Ignasi-Xavier Adiego

Adiego, Ignasi-Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737
NECROLOGIES 667
ligure, ma italiana e neolatina in generale nei confronti di quell’intuizione, è già sotto gli occhi di
tutti: basta ad esempio confrontare la quantità e la qualità dei materiali liguri inseriti in grandi sin-
tesi come il Lessico Etimologico Italiano prima e dopo la pubblicazione del VLSB, per rendersi
conto dei progressi che le conoscenze sul lessico romanzo hanno fatto grazie a quest’opera subito
accolta con entusiasmo dai maestri della disciplina: «è impressionante», ha scritto in proposito
Max Pfister, «non solo la massa del materiale schedato da Aprosio ma anche la presentazione ordi-
nata cronologicamente, l’esattezza della definizione semantica, la precisione delle fonti citate, che
permette un controllo e l’interpretazione etimologica».
Sul campo più ristretto degli studi liguri pesa purtroppo, e non da oggi, un certo disimpegno
dei centri di ricerca deputati, che ha radici lontane e che spiega almeno in parte l’interesse tributato
al VLSBmeno in Liguria che altrove. Nondimeno, penso di poter affermare che attraverso l’opera
di Aprosio, almeno a livello lessicale, sono andati colmandosi vuoti abissali nelle conoscenze rela-
tive a quest’area linguistica, circostanza che consente oggi di annoverarla tra le meglio documen-
tate in ambito romanzo.
Personalmente poi, mi ritengo debitore di Aprosio non solo per la stima e l’affetto che sempre
mi dimostrò, incoraggiandomi anche in momenti difficili a proseguire sulla via della ricerca, ma
anche per tutto ciò che dal suo lavoro ho desunto durante gli anni della mia attività. Giustamente
quindi l’amico Werner Forner ha sottolineato con riferimento al mio dizionario tabarchino, che la
più recente lessicografia scientifica di area ligure ha come punto di riferimento il VLSB e da esso
non può prescindere: ma se ripercorro la maggior parte dei miei contributi successivi alla pubblica-
zione delVLSB, relativi in buona parte a problemi che esulano ampiamente dall’ambito regionale, mi
rendo subito conto di quante informazioni e suggestioni provengano dall’opera di Aprosio, e di
come la sua stessa attitudine nei confronti della documentazione, la sua attenzione alle varianti, alle
localizzazioni, alle datazioni abbiano contribuito a determinare alcuni aspetti del mio metodo
di lavoro.
D’altro canto, la disponibilità di un’opera come la sua implica di ritenerla meno un punto di
arrivo che una base di partenza, considerando che negli anni che ci separano dalla pubblicazione
del VLSB molti altri materiali si sono resi disponibili, e che ancor più accessibili si sono rese le
tecniche che consentono la raccolta, l’archiviazione e la presentazione dei materiali. Arricchire
ulteriormente la parte latina, completare la parte volgare del VLSB è una delle sfide che, accanto
allo studio e all’analisi dei materiali resi fin qui disponibili, attendono in particolare i ricercatori
attivi sull’area ligure: destinata a confermarsi, con ciò, non soltanto uno spazio geografico, lingui-
stico e culturale di assoluto rilievo nel panorama romanzo e mediterraneo, ma anche, a partire
dall’esperienza del VLSB, un campo per vocazione aperto alle nuove avventure della ricerca.
Fiorenzo Toso
Università di Sassari
Jürgen Untermann
(1928-2013)
El dia 7 de febrer de 2013 va morir Jürgen Untermann, catedràtic emèrit de Lingüística Indo-
europea de la Universitat de Colònia i membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans. Un-
termann ha estat sens dubte una de les figures cabdals de la indoeuropeística de la segona meitat del
segle xx, i un investigador que ha dominat de manera magistral els estudis en dos àmbits de summa
importància per al nostre coneixement de la història lingüística d’Europa a l’antiguitat: les llengües
itàliques i les llengües preromanes de la Península Ibèrica.
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 667 10/02/15 17:52
668 NECROLOGIES
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737
Tal com ell ho explica en primera persona a la breu biografia que, seguint una vella tradició
alemanya, encapçala la seva tesi doctoral, Jürgen Untermann va néixer a Rheinfelden el 24 d’octu-
bre de 1928, fill de Gustav, un tècnic químic, i d’Elise. Els seus estudis de secundària es van veure
interromputs en ser mobilitzat quan només tenia 16 anys, en els últims mesos de la Segona Guerra
Mundial. Un cop acabada la guerra i represos els seus estudis, Jürgen Untermann va entrar a la
Universitat de Frankfurt l’any 1948 amb la intenció d’estudiar Filologia Clàssica i Història Antiga.
Allà va ser alumne d’Ulrich Schmoll, el gran estudiós de les llengües paleohispàniques.
Després de dos anys, però, canvia de plans i marxa a Tübingen per iniciar la carrera de Teolo-
gia. Aquest intent va durar només un semestre: reprengué, ara a Tübingen, els estudis clàssics que
havia abandonat i esdevingué alumne d’algunes de les figures més representatives de la investiga-
ció sobre l’antiguitat grecoromana, com els filòlegs Wolfgang Schadewaldt i Otto Weinreich i
l’arqueòleg Bernhard Schweitzer. Emperò, és sobretot qui ocupava aleshores la càtedra de Lin-
güística Indoeuropea a la Universitat de Tübingen, Hans Krahe (1898-1965), qui es converteix en
el seu mestre i qui l’encamina cap als estudis comparatistes. De la importància del mestratge de
Krahe dóna compte el fet que, a més de ser el mentor d’Untermann, ho va ser d’una altra figura
de primer ordre en la indoeuropeística del segle xx, Helmut Rix, tots dos units per una llarga amistat.
Sota la direcció de Hans Krahe, Jürgen Untermann elabora la seva tesi doctoral, un estudi eti-
mològic del lèxic dels dos monuments més importants de la llengua osca: el cippus Abellanus i
la tabula Bantina, que llegeix l’any 1954. Es va habilitar el 1959 i el 1965 esdevé professor de la
Universitat de Colònia, on exercirà el seu mestratge fins a la seva jubilació, el 1993.
La influència de Krahe és evident en els primers treballs dels seus deixebles. Fascinat per
identificar en llengües fragmentàries d’Itàlia com el vènet i el messapi les restes esquives de la
llengua il·líria i, més tard, per reconèixer en els noms de rius d’arreu del continent les no menys
obscures petges d’un nebulós «antic europeu» (Alteuropäisch), Krahe encamina els seus alumnes
per aquests viaranys i així Rix es doctora amb un estudi sobre la hidronímia de la Itàlia antiga; un
altre deixeble avantatjat, Carlo de Simone, edita les inscripcions messàpies, i Untermann elabora
dos repertoris onomàstics, del messapi (Die messapische Personennamen) i del vènet (Die vene-
tische Personennamen). Aviat, però, cadascú d’ells seguirà les seves pròpies línies de recerca. En
el cas d’Untermann, les llengües del grup oscoúmbric (que ara anomenen “sabèl·liques”) i les llen-
gües de la Hispània antiga seran el seu focus d’atenció, sense oblidar mai el llatí i el grec.
Untermann fou un investigador de propòsits molt ambiciosos que després, gràcies a la seva
tenacitat, entusiasme, capacitat de treball, preparació, intel·ligència i saviesa, va poder culminar
exitosament. Un d’ells és el seu diccionari etimològic de l’oscoumbre (Etymologisches Wörter-
buch des Oskisch-Umbrischen), publicat l’any 2000 i que és, de fet, la continuació natural de la
seva tesi doctoral de quaranta-sis anys enrere. Vaig tenir l’oportunitat de participar durant uns
mesos en l’equip d’elaboració de les entrades del diccionari i puc afirmar que, malgrat tractar-se
d’un treball en el qual va participar una munió de col·laboradors, cada entrada naixia i acabava amb
el segell personal d’Untermann: eren les seves fitxes, amb notes i referències bibliogràfiques, les
que es prenien com a un punt de partença, era igualment seu el disseny—ja anticipat a la tesi— que
estructurava les entrades, i era Untermann qui afaiçonava definitivament totes i cadascuna de les
entrades. Es tracta d’una obra d’un valor immens per als estudiosos de les llengües sabèl·liques i
també un model de referència des del punt de vista de la metodologia i de l’organització per a qual-
sevol empresa similar.
L’altre gran projecte d’Untermann, d’abast fins i tot més ciclopi, són els seus Monumenta
LinguarumHispanicarum, dedicats a recollir, en una edició rigorosa i exhaustiva, tota la documen-
tació epigràfica de les diferents llengües de la Hispània preromana. L’interès pel mosaic lingüístic
de la Península Ibèrica abans de la romanització, que Untermann heretà d’un altre dels seus mes-
tres, el ja esmentat Ulrich Schmoll, també es remuntava als primers anys de la seva activitat inves-
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 668 10/02/15 17:52
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737
NECROLOGIES 669
tigadora: el 1958 havia obtingut una beca per treballar a l’Institut Arqueològic Alemany deMadrid
en el projecte d’una reedició totalment actualitzada de la venerable però ja superadíssima obra
d’Emil Hübner, Monumenta linguae Ibericae, apareguda el 1893. Igualment, els primers fruits
d’aquest interès foren molt primerencs, car el 1961 Untermann ja havia publicat Sprachräume und
Sprachbewegungen im vorrömischen Hispanien i quatre anys després apareixia una altra monogra-
fia seva, Elementos de un atlas antroponímico de la Hispania Antigua.Així, el que havia estat una
tasca originàriament circumscrita a una col·laboració com a becari esdevingué el centre d’atenció
més important de la seva llarga carrera acadèmica.
En els quatre volums delsMonumenta LinguarumHispanicarum elaborats per Untermann, les
llegendes monetals i les inscripcions ibèriques, celtibèriques i tartèssies són editades després d’una
autòpsia sistemàtica de tot el corpus que Untermann va realitzar al llarg dels anys durant les seves
innumerables visites a la Península Ibèrica. Untermann sempre va remarcar el rol decisiu de la seva
dona, Bertha Untermann, en aquesta tasca: ella el va acompanyar en les seves visites als museus i
era qui sovint copiava a mà les inscripcions mentre el marit havia d’estar més pendent de corres-
pondre cortesament a l’hospitalitat del director del museu.
Aquestes dues línies de recerca, centrades en àmbits lingüístics diferents, tenen un punt en
comú on la contribució d’Untermann cobra gran rellevància des d’un punt de vista teòric i metodo-
lògic: estem, en tots els casos (ibèric, celtibèric, tartessi, osc, umbre...), davant de Trümmerspra-
chen, “llengües en estat ruïnós”: llengües que, a diferència del llatí o del grec, que coneixem prou
bé gràcies a llurs extensos corpus de textos i a les explicacions del propis gramàtics antics, ens han
pervingut de manera fragmentària. Llur estat ruïnós no permet abordar-ne l’estudi de la mateixa
manera que s’estudien les llengües clàssiques, sinó que exigeix el recurs a eines específiques, com
ara l’anàlisi combinatòria, l’atenció al context històric i arqueològic o la tipologia textual, així
com un ús molt prudent de la comparació lingüística—sempre que aquesta, òbviament, sigui a l’abast.
En aquest sentit, tota l’obra d’Untermann, ja se centri en aquesta o en aquella altra llengua frag-
mentària, és sempre exemplar, és un model a seguir pels estudiosos d’aquests materials lingüístics.
És l’aplicació d’aquesta metodologia específica la que li permeté d’obrir una escletxa en la impe-
netrable llengua ibèrica, destriant els possibles noms propis del lèxic comú i identificant diferents
tipus de sufixos, com va palesar en el seu treball «La gramática de los plomos ibéricos» i en moltes
altres obres. I és la que fa que el diccionari etimològic de l’oscoumbre pugui haver resultat decebe-
dor per als qui hi cercaven solucions definitives i hi han trobat una prudència molt més aconsellable
científicament.
Una evocació de Jürgen Untermann no podria ser completa si ens limitéssim a recordar la seva
fecunda obra i no rememoréssim quina mena de mestre i de persona fou. D’una humilitat i una
generositat infinites, tingué la rara virtut de ser tan admirat pel seu caràcter i el seu tarannà com per
la seva vàlua com a científic. Sempre prest a acollir els col·legues i molt particularment els joves
investigadors que acudien a Colònia en pelegrinatge, molts vàrem poder gaudir de la seva saviesa
a les aules, de la seva sol·lícita atenció a la nostra recerca i de la seva gratíssima companyia a taula.
L’eclosió dels estudis sobre les llengües preromanes de la Península Ibèrica o el conreu de la recer-
ca sobre les llengües antigues d’Itàlia, abans quasi inexistent, que ha viscut l’Estat Espanyol en els
últims anys no s’entén sense el magisteri de Jürgen Untermann. Així, va dirigir les tesis d’Isabel
Panosa sobre l’escriptura ibèrica al nord-est peninsular, la d’Alberto Quintanilla sobre la fonètica
de l’ibèric o la de Carlos Búa sobre la teonímia lusitano-gallega, i el seu magisteri fou decisiu per
a les tesis i la posterior trajectòria investigadora de Jaime Siles, Javier Velaza, Carlos García Cas-
tillero o l’autor d’aquesta remembrança.
Amb una agredolça sensació d’enyorança i hilaritat recordo ara el seu sentit de l’humor, la
seva agudesa i la seva capacitat de fer broma de si mateix, com quan em va dir per telèfon, la pri-
mera vegada que jo havia de viatjar a Colònia per trobar-me amb ell, que vindria a buscar-me a
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 669 10/02/15 17:52
670 NECROLOGIES
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737
l’aeroport i que no em costaria gens reconèixer-lo perquè era «vell, calb i força lleig». O com
s’adelità convertint en divertida anècdota el que havia estat una desagradable experiència: havia
vingut a Barcelona per participar en un tribunal de tesi doctoral i uns lladres li van obrir el cotxe i
l’hi van buidar tot, deixant al maleter només l’exemplar de la tesi. Llavors li va dir al doctorand:
«això és la prova definitiva que la seva tesi no té cap valor».
Ignasi-Xavier Adiego
Universitat de Barcelona
Peter Thomas Ricketts
(1933-2013)
Son muchas y bien autorizadas las voces1 que han hecho los debidos honores al profesor Peter
Thomas Ricketts, romanista británico, profesor emérito de la Universidad de Londres, profesor ho-
norario del Departamento de Francés de la Universidad de Birmingham y presidente fundador de
l’Association Internationale d’Études Occitanes, asociación creada en Lieja en 1981, y cuya presi-
dencia ocupó durante tres mandatos (1981-1990). El profesor Ricketts falleció, en Birmingham,
el 7 de mayo de 2013. Su desaparición nos cogió a todos por sorpresa y fue un duro golpe, habida
cuenta no sólo de la personalidad generosa y luchadora de este gran ser humano, sino también de
su energía vital contagiosa y de su intenso amor al trabajo, del que disfrutó hasta el final de su vida,
hasta el punto de que la víspera de su fallecimiento se encontraba trabajando en la traducción al
francés de Los Trovadores del también tristemente fallecido Martín de Riquer. La estela científica
de Peter Ricketts contó afortunadamente, y pocos días antes de su final, con el bien merecido reco-
nocimiento de l’Académie de Jeux Floraux, que le otorgó el título deMaître ès Jeux.
En el año 2010 la prensa francesa se hacía eco de su nombramiento de Doctor Honoris Causa
por parte de la Universidad de Toulouse-Le Mirail, con el siguiente titular: «Le maître de l’occitan
médiéval est anglais».2 Al ser preguntado por su vinculación con la medievalística occitana, él mis-
mo afirmaba que fue su trabajo como asistente de Lengua inglesa en el Lycée des Garçons de la
ciudad de Nîmes el que le permitió entrar en contacto, en primer lugar, con la lengua occitana. Pos-
teriormente, al regresar a la Universidad de Birmingham, donde realizaba la licenciatura de francés,
descubrió el mundo de los trovadores de la mano de John Hathaway. Después, al finalizar su licen-
ciatura, ocupó el puesto de lector de inglés en la Universidad deMontpellier, y fue entonces cuando,
tras entrar en contacto con el gran romanista Charles Camproux, concibió su proyecto de tesis doc-
toral sobre Guilhem de Montanhagol. Corrían por entonces los años 60.3 A partir de 1961, y tras
realizar su servicio militar en Gran Bretaña, como Sgt. Instructor, en la Royal Army Educational
Corps, obtuvo el puesto de Lecturer y luego el de Assistant Professor, en el Departamento de Fran-
cés, Victoria College, de la Universidad de Toronto (1961-1964). Desde entonces su carrera fue
fulgurante: durante 1964-1967 fue Lecturer in Romance Philology en la Universidad de Bir-
1. D. Billy, Revue des langues romanes, CXVII/2 (2013); F R.P. Akehurst & W. Pfeffer, Tenso, 29 (2014),
p. 231-233 (avec Bibliographie, p. 234-244); W. Meliga, Revue de linguistique romane, 78 (2014); p. 303-306; S.
Thiolier-Méjean, La France latine, 157 (2013), p. 111-114; Alexander Ibarz, Tonos Digital, Revista de Estudios Fi-
lológicos, 25, julio, 2013, http://www.um.es/tonosdigital/znum25/secciones/perfiles-peter_ricketts_version_
latina_y_espanola.htm Puede consultarse asimismo la web de la Universidad de Birmingham: http://www.birming-
ham.ac.uk/staff/profiles/french/ricketts-peter.aspx
2. http://www.ladepeche.fr/article/2010/06/28/863449-le-maitre-de-l-occitan-medieval-est-anglais.html
3. Les poésies de Guilhem deMontanhagol, troubadour provençal du xiiie siècle (Studies and Texts, 9), Toron-
to: Pontifical Institute of Mediaeval Studies, 1964, pp. 175.
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 670 10/02/15 17:52


Jürgen Untermann (1928-2013)

Hemeroteca Cientifica Catalana

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737NECROLOGIES 667ligure, ma italiana e neolatina in generale nei confronti di quell’intuizione, è già sotto gli occhi ditutti: basta ad esempio confrontare la quantità e la qualità dei materiali liguri inseriti in grandi sin-tesi come il Lessico Etimologico Italiano prima e dopo la pubblicazione del VLSB, per rendersiconto dei progressi che le conoscenze sul lessico romanzo hanno fatto grazie a quest’opera subitoaccolta con entusiasmo dai maestri della disciplina: «è impressionante», ha scritto in propositoMax Pfister, «non solo la massa del materiale schedato da Aprosio ma anche la presentazione ordi-nata cronologicamente, l’esattezza della definizione semantica, la precisione delle fonti citate, chepermette un controllo e l’interpretazione etimologica».Sul campo più ristretto degli studi liguri pesa purtroppo, e non da oggi, un certo disimpegnodei centri di ricerca deputati, che ha radici lontane e che spiega almeno in parte l’interesse tributatoal VLSBmeno in Liguria che altrove. Nondimeno, penso di poter affermare che attraverso l’operadi Aprosio, almeno a livello lessicale, sono andati colmandosi vuoti abissali nelle conoscenze rela-tive a quest’area linguistica, circostanza che consente oggi di annoverarla tra le meglio documen-tate in ambito romanzo.Personalmente poi, mi ritengo debitore di Aprosio non solo per la stima e l’affetto che sempremi dimostrò, incoraggiandomi anche in momenti difficili a proseguire sulla via della ricerca, maanche per tutto ciò che dal suo lavoro ho desunto durante gli anni della mia attività. Giustamentequindi l’amico Werner Forner ha sottolineato con riferimento al mio dizionario tabarchino, che lapiù recente lessicografia scientifica di area ligure ha come punto di riferimento il VLSB e da essonon può prescindere: ma se ripercorro la maggior parte dei miei contributi successivi alla pubblica-zione delVLSB, relativi in buona parte a problemi che esulano ampiamente dall’ambito regionale, mirendo subito conto di quante informazioni e suggestioni provengano dall’opera di Aprosio, e dicome la sua stessa attitudine nei confronti della documentazione, la sua attenzione alle varianti, allelocalizzazioni, alle datazioni abbiano contribuito a determinare alcuni aspetti del mio metododi lavoro.D’altro canto, la disponibilità di un’opera come la sua implica di ritenerla meno un punto diarrivo che una base di partenza, considerando che negli anni che ci separano dalla pubblicazionedel VLSB molti altri materiali si sono resi disponibili, e che ancor più accessibili si sono rese letecniche che consentono la raccolta, l’archiviazione e la presentazione dei materiali. Arricchireulteriormente la parte latina, completare la parte volgare del VLSB è una delle sfide che, accantoallo studio e all’analisi dei materiali resi fin qui disponibili, attendono in particolare i ricercatoriattivi sull’area ligure: destinata a confermarsi, con ciò, non soltanto uno spazio geografico, lingui-stico e culturale di assoluto rilievo nel panorama romanzo e mediterraneo, ma anche, a partiredall’esperienza del VLSB, un campo per vocazione aperto alle nuove avventure della ricerca.Fiorenzo TosoUniversità di SassariJürgen Untermann(1928-2013)El dia 7 de febrer de 2013 va morir Jürgen Untermann, catedràtic emèrit de Lingüística Indo-europea de la Universitat de Colònia i membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans. Un-termann ha estat sens dubte una de les figures cabdals de la indoeuropeística de la segona meitat delsegle xx, i un investigador que ha dominat de manera magistral els estudis en dos àmbits de summaimportància per al nostre coneixement de la història lingüística d’Europa a l’antiguitat: les llengüesitàliques i les llengües preromanes de la Península Ibèrica.021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 667 10/02/15 17:52668 NECROLOGIESEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737Tal com ell ho explica en primera persona a la breu biografia que, seguint una vella tradicióalemanya, encapçala la seva tesi doctoral, Jürgen Untermann va néixer a Rheinfelden el 24 d’octu-bre de 1928, fill de Gustav, un tècnic químic, i d’Elise. Els seus estudis de secundària es van veureinterromputs en ser mobilitzat quan només tenia 16 anys, en els últims mesos de la Segona GuerraMundial. Un cop acabada la guerra i represos els seus estudis, Jürgen Untermann va entrar a laUniversitat de Frankfurt l’any 1948 amb la intenció d’estudiar Filologia Clàssica i Història Antiga.Allà va ser alumne d’Ulrich Schmoll, el gran estudiós de les llengües paleohispàniques.Després de dos anys, però, canvia de plans i marxa a Tübingen per iniciar la carrera de Teolo-gia. Aquest intent va durar només un semestre: reprengué, ara a Tübingen, els estudis clàssics quehavia abandonat i esdevingué alumne d’algunes de les figures més representatives de la investiga-ció sobre l’antiguitat grecoromana, com els filòlegs Wolfgang Schadewaldt i Otto Weinreich il’arqueòleg Bernhard Schweitzer. Emperò, és sobretot qui ocupava aleshores la càtedra de Lin-güística Indoeuropea a la Universitat de Tübingen, Hans Krahe (1898-1965), qui es converteix enel seu mestre i qui l’encamina cap als estudis comparatistes. De la importància del mestratge deKrahe dóna compte el fet que, a més de ser el mentor d’Untermann, ho va ser d’una altra figurade primer ordre en la indoeuropeística del segle xx, Helmut Rix, tots dos units per una llarga amistat.Sota la direcció de Hans Krahe, Jürgen Untermann elabora la seva tesi doctoral, un estudi eti-mològic del lèxic dels dos monuments més importants de la llengua osca: el cippus Abellanus ila tabula Bantina, que llegeix l’any 1954. Es va habilitar el 1959 i el 1965 esdevé professor de laUniversitat de Colònia, on exercirà el seu mestratge fins a la seva jubilació, el 1993.La influència de Krahe és evident en els primers treballs dels seus deixebles. Fascinat peridentificar en llengües fragmentàries d’Itàlia com el vènet i el messapi les restes esquives de lallengua il·líria i, més tard, per reconèixer en els noms de rius d’arreu del continent les no menysobscures petges d’un nebulós «antic europeu» (Alteuropäisch), Krahe encamina els seus alumnesper aquests viaranys i així Rix es doctora amb un estudi sobre la hidronímia de la Itàlia antiga; unaltre deixeble avantatjat, Carlo de Simone, edita les inscripcions messàpies, i Untermann elaborados repertoris onomàstics, del messapi (Die messapische Personennamen) i del vènet (Die vene-tische Personennamen). Aviat, però, cadascú d’ells seguirà les seves pròpies línies de recerca. Enel cas d’Untermann, les llengües del grup oscoúmbric (que ara anomenen “sabèl·liques”) i les llen-gües de la Hispània antiga seran el seu focus d’atenció, sense oblidar mai el llatí i el grec.Untermann fou un investigador de propòsits molt ambiciosos que després, gràcies a la sevatenacitat, entusiasme, capacitat de treball, preparació, intel·ligència i saviesa, va poder culminarexitosament. Un d’ells és el seu diccionari etimològic de l’oscoumbre (Etymologisches Wörter-buch des Oskisch-Umbrischen), publicat l’any 2000 i que és, de fet, la continuació natural de laseva tesi doctoral de quaranta-sis anys enrere. Vaig tenir l’oportunitat de participar durant unsmesos en l’equip d’elaboració de les entrades del diccionari i puc afirmar que, malgrat tractar-sed’un treball en el qual va participar una munió de col·laboradors, cada entrada naixia i acabava ambel segell personal d’Untermann: eren les seves fitxes, amb notes i referències bibliogràfiques, lesque es prenien com a un punt de partença, era igualment seu el disseny—ja anticipat a la tesi— queestructurava les entrades, i era Untermann qui afaiçonava definitivament totes i cadascuna de lesentrades. Es tracta d’una obra d’un valor immens per als estudiosos de les llengües sabèl·liques itambé un model de referència des del punt de vista de la metodologia i de l’organització per a qual-sevol empresa similar.L’altre gran projecte d’Untermann, d’abast fins i tot més ciclopi, són els seus MonumentaLinguarumHispanicarum, dedicats a recollir, en una edició rigorosa i exhaustiva, tota la documen-tació epigràfica de les diferents llengües de la Hispània preromana. L’interès pel mosaic lingüísticde la Península Ibèrica abans de la romanització, que Untermann heretà d’un altre dels seus mes-tres, el ja esmentat Ulrich Schmoll, també es remuntava als primers anys de la seva activitat inves-021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 668 10/02/15 17:52Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737NECROLOGIES 669tigadora: el 1958 havia obtingut una beca per treballar a l’Institut Arqueològic Alemany deMadriden el projecte d’una reedició totalment actualitzada de la venerable però ja superadíssima obrad’Emil Hübner, Monumenta linguae Ibericae, apareguda el 1893. Igualment, els primers fruitsd’aquest interès foren molt primerencs, car el 1961 Untermann ja havia publicat Sprachräume undSprachbewegungen im vorrömischen Hispanien i quatre anys després apareixia una altra monogra-fia seva, Elementos de un atlas antroponímico de la Hispania Antigua.Així, el que havia estat unatasca originàriament circumscrita a una col·laboració com a becari esdevingué el centre d’atenciómés important de la seva llarga carrera acadèmica.En els quatre volums delsMonumenta LinguarumHispanicarum elaborats per Untermann, lesllegendes monetals i les inscripcions ibèriques, celtibèriques i tartèssies són editades després d’unaautòpsia sistemàtica de tot el corpus que Untermann va realitzar al llarg dels anys durant les sevesinnumerables visites a la Península Ibèrica. Untermann sempre va remarcar el rol decisiu de la sevadona, Bertha Untermann, en aquesta tasca: ella el va acompanyar en les seves visites als museus iera qui sovint copiava a mà les inscripcions mentre el marit havia d’estar més pendent de corres-pondre cortesament a l’hospitalitat del director del museu.Aquestes dues línies de recerca, centrades en àmbits lingüístics diferents, tenen un punt encomú on la contribució d’Untermann cobra gran rellevància des d’un punt de vista teòric i metodo-lògic: estem, en tots els casos (ibèric, celtibèric, tartessi, osc, umbre...), davant de Trümmerspra-chen, “llengües en estat ruïnós”: llengües que, a diferència del llatí o del grec, que coneixem proubé gràcies a llurs extensos corpus de textos i a les explicacions del propis gramàtics antics, ens hanpervingut de manera fragmentària. Llur estat ruïnós no permet abordar-ne l’estudi de la mateixamanera que s’estudien les llengües clàssiques, sinó que exigeix el recurs a eines específiques, comara l’anàlisi combinatòria, l’atenció al context històric i arqueològic o la tipologia textual, aixícom un ús molt prudent de la comparació lingüística—sempre que aquesta, òbviament, sigui a l’abast.En aquest sentit, tota l’obra d’Untermann, ja se centri en aquesta o en aquella altra llengua frag-mentària, és sempre exemplar, és un model a seguir pels estudiosos d’aquests materials lingüístics.És l’aplicació d’aquesta metodologia específica la que li permeté d’obrir una escletxa en la impe-netrable llengua ibèrica, destriant els possibles noms propis del lèxic comú i identificant diferentstipus de sufixos, com va palesar en el seu treball «La gramática de los plomos ibéricos» i en moltesaltres obres. I és la que fa que el diccionari etimològic de l’oscoumbre pugui haver resultat decebe-dor per als qui hi cercaven solucions definitives i hi han trobat una prudència molt més aconsellablecientíficament.Una evocació de Jürgen Untermann no podria ser completa si ens limitéssim a recordar la sevafecunda obra i no rememoréssim quina mena de mestre i de persona fou. D’una humilitat i unagenerositat infinites, tingué la rara virtut de ser tan admirat pel seu caràcter i el seu tarannà com perla seva vàlua com a científic. Sempre prest a acollir els col·legues i molt particularment els jovesinvestigadors que acudien a Colònia en pelegrinatge, molts vàrem poder gaudir de la seva saviesaa les aules, de la seva sol·lícita atenció a la nostra recerca i de la seva gratíssima companyia a taula.L’eclosió dels estudis sobre les llengües preromanes de la Península Ibèrica o el conreu de la recer-ca sobre les llengües antigues d’Itàlia, abans quasi inexistent, que ha viscut l’Estat Espanyol en elsúltims anys no s’entén sense el magisteri de Jürgen Untermann. Així, va dirigir les tesis d’IsabelPanosa sobre l’escriptura ibèrica al nord-est peninsular, la d’Alberto Quintanilla sobre la fonèticade l’ibèric o la de Carlos Búa sobre la teonímia lusitano-gallega, i el seu magisteri fou decisiu pera les tesis i la posterior trajectòria investigadora de Jaime Siles, Javier Velaza, Carlos García Cas-tillero o l’autor d’aquesta remembrança.Amb una agredolça sensació d’enyorança i hilaritat recordo ara el seu sentit de l’humor, laseva agudesa i la seva capacitat de fer broma de si mateix, com quan em va dir per telèfon, la pri-mera vegada que jo havia de viatjar a Colònia per trobar-me amb ell, que vindria a buscar-me a021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 669 10/02/15 17:52670 NECROLOGIESEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737l’aeroport i que no em costaria gens reconèixer-lo perquè era «vell, calb i força lleig». O coms’adelità convertint en divertida anècdota el que havia estat una desagradable experiència: haviavingut a Barcelona per participar en un tribunal de tesi doctoral i uns lladres li van obrir el cotxe il’hi van buidar tot, deixant al maleter només l’exemplar de la tesi. Llavors li va dir al doctorand:«això és la prova definitiva que la seva tesi no té cap valor».Ignasi-Xavier AdiegoUniversitat de BarcelonaPeter Thomas Ricketts(1933-2013)Son muchas y bien autorizadas las voces1 que han hecho los debidos honores al profesor PeterThomas Ricketts, romanista británico, profesor emérito de la Universidad de Londres, profesor ho-norario del Departamento de Francés de la Universidad de Birmingham y presidente fundador del’Association Internationale d’Études Occitanes, asociación creada en Lieja en 1981, y cuya presi-dencia ocupó durante tres mandatos (1981-1990). El profesor Ricketts falleció, en Birmingham,el 7 de mayo de 2013. Su desaparición nos cogió a todos por sorpresa y fue un duro golpe, habidacuenta no sólo de la personalidad generosa y luchadora de este gran ser humano, sino también desu energía vital contagiosa y de su intenso amor al trabajo, del que disfrutó hasta el final de su vida,hasta el punto de que la víspera de su fallecimiento se encontraba trabajando en la traducción alfrancés de Los Trovadores del también tristemente fallecido Martín de Riquer. La estela científicade Peter Ricketts contó afortunadamente, y pocos días antes de su final, con el bien merecido reco-nocimiento de l’Académie de Jeux Floraux, que le otorgó el título deMaître ès Jeux.En el año 2010 la prensa francesa se hacía eco de su nombramiento de Doctor Honoris Causapor parte de la Universidad de Toulouse-Le Mirail, con el siguiente titular: «Le maître de l’occitanmédiéval est anglais».2 Al ser preguntado por su vinculación con la medievalística occitana, él mis-mo afirmaba que fue su trabajo como asistente de Lengua inglesa en el Lycée des Garçons de laciudad de Nîmes el que le permitió entrar en contacto, en primer lugar, con la lengua occitana. Pos-teriormente, al regresar a la Universidad de Birmingham, donde realizaba la licenciatura de francés,descubrió el mundo de los trovadores de la mano de John Hathaway. Después, al finalizar su licen-ciatura, ocupó el puesto de lector de inglés en la Universidad deMontpellier, y fue entonces cuando,tras entrar en contacto con el gran romanista Charles Camproux, concibió su proyecto de tesis doc-toral sobre Guilhem de Montanhagol. Corrían por entonces los años 60.3 A partir de 1961, y trasrealizar su servicio militar en Gran Bretaña, como Sgt. Instructor, en la Royal Army EducationalCorps, obtuvo el puesto de Lecturer y luego el de Assistant Professor, en el Departamento de Fran-cés, Victoria College, de la Universidad de Toronto (1961-1964). Desde entonces su carrera fuefulgurante: durante 1964-1967 fue Lecturer in Romance Philology en la Universidad de Bir-1. D. Billy, Revue des langues romanes, CXVII/2 (2013); F R.P. Akehurst & W. Pfeffer, Tenso, 29 (2014),p. 231-233 (avec Bibliographie, p. 234-244); W. Meliga, Revue de linguistique romane, 78 (2014); p. 303-306; S.Thiolier-Méjean, La France latine, 157 (2013), p. 111-114; Alexander Ibarz, Tonos Digital, Revista de Estudios Fi-lológicos, 25, julio, 2013, http://www.um.es/tonosdigital/znum25/secciones/perfiles-peter_ricketts_version_latina_y_espanola.htm Puede consultarse asimismo la web de la Universidad de Birmingham: http://www.birming-ham.ac.uk/staff/profiles/french/ricketts-peter.aspx2. http://www.ladepeche.fr/article/2010/06/28/863449-le-maitre-de-l-occitan-medieval-est-anglais.html3. Les poésies de Guilhem deMontanhagol, troubadour provençal du xiiie siècle (Studies and Texts, 9), Toron-to: Pontifical Institute of Mediaeval Studies, 1964, pp. 175.021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 670 10/02/15 17:52

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/137951/136623

Jürgen Untermann (1928-2013)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana