-
ge» (p. 10). El bloc vi («Context català») 
analitza problemes particulars de la in-
culturació del cristianisme a casa nostra i 
és format per dos capítols: el 10, «Passat 
i present de les relacions entre la fe cris-
tiana i la cultura catalana» (p. 239-258), 
i l’11, «Cristianisme i pensament en la 
cultura catalana contemporània» (p. 259-
271). El bloc vii, «Dos assaigs teològics», 
aplega dos capítols que, més que reflexi-
ons sobre cristianisme, modernitat i in-
culturació, són dos exemples concrets 
sobre com es pot fer teologia des del pa-
radigma de la inculturació moderna: l’un 
versa «Sobre els miracles i la providència» 
(capítol 12, p. 275-300) i l’altre «Sobre 
la vida després de la mort» (capítol 13, 
p. 301-330). Finalment, el bloc viii és un 
apèndix (capítol 14, «Conversa amb Ig-
nasi Boadas sobre la inculturació moder-
na del cristianisme», p. 333-347) que 
forma un díptic amb el bloc i.
Deia abans que aquest llibre ens ofe-
reix una reflexió madura, molt pensada, 
sobre la inculturació moderna del cristi-
anisme. Ja de molt jove, quan tot just 
havia acabat els estudis de Filosofia a 
França i estudiava Teologia a l’Institut 
Catholique de Tolosa —tenia poc més 
de vint anys—, Pere Lluís es plantejà 
aquest tema (p. 18): 
Vaig provar de pensar la fe cristiana, 
d’una banda, per descomptat en el regis-
tre escolàstic que era el de la majoria dels 
meus professors; però també, d’altra 
banda i al mateix temps, a partir del 
bagatge de filosofia moderna que havia 
adquirit prèviament, tenint com a refe-
rents principals Descartes i Kant, els dos 
filòsofs clau de la modernitat. Una certa 
intuïció m’havia fet albirar que l’opera-
ció no era temerària, i que si la teologia 
resistia la possibilitat de prendre’s serio-
sament aquests dos filòsofs, això seria 
com travessar les Termòpiles: la resta 
seria fàcil. Vaig voler fer, doncs, la veri-
ficació acadèmica de la meva intuïció 
prèvia. I l’invent va funcionar. Aquesta 
Ressenyes Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 58, 2017  133
experiència, feta sense trencadissa, em va 
vacunar contra la por catòlica al pensa-
ment modern i em va convèncer de la 
possibilitat de la inculturació moderna 
del cristianisme. 
Podríem dir, doncs, que la causa 
pròxima del llibre és la celebració de la 
XV Aula Maragall, i la causa remota, 
tota una vida de reflexió sobre aquest 
tema. Precisament per aquesta raó és una 
obra molt densa, molt rica conceptual-
ment, amb un bon grapat de propostes, 
observacions, matisos, etc. i difícil d’en-
cabir en una síntesi de poques pàgines. 
Com que el lector ja té una idea general 
del llibre pel sumari que n’hem fet, 
m’agradaria centrar-me en les idees cen-
trals (cristianisme, inculturació, moder-
nitat, i la relació que tenen) seguint-ne 
la introducció.
Què és, però, per a Pere Lluís el cris-
tianisme? Com les altres religions mono-
teistes (judaisme i islam) i a diferència de 
les religions còsmiques o orientals, el 
cristianisme afirma l’existència d’un déu 
transcendent, personal i creador. Arrela 
en el monoteisme moral del judaisme i en 
potencia l’universalisme, l’amor de Déu 
i la persona com a terme de la relació 
amb Déu. L’esperança messiànica jueva 
es realitza en Jesús de Natzaret. El cristi-
anisme neix quan un grup de seguidors 
de Jesucrist proclama la fe en la seva re-
surrecció i l’identifica amb el Messies 
esperat. La clau del cristianisme és, 
doncs, la fe en Jesucrist, el qual és Déu 
humanament i home divinament. Ser 
cristià és imitar Jesús. La salvació oferta 
per Déu, però, s’estén més enllà del cris-
tianisme; el test de l’autenticitat cristiana 
(donar menjar a qui té fam, ajudar el ne-
cessitat, visitar el malalt, etc.), paradoxal-
ment, és una praxi no específicament 
cristiana. Finalment, a diferència del ju-
daisme i de l’islam, el cristianisme distin-
geix clarament l’àmbit de la política de 
l’àmbit religiós.
Tota religió, i particularment el cris-
tianisme, s’expressa sempre en el context 
d’una cultura determinada i a la vegada 
transcendeix aquesta cultura. Incultura-
ció, en aquest context, significa ‘aclima-
tació del cristianisme a diverses cultures’. 
Cultura és un concepte emparentat amb 
paradigma, per bé que cultura és molt 
més extens. Amb Hans Küng, Pere Lluís 
distingeix diversos paradigmes de cristia-
nisme: el neotestamentari, l’hel·lenístic, 
el medieval occidental (que perviu en el 
catolicisme), el protestant i el modern. 
Aquest darrer és encara emergent i es ca-
racteritza per la inculturació moderna, 
l’ecumenisme i el diàleg interreligiós. 
I la modernitat, què és? No és una es-
sència, sinó un procés històric i cultural de 
gran abast. Tindria els precedents en mo-
viments del segle xiv (els anomenats aver-
roisme llatí, l’ockhamisme i el primer huma-
nisme) que qüestionen l’edifici alhora 
teològic, polític i cultural de la cristiandat. 
Les grans etapes són el Renaixement, el 
barroc, la Il·lustració, el romanticisme, 
etc. fins als nostres dies. Segons l’autor, 
l’anomenada postmodernitat en seria el 
darrer tram. La modernitat té tres caracte-
rístiques transversals: l’emancipació com a 
objectiu, la racionalitat com a mètode i la 
secularització com a música de fons. Pere 
Lluís constata que cap d’aquestes caracte-
rístiques implica necessàriament l’abolició 
de la religió. L’apoteosi hegelianonietz-
scheniana de la «mort de Déu» és la termi-
nal d’un dels ramals de la modernitat, 
però no forma part de la mateixa transver-
salitat. I quines són les característiques de 
la filosofia moderna? L’autonomia respec-
te de la teologia, els girs antropològic i 
gnoseològic, l’encaminament cap a una 
metafísica crítica, és a dir, no dogmàtica i 
no entesa com a ciència.
Cristianisme, inculturació i moder-
nitat són els tres conceptes en joc. Com 
es relacionen, però, entre ells? Comen-
cem per la valoració cristiana de la mo-
dernitat. Després de constatar que la 
modernitat no pot ser acollida ni rebut-
jada en bloc, l’autor fa tres considera-
cions. Primera: vista globalment, la mo-
134  Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 58, 2017 Ressenyes
dernitat presenta aspectes inquietants: és 
una cultura construïda sovint al marge de 
l’Església, crítica envers el cristianisme. 
Aquesta crítica s’explica en part pel ma-
teix cristianisme: «només una cultura de 
matriu cristiana pot haver produït un 
Voltaire o un Nietzsche» (p. 33). Les ca-
racterístiques transversals de la moderni-
tat poden ésser assumibles per un cristi-
anisme lúcid. El cristianisme ha de mirar 
l’emancipació i el foment de l’autonomia 
personal amb bons ulls. El cristianisme és 
la religió del Lógos, no li ha de fer por, 
doncs, la raó. Segona consideració: la se-
cularització ben entesa pot aportar aspec-
tes positius al cristianisme. La modernitat 
és fruit del mateix cristianisme: dessacra-
lització de la natura (creació); distinció 
clara entre l’àmbit polític i el religiós; els 
valors democràtics (igualtat, fraternitat i 
llibertat o els drets humans) són alhora 
il·lustrats i cristians. Tercera considera-
ció: podem distingir, observa Pere Lluís, 
tres graus d’acceptació de la modernitat 
per part del cristianisme:
a)  L’integrisme, caracteritzat pel rebuig 
militant de la modernitat cultural (ac-
cepta, però, uns altres aspectes de la 
modernitat, com ara l’economia, l’es-
tat o les aportacions de la ciència).
b)  El restauracionisme: afegeix, als as-
pectes positius anteriors, els efectes de 
les revolucions democràtiques (de ve-
gades, amb certa nostàlgia de la cris-
tiandat). Sovint manifesta un recel 
envers les ciències biològiques o envers 
possibles excessos de l’hermenèutica 
historicocrítica. 
c)  La receptivitat crítica: aquesta ten-
dència valora positivament els aspec-
tes de la modernitat que accepta el res-
tauracionisme i hi afegeix els efectes 
de la revolució intel·lectual: científica 
i filosòfica.
I com valora l’autor cadascuna 
d’aquestes tres tendències?: l’integrisme 
«em sembla suïcida» i el restauracionis-
me, «tímid». L’única opció és la recepti-
vitat crítica: «Crec que el cristianisme 
actual ha de perdre la por a la filosofia 
moderna (com el cristianisme antic va 
perdre la por a la filosofia grega) i s’ha 
d’obrir a la renovació teològica que aque-
lla possibilita, si no vol continuar pecant 
contra la intel·ligència» (p. 38).
Després de la valoració cristiana de la 
modernitat, passem a la valoració moder-
na del cristianisme. El cristianisme ha de 
ser sensible a les crítiques que se n’hagi 
fet des de la modernitat. La modernitat 
ha estat crítica amb el cristianisme, però 
el cristianisme modern també ha fet 
molta autocrítica, que en part és coinci-
dent amb la de la modernitat. Els com-
ponents cristians de la modernitat i el 
paper del cristianisme en la construcció 
d’aquesta són elements que predisposen 
la cultura moderna a ser receptiva envers 
el cristianisme o almenys envers un cert 
tipus de cristianisme. El grau de recepti-
vitat entre cultura moderna i cristianisme 
és correlatiu: la cultura moderna laica es 
considera incompatible amb l’integrisme, 
és molt crítica amb el restauracionisme 
i es mostra críticament receptiva amb 
l’actitud cristiana de receptivitat crítica 
envers la modernitat. Els cristianisme pot 
ajudar a humanitzar la modernitat.
I quin és el futur del cristianisme? El 
teòleg J.-M. Tillard (Som nosaltres els úl-
tims cristians?, Barcelona, Claret, 1998) 
va afirmar: «no som els darrers cristians, 
però certament som els darrers de tot un 
estil de cristianisme» (p. 40). Certament, 
ens trobem davant d’una nova incultu-
ració del cristianisme i el Concili Vaticà 
II en representa tot just el desglaç. Cal 
anar molt més enllà, no n’hi ha prou 
amb un canvi de llenguatge o d’estil. La 
inculturació moderna del cristianisme 
comporta una renovació del pensament 
i, en conseqüència, de l’imaginari. A-
quest nou paradigma cristià ha d’assumir 
plenament la revolució intel·lectual i la 
revolució democràtica de la modernitat. 
El cristianisme es juga el seu futur a Eu-
Ressenyes Enrahonar. An International Journal of Theoretical and Practical Reason 58, 2017  135
ropa (o a Occident) i ha de superar la 
prova de la contrastació amb la cultura 
moderna. Per això, «el cristianisme del 
segle xxi, a Occident, serà il·lustrat o no 
serà» (p. 45).
Agraïm al professor i mestre Pere 
Lluís la publicació d’aquest llibre tan 
lúcid i valent. Lúcid, per la seva anàlisi de 
la modernitat i del cristianisme; valent, 
per la seva proposta de cristianisme «mo-
dern», «il·lustrat». En un ambient de 
(sub)cultura teològica esporuguida, que 
massa sovint s’expressa encara amb cate-
gories pròpies de l’escolàstica medieval, 
arrecerada de vegades en la nostàlgia d’un 
passat que no tornarà, la proposta de 
Pere Lluís és valenta, desacomplexada, 
perspicaç, optimista. Mira de fit a fit cap 
al futur. És una veu d’esperança que 
crida en el desert del pessimisme cristià 
actual. El camí que proposa és l’únic 
camí possible. En definitiva, recomanem 
a filòsofs i no filosòfs, a cristians i no cris-
tians, la lectura meditada d’aquest llibre. 
I, per acabar, donem l’enhorabona a l’au-
tor (i a la Fundació Joan Maragall)!
Jaume Mensa Valls
Universitat Autònoma de Barcelona
http://dx.doi.org/10.5565/rev/enrahonar.1166
Adrián Escudero, Jesús (2016)
Guía de lectura de Ser y tiempo de Martin Heidegger (vol. 1) 
Barcelona: Herder Editorial, 392 p. 
ISBN 9788425434402
La editorial Herder publicó por vez pri-
mera el año pasado uno de los textos más 
solicitados en las últimas décadas por 
estudiantes, investigadores e interesados 
en filosofía: una guía de lectura destinada 
a la que se considera una de las obras 
cumbre del pensar filosófico del siglo xx, 
a saber, Ser y tiempo (Sein und Zeit, 
1927). Elaborada por el profesor Jesús 
Adrián Escudero, quien atesora una re-
conocida y dilatada experiencia en la edi-
ción, traducción y publicación de escritos 
del filósofo alemán, tal guía representa 
un didáctico y novedoso manual que fa-
cilita el acceso ya no solo al prolijo texto 
de SyT, sino también al polifacético pen-
samiento de su autor, Martin Heidegger.
Si nos preguntásemos en qué radica 
la mencionada novedad, la respuesta no 
se haría esperar: en la sugerente propues-
ta hermenéutica, prácticamente inédita, 
del profesor Adrián; aquella que encuen 
 
tra en la ética del cuidado la línea directriz 
de las reflexiones heideggerianas. 
A primera vista, pues, pueden apreciarse 
considerables rasgos de parentesco entre 
Ser y tiempo y la tradición antigua del 
cuidado de sí (en su doble vertiente grie-
ga y latina de la epimeleia heautou y la 
cura sui, respectivamente). En ambos 
casos, se trata de desplegar la posibilidad 
de un sí mismo más intenso, esencial y 
propio […].
Partiendo del hecho (factum existen-
ciario) de que el humano es aquel ente 
cuya preocupación primordial estriba en 
su modo de ser y de estar-en-el-mundo, su 
esencia queda definida en virtud de la 
pregunta por su propia existencia, esto es, 
en la posibilidad de cuestionar lo que es. 
Desde esta perspectiva, todo cuestiona-
miento por el ser queda arraigado en la 
base del existir humano mismo; existir 
que se encuentra siempre insertado en un 


https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/download/v58-mensa/1166-pdf-ca

Lluís Font, Pere (2016). Cristianisme i modernitat: Per una inculturació moderna del cristianisme

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB

Crossref

Directory of Open Access Journals

Revistes Catalanes amb Accés Obert