Vicent F. Garcia Perales

Garcia Perales, Vicent F.

Hemeroteca Cientifica Catalana

 nECROLOGIEs 649Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 39 (2017), p. 631-653Günter / Kramer, Johannes / Metzeltin, Michael / Schmitt, Christian / Winkelmann, Otto (ed.): Germanisch und Romanisch in Belgien und Luxemburg. Romanistisches Kollo-quium IV, Tübingen, Gunter Narr, p. 101-115.Wolf, Heinz Jürgen (1995): «It. zanna, sarde sanna», Revue de Linguistique Romane 59, p. 349-368.Wolf, Heinz Jürgen (1996): «Gemeinromanische Tendenzen IX. Onomastik» dins Holtus, Gün-ter / Metzeltin, Michael / Schmitt, Christian (ed.): Lexikon der Romanistischen Linguistik. Band II/1.2. Latein und Romanisch. Historisch-Vergleichende Grammatik der romanischen sprachen. Tübingen: Niemeyer, p. 387-422.Wolf, Heinz Jürgen (1998a): toponomastica barbaricina. I nomi di luogo dei comuni di Fonni, Gavoi, Lodine, Mamoiada, Oliena, Ollolai, Olzai, Orgòsolo, Ovodda. Nùoro: Insula. Wolf, Heinz Jürgen (1998b): «Sarde pettorra, liporra, le mérinos et le suffixe -’inu», Revue de Linguistique Romane núm. 62, p. 332-346.Wolf, Heinz Jürgen (2001): «Die italienische Parallele zu denrée», Zeitschrift für romanische Philologie núm. 117, p. 82-98.Wolf, Heinz Jürgen (2003): «Lat. -ile et les suites toponímiques», nouvelle Revue d’Onomasti-que, núm. 41-42, p. 51-62.Wolf, Heinz Jürgen (2004): Ressenya de Pittau, Massimo (2000): Dizionario della lingua sarda, 2 voll. Cagliari; Gasperini: Revue de Linguistique Romane núm. 69, p. 555-568.Wolf, Heinz Jürgen (2006): Ressenya de: Tressel, Yvonne (2004), sermoni subalpini. studi lessi-cali con un’introduzione alle particolarità grafiche, fonetiche, morfologiche e geolinguistiche. Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft, Zeitschrift für romanische Philologie, núm. 122/2, p. 300-310.Marina Zaragozà Pérez. In Memoriam (1944-2016)Ens ha abandonat una de les millors filòlogues i pedagogues valencianes, Marina Zaragozà, salvadora de cultura popular, en la línia de Manuel Sanchis Guarner, després d’una vida dedicada a la docència i a la investigació a la Universitat de València.La professora Zaragozà es va formar a Madrid, amb els grans de la Filologia Hispànica, els quals la van menar a l’humanista valencià universal, també fill de l’escola de R. Menéndez Pidal, Manuel Sanchis Guarner. De fet, després d’acabar l’especialitat de Romàniques, de Filosofia i Lletres, a la Complutense de Madrid en 1966 (any en què morí son pare i que la marcà en la pruïja de la recuperació de la cultura del conreu de l’arròs, símbol valencià), Dámaso Alonso i Rafael Lapesa, davant la insistència de fer treball de camp de la seua terra, de la seua comarca i de l’albu-fera de València, li van aconsellar que s’adreçara al valencià Sanchis. Tot un encert, perquè preci-sament don Manuel era la persona més indicada per reconduir les investigacions de Marina Zara-gozà. No debades acabà defensant una tesi doctoral dirigida per M. Sanchis Guarner i amb un tribunal de luxe (Manuel Alvar, Ángel López, Joan Oleza i Joan Veny), davall el títol de El parlar de silla. Estudi de paraules i coses (defensada a València el 3 de juny de 1981, uns mesos abans que finara Sanchis). Aquesta tesi es basava en el mètode Wörter und Sachen (inclòs en el títol), desenvolupat a l’escola hamburguesa de F. Krüger. Sanchis coneixia bé el treball d’un dels deixe-bles hamburguesos, Max Thede, que va passar uns mesos als anys 30 a l’Albufera de València i va publicar una tesi doctoral sobre aquest paratge. I el coneixia bé perquè va ser ell qui el va traduir mentre era a presidi a principis dels 40. De fet, els textos manuscrits d’aquesta traducció de Sanc-his (editats per Denes, 2011) van ser aprofitats per Zaragozà (qui amb una “antidiluviana” els va passar a màquina). Una part de la tesi eixiria publicada en 1982 amb el títol El cultiu tradicional de 001-684 Estudis romanics 39.indd   649 07/02/2017   15:01:09650 nECROLOGIEsEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 39 (2017), p. 631-653l’arròs a silla: (Albufera de València). Sanchis encara va arribar a corregir-ne algunes galerades, però mai la va veure en paper, ja que moria el desembre de 1981.Després de finalitzar la carrera, la doctora Zaragozà va ser professora d’institut (a Pego i a Silla), fins que finalment va obtenir plaça el 1976 en l’Escola Universitària d’EGB de València. D’aleshores ençà, mai deixà la docència universitària. Ni tampoc deixà de ser alumna, perquè l’any següent, en 1977, es llicenciava en Pedagogia. Dues disciplines, doncs, la llengua i l’ense-nyament, que la van conduir a presentar fins i tot dues tesis de llicenciatura en 1979: El arroz en silla (Albufera): estudio lexicográfico y etnográfico (dir. Manuel Sanchis Guarner) i La educación extraescolar (excursiones) en los artículos del boletín de la I.L.E. desde 1879 hasta 1883 (dir. Isabel Gutiérrez Zuluaga). Els dos camps de treball hi van guanyar, perquè la “tècnica” didàctica de la llengua, en boca de Zaragozà professora, era tant — o més— com les publicacions posteriors en el camp de l’Etnografia.De fet, les publicacions de Marina Zaragozà han perseguit la recuperació de la cultura valen-ciana a partir del que ella més coneixia i estimava: la terra, el poble. Així ho demostren opuscles com «Estudis de fonètica i de morfologia del parlar de Silla» (1984), «Algunes consideracions al voltant de l’estudi dels pronoms personals i relatius en el parlar de Silla» (1984), «Al voltant d’al-gunes variants de topònims menors a Silla» (1985), «Aproximació als malnoms de Silla» (1991), «Estudis de fonètica i de morfologia del parlar de Silla» (1992).I és que Zaragozà estava ben compromesa i integrada en la terra que la va veure nàixer, Silla: va ajudar a organitzar la Biblioteca Municipal durant la transició, va ser fundadora del Butlletí d’Informació (on redactava textos de costumaris, tradicions, malnoms, etc.), també va participar en la fundació del Centre d’Estudis Locals i de la revista Algudor (on va publicar notes del parlar col·loquial de Silla). Així mateix era col·laboradora assídua dels llibres de falla, cantava en la Coral Polifònica de La Lírica... De fet, en Marina Zaragozà es descobreix la reivindicació dels escrits de la literatura de “canya i cordell” com a font de riquesa lingüística dels valencians. En aquest sentit també dedicà esforços a editar, adaptar i prologar el teatre de Bernat i Baldoví (2001).En tot aquest ambient de reivindicació de la terra i del cultiu de l’arròs a l’Albufera, Marina Zaragozà va intuir que la novel·la Cañas y barro de Vicente Blasco Ibáñez necessitava una millo-ra, ja que no era versemblant que els habitants del Palmar i la rodalia parlaren en castellà. Per això va reinventar la novel·la amb una traducció al valencià, Canyes i fang (2000), amb un pròleg també seu. Alguns crítics han vist superat el text de Blasco pel de Zaragozà, atesa la qualitat de la llengua col·loquial retratada per aquesta. De fet, Zaragozà va arribar a locutar i enregistrar en platós profes-sionals la lectura dramatitzada del text que ella mateixa va traduir, uns materials — ja localitzats— que de moment quedaran en l’oblit excepte que algú tinga interès de publicar-los a títol pòstum.La fatalitat ha volgut que els projectes vitals es truncaren tot just uns dies abans del seu aniver-sari. Ben bé ens queda el record i la passió per la vida del poble, per les creences humanístiques hereves del mestre Sanchis, un humanisme cristià digne de conservar en la memòria. L’essència, en definitiva, de Zaragozà ens deixa un llegat impagable, integral en tots els camps: etnografia, lingüística, fonètica, pedagogia, traducció, toponímia, dialectologia... El departament de Filolo- gia Catalana de la Universitat de València, al qual pertanyia, li va fer la festa pel comiat per la seua jubilació, una jubilació plena de projectes que la doctora Zaragozà, per coses de la planeta, no ha acomplit, però que ha deixat un bon pòsit perquè fructifique en la generació de filòlegs que han passat per les seus classes i que la recorden amb molta simpatia. Marina (Marinín, com l’anomena-va la seua mestra de costura) tenia sempre el somriure enganxat a la cara. Descansa en pau.Vicent F. Garcia PeralesUniversitat Cardenal Herrera CEU (València)001-684 Estudis romanics 39.indd   650 07/02/2017   15:01:10

Marina Zaragozà Pérez. In Memoriam (1944-2016)

Revistes Catalanes amb Accés Obert

 nECROLOGIEs 649
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 39 (2017), p. 631-653
Günter / Kramer, Johannes / Metzeltin, Michael / Schmitt, Christian / Winkelmann, 
Otto (ed.): Germanisch und Romanisch in Belgien und Luxemburg. Romanistisches Kollo-
quium IV, Tübingen, Gunter Narr, p. 101-115.
Wolf, Heinz Jürgen (1995): «It. zanna, sarde sanna», Revue de Linguistique Romane 59, p. 349-368.
Wolf, Heinz Jürgen (1996): «Gemeinromanische Tendenzen IX. Onomastik» dins Holtus, Gün-
ter / Metzeltin, Michael / Schmitt, Christian (ed.): Lexikon der Romanistischen Linguistik. 
Band II/1.2. Latein und Romanisch. Historisch-Vergleichende Grammatik der romanischen 
sprachen. Tübingen: Niemeyer, p. 387-422.
Wolf, Heinz Jürgen (1998a): toponomastica barbaricina. I nomi di luogo dei comuni di Fonni, 
Gavoi, Lodine, Mamoiada, Oliena, Ollolai, Olzai, Orgòsolo, Ovodda. Nùoro: Insula. 
Wolf, Heinz Jürgen (1998b): «Sarde pettorra, liporra, le mérinos et le suffixe -’inu», Revue de 
Linguistique Romane núm. 62, p. 332-346.
Wolf, Heinz Jürgen (2001): «Die italienische Parallele zu denrée», Zeitschrift für romanische 
Philologie núm. 117, p. 82-98.
Wolf, Heinz Jürgen (2003): «Lat. -ile et les suites toponímiques», nouvelle Revue d’Onomasti-
que, núm. 41-42, p. 51-62.
Wolf, Heinz Jürgen (2004): Ressenya de Pittau, Massimo (2000): Dizionario della lingua sarda, 
2 voll. Cagliari; Gasperini: Revue de Linguistique Romane núm. 69, p. 555-568.
Wolf, Heinz Jürgen (2006): Ressenya de: Tressel, Yvonne (2004), sermoni subalpini. studi lessi-
cali con un’introduzione alle particolarità grafiche, fonetiche, morfologiche e geolinguistiche. 
Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft, Zeitschrift für romanische Philologie, núm. 
122/2, p. 300-310.
Marina Zaragozà Pérez. In Memoriam 
(1944-2016)
Ens ha abandonat una de les millors filòlogues i pedagogues valencianes, Marina Zaragozà, 
salvadora de cultura popular, en la línia de Manuel Sanchis Guarner, després d’una vida dedicada 
a la docència i a la investigació a la Universitat de València.
La professora Zaragozà es va formar a Madrid, amb els grans de la Filologia Hispànica, els 
quals la van menar a l’humanista valencià universal, també fill de l’escola de R. Menéndez Pidal, 
Manuel Sanchis Guarner. De fet, després d’acabar l’especialitat de Romàniques, de Filosofia i 
Lletres, a la Complutense de Madrid en 1966 (any en què morí son pare i que la marcà en la pruïja 
de la recuperació de la cultura del conreu de l’arròs, símbol valencià), Dámaso Alonso i Rafael 
Lapesa, davant la insistència de fer treball de camp de la seua terra, de la seua comarca i de l’albu-
fera de València, li van aconsellar que s’adreçara al valencià Sanchis. Tot un encert, perquè preci-
sament don Manuel era la persona més indicada per reconduir les investigacions de Marina Zara-
gozà. No debades acabà defensant una tesi doctoral dirigida per M. Sanchis Guarner i amb un 
tribunal de luxe (Manuel Alvar, Ángel López, Joan Oleza i Joan Veny), davall el títol de El parlar 
de silla. Estudi de paraules i coses (defensada a València el 3 de juny de 1981, uns mesos abans 
que finara Sanchis). Aquesta tesi es basava en el mètode Wörter und Sachen (inclòs en el títol), 
desenvolupat a l’escola hamburguesa de F. Krüger. Sanchis coneixia bé el treball d’un dels deixe-
bles hamburguesos, Max Thede, que va passar uns mesos als anys 30 a l’Albufera de València i va 
publicar una tesi doctoral sobre aquest paratge. I el coneixia bé perquè va ser ell qui el va traduir 
mentre era a presidi a principis dels 40. De fet, els textos manuscrits d’aquesta traducció de Sanc-
his (editats per Denes, 2011) van ser aprofitats per Zaragozà (qui amb una “antidiluviana” els va 
passar a màquina). Una part de la tesi eixiria publicada en 1982 amb el títol El cultiu tradicional de 
001-684 Estudis romanics 39.indd   649 07/02/2017   15:01:09
650 nECROLOGIEs
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 39 (2017), p. 631-653
l’arròs a silla: (Albufera de València). Sanchis encara va arribar a corregir-ne algunes galerades, 
però mai la va veure en paper, ja que moria el desembre de 1981.
Després de finalitzar la carrera, la doctora Zaragozà va ser professora d’institut (a Pego i a 
Silla), fins que finalment va obtenir plaça el 1976 en l’Escola Universitària d’EGB de València. 
D’aleshores ençà, mai deixà la docència universitària. Ni tampoc deixà de ser alumna, perquè 
l’any següent, en 1977, es llicenciava en Pedagogia. Dues disciplines, doncs, la llengua i l’ense-
nyament, que la van conduir a presentar fins i tot dues tesis de llicenciatura en 1979: El arroz en 
silla (Albufera): estudio lexicográfico y etnográfico (dir. Manuel Sanchis Guarner) i La educación 
extraescolar (excursiones) en los artículos del boletín de la I.L.E. desde 1879 hasta 1883 (dir. 
Isabel Gutiérrez Zuluaga). Els dos camps de treball hi van guanyar, perquè la “tècnica” didàctica 
de la llengua, en boca de Zaragozà professora, era tant — o més— com les publicacions posteriors 
en el camp de l’Etnografia.
De fet, les publicacions de Marina Zaragozà han perseguit la recuperació de la cultura valen-
ciana a partir del que ella més coneixia i estimava: la terra, el poble. Així ho demostren opuscles 
com «Estudis de fonètica i de morfologia del parlar de Silla» (1984), «Algunes consideracions al 
voltant de l’estudi dels pronoms personals i relatius en el parlar de Silla» (1984), «Al voltant d’al-
gunes variants de topònims menors a Silla» (1985), «Aproximació als malnoms de Silla» (1991), 
«Estudis de fonètica i de morfologia del parlar de Silla» (1992).
I és que Zaragozà estava ben compromesa i integrada en la terra que la va veure nàixer, Silla: 
va ajudar a organitzar la Biblioteca Municipal durant la transició, va ser fundadora del Butlletí 
d’Informació (on redactava textos de costumaris, tradicions, malnoms, etc.), també va participar 
en la fundació del Centre d’Estudis Locals i de la revista Algudor (on va publicar notes del parlar 
col·loquial de Silla). Així mateix era col·laboradora assídua dels llibres de falla, cantava en la Coral 
Polifònica de La Lírica... De fet, en Marina Zaragozà es descobreix la reivindicació dels escrits de 
la literatura de “canya i cordell” com a font de riquesa lingüística dels valencians. En aquest sentit 
també dedicà esforços a editar, adaptar i prologar el teatre de Bernat i Baldoví (2001).
En tot aquest ambient de reivindicació de la terra i del cultiu de l’arròs a l’Albufera, Marina 
Zaragozà va intuir que la novel·la Cañas y barro de Vicente Blasco Ibáñez necessitava una millo-
ra, ja que no era versemblant que els habitants del Palmar i la rodalia parlaren en castellà. Per això 
va reinventar la novel·la amb una traducció al valencià, Canyes i fang (2000), amb un pròleg també 
seu. Alguns crítics han vist superat el text de Blasco pel de Zaragozà, atesa la qualitat de la llengua 
col·loquial retratada per aquesta. De fet, Zaragozà va arribar a locutar i enregistrar en platós profes-
sionals la lectura dramatitzada del text que ella mateixa va traduir, uns materials — ja localitzats— 
que de moment quedaran en l’oblit excepte que algú tinga interès de publicar-los a títol pòstum.
La fatalitat ha volgut que els projectes vitals es truncaren tot just uns dies abans del seu aniver-
sari. Ben bé ens queda el record i la passió per la vida del poble, per les creences humanístiques 
hereves del mestre Sanchis, un humanisme cristià digne de conservar en la memòria. L’essència, 
en definitiva, de Zaragozà ens deixa un llegat impagable, integral en tots els camps: etnografia, 
lingüística, fonètica, pedagogia, traducció, toponímia, dialectologia... El departament de Filolo- 
gia Catalana de la Universitat de València, al qual pertanyia, li va fer la festa pel comiat per la seua 
jubilació, una jubilació plena de projectes que la doctora Zaragozà, per coses de la planeta, no ha 
acomplit, però que ha deixat un bon pòsit perquè fructifique en la generació de filòlegs que han 
passat per les seus classes i que la recorden amb molta simpatia. Marina (Marinín, com l’anomena-
va la seua mestra de costura) tenia sempre el somriure enganxat a la cara. Descansa en pau.
Vicent F. Garcia Perales
Universitat Cardenal Herrera CEU (València)
001-684 Estudis romanics 39.indd   650 07/02/2017   15:01:10


http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/143316/142189

Marina Zaragozà Pérez. In Memoriam (1944-2016)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert