Aritzeta, Margarida

Revistes Catalanes amb Accés Obert

 Ressenyes 175
Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203
oLLer, Narcís: Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries, edició 
d’Enric Cassany i Arnau Soler Pejoan; pròleg d’Enric Cassany, Valls: Cosse-
tània Edicions, 2014; «Biblioteca Narcís Oller» 10.
marGarida aritzeta
Universitat Rovira i Virgili, Departament de Filologia Catalana, Tarragona
margarida.aritzeta@urv.cat
Aquest volum de Memòries de Narcís Oller aplega les Memòries literàries, que 
havien estat publicades l’any 1962 pel fill de l’autor, Joan Oller i Rabassa,1 i les 
Memòries teatrals, que havia publicat el 2001 Enric Gallén.2 Conté un pròleg 
d’Enric Cassany (ps. 9-22), un índex d’obres citades i un índex onomàstic. El 
conjunt es llegeix amb una gran amenitat.
L’interès d’aquesta edició és múltiple. D’una banda perquè posa a l’abast del 
lector actual de Narcís Oller uns textos que són fonamentals per a l’estudi crític 
de la seva obra i per al coneixement del seu context literari i vital i que, en el cas de 
les Memòries literàries, ja no es trobaven al mercat. D’altra banda, perquè hi 
afegeix les Memòries teatrals, que l’autor havia escrit com a colofó de les prime-
res, deixant constància de quines havien estat les seves ocupacions un cop tancada 
la seva etapa de narrador i novel·lista, i que no s’havien publicat amb el bloc ini-
cial; els editors, doncs, les han restituïdes al lloc que els tocava, donant unitat a la 
publicació d’aquest material autobiogràfic. I finalment perquè els editors també 
han restituït el text primigeni d’Oller, que l’edició de 1962 havia alterat i corregit 
en excés. El text actual no es basa en les edicions anteriors, sinó en els manuscrits 
originals i, tancades les polèmiques lingüístiques a l’entorn de la reforma fabriana, 
respecta totalment la llengua de l’autor. Hi fa, això sí, les actualitzacions de pun-
tuació necessàries per a la seva bona comprensió lectora i simplifica al màxim els 
signes tipogràfics, sobretot en l’edició de les notes, per no fer-ne pesada la presen-
tació. El lector actual, doncs, té a les mans una edició primigènia i completa, sense 
les interferències degudes als prejudicis de les modes i a la pugna amb les idees 
estètiques i lingüístiques de les generacions que van conviure amb Narcís Oller i 
les que el van succeir.
Tal com ja saben els estudiosos d’Oller i pot comprovar fàcilment el lector 
actual, el gruix de les Memòries està format per dues menes de textos: el redactat 
memorialístic pròpiament dit, que l’autor escriu a manera de cartes que adreça a 
l’escriptora Víctor Català, d’estil narratiu i evolució cronològica, en què resse-
gueix la història dels seus llibres. I les notes, presentades en bloc i a continuació 
d’aquest primer text, que esplaien detalls i anècdotes que haurien tallat el ritme 
1. Narcís Oller: Memòries literàries. Història dels meus llibres, Barcelona: Aedos, 
1962.
2. Narcís Oller: Memòries teatrals (edició a cura d’Enric Gallén), Barcelona: La 
Magrana, 2001.
Llengua_literatura_27.indd   175 9/2/17   14:32
176 Llengua & Literatura, 27, 2017
Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203
del text principal o reprodueixen textualment crítiques i articles publicats, així 
com correspondència redactada o rebuda amb motiu de la preparació o publica-
ció dels seus llibres o de les traduccions. Són unes notes extenses i prolixes que 
s’enduen la major part del gruix del volum (330 ps. d’un total de 607) i que evi-
dencien la voluntat objectivadora del text per part de Narcís Oller. 
El pròleg d’Enric Cassany destaca l’interès i l’actualitat d’aquestes Memòries. 
Es tracta d’un document, diu, text narratiu i notes, que combina autobiografia, 
crònica literària i crònica històrica. En aquest document Narcís Oller es cons-
trueix i es mostra com a autor i com a personatge utilitzant el mateix mètode 
objectiu que fa servir en la seva narrativa de ficció, sense introspeccions, de ma-
nera que, «com en els personatges de les seves novel·les, l’interior es revela només 
en fets i actes susceptibles de ser narrats» (p. 14). Amb aquest procediment, diu 
Cassany, Narcís Oller pretén una «reconstrucció fidel, de testimoni autèntic» 
(p. 15), que dóna el to a les Memòries i acaba fent-les creïbles i útils al lector que 
hi busqui un punt de vista objectiu i el retrat d’una època.
Oller enceta el seu periple amb els seus inicis literaris i la relació amb el seu 
cosí i crític Josep Yxart i el també crític Joan Sardà. A partir d’aquí, fa una breu 
història de cada llibre, «sempre més externa que no pas estètica» (p. 15), i confia 
el valor de cada obra a la percepció del públic i a l’opinió dels altres, que docu-
menta de manera prolixa a l’apartat de notes. Cassany destaca les paraules d’Oller, 
que es defineix a si mateix més com un novel·lista que no pas un literat —en el 
sentit que no fa reflexions estètiques ni pretén erigir-se en intel·lectual—, per fer 
notar que es tracta d’algú que s’ha proposat anotar el testimoni del seu temps i 
l’estat de la recepció de les seves obres, i que és el conjunt del que aporta i la ma-
nera honesta com ho fa el que converteix en fiable el seu testimoni. I això és im-
portant per als lectors i per a la crítica, perquè «tota aproximació a l’obra d’Oller 
ha hagut de prendre la seva autorepresentació com a punt de partida i, en molts 
sentits, confrontar-s’hi» (p. 17).
Són diversos els punts d’interès i d’amenitat que ens ofereixen aquestes Me-
mòries i que Cassany apunta al seu pròleg. Per una part, ens ofereixen una crònica 
acolorida i rica del seu temps de plenitud literària, que va de mitjan 70 del segle xix 
a la primera dècada del segle xx. D’altra part, es beneficien del talent narratiu 
d’Oller, que ens fa entrar en les situacions que descriu a través de la descripció, dels 
diàlegs, del domini de la tècnica narrativa, com si expliqués un relat però s’afanyés 
immediatament a documentar-lo profusament amb dades i textos. D’aquesta ma-
nera, les Memòries ens mostren l’estat de l’ús del català literari en el marc espanyol, 
els problemes de les edicions i de les traduccions. Ens deixen veure el que va inten-
tar la tríada Oller-Yxart-Sardà, en tant que escriptors del seu temps, que es propo-
sen la conquesta de la literatura moderna (p. 17) i que, per tal d’aconseguir-ho, es 
relacionen amb el bo i millor de les Lletres a Espanya —amb José Maria de Pereda, 
amb el rus Isaac Pavlovsky, amb Emília Pardo Bazán, amb Galdós, etc. I es presen-
ten a París, al grénier dels Goncourt, es tracten amb Zola. I situen la narrativa cata-
lana en el concert de veus d’Europa, d’igual a igual.
Llengua_literatura_27.indd   176 9/2/17   14:32
 Ressenyes 177
Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203
Diu Cassany que a les seves Memòries i a la seva obra, Oller es deixa empor-
tar per l’optimisme, que aconsegueix el seu clímax en l’Exposició Universal de 
1888, i que després decau, com decau, o més aviat s’estronca, la seva producció. 
«Fins al 1892 o 1893, o fins a La febre d’or, es podria dir que la novel·lística 
d’Oller se n’encomana», d’aquest optimisme (p. 18). A partir de la publicació de 
Pilar Prim, el 1906, Oller queda fora del món literari, que es decanta per uns al-
tres models estètics i «troba refugi en les traduccions i el teatre» (p. 19). És aquest 
refugi el que ens proporciona una crònica acolorida de l’estat ben trist del teatre 
català de la segona dècada del segle xx, quan el far de la seva novel·lística ja ha 
declinat definitivament. Veiem com neixen per a l’espectacle figures com l’actriu 
Margarida Xirgu. Parla de traduccions, d’assaigs, de representacions, de teatres, 
de directors i actors.
Narcís Oller escrivia aquests textos al llarg dels anys 1911-1916 i n’allargava 
la vigència fins a 1920. Només les Memòries Teatrals parlen del temps de l’escrip-
tura. L’autor ja és un home dolgut, que se sent marginat pels més joves —primer 
modernistes i després noucentistes—, que rebutgen el realisme en general i la 
novel·la en particular. Té consciència, però, de la importància de la seva obra i del 
bagatge de la seva generació, en què ha destacat amb una singularitat absoluta, a 
Espanya i a Europa, i construeix aquests textos a manera d’herència. Per això 
deixa dit que no vol que es publiquin fins després de la seva mort.
Algú podria pensar, veient el volum, que té a les mans un text memorialístic 
i un aparat de notes que es podria estalviar de llegir si volgués. Però no és així de 
cap manera. Les notes, a part de ser la demostració objectiva d’allò que s’explica, 
que no és una invenció ni una fantasia de l’autor, poden ser llegides amb la ma-
teixa curiositat i amenitat que el text principal. Perquè en realitat potser no hi ha 
un text principal i un aparat de notes, sinó dues menes de textos sotmesos a la 
lectura en què en els primers s’argumenta i es relata, mentre que en els segons es 
constaten i es proven els motius de l’argumentació. A les notes també hi trobem, 
i justificades pel fet que es tracta de correspondència o escrits privats, amplifica-
cions de caràcter personal, íntim, però que no pel fet de ser documents privats 
tenen un menor interès per conèixer el context de l’autor i de l’època, com per 
exemple les cartes que detallen l’amistat amb l’escriptor Josep Maria de Pereda i 
els tràngols a què el sotmet la vida; o la relació d’Oller amb el seu cosí Yxart i el 
també amic íntim, el crític Joan Sardà, i l’escruixidora descripció de com aquest 
contreu la tuberculosi que l’acabarà portant a la tomba. O com, de resultes de 
l’interès que li manifesta Pérez Galdós per saber què està passant amb mossèn 
Cinto Verdaguer, el van a veure i Oller escriu una crònica d’aquesta visita, que 
inclou postals acolorides d’indrets i situacions, de converses que transcriu fidel-
ment, deixant translluir un fons escabrós que l’autor s’afanya a provar de no jut-
jar. Hi podem veure una història exacta de la recepció dels seus llibres i el context 
en què es gesten i es publiquen: els Jocs Florals, les revistes literàries, la Barcelona 
del seu temps, les seves estades a Valls i a la Cerdanya, el Madrid de la política i 
de les Lletres, la Barcelona de l’Exposició Universal —explicació que compta 
Llengua_literatura_27.indd   177 9/2/17   14:32
178 Llengua & Literatura, 27, 2017
Llengua & Literatura. Núm. 27 (2017), ps. 103-203
amb un gran nombre de pàgines—, la seva estada a París, etc. A les notes també 
hi trobem les proves del grau de complicitat que existia amb els escriptors espa-
nyols del seu temps i també les polèmiques que hi mantenia sobre el tema de si 
perdia el temps o no publicant en una llengua com el català.
Enric Cassany fa notar al pròleg que aquestes Memòries configuren un llegat 
autobiogràfic i memorialístic de gruix, «que només podrem trobar complet si mai 
s’emprèn l’edició sistemàtica del seu epistolari» (p. 21), del qual ja se n’ha publicat 
una part. Un material imprescindible, doncs, per conèixer Oller i la història del 
naixement de la novel·la moderna en català.
PiJoan, Pol i maraGaLL, Pere: Josep Pijoan. La vida errant d’un català universal, 
Barcelona: Galerada, 2014.
Glòria casals
Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana i Lingüística General
gcasals@ub.edu
Pol Pijoan i Pere Maragall han tingut el privilegi, l’encert i la generositat de pu-
blicar el que ells modestament anomenen «una síntesi ordenada» (p. 14) de la vida 
i l’obra de Josep Pijoan. El fet que l’un sigui nebot nét de Pijoan (nét del seu 
germà gran, Baltasar), i l’altre nét de Joan Maragall i fill de Jordi Maragall i Noble, 
una de les primeres persones a interessar-se per Pijoan, proporciona una mirada 
diferent al text. Per a bé i per a mal. El nom i l’obra de Pijoan, l’home i el perso-
natge, han estat sempre presents en el dia a dia dels autors. No és rellevant que 
n’hagi estat o no referent, però la proximitat de vegades pot posar una pàtina de 
cortesia, de familiaritat o fins i tot de condescendència que no és en absolut ne-
cessària i que, sobretot, no beneficia en res la figura del biografiat. Els autors 
trien: destaquen unes coses i en minimitzen unes altres. Subjectivitzen la vida de 
Pijoan, que és la seva obra. És legítim? Sí. Absolutament. La tria converteix el 
llibre en una hagiografia de Pijoan? Decididament no. I això està bé. El resultat 
global, però, se’n ressent una mica, d’aquella proximitat.
No estic parlant de l’empatia imprescindible a l’hora d’encarar la redacció 
d’una biografia; estic parlant d’una altra cosa —d’absències, de mig entesos, de no 
voler allargar-se més del compte, etc.—, que poden destenyir (i prenc el mot de 
Sagarra parlant de Pijoan, p. 130) el resultat de la ingent feinada. Em refereixo per 
exemple, al tractament que es fa en el llibre de la guerra civil espanyola (p. 164), o 
l’enrenou amb la publicació dels «Retalls de vida» als Quaderns de l’Exili (p. 175 
i segs.). Enllestir la guerra civil amb l’activisme quàquer de Pijoan i Teresa em 
sembla una frivolitat. Fins i tot se n’hauria pogut prescindir, d’aquella mitja pàgina. 
Liquidar les relacions de Pijoan amb l’exili republicà a Mèxic de la manera com es 
fa em sembla insensat a la vista de la bibliografia de què disposem.
Llengua_literatura_27.indd   178 9/2/17   14:32


Oller, Narcís: Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries, edició d'Enric Cassany i Arnau Soler Pejoan; pròleg d'Enric Cassany, Valls: Cossetània Edicions, 2014; "Biblioteca Narcís Oller" 10.

Oller, Narcís: Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries, edició d'Enric Cassany i Arnau Soler Pejoan; pròleg d'Enric Cassany, Valls: Cossetània Edicions, 2014; "Biblioteca Narcís Oller" 10.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert