El terme tresor presenta en lexicografia diverses aplicacions. En el Renaixement, aquests tipus d’obres feien referència a diccionaris monolingües molt extensos, amb una gran quantitat de cites d’autors que avalaven l’ús dels mots, com ara el Tesoro de la lengua castellana o española (1611) de Sebastián de Covarrubias. Aquesta designació compartida amb la de gazofilaci no tardà a aplicar-se a diccionaris multilingües, també amples de contingut. En el cas del català, trobem, per exemple, el Iesus Thesaurus Puerilis (1575) d’Onofre Pou i, posteriorment, el Gazophylacium (1696) de Joan Lacavalleria, ambdós repertoris bilingües i lligats a l’ensenyament del llatí.Aquest treball s’inscriu en les tasques de l’Institut Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA (ISIC-IVITRA: http://www.ivitra.ua.es, ref. ISIC/2012/022) i dels projectes competitius PROMETEOII/2014/018 (Programa Prometeo de la Generalitat Valenciana para Grupos de Investigación de Excelencia en I+D, cofinanciado por el FEDER de la UE), FFI2015-69694-P (MINECO/FEDER), IVITRA-IEC/PT2008-S0406-MARTINES01, 2008-2010 PT2012-S04-MARTINES, IEC1-14X, IEC1-15X, IEC1-16X, IEC2-16X, GITE-09009-UA, USI-045-UA i VIGROB-125
