Josep M. Nadal i Farreras

Nadal i Farreras, Josep M.

Hemeroteca Cientifica Catalana

714 NECROLOGIESEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737«Sóc un aprenent de tot»: aquesta breu expressió, que tantes vegades li havíem sentit dir elsqui el tractàvem, pensem que resumeix de forma ben expressiva l’essència de Josep Maria Albai-gès. Més que una simple expressió, és tota una declaració de principis. Ens plau recordar-la, aquí,en el moment d’evocar la seva memòria.Joan Tort i DonadaSocietat d’OnomàsticaRecordant en Modest Prats(1936-2014)Ara fa uns anys, concretament el 21 d’abril de 2009, els amics d’en Modest vam fer-li unafesta. El dia abans, la ciutat de Girona li havia fet un homenatge «en reconeixement a la seva apor-tació cultural expressada en la seva constant dedicació a la investigació, l’ensenyament i la divul-gació de la llengua i la cultura catalanes». Tots sabíem que ja estava molt malalt i havíem publicatun bon recull dels seus treballs i volíem regalar-li el llibre. Ell li havia triat el títol: Engrunes i re-talls, una mica per amagar que hi havia recollida una gran feina. A nosaltres ja ens va anar bé per-què sabíem que en Modest sempre havia fugit de les grans parafernàlies. Ara, sis anys després,quan ja sabem que la mort que fa temps que intuíem ha arribat, no sé fer res més que repassar lavida que hem compartit. Per això avui i aquí no puc fer altra cosa que parlar, d’una manera benpersonal, del nostre Modest, d’en Modest i de tots nosaltres.Primer de tot, cal dir que en Modest era molt més que un filòleg. I ell voldria que ho recone-guéssim. Era capellà, fill d’en Baldiri Prats, ferrer de Castelló d’Empúries, i de l’ Enriqueta Domingo,la senyora Enriqueta, que havia nascut a Aransa, a la Cerdanya, i feia de telefonista a Castelló. EnModest no va conèixer el seu pare perquè, al començament de la guerra civil, un escamot de mili-cians el va afusellar al cementiri de Montcada. En Modest només tenia tres mesos. A mi m’haviaparlat molt poc de tot això. Però el dia 20 d’abril d’aquell 2009, en el discurs que va fer a l’Ajunta-ment de Girona, en Modest va parlar de la soledat que havien sentit ell i la seva mare i em va ferrecordar, amb una certa angoixa, l’última lliçó que havia fet a la Sala de Graus de la Facultat deLletres: l’havia dedicada a parlar de Job i de com n’és de difícil d’entendre que Déu permeti el mal.Aquell dia, a més de ser-li amic, a més de sentir-me’n deixeble, vaig estimar en Modest. Per aixòl’endemà, a la festa que li fèiem, vaig llegir aquest text:EnModest va arribar a Girona fa més de seixanta anys. Crec recordar que va ser el 1946. Ahir ensho explicava amb una punta d’emoció desconeguda quan parlava del nen que va arribar a Girona ambel matalàs a coll de la mare. El Seminari, primer de tot, i la Universitat, després, han perfilat un bongrapat de les il·lusions d’enModest. Però avui tot canvia molt de pressa i no sabemmassa cap on aniranles coses. Per això en Modest, inquiet, ahir es preguntava: I nosaltres, ara, on som? I tornava a insis-tir-hi: On som? Com si es preguntés si aquell viatge a Girona havia valgut la pena.Mira Modest, els amics de la Universitat hem volgut publicar el llibre que avui presentem, lesEngrunes i retalls, per explicar-te com ho veiem nosaltres. I també com ho sentim.Si la senyora Enriqueta no hagués carregat a coll el matalàs, si no l’hagués pujat al cinquè pis delseminari i si no s’hagués posat a fer-te el llit i a arreglar-te l’armari, tu no te n’hauries anat a fer quatrexuts al pati. Però potser tampoc no hauries estat capellà, ni rector de Vista Alegre, ni de Medinyà-Vila-freser o del Mercadal. I per a molta gent les coses no haurien anat tan bé. I alguns de nosaltres hauríemtrencat l’únic lligam amb la vida religiosa que encara hem estat capaços (per tu) de mantenir.Si la senyora Enriqueta no hagués carregat a coll aquell matalàs, potser l’any 1965 no hauries es-crit aquelles reflexions sobre “l’ús de les llengües vives en la litúrgia” i no hauries entrat al Col·legiUniversitari. I potser no ens hauríem conegut. I potser no hauries fet que tanta gent batallés per tenir021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 714 10/02/15 17:52Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737NECROLOGIES 715una universitat a Girona, ni hauries escrit una (de moment inacabada) història de la llengua catalana. Nihauries fet escola.Potser, Modest, si les coses no haguessin anat com han anat, nosaltres no hauríem pogut llegiraquelles teves meditacions ignasianes tan empipadores i tan lúcides. Per què no la deixemmorir en pau(la nostra cultura)?... Al llarg de la història moltes llengües s’han mort i no ha passat res. Per què hemde considerar una catàstrofe la desaparició de la nostra? Per què ens resistim a acceptar la possibili-tat de mantenir els valors de la cultura catalana en una altra llengua? Si no ens fem, implacables,aquests interrogants, no anirem gaire enllà. I és clar, ara, segurament estaríem més contents però nohauríem fet res ni probablement podríem fer-hi res.Modest, si la teva mare no hagués carregat aquell matalàs a coll, per a molts de nosaltres tot hauriaestat diferent. I tots ens hauríem perdut un gran filòleg. Bé, un gran filòleg i l’obra d’un gran filòleg. Noet puc pas dir, perquè no ho sé, “on som ara”, ni encara menys “on serem demà”. A mi també m’angoi-xa. Però estigues ben segur que sense el teu viatge tots els que som aquí estaríem una mica més mala-ment. Per això us hem volgut donar les gràcies a tots dos: a la teva mare i a tu, amic del cor, aquell nenque per sort de tanta gent va arribar a Girona des de Castelló d’Empúries amb el matalàs a coll de lamare. Per a nosaltres, Modest, per a tots els que som aquí, el teu viatge ha valgut la pena. I tots te’ndonem les gràcies.En Modest, ja ho veieu, a més de capellà també era filòleg, un filòleg de cap a peus, d’aquellsque fan de la filologia un mitjà d’acostament a la cultura. Deixeu-me explicar-vos com va comen-çar la meva relació amb enModest perquè em penso que mostra força bé la mena de filòleg que era.Recordo molt bé, i ho he explicat alguna vegada, com va anar:Era la tardor de l’any setanta-u. Tots dos havíem començat a treballar al Col·legi Universitari deGirona i, cada dia, abans de començar la classe rellegíem les notes a la sala de professors. Aleshoresencara no teníem despatxos. En Santiago Sobrequés ens va presentar. Ell feia classes de GramàticaCatalana i d’Història de la Llengua Catalana i jo, de Gramàtica Espanyola i de Lingüística General. Pocdesprés em vaig incorporar al jurat dels premis Bertrana, on vaig trobar en Modest que ja hi era de feiatemps. Degué ser aleshores quan vaig començar a aprendre coses. Primer de tot, a estimar, encara més,un país: Itàlia. Recordo que un any vam anar a Pisa a una escola estiuenca de lingüística computacional.En aquell temps les Summer Schools estaven de moda. Era el setembre del setanta-quatre. Jo esperavaaconseguir que en Modest es passés a la lingüística teòrica. Però, és clar, va ser ell qui em va fer anar aSiena a menjar, prop de la Piazza del Campo, unes tagliatelle palla e fieno amb crema de llet i tòfones.Vaig començar a fer campana a les sessions de George Lakoff, aquest savi que ara s’ha fet tan famósamb això de les metàfores i de l’elefant, a les de la Barbara Hall Partee, a les de Charles Fillmore o a lesde Maurice Gross. I no me’n penedeixo. Perquè en Modest, en una llibreria petita que hi havia entre laPiazza dei Cavalieri—la del Vassari— i la Pizzeria Da Lia, em va fer comprar i llegir el Discorso in-torno a la nostra lingua de Maquiavel i el De vulgari eloquentia de Dante. Què volia dir Maquiavelquan escridassava Dante dient-li que «gli uomini che scrivono in quella lingua, come amorevoli di essadebbono far quello ch’ai fatto tu [escriure en florentí], ma no dir quello ch’ai detto tu... [que has escriten llengua italiana]». Per què era important si Dante havia dit una cosa o l’altra? I Dante, per què com-parava la llengua italiana a una pantera i afirmava que l’olorava pertot arreu però que no l’havia pogudatrobar en cap dels boscos i prats d’Itàlia?De mica en mica la pantera que buscava Dante se’m va endur. [...] EnModest guanyava la batalla.La Història de la llengua va començar a fer-nos anar junts. I sempre amb dues idees. La primera, lanecessitat de reflexionar teòricament sobre la pròpia disciplina. La segona, que cap llengua no pot serestudiada històricament sense tenir en compte la història de les altres llengües. Cap al setanta-sis jovaig començar a ensenyar Història de la Llengua Catalana a la Universitat Autònoma. I ni en Modestni jo no sabíem què fer llegir als estudiants. Encara guardo uns petits apunts del primer tema d’en Mo-dest: «Història del treball realitzat fins ara». Tres pàgines escasses de bibliografia. La història de lallengua tot just començava. [...] En Modest i jo vam decidir escriure un manual per als estudiants. I elsestius de finals dels setantes els passava a la rectoria de Medinyà “fent llibre”. La mare d’en Modest,021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 715 10/02/15 17:52716 NECROLOGIESEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737l’Enriqueta, ens cuidava i nosaltres “fèiem llibre”. Fer llibre es va anar convertint en un vici que novolíem acabar. Per això vam passar de voler escriure un manual a voler escriure uns quants volums. Ila història, és clar, encara no l’hem acabada. És una feina que pensàvem deixar als qui vénen darrere.Per això fer llibre, pensant en nosaltres, s’ha convertit en una manera de dir una mica foteta.Fer el llibre... Però, per què cal fer-lo? Necessitem creure que una llengua és una cosa que ens vedonada. Com si l’haguéssim heretat. Per tant, que l’hem de transmetre. I així és com ho sentim. Però sila llengua fos això, i res més, la seva història podria ser, només, una crònica. Però en realitat una llen-gua no és una cosa que ve de lluny i prou. Una llengua es va construint cada dia. I la reflexió sobre lahistòria juga un paper clau en aquesta construcció. De la mateixa manera que tota la reflexió “de lle-tres” juga un paper clau en la construcció de la identitat col·lectiva [...]. Per això fer la història de lallengua catalana és tan important. I per fer-la bé en Modest ens conduïa a Itàlia i a França, i a Espanyai a Portugal.Aquesta mena de coses són les que sento quan penso en en Modest. Per això no puc deixar dellegir i llegir, una vegada i una altra, aquella Oració de les mans que va escriure el dia abans de serordenat i que, després, va amagar entre els papers que, potser, no volia que llegíssim. Com quel’Oració de les mans explica moltes coses d’enModest, deixeu-me-la tornar a llegir, ara en veu alta:Oració de les mansTenim la pell dura Senyor. Hem heretat el contacte del mall i l’enclusa.Fem flaire dels cascos dels cavalls que varen cremar els tres ferrers de les alegries.Són roges d’estar al costat de la fornal, esperant la roentor de la rella.Hem aguantat la pipa, hem agafat el martell, hem apretat, crispades,un grapat de terra de Montcada quan el cos caigué al fossar,esbardellat el crani per les bales.Hem amanyagat les anques dels poltres i les eugues.Hem pecat moltes, moltes vegades!Hem menat la carreta al prat de les Salanques.Hem munyit les cabres, hem tocat totes les pedres de cal Camagròs d’Aransa.Hem deixat la suor en l’aparell del telèfon.Ens hem punxat amb l’agulla, quan tots dormien, i els vestits no eren acabats encara.Hem tocat la paella, la cassola, els alls, les cebes, la mà de morter.Hem ... Hem fet tantes altres coses que Vós sabeu, Senyor.Per què, doncs, ens voleu ungir?Per què, Senyor, ens trieu per beneir i consagrar?Per què, si són aspres, quadrades, brutes de tantes coses?Per què voleu que ens vinguin a besar, si tothom s’adonarà que sónmans d’un ferrer, d’una telefonista, d’un pagès?Per què sóc aquí, Senyor?Per què no en teniu prou del pessebre de Betlem, del ribot de Natzaret, del martiri del Calvari?Per què voleu sentir cada matí les olors dels prats d’Aransa, asprors del mall,la terra sagnant d’un 3 de desembre a Montcada?Per què, Senyor, per què?Quan en Modest només tenia setze anys, els Reis li havien dut un gran regal: les Obres com-pletes de Jacint Verdaguer. Era la tercera edició, la de 1949. A la primera pàgina hi ha una dedica-tòria que, llegida bé, ens ho fa entendre gairebé tot. Diu així:021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 716 10/02/15 17:52Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737NECROLOGIES 717En memòria del teu comportament del dia 30 de Juny i del 20 de Setembre, els Reis t’han dei-xat aquest obsequi.T’estima la marona,Vda. PratsCastelló, diada dels Reis. 1952Ara recordo enModest d’aquesta manera. I d’aquesta manera tots nosaltres, els seus amics, enplorem l’absència.Josep M. NadalInstitut d’Estudis CatalansUniversitat de GironaPere-Enric Barreda i Edo(Benassal, 1964— Barcelona, 2014)El primer dia d’abril de 2014 moria a Barcelona el professor Pere-Enric Barreda i Edo, nascuta Benassal (Alt Maestrat) el 15 de maig de 1964, al si d’una família de condició social modesta i deprocedènciamasovera. Fou la seva unamort sobtada, que el sorprenia, als quaranta-nou anys, carregatde vitalitat i de lucidesa intel·lectual; en definitiva, la mort segava de manera abrupta una trajectòriacivil i professional que es trobava en plena maduresa i activitat i que ha quedat marcada per l’exem-plaritat de la conducta, el compromís insubornable amb la pròpia nació catalana i la responsabilitati el rigor posats al servei de la recerca i la docència.Pere-Enric Barreda, que havia cursat el batxillerat a l’institut Francesc Ribalta, de Castelló dela Plana, va restar unit—des del primer moment de la seva formació universitària fins a la mort— ala Universitat de Barcelona, en la qual es llicencià (1987) i es doctorà (1991) en Filologia Clàssica.Ben aviat s’hi incardinaria en qualitat de becari i progressivament començà a ocupar, dins la Facul-tat de Filologia, els diversos càrrecs d’ajudant LRU, professor associat i, d’ençà de l’any 2001,professor titular d’universitat, al departament de Filologia Llatina. A través d’aquest recorregutuniversitari, l’especialització del professor Barreda s’ha centrat fonamentalment en les tres disci-plines següents: la crítica de textos, l’estil i l’estètica literaris, i l’anàlisi literària.D’altra banda, sobre la base d’una obra admirable—i força prolífica, malgrat haver disposatd’un període més aviat curt en la seva producció—, el perfil científic d’aquest professor humanistaes defineix pels trets de llatinista i de medievalista. En aquest sentit, convé destacar les quatre líni-es de recerca que sobresurten en la seva carrera de professor i d’investigador, això és: la tradicióhispànica d’Estaci, el llatí jurídic clàssic i medieval, l’onomàstica catalana i l’etimologia llatina, ila innovació en la docència del llatí. Aixímateix, formava part del Grup de Recerques en AntiguitatTardana i de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals, de la Universitat de Barcelona. Haviaparticipat en diverses iniciatives de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i fou un admirador lleiali un col·laborador incondicional de l’Institut d’Estudis Catalans.Notem que Pere-Enric Barreda iniciava la seva llista de publicacions, l’any 1987, precisamentamb un treball sobre els epitafis llatins d’un altre humanista benassalenc, mossèn Salvador Roig.Tot d’una havien d’entrar dins els centres d’interès del nostre professor d’altres autors llatins, comara Horaci i Virgili. Ara: entre els llatins ha estat Publi Papini Estaci el clàssic que es constituiriaen l’objecte d’atenció prioritària del nostre professor, fins al punt que aquest ha esdevingut espe-cialista en l’autor del poema èpic Tebaida i, en concret, una autoritat consolidada en la influènciad’Estaci dins la tradició hispànica. Com a mostra n’hi haurà prou que esmentem els treballs del021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 717 10/02/15 17:52

Recordant en Modest Prats (1936-2014)

Revistes Catalanes amb Accés Obert

714 NECROLOGIES
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737
«Sóc un aprenent de tot»: aquesta breu expressió, que tantes vegades li havíem sentit dir els
qui el tractàvem, pensem que resumeix de forma ben expressiva l’essència de Josep Maria Albai-
gès. Més que una simple expressió, és tota una declaració de principis. Ens plau recordar-la, aquí,
en el moment d’evocar la seva memòria.
Joan Tort i Donada
Societat d’Onomàstica
Recordant en Modest Prats
(1936-2014)
Ara fa uns anys, concretament el 21 d’abril de 2009, els amics d’en Modest vam fer-li una
festa. El dia abans, la ciutat de Girona li havia fet un homenatge «en reconeixement a la seva apor-
tació cultural expressada en la seva constant dedicació a la investigació, l’ensenyament i la divul-
gació de la llengua i la cultura catalanes». Tots sabíem que ja estava molt malalt i havíem publicat
un bon recull dels seus treballs i volíem regalar-li el llibre. Ell li havia triat el títol: Engrunes i re-
talls, una mica per amagar que hi havia recollida una gran feina. A nosaltres ja ens va anar bé per-
què sabíem que en Modest sempre havia fugit de les grans parafernàlies. Ara, sis anys després,
quan ja sabem que la mort que fa temps que intuíem ha arribat, no sé fer res més que repassar la
vida que hem compartit. Per això avui i aquí no puc fer altra cosa que parlar, d’una manera ben
personal, del nostre Modest, d’en Modest i de tots nosaltres.
Primer de tot, cal dir que en Modest era molt més que un filòleg. I ell voldria que ho recone-
guéssim. Era capellà, fill d’en Baldiri Prats, ferrer de Castelló d’Empúries, i de l’ Enriqueta Domingo,
la senyora Enriqueta, que havia nascut a Aransa, a la Cerdanya, i feia de telefonista a Castelló. En
Modest no va conèixer el seu pare perquè, al començament de la guerra civil, un escamot de mili-
cians el va afusellar al cementiri de Montcada. En Modest només tenia tres mesos. A mi m’havia
parlat molt poc de tot això. Però el dia 20 d’abril d’aquell 2009, en el discurs que va fer a l’Ajunta-
ment de Girona, en Modest va parlar de la soledat que havien sentit ell i la seva mare i em va fer
recordar, amb una certa angoixa, l’última lliçó que havia fet a la Sala de Graus de la Facultat de
Lletres: l’havia dedicada a parlar de Job i de com n’és de difícil d’entendre que Déu permeti el mal.
Aquell dia, a més de ser-li amic, a més de sentir-me’n deixeble, vaig estimar en Modest. Per això
l’endemà, a la festa que li fèiem, vaig llegir aquest text:
EnModest va arribar a Girona fa més de seixanta anys. Crec recordar que va ser el 1946. Ahir ens
ho explicava amb una punta d’emoció desconeguda quan parlava del nen que va arribar a Girona amb
el matalàs a coll de la mare. El Seminari, primer de tot, i la Universitat, després, han perfilat un bon
grapat de les il·lusions d’enModest. Però avui tot canvia molt de pressa i no sabemmassa cap on aniran
les coses. Per això en Modest, inquiet, ahir es preguntava: I nosaltres, ara, on som? I tornava a insis-
tir-hi: On som? Com si es preguntés si aquell viatge a Girona havia valgut la pena.
Mira Modest, els amics de la Universitat hem volgut publicar el llibre que avui presentem, les
Engrunes i retalls, per explicar-te com ho veiem nosaltres. I també com ho sentim.
Si la senyora Enriqueta no hagués carregat a coll el matalàs, si no l’hagués pujat al cinquè pis del
seminari i si no s’hagués posat a fer-te el llit i a arreglar-te l’armari, tu no te n’hauries anat a fer quatre
xuts al pati. Però potser tampoc no hauries estat capellà, ni rector de Vista Alegre, ni de Medinyà-Vila-
freser o del Mercadal. I per a molta gent les coses no haurien anat tan bé. I alguns de nosaltres hauríem
trencat l’únic lligam amb la vida religiosa que encara hem estat capaços (per tu) de mantenir.
Si la senyora Enriqueta no hagués carregat a coll aquell matalàs, potser l’any 1965 no hauries es-
crit aquelles reflexions sobre “l’ús de les llengües vives en la litúrgia” i no hauries entrat al Col·legi
Universitari. I potser no ens hauríem conegut. I potser no hauries fet que tanta gent batallés per tenir
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 714 10/02/15 17:52
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737
NECROLOGIES 715
una universitat a Girona, ni hauries escrit una (de moment inacabada) història de la llengua catalana. Ni
hauries fet escola.
Potser, Modest, si les coses no haguessin anat com han anat, nosaltres no hauríem pogut llegir
aquelles teves meditacions ignasianes tan empipadores i tan lúcides. Per què no la deixemmorir en pau
(la nostra cultura)?... Al llarg de la història moltes llengües s’han mort i no ha passat res. Per què hem
de considerar una catàstrofe la desaparició de la nostra? Per què ens resistim a acceptar la possibili-
tat de mantenir els valors de la cultura catalana en una altra llengua? Si no ens fem, implacables,
aquests interrogants, no anirem gaire enllà. I és clar, ara, segurament estaríem més contents però no
hauríem fet res ni probablement podríem fer-hi res.
Modest, si la teva mare no hagués carregat aquell matalàs a coll, per a molts de nosaltres tot hauria
estat diferent. I tots ens hauríem perdut un gran filòleg. Bé, un gran filòleg i l’obra d’un gran filòleg. No
et puc pas dir, perquè no ho sé, “on som ara”, ni encara menys “on serem demà”. A mi també m’angoi-
xa. Però estigues ben segur que sense el teu viatge tots els que som aquí estaríem una mica més mala-
ment. Per això us hem volgut donar les gràcies a tots dos: a la teva mare i a tu, amic del cor, aquell nen
que per sort de tanta gent va arribar a Girona des de Castelló d’Empúries amb el matalàs a coll de la
mare. Per a nosaltres, Modest, per a tots els que som aquí, el teu viatge ha valgut la pena. I tots te’n
donem les gràcies.
En Modest, ja ho veieu, a més de capellà també era filòleg, un filòleg de cap a peus, d’aquells
que fan de la filologia un mitjà d’acostament a la cultura. Deixeu-me explicar-vos com va comen-
çar la meva relació amb enModest perquè em penso que mostra força bé la mena de filòleg que era.
Recordo molt bé, i ho he explicat alguna vegada, com va anar:
Era la tardor de l’any setanta-u. Tots dos havíem començat a treballar al Col·legi Universitari de
Girona i, cada dia, abans de començar la classe rellegíem les notes a la sala de professors. Aleshores
encara no teníem despatxos. En Santiago Sobrequés ens va presentar. Ell feia classes de Gramàtica
Catalana i d’Història de la Llengua Catalana i jo, de Gramàtica Espanyola i de Lingüística General. Poc
després em vaig incorporar al jurat dels premis Bertrana, on vaig trobar en Modest que ja hi era de feia
temps. Degué ser aleshores quan vaig començar a aprendre coses. Primer de tot, a estimar, encara més,
un país: Itàlia. Recordo que un any vam anar a Pisa a una escola estiuenca de lingüística computacional.
En aquell temps les Summer Schools estaven de moda. Era el setembre del setanta-quatre. Jo esperava
aconseguir que en Modest es passés a la lingüística teòrica. Però, és clar, va ser ell qui em va fer anar a
Siena a menjar, prop de la Piazza del Campo, unes tagliatelle palla e fieno amb crema de llet i tòfones.
Vaig començar a fer campana a les sessions de George Lakoff, aquest savi que ara s’ha fet tan famós
amb això de les metàfores i de l’elefant, a les de la Barbara Hall Partee, a les de Charles Fillmore o a les
de Maurice Gross. I no me’n penedeixo. Perquè en Modest, en una llibreria petita que hi havia entre la
Piazza dei Cavalieri—la del Vassari— i la Pizzeria Da Lia, em va fer comprar i llegir el Discorso in-
torno a la nostra lingua de Maquiavel i el De vulgari eloquentia de Dante. Què volia dir Maquiavel
quan escridassava Dante dient-li que «gli uomini che scrivono in quella lingua, come amorevoli di essa
debbono far quello ch’ai fatto tu [escriure en florentí], ma no dir quello ch’ai detto tu... [que has escrit
en llengua italiana]». Per què era important si Dante havia dit una cosa o l’altra? I Dante, per què com-
parava la llengua italiana a una pantera i afirmava que l’olorava pertot arreu però que no l’havia poguda
trobar en cap dels boscos i prats d’Itàlia?
De mica en mica la pantera que buscava Dante se’m va endur. [...] EnModest guanyava la batalla.
La Història de la llengua va començar a fer-nos anar junts. I sempre amb dues idees. La primera, la
necessitat de reflexionar teòricament sobre la pròpia disciplina. La segona, que cap llengua no pot ser
estudiada històricament sense tenir en compte la història de les altres llengües. Cap al setanta-sis jo
vaig començar a ensenyar Història de la Llengua Catalana a la Universitat Autònoma. I ni en Modest
ni jo no sabíem què fer llegir als estudiants. Encara guardo uns petits apunts del primer tema d’en Mo-
dest: «Història del treball realitzat fins ara». Tres pàgines escasses de bibliografia. La història de la
llengua tot just començava. [...] En Modest i jo vam decidir escriure un manual per als estudiants. I els
estius de finals dels setantes els passava a la rectoria de Medinyà “fent llibre”. La mare d’en Modest,
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 715 10/02/15 17:52
716 NECROLOGIES
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737
l’Enriqueta, ens cuidava i nosaltres “fèiem llibre”. Fer llibre es va anar convertint en un vici que no
volíem acabar. Per això vam passar de voler escriure un manual a voler escriure uns quants volums. I
la història, és clar, encara no l’hem acabada. És una feina que pensàvem deixar als qui vénen darrere.
Per això fer llibre, pensant en nosaltres, s’ha convertit en una manera de dir una mica foteta.
Fer el llibre... Però, per què cal fer-lo? Necessitem creure que una llengua és una cosa que ens ve
donada. Com si l’haguéssim heretat. Per tant, que l’hem de transmetre. I així és com ho sentim. Però si
la llengua fos això, i res més, la seva història podria ser, només, una crònica. Però en realitat una llen-
gua no és una cosa que ve de lluny i prou. Una llengua es va construint cada dia. I la reflexió sobre la
història juga un paper clau en aquesta construcció. De la mateixa manera que tota la reflexió “de lle-
tres” juga un paper clau en la construcció de la identitat col·lectiva [...]. Per això fer la història de la
llengua catalana és tan important. I per fer-la bé en Modest ens conduïa a Itàlia i a França, i a Espanya
i a Portugal.
Aquesta mena de coses són les que sento quan penso en en Modest. Per això no puc deixar de
llegir i llegir, una vegada i una altra, aquella Oració de les mans que va escriure el dia abans de ser
ordenat i que, després, va amagar entre els papers que, potser, no volia que llegíssim. Com que
l’Oració de les mans explica moltes coses d’enModest, deixeu-me-la tornar a llegir, ara en veu alta:
Oració de les mans
Tenim la pell dura Senyor. Hem heretat el contacte del mall i l’enclusa.
Fem flaire dels cascos dels cavalls que varen cremar els tres ferrers de les alegries.
Són roges d’estar al costat de la fornal, esperant la roentor de la rella.
Hem aguantat la pipa, hem agafat el martell, hem apretat, crispades,
un grapat de terra de Montcada quan el cos caigué al fossar,
esbardellat el crani per les bales.
Hem amanyagat les anques dels poltres i les eugues.
Hem pecat moltes, moltes vegades!
Hem menat la carreta al prat de les Salanques.
Hem munyit les cabres, hem tocat totes les pedres de cal Camagròs d’Aransa.
Hem deixat la suor en l’aparell del telèfon.
Ens hem punxat amb l’agulla, quan tots dormien, i els vestits no eren acabats encara.
Hem tocat la paella, la cassola, els alls, les cebes, la mà de morter.
Hem ... Hem fet tantes altres coses que Vós sabeu, Senyor.
Per què, doncs, ens voleu ungir?
Per què, Senyor, ens trieu per beneir i consagrar?
Per què, si són aspres, quadrades, brutes de tantes coses?
Per què voleu que ens vinguin a besar, si tothom s’adonarà que són
mans d’un ferrer, d’una telefonista, d’un pagès?
Per què sóc aquí, Senyor?
Per què no en teniu prou del pessebre de Betlem, del ribot de Natzaret, del martiri del Calvari?
Per què voleu sentir cada matí les olors dels prats d’Aransa, asprors del mall,
la terra sagnant d’un 3 de desembre a Montcada?
Per què, Senyor, per què?
Quan en Modest només tenia setze anys, els Reis li havien dut un gran regal: les Obres com-
pletes de Jacint Verdaguer. Era la tercera edició, la de 1949. A la primera pàgina hi ha una dedica-
tòria que, llegida bé, ens ho fa entendre gairebé tot. Diu així:
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 716 10/02/15 17:52
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737
NECROLOGIES 717
En memòria del teu comportament del dia 30 de Juny i del 20 de Setembre, els Reis t’han dei-
xat aquest obsequi.
T’estima la marona,
Vda. Prats
Castelló, diada dels Reis. 1952
Ara recordo enModest d’aquesta manera. I d’aquesta manera tots nosaltres, els seus amics, en
plorem l’absència.
Josep M. Nadal
Institut d’Estudis Catalans
Universitat de Girona
Pere-Enric Barreda i Edo
(Benassal, 1964— Barcelona, 2014)
El primer dia d’abril de 2014 moria a Barcelona el professor Pere-Enric Barreda i Edo, nascut
a Benassal (Alt Maestrat) el 15 de maig de 1964, al si d’una família de condició social modesta i de
procedènciamasovera. Fou la seva unamort sobtada, que el sorprenia, als quaranta-nou anys, carregat
de vitalitat i de lucidesa intel·lectual; en definitiva, la mort segava de manera abrupta una trajectòria
civil i professional que es trobava en plena maduresa i activitat i que ha quedat marcada per l’exem-
plaritat de la conducta, el compromís insubornable amb la pròpia nació catalana i la responsabilitat
i el rigor posats al servei de la recerca i la docència.
Pere-Enric Barreda, que havia cursat el batxillerat a l’institut Francesc Ribalta, de Castelló de
la Plana, va restar unit—des del primer moment de la seva formació universitària fins a la mort— a
la Universitat de Barcelona, en la qual es llicencià (1987) i es doctorà (1991) en Filologia Clàssica.
Ben aviat s’hi incardinaria en qualitat de becari i progressivament començà a ocupar, dins la Facul-
tat de Filologia, els diversos càrrecs d’ajudant LRU, professor associat i, d’ençà de l’any 2001,
professor titular d’universitat, al departament de Filologia Llatina. A través d’aquest recorregut
universitari, l’especialització del professor Barreda s’ha centrat fonamentalment en les tres disci-
plines següents: la crítica de textos, l’estil i l’estètica literaris, i l’anàlisi literària.
D’altra banda, sobre la base d’una obra admirable—i força prolífica, malgrat haver disposat
d’un període més aviat curt en la seva producció—, el perfil científic d’aquest professor humanista
es defineix pels trets de llatinista i de medievalista. En aquest sentit, convé destacar les quatre líni-
es de recerca que sobresurten en la seva carrera de professor i d’investigador, això és: la tradició
hispànica d’Estaci, el llatí jurídic clàssic i medieval, l’onomàstica catalana i l’etimologia llatina, i
la innovació en la docència del llatí. Aixímateix, formava part del Grup de Recerques en Antiguitat
Tardana i de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals, de la Universitat de Barcelona. Havia
participat en diverses iniciatives de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i fou un admirador lleial
i un col·laborador incondicional de l’Institut d’Estudis Catalans.
Notem que Pere-Enric Barreda iniciava la seva llista de publicacions, l’any 1987, precisament
amb un treball sobre els epitafis llatins d’un altre humanista benassalenc, mossèn Salvador Roig.
Tot d’una havien d’entrar dins els centres d’interès del nostre professor d’altres autors llatins, com
ara Horaci i Virgili. Ara: entre els llatins ha estat Publi Papini Estaci el clàssic que es constituiria
en l’objecte d’atenció prioritària del nostre professor, fins al punt que aquest ha esdevingut espe-
cialista en l’autor del poema èpic Tebaida i, en concret, una autoritat consolidada en la influència
d’Estaci dins la tradició hispànica. Com a mostra n’hi haurà prou que esmentem els treballs del
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 717 10/02/15 17:52


http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/137962/136634

Recordant en Modest Prats (1936-2014)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert