Christian Camps

Camps, Christian

Revistes Catalanes amb Accés Obert

584 CHRISTIAN CAMPS
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623
Rodoreda defuig la retòrica, pròpia de les grans obres literàries. Recordem aquella afirmació: «la
feina de treballar un text fer·lo lliscar, treure·li literaturalitat...» (p. 133). Treure·li, en efecte, qualsevol
rastre de retòrica barroca que acosti el llenguatge a l’artifici. El llenguatge de la novel·la ha de ser veritat,
ha de reflectir la veritat d’una llengua catalana viva, que es parla i que se sent, que es viu, més que no
l’estil retòric propi de les obres il·lustres. «Considero que [el estilo] es lo más importante. No hay ningu·
na frase fuera de lugar, no hay «literatura», para mí el estilo se confunde con verdad. Cuando la frase es
limpia, cuando no hay retórica... hay estilo. El estilo es importante cuando es puro.» (p. 54). Però, para·
doxalment, Rodoreda converteix aquest llenguatge amb pretensions antiliteràries en literatura pura, en
una mostra excelsa de joc líric, en un llenguatge que, tot i que se situa lluny de la retòrica, tanmateix no
pot deixar de ser un llenguatge poètic. Perquè la novel·la, deia, ha de ser poètica. En efecte, tal com passa
amb Colometa, Rodoreda aconsegueix fer encaixar un llenguatge líric en la boca d’uns personatges que
lluny estarien de recitar versos, però que, en les novel·les, parlen, i pensen, i senten, amb paraules poèti·
ques, sense que això rellisqui ni soni estrany. És unmiracle poètic que només ha aconseguit Rodoreda, que
no s’entén amb la lògica, però que es percep amb els sentits en cada pàgina de cada novel·la.
Amb tot, després d’analitzar els trets que caracteritzen les imatges queMercè Rodoreda projecta de
si mateixa, s’arriba a un dels fets apuntats anteriorment: aquestes imatges amaguen, en el seu fons, gelo·
ses veritats, que s’intueixen subtilment al llarg de les diverses entrevistes. I en la intersecció entre amb·
dues imatges, quan conflueixen les seves veritats de dona i d’escriptora, s’ajunten les peces del mirall,
abans trencat, i s’hi reflecteix la vertadera Mercè Rodoreda, la de debò. I, encara que l’autora insisteixi
a amagar aquesta Rodoreda real, a la llarga, sempre s’escola en algun sospir, en algun gest, o en algun
somriure. A la llarga, sempre s’escapa la dona forta i vital que, després de tastar les cares més dolces
però també les més agres de l’existència, dedica a la vida cançons de passió i d’esperança, car, ens recor·
da, malgrat tot, «els ocells estan contents.».
Isabel Crespí
Universitat Autònoma de Barcelona
Morvay, Károly (2012): Els bons usos es perden. Petit diccionari fraseològic cerdanià. Barcelo·
na: Institut d’Estudis Catalans. Publicacions de la Presidència 37, 253 p.
«Els bons usos es perden» que dóna títol al llibre és una de les 619 frases fetes que constitueixen el
Petit diccionari fraseològic cerdanià. El volum consta d’un prefaci de l’autor, d’una introducció, del
diccionari pròpiament dit i d’una bibliografia. A la introducció distribuïda en diversos apartats (p. 14·45),
Károly Morvay ens explica tot primer l’adjectiu «cerdanià» que apareix en el subtítol del llibre. Aquest
adjectiu es refereix al pseudònim Jordi Pere Cerdà de l’escriptor nord·català Antoni Cayrol (1920·2011),
poeta, dramaturg i narrador, autodidacte, Creu de Sant Jordi (1986). Els fraseologismes són trets de les
Contalles de Cerdanya (1997 i 2001). Després de presentar Jordi Pere Cerdà i la seva obra, l’autor plan·
teja la qüestió de la fraseologia, fraseografia i els termes relacionats. Ens diu que el mot fraseològic, se·
gons V. Bárdosi (1990), apareix per primera vegada l’any 1558 en el títol del llibre de Michael Neander
Phraseologia Isocratis Graecolatina: id. est. Phraseon sive Locutionem, elegantiarumque Isocraticarum
Loci, seu Indices numerosissimi Graeco-Latini, ex ipso Isocrate observati et collecti (p. 15). K. Morvay
subratlla que la disciplina lingüística coneguda avui sota el terme «fraseologia» va néixer al segle xx a la
Unió Soviètica, i va ser desenvolupada als països de l’Europa centreoriental. Ja sabem que K. Morvay es
dedica a fer recerques sobre aquesta disciplina des de fa quaranta anys. Publicà molts articles en diverses
llengües (alemany, anglès, castellà, català, francès, gallec, hongarès, polonès, rus). A continuació lamen·
ta que les obres lexicogràfiques catalanes no enregistrin encara el significat més recent de la paraula
fraseologia entesa com a disciplina lingüística. I afegeix que tampoc són presents els mots que se’n deri·
ven, com fraseològic, fraseologisme, fraseografia. Per a donar més pes al que pensa, K. Morvay ens
proposa (p. 16) una definició del terme polisèmic fraseologia:
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 584 09/02/15 15:11
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623
MORVAY: ELS BONS USOS ES PERDEN 585
També dóna una definició de la paraula fraseografia:
Després ens explica l’estructura dels articles (p. 17·25). Els articles estan encapçalats per una entra·
da. A l’interior de l’article consta la unitat fraseològica (UF) usada per l’autor, la seva definició, més
aviat senzilla, seguida per un o més exemples provinents de l’obra de Jordi Pere Cerdà. Al final de l’ar·
ticle es documenta l’aparició de la unitat en altres diccionaris o la seva absència. El material fraseològic
recollit apareix en entrades (paraules claus lematitzadores) en versaleta negreta ordenades alfabètica·
ment. K. Morvay desenvolupa en quatre apartats les informacions sobre el material fraseològic recollit
als articles (la forma de les UF, el significat de les UF, la documentació de l’aparició de la UF en altres
diccionaris i les observacions complementàries amb exemples eventualment). Per a presentar els arti·
cles, K. Morvay fa servir varietats tipogràfiques i símbols.
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 585 09/02/15 15:11
586 CHRISTIAN CAMPS
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623
Un nombre important d’UF utilitzades per Jordi Pere Cerdà no està recollit pels diccionaris cata·
lans. Són exemples de la literatura oral, ja que l’autor diu a l’Advertiment que precedeix la nova edició
de les Contalles de Cerdanya: «Permeteu·me de donar les gràcies a les persones—són dones elles to·
tes— que em van fer el regal d’aqueixes contalles». Aquestes dones són de Nahüja, Puigcerdà, Dorres,
Llo, Sallagosa.
A continuació, ens dóna la llista dels diccionaris i altres fonts consultats o citats (p. 26·28) i la llista
dels fraseologismes documentats del PDFC ordenats segons una paraula clau del significat (p. 28·45).
El PDFC conté 619 frases fetes (p. 48·244). Hi trobem un bon nombre d’entrades que existeixen en
català, com, per exemple, camp de batalla, fer una becaina, quedar bocabadat, de casa bona, plantar
cara, demanar caritat, carregat d’anys, donar un consell, a contracor, trencar el cor, tenir cura, deixar
anar, to doctoral, fer fàstic, fer freitura, tocar a sometent, tot seguit, fer l’ullet.
Hi ha UF molt interessants i evocadores com: córrer com un boig que persegueix un babau, l’edat
en què la poncella naix del roser, passar d’escalfapanxa al foc, la vida és un joc d’arrapinya-cabells,
sense moure un nervi de la cara, això que en diuen moltes eines per a poc treball, tenir el cul tan estret
(o les anques tan estretes) que (no hi cabria) un gra de mill, com un gat moix que no ha trobat la llet al
tupí, buscar un gra de civada en una sitja de blat, plorar més llàgrimes amargues que no cauen nogues
verdes d’un noguer, bellugar-se talment que entre cada dit del peu hi tingués un formiguer, punxegut
talment l’ullal d’un gos a punt de mossegar, o bé hi perdré el que em fa mascle o bé...
Enregistrem gal·licismes, a vegades subratllats per K. Morvay («sembla ser un gal·licisme»), com:
dret com una I («droit comme un i»), de fil a randa («de fil en aiguille»), a les seves hores («à ses
heures»), tirar oli al foc («jeter de l’huile sur le feu»), sul cop («sur le coup»). Efectivament són gal·
licismes. N’hi ha dos altres: és el cas de dir-ho a propòsit del qual l’autor subratlla «potser és un
gal·licisme», ja que en francès diem «c’est le cas de le dire» i sense cua ni cap on K. Morvay diu «sem·
bla un gal·licisme fraseològic» («sans queue ni tête»). En català diríem: sense solta ni volta. Però n’hi ha
d’altres que K. Morvay no ha notat com gal·licismes: demanar avís («demander son avis») en lloc de
«demanar opinió» ;mossegar l’ham («mordre à l’hameçon»), en lloc de «picar l’ham»; caminar sobre
els talons («marcher sur les talons») en lloc de «estalonar, seguir de prop» ; fer el punt («faire le point»)
en lloc de «marcar el punt, fer balanç, analitzar la situació»; en un sentit («dans un sens») en lloc de «en
certa mesura»; el meu dit petit (m’ho ha dit) [«mon petit doigt (me l’a dit]») en lloc de «m’ho ha dit un
ocellet».
Notem castellanismes commodo, occitanismes com això rai (acò rai), rossellonismes, com ben bé,
com qui diu el rosari del panxacó.
Hi ha locucions comparatives prou sorprenents com per exemple sec com un congre. Són contalles
de Cerdanya, i aquesta comparació seria compatible a la vora del mar, però a la muntanya haguéssem
esperat: sec com un gaig o magre com un clau.
També voldria evocar dues entrades sobre les quals tinc dubtes.
Empinyar (empinar / empinnar) (empinyat com un esquirol al cim d’un pi). K. Morvay pensa
que «empinyat» significa «recelós, excitat». M’imagino que empinyar no té res a veure amb empinar ou
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 586 09/02/15 15:11
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623
NAGORE LAÍN: LINGÜISTICA DIATOPICA DE L’ALTO ARAGÓN 587
empinnar. Es tracta d’un verb parasintètic sobre «pinya», el que sobreentendria que la persona té la
forma d’una pinya, i doncs que s’arrauleix, s’arrupeix, s’arronsa.
Enlluertar / enlluernar
Enlluertat com si s’hagués aparegut l’estrella de l’alba. K. Morvay tracta el verb enlluertar com
si fos enlluernar. Enlluernar existeix, vol dir «ofuscar la vista amb el seu esclat», com ho subratlla l’au·
tor, però afegeix que ni el DIEC, ni el DCVB, ni BOTET 1997 no recullen la forma enlluertar. Evident·
ment, aquesta forma no existeix, ens sembla més aviat una forma errònia.
Una bibliografia clou el diccionari (p. 246·251). Enumera les publicacions esmentades en el PDFC
i/o consultades per a la seva redacció presentades per ordre alfabètic. Hi ha actes de col·loqui, dicciona·
ris, molts llibres o estudis sobre la fraseologia i la paremiologia, entre els quals gairebé dues pàgines de
les obres publicades per l’autor del PDFC (26 entrades). Nogensmenys, un diccionari important sobre
frases fetes no forma part de la llista. Es tracta de l’obra de M. Teresa Espinal, Diccionari de sinònims
de frases fetes, Barcelona / València, Publicacions de la Universitat de València, Publicacions de l’Aba·
dia de Montserrat, 2004 (1578 p.).
Aquest diccionari, resultat d’una tasca rigorosa que ha dut a bon port Karòly Morvay, va rebre
el 2008 el premi Catalunya del Nord. És una eina molt útil per a estudiar la fraseologia cerdaniana amb
tot aquest tresor de frases fetes i locucions. És molt ric, interessant, i la seva presentació agradable i fàcil
de consultar. L’autor, però, lamenta l’absència de locucions als diccionaris. Ja sabem, i sé de què parlo,
que, per molt extens que sigui, un diccionari unilingüe o bilingüe no reeixirà mai a aplegar tot el cabal
lèxic d’una llengua.
Christian Camps
Universitat de Montpeller
Nagore Laín, Francho (2013): Lingüistica diatopica de l’Alto Aragón. Cómo ye l’aragonès de
cada puesto: carauteristicas, bibliografía, testos, mapas. Uesca: Publicazions d’o Consello
d’a Fabla Aragonesa; Instituto de Estudios Altoaragoneses, 415 p. (A tefla de cuatro fuellas, 8).
Ja han passat vint·i·set anys des del I Congreso ta ra normalización de l’aragonès, celebrat a Osca
el 1987, en el qual es va formular el primer intent d’establir unes normes ortogràfiques per a la codifica·
ció de la llengua aragonesa. Un dels principals organitzadors d’aquest congrés i un convençut defensor
d’una ortografia i gramàtica estandarditzades per a l’aragonès va ser Francho Nagore mateix, president
de «o Consello d’a Fabla Aragonesa», amb seu a la ciutat d’Osca, director de la seva revista bimestral
Fuellas, i, al seu dia, director de la Secció de Llengües de la Gran Enciclopedia Aragonesa (Zaragoza:
Unión Aragonesa del Libro, 1980). Després de tants anys de dedicació, aquest defensor de l’aragonès
segueix al peu del canó amb la mateixa tenacitat i convicció d’aquells temps, i ara ens ofereix aquest
compendi de tota la feina realitzada sobre els dialectes aragonesos al llarg dels anys, amb el desig de
reunir i comparar els coneixements corresponents a cadascuna de les zones lingüístiques que conformen
aquesta interesant i, dissortadament, agonitzant llengua romànica.
L’obra està dividida en nou capítols, el primer dels quals és una introducció general a la geolin·
güística i la dialectologia. Semblen innecessàries per als lingüistes que se serviran del llibre l’etimologia
i definició de l’adjectiu diatopica, que constitueix part del títol de l’obra, i que s’explica primer a la p. 9 i
novament a la p. 23 del segon capítol. A més a més, l’ús reiterat d’aquest terme lingüístic als epígrafs
dels capítols 3·7 (p. ex. 3 Bariedaz diatopicas ozidentals) deixa suficientment clar el significat desitjat
per l’autor dins el seu context. En canvi, sí que resulta útil el recorregut per la història dels atles lingüís·
tics i l’explicació del seu valor en l’acarament i la consignació gràfica de les dades recollides, la qual
cosa s’aborda al primer capítol, on reben una atenció especial l’ALPI (Atlas Lingüístico de la Península
Ibérica) i l’ALEANR (Atlas Lingüístico i Etnográfico de Aragón, Navarra i Rioja).
Als mapes utilitzats per il·lustrar el llibre, que reflecteixen majorment els resultats obtinguts dels at·
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 587 09/02/15 15:11


Morvay, Károly (2012): Els bons usos es perden. Petit diccionari fraseològic cerdanià. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Publicacions de la Presidència 37, 253 p.

Hemeroteca Cientifica Catalana

584 CHRISTIAN CAMPSEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623Rodoreda defuig la retòrica, pròpia de les grans obres literàries. Recordem aquella afirmació: «lafeina de treballar un text fer·lo lliscar, treure·li literaturalitat...» (p. 133). Treure·li, en efecte, qualsevolrastre de retòrica barroca que acosti el llenguatge a l’artifici. El llenguatge de la novel·la ha de ser veritat,ha de reflectir la veritat d’una llengua catalana viva, que es parla i que se sent, que es viu, més que nol’estil retòric propi de les obres il·lustres. «Considero que [el estilo] es lo más importante. No hay ningu·na frase fuera de lugar, no hay «literatura», para mí el estilo se confunde con verdad. Cuando la frase eslimpia, cuando no hay retórica... hay estilo. El estilo es importante cuando es puro.» (p. 54). Però, para·doxalment, Rodoreda converteix aquest llenguatge amb pretensions antiliteràries en literatura pura, enuna mostra excelsa de joc líric, en un llenguatge que, tot i que se situa lluny de la retòrica, tanmateix nopot deixar de ser un llenguatge poètic. Perquè la novel·la, deia, ha de ser poètica. En efecte, tal com passaamb Colometa, Rodoreda aconsegueix fer encaixar un llenguatge líric en la boca d’uns personatges quelluny estarien de recitar versos, però que, en les novel·les, parlen, i pensen, i senten, amb paraules poèti·ques, sense que això rellisqui ni soni estrany. És unmiracle poètic que només ha aconseguit Rodoreda, queno s’entén amb la lògica, però que es percep amb els sentits en cada pàgina de cada novel·la.Amb tot, després d’analitzar els trets que caracteritzen les imatges queMercè Rodoreda projecta desi mateixa, s’arriba a un dels fets apuntats anteriorment: aquestes imatges amaguen, en el seu fons, gelo·ses veritats, que s’intueixen subtilment al llarg de les diverses entrevistes. I en la intersecció entre amb·dues imatges, quan conflueixen les seves veritats de dona i d’escriptora, s’ajunten les peces del mirall,abans trencat, i s’hi reflecteix la vertadera Mercè Rodoreda, la de debò. I, encara que l’autora insisteixia amagar aquesta Rodoreda real, a la llarga, sempre s’escola en algun sospir, en algun gest, o en algunsomriure. A la llarga, sempre s’escapa la dona forta i vital que, després de tastar les cares més dolcesperò també les més agres de l’existència, dedica a la vida cançons de passió i d’esperança, car, ens recor·da, malgrat tot, «els ocells estan contents.».Isabel CrespíUniversitat Autònoma de BarcelonaMorvay, Károly (2012): Els bons usos es perden. Petit diccionari fraseològic cerdanià. Barcelo·na: Institut d’Estudis Catalans. Publicacions de la Presidència 37, 253 p.«Els bons usos es perden» que dóna títol al llibre és una de les 619 frases fetes que constitueixen elPetit diccionari fraseològic cerdanià. El volum consta d’un prefaci de l’autor, d’una introducció, deldiccionari pròpiament dit i d’una bibliografia. A la introducció distribuïda en diversos apartats (p. 14·45),Károly Morvay ens explica tot primer l’adjectiu «cerdanià» que apareix en el subtítol del llibre. Aquestadjectiu es refereix al pseudònim Jordi Pere Cerdà de l’escriptor nord·català Antoni Cayrol (1920·2011),poeta, dramaturg i narrador, autodidacte, Creu de Sant Jordi (1986). Els fraseologismes són trets de lesContalles de Cerdanya (1997 i 2001). Després de presentar Jordi Pere Cerdà i la seva obra, l’autor plan·teja la qüestió de la fraseologia, fraseografia i els termes relacionats. Ens diu que el mot fraseològic, se·gons V. Bárdosi (1990), apareix per primera vegada l’any 1558 en el títol del llibre de Michael NeanderPhraseologia Isocratis Graecolatina: id. est. Phraseon sive Locutionem, elegantiarumque IsocraticarumLoci, seu Indices numerosissimi Graeco-Latini, ex ipso Isocrate observati et collecti (p. 15). K. Morvaysubratlla que la disciplina lingüística coneguda avui sota el terme «fraseologia» va néixer al segle xx a laUnió Soviètica, i va ser desenvolupada als països de l’Europa centreoriental. Ja sabem que K. Morvay esdedica a fer recerques sobre aquesta disciplina des de fa quaranta anys. Publicà molts articles en diversesllengües (alemany, anglès, castellà, català, francès, gallec, hongarès, polonès, rus). A continuació lamen·ta que les obres lexicogràfiques catalanes no enregistrin encara el significat més recent de la paraulafraseologia entesa com a disciplina lingüística. I afegeix que tampoc són presents els mots que se’n deri·ven, com fraseològic, fraseologisme, fraseografia. Per a donar més pes al que pensa, K. Morvay ensproposa (p. 16) una definició del terme polisèmic fraseologia:021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 584 09/02/15 15:11Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623MORVAY: ELS BONS USOS ES PERDEN 585També dóna una definició de la paraula fraseografia:Després ens explica l’estructura dels articles (p. 17·25). Els articles estan encapçalats per una entra·da. A l’interior de l’article consta la unitat fraseològica (UF) usada per l’autor, la seva definició, mésaviat senzilla, seguida per un o més exemples provinents de l’obra de Jordi Pere Cerdà. Al final de l’ar·ticle es documenta l’aparició de la unitat en altres diccionaris o la seva absència. El material fraseològicrecollit apareix en entrades (paraules claus lematitzadores) en versaleta negreta ordenades alfabètica·ment. K. Morvay desenvolupa en quatre apartats les informacions sobre el material fraseològic recollitals articles (la forma de les UF, el significat de les UF, la documentació de l’aparició de la UF en altresdiccionaris i les observacions complementàries amb exemples eventualment). Per a presentar els arti·cles, K. Morvay fa servir varietats tipogràfiques i símbols.021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 585 09/02/15 15:11586 CHRISTIAN CAMPSEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623Un nombre important d’UF utilitzades per Jordi Pere Cerdà no està recollit pels diccionaris cata·lans. Són exemples de la literatura oral, ja que l’autor diu a l’Advertiment que precedeix la nova edicióde les Contalles de Cerdanya: «Permeteu·me de donar les gràcies a les persones—són dones elles to·tes— que em van fer el regal d’aqueixes contalles». Aquestes dones són de Nahüja, Puigcerdà, Dorres,Llo, Sallagosa.A continuació, ens dóna la llista dels diccionaris i altres fonts consultats o citats (p. 26·28) i la llistadels fraseologismes documentats del PDFC ordenats segons una paraula clau del significat (p. 28·45).El PDFC conté 619 frases fetes (p. 48·244). Hi trobem un bon nombre d’entrades que existeixen encatalà, com, per exemple, camp de batalla, fer una becaina, quedar bocabadat, de casa bona, plantarcara, demanar caritat, carregat d’anys, donar un consell, a contracor, trencar el cor, tenir cura, deixaranar, to doctoral, fer fàstic, fer freitura, tocar a sometent, tot seguit, fer l’ullet.Hi ha UF molt interessants i evocadores com: córrer com un boig que persegueix un babau, l’edaten què la poncella naix del roser, passar d’escalfapanxa al foc, la vida és un joc d’arrapinya-cabells,sense moure un nervi de la cara, això que en diuen moltes eines per a poc treball, tenir el cul tan estret(o les anques tan estretes) que (no hi cabria) un gra de mill, com un gat moix que no ha trobat la llet altupí, buscar un gra de civada en una sitja de blat, plorar més llàgrimes amargues que no cauen noguesverdes d’un noguer, bellugar-se talment que entre cada dit del peu hi tingués un formiguer, punxeguttalment l’ullal d’un gos a punt de mossegar, o bé hi perdré el que em fa mascle o bé...Enregistrem gal·licismes, a vegades subratllats per K. Morvay («sembla ser un gal·licisme»), com:dret com una I («droit comme un i»), de fil a randa («de fil en aiguille»), a les seves hores («à sesheures»), tirar oli al foc («jeter de l’huile sur le feu»), sul cop («sur le coup»). Efectivament són gal·licismes. N’hi ha dos altres: és el cas de dir-ho a propòsit del qual l’autor subratlla «potser és ungal·licisme», ja que en francès diem «c’est le cas de le dire» i sense cua ni cap on K. Morvay diu «sem·bla un gal·licisme fraseològic» («sans queue ni tête»). En català diríem: sense solta ni volta. Però n’hi had’altres que K. Morvay no ha notat com gal·licismes: demanar avís («demander son avis») en lloc de«demanar opinió» ;mossegar l’ham («mordre à l’hameçon»), en lloc de «picar l’ham»; caminar sobreels talons («marcher sur les talons») en lloc de «estalonar, seguir de prop» ; fer el punt («faire le point»)en lloc de «marcar el punt, fer balanç, analitzar la situació»; en un sentit («dans un sens») en lloc de «encerta mesura»; el meu dit petit (m’ho ha dit) [«mon petit doigt (me l’a dit]») en lloc de «m’ho ha dit unocellet».Notem castellanismes commodo, occitanismes com això rai (acò rai), rossellonismes, com ben bé,com qui diu el rosari del panxacó.Hi ha locucions comparatives prou sorprenents com per exemple sec com un congre. Són contallesde Cerdanya, i aquesta comparació seria compatible a la vora del mar, però a la muntanya haguéssemesperat: sec com un gaig o magre com un clau.També voldria evocar dues entrades sobre les quals tinc dubtes.Empinyar (empinar / empinnar) (empinyat com un esquirol al cim d’un pi). K. Morvay pensaque «empinyat» significa «recelós, excitat». M’imagino que empinyar no té res a veure amb empinar ou021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 586 09/02/15 15:11Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623NAGORE LAÍN: LINGÜISTICA DIATOPICA DE L’ALTO ARAGÓN 587empinnar. Es tracta d’un verb parasintètic sobre «pinya», el que sobreentendria que la persona té laforma d’una pinya, i doncs que s’arrauleix, s’arrupeix, s’arronsa.Enlluertar / enlluernarEnlluertat com si s’hagués aparegut l’estrella de l’alba. K. Morvay tracta el verb enlluertar comsi fos enlluernar. Enlluernar existeix, vol dir «ofuscar la vista amb el seu esclat», com ho subratlla l’au·tor, però afegeix que ni el DIEC, ni el DCVB, ni BOTET 1997 no recullen la forma enlluertar. Evident·ment, aquesta forma no existeix, ens sembla més aviat una forma errònia.Una bibliografia clou el diccionari (p. 246·251). Enumera les publicacions esmentades en el PDFCi/o consultades per a la seva redacció presentades per ordre alfabètic. Hi ha actes de col·loqui, dicciona·ris, molts llibres o estudis sobre la fraseologia i la paremiologia, entre els quals gairebé dues pàgines deles obres publicades per l’autor del PDFC (26 entrades). Nogensmenys, un diccionari important sobrefrases fetes no forma part de la llista. Es tracta de l’obra de M. Teresa Espinal, Diccionari de sinònimsde frases fetes, Barcelona / València, Publicacions de la Universitat de València, Publicacions de l’Aba·dia de Montserrat, 2004 (1578 p.).Aquest diccionari, resultat d’una tasca rigorosa que ha dut a bon port Karòly Morvay, va rebreel 2008 el premi Catalunya del Nord. És una eina molt útil per a estudiar la fraseologia cerdaniana ambtot aquest tresor de frases fetes i locucions. És molt ric, interessant, i la seva presentació agradable i fàcilde consultar. L’autor, però, lamenta l’absència de locucions als diccionaris. Ja sabem, i sé de què parlo,que, per molt extens que sigui, un diccionari unilingüe o bilingüe no reeixirà mai a aplegar tot el caballèxic d’una llengua.Christian CampsUniversitat de MontpellerNagore Laín, Francho (2013): Lingüistica diatopica de l’Alto Aragón. Cómo ye l’aragonès decada puesto: carauteristicas, bibliografía, testos, mapas. Uesca: Publicazions d’o Consellod’a Fabla Aragonesa; Instituto de Estudios Altoaragoneses, 415 p. (A tefla de cuatro fuellas, 8).Ja han passat vint·i·set anys des del I Congreso ta ra normalización de l’aragonès, celebrat a Oscael 1987, en el qual es va formular el primer intent d’establir unes normes ortogràfiques per a la codifica·ció de la llengua aragonesa. Un dels principals organitzadors d’aquest congrés i un convençut defensord’una ortografia i gramàtica estandarditzades per a l’aragonès va ser Francho Nagore mateix, presidentde «o Consello d’a Fabla Aragonesa», amb seu a la ciutat d’Osca, director de la seva revista bimestralFuellas, i, al seu dia, director de la Secció de Llengües de la Gran Enciclopedia Aragonesa (Zaragoza:Unión Aragonesa del Libro, 1980). Després de tants anys de dedicació, aquest defensor de l’aragonèssegueix al peu del canó amb la mateixa tenacitat i convicció d’aquells temps, i ara ens ofereix aquestcompendi de tota la feina realitzada sobre els dialectes aragonesos al llarg dels anys, amb el desig dereunir i comparar els coneixements corresponents a cadascuna de les zones lingüístiques que conformenaquesta interesant i, dissortadament, agonitzant llengua romànica.L’obra està dividida en nou capítols, el primer dels quals és una introducció general a la geolin·güística i la dialectologia. Semblen innecessàries per als lingüistes que se serviran del llibre l’etimologiai definició de l’adjectiu diatopica, que constitueix part del títol de l’obra, i que s’explica primer a la p. 9 inovament a la p. 23 del segon capítol. A més a més, l’ús reiterat d’aquest terme lingüístic als epígrafsdels capítols 3·7 (p. ex. 3 Bariedaz diatopicas ozidentals) deixa suficientment clar el significat desitjatper l’autor dins el seu context. En canvi, sí que resulta útil el recorregut per la història dels atles lingüís·tics i l’explicació del seu valor en l’acarament i la consignació gràfica de les dades recollides, la qualcosa s’aborda al primer capítol, on reben una atenció especial l’ALPI (Atlas Lingüístico de la PenínsulaIbérica) i l’ALEANR (Atlas Lingüístico i Etnográfico de Aragón, Navarra i Rioja).Als mapes utilitzats per il·lustrar el llibre, que reflecteixen majorment els resultats obtinguts dels at·021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 587 09/02/15 15:11

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/137908/136580

Morvay, Károly (2012): Els bons usos es perden. Petit diccionari fraseològic cerdanià. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. Publicacions de la Presidència 37, 253 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana