Glòria Clavería Nadal

Clavería Nadal, Glòria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623
DWORKIN: A HISTORY OF THE SPANISH LEXICON. A LINGUISTIC PERSPECTIVE 531
pel gal·lès i el bretó. Les varietats del primer grupmantenen un cert grau d’intel·ligibilitat entre elles, però
les del segon grup s’han diferenciat molt i no permeten la intercomprensió dels parlants.
La relació entre el gaèlic i el català va començar realment al final del segle xix, de la mà de figures
com Valentí Almirall o Narcís Roca Ferreras. És a principis del segle passat que va augmentar aquest
interès, i en 1906 el dramaturg Josep Burgas en va fer una exaltació patriòtica, Jordi Erin: el moviment
irlandès del “Sinn Féin” (1905), que aviat tingué imitadors amb la creació de “Nosaltres Sols” (traducció
del moviment irlandès), que com a partit polític arribaria fins al final de la Segona República Espanyola.
Personatges com Rovira i Virgili o Francesc Macià foren influïts pel moviment irlandès en la creació de
llurs moviments polítics i culturals.
L’irlandès, com a llengua oficial de la República d’Irlanda, és també llengua oficial de la Unió
Europea, malgrat el seu migrat nombre de parlants.
Els bascs anomenen Euskal Herria els territoris de Biscaia, Guipúscoa, Àlaba, Navarra, Lapurdi,
Baixa Navarra i Zuberoa, independentment dels estats on estiguin situats. L’origen de l’èuscar no és
encara resolt i tots els intents que s’han fet en aquest sentit no han satisfet els lingüistes. La idea que el
basc era l’antiga llengua ibèrica, és a dir la teoria bascoibèrica, va néixer durant el segle xviii, però so·
bretot fou Humbolt al segle xix que va arribar a elevar·la a categoria d’axioma. Una cosa sí que és certa,
que es tracta d’una llengua preindoeuropea, i això li dóna una ascendència d’almenys quatre mil anys,
cosa que no podem dir de l’ibèric puix que les darreres investigacions han revelat que l’ibèric és poste·
rior a les invasions dels pobles indoeuropeus a la Península Ibèrica. Des del punt de vista de la tipologia
lingüística és llengua aglutinant, i en aquest aspecte s’iguala a l’ibèric. Però el contacte amb moltes
llengües i, sobretot, amb el llatí, ha acabat per rebre moltes influències en l’estructura gramatical, fonè·
tica i especialment en el lèxic.
Actualment, hi ha uns 700.000 bascoparlants, que corresponen a la quarta part d’Euskal Herria,
majoritàriament a Guipúscoa i Biscaia. La llengua estàndard rep el nom d’euskara batua (basc unificat)
i l’Acadèmia de la Llengua Basca (Euskaltzaindia, 1918) és la institució que s’encarrega de vetllar·ne la
modalitat. És ensenyada a l’escola i ha adquirit la categoria de llengua oficial, junt a l’espanyol. Abans
de la Guerra d’Espanya (1936·1939) va començar una relació entre bascs i catalans que va dur Rovira i
Virgili a recollir el moviment basc en la seva obra Història dels moviments nacionalistes (1912·1914).
El postfranquisme i la primera època de la democràcia no sembla que vagi augmentar la relació
entre tots dos pobles, ans al contrari, i no ho ha estat fins l’any 2010 que es va celebrar el «Primer Con·
grés Euskal Herria·Països Catalans» a la Universitat de Vitòria·Gasteiz. D’altra banda, existeix
de 2005 ençà un centre difusor de cultura catalana a Sant Sebastià, i hi ha diversos centres de cultura
basca repartits per Barcelona, València, Mallorca i Andorra.
Lluís Gimeno Betí
Universitat Jaume I
Dworkin, Steven N. (2012): A History of the Spanish Lexicon. A Linguistic Perspective. Oxford:
Oxford University Press, 352 p.
Malgrat que no resulta gens fàcil compendiar l’evolució del lèxic d’una llengua en un manual, Ste·
ven N. Dworkin, professor de Lingüística Romànica i Lingüística de la Universitat de Michigan i espe·
cialista consagrat en l’estudi històric del lèxic iberoromànic, ho aconsegueix amb escreix en el seu recent
A History of Spanish Lexicon. A Linguistic Perspective, publicat per Oxford University Press.
El títol és ja una declaració d’intencions i a la part descriptiva (AHistory of the Spanish Lexicon) s’hi
afegeix una caracterització teòrica i metodològica (A Linguistic Perspective) que és desenvolupada en el
capítol 1. En aquest capítol, es tracen les fronteres de l’estudi, el qual no tracta l’evolució de tot el lèxic
de l’espanyol sinó que es concentra en l’anàlisi dels mots sorgits d’una situació de contacte lingüístic.
D’aquesta manera, la monografia intenta ser una «síntesi escrita des d’una perspectiva predominantment
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 531 09/02/15 15:10
532 GLÒRIA CLAVERIA NADAL
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623
lingüística de l’evolució del lèxic de l’espanyol, en especial amb atenció a la historia dels préstecs» (pà·
gina 4)1 i en queden exclosos, per tant, el creixement del lèxic mitjançant processos derivatius i també els
processos semàntics, sempre que no estan relacionats amb el préstec. En aquest capítol inicial s’establei·
xen les directrius fonamentals de l’estudi basades en la teoria del contacte lingüístic i del canvi lèxic:
l’objectiu se centra en l’anàlisi de les conseqüències de la integració dels manlleus en l’estructura lèxica
de la llengua, una idea que ha presidit molts dels estudis de l’autor (cfr. per exemple des del punt de vista
teòric Dworkin 2005 i 2006); i en un segon terme apareixen altres aspectes com són els processos d’adap·
tació formal (fonològica i morfològica) que poden experimentar aquesta classe de paraules.
El cos central de la monografia consta de deu capítols dedicats a les diverses capes genealògiques2
que conformen el lèxic de l’espanyol en unmodel que, naturalment salvant les distàncies, recorda l’ELH.
En l’ordenació dels capítols i, per tant, en l’organització de l’obra es combinen l’agrupació dels mots se·
gons la llengua de contacte o llengua de procedència amb un principi cronològic derivat de la pròpia his·
tòria de la llengua, amb algunes excepcions. D’aquesta manera, el recorregut històric s’inicia amb el llegat
lèxic de les llengües preromanes (capítol 2) i finalitza amb els anglicismes de l’espanyol (capítol 11).
El segon capítol de l’obra està dedicat a «L’impacte lèxic de les llengües preromanes de la penínsu·
la Ibèrica» on es tracten els possibles vestigis procedents de les llengües prellatines amb especial atenció
als mots de procedència basca i cèltica (epígraf 2.4.) pels possibles problemes de determinació cronolò·
gica de la seva de penetració en el lèxic. Dintre d’aquest capítol, a més, es para esment també a les rela·
cions modernes entre basc i espanyol (epígraf 2.9).
El tercer capítol té una naturalesa diferent a la resta ja que està dedicat al component bàsic del lèxic,
el llatí. S’intenta fer una caracterització de l’espanyol com a llengua romànica des de l’anàlisi de la seva
selecció lèxica llatina i en contrast amb altres llengües romàniques com el portuguès, el català o el roma·
nès (epígrafs 3.2, 3.4, 3.5, 3.6); d’aquesta manera es reafirma l’«alt grau d’unitat lèxica entre les varie·
tats de llatí subjacent al espanyol i al portuguès» (pàgina 60). Dintre d’aquest capítol es consideren
també els mots d’origen grec ja presents en el llatí en el moment de la llatinització d’Hispània o bé fruit
de contactes antics (epígraf 3.7).
El capítol següent (capítol 4) s’interessa pel “component germànic” amb la distinció de tres estrats
cronològics no sempre fàcils d’aplicar en la recerca etimològica (germanismes del llatí imperial, de les
varietats locals de llatí i des de les varietats gal·loromàniques a les varietats iberoromàniques). En aquest
capítol es consideren també (epígraf 4.7) els manlleus de llengües germàniques recents (excepte l’anglès).
El capítol cinquè tracta de manera extensa del “component àrab” i ofereix una excel·lent síntesi
d’aquests elements amb una revisió dels estudis precedents (epígraf 5.3.) i l’anàlisi d’aspectes lingüístics
com les categories gramaticals a les quals pertanyen (epígraf 5.8), les qüestions semàntiques (epígraf 5.9),
els aspectes formals com la integració d’al- en la forma de l’arabisme o l’impacte de l’àrab en el creixement
del patró agut (epígraf 5.11, cfr. RAE 2011: capítol 9), la pèrdua d’arabismes (epígraf 5.12) i els arabis·
mes de l’espanyol modern (epígraf 5.13). Amb criteri genètic, s’inclouen en aquest capítol els possibles
mots manllevats de l’hebreu a través de les comunitats jueves abans de l’expulsió (epígraf 5.14).
Els dos capítols següents es dediquen als contactes de l’espanyol amb altres llengües romàniques:
les gal·loromàniques, d’una banda (capítol 6), i l’italià, d’altra banda (capítol 7). Dintre dels gal·licismes,
i sense establir diferència entre gal·licismes i occitanismes, s’analitzen tant els mots manllevats a l’edat
mitjana (epígrafs 6.2 i 6.3) com els gal·licismes moderns (epígrafs 6.4 i següents), amb un interessant
apartat dedicat als gal·licismes a Hispanoamèrica (epígraf 6.7). Un patró semblant s’aplica a l’italianis·
me amb els canvis derivats de la diferent història dels manlleus procedents d’aquesta llengua ja que els
italianismes anteriors al segle xv són pràcticament inexistents, com ja va assenyalar amb fonament J.
Coromines (1948); això explica que l’apartat dedicat als primers préstecs de l’italià porti el títol
d’«Italianismes medievals i controvèrsies etimològiques» (epígraf 7.2).
1. Tradueixo les citacions de l’original anglès al català.
2. Utilitzo el terme en un sentit proper a Patterson i Urrutibéheity (1975) quan es refereixen a “genealogy” i
“genealogical classes” (capítol 2).
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 532 09/02/15 15:10
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623
DWORKIN: A HISTORY OF THE SPANISH LEXICON. A LINGUISTIC PERSPECTIVE 533
El capítol vuitè tracta els préstecs del llatí (llatinismes) i conté un apartat per als hel·lenismes cultes
(epígraf 8.7). S’exposen les qüestions terminològiques i conceptuals d’aquest component genealògic
(llatinisme / cultisme / semicultisme, epígraf 8.1) i se’n fa una periodització (epígraf 8.2). Es distingeix
entre els llatinismes més antics (epígraf 8.3), en els quals es tracta de manera reduïda els cultismes de
bona part de l’Edat Mitjana, i els préstecs de finals de l’època medieval i del Renaixement (epígraf 8.4);
no es fa, però, pràcticament cap referència als llatinismes més moderns.
El capítol següent (capítol 9) conté els manlleus de l’espanyol a d’altres llengües iberoromàniques
(portuguès i català). L’exposició se centra en els problemes d’identificació d’aquests elements lèxics
(«Claus fonològiques dels manlleus portuguesos» (epígraf 9.3) i «catalanismes: problemes analítics» (epí·
graf 9.6)).
Els darrers dos capítols estan destinats als manlleus de les llengües indígenes americanes (capí·
tol 10) i als anglicismes (capítol 11). En el cas dels indigenismes, s’analitza fonamentalment la seva
recepció i integració (epígraf 10.2) i la pervivència d’aquests elements lèxics en l’espanyol europeu
contemporani (epígraf 10.4). Pel que fa als anglicismes, es distingeixen tres estadis: abans del segle xix
(epígraf 11.2), 1800·1950 (epígraf 11.3) i a partir de 1950 («La influència de l’anglès americà», epí·
graf 11.4) i s’analitzen qüestions diverses com les reaccions que ha provocat el seu ús (epígraf 11.5) o
l’anglicisme semàntic i el calc (epígraf 11.6).
L’àmplia documentació en la qual es fonamenta l’obra s’evidencia en les trenta pàgines de referèn·
cies bibliogràfiques (p. 238·269), on hi figuren tant treballs generals com monografies dedicades a una
paraula o a un petit grup de paraules. El llibre, a més, es completa amb un utilíssim índex de mots
(p. 271·321) organitzat per llengües (espanyol i espanyol dialectal, galaicoportuguès, català, gal·loromà·
nic, italià i italià dialectal, llatí, àrab, basc, cèltic, alemany, engiadinès, anglès, fràncic, germànic, gòtic,
grec, hebreu, llombard, irlandès mig, turc i gal·lès) en un ordre coherent des del punt de vista lingüístic
però poc manejable per a la consulta. Cada capítol té una petita introducció i conclusió; la primera recull
la situació històrica que explica l’existència del contacte lingüístic; la darrera conté un petit resum. El
manual conclou amb un capítol final (capítol 12) a manera de consideració global.
Ens trobem davant una obra que ofereix una síntesi molt organitzada i coherent d’una part important de
la història del lèxic de l’espanyol, ben recolzada teòricament en el contacte lingüístic i el préstec (capítol 1).
Aquest plantejament dóna coherència metodològica a l’obra encara que s’ha d’advertir que les situacions
de contacte lingüístic són molt diferents (per exemple, les llengües preromanes davant dels llatinismes), i
que el capítol tres, destinat a la “base llatina del lèxic de l’espanyol”, té un status singular ja que, al marge
del contacte lingüístic, constitueix el fons de la llengua, en terminologia tradicional el fons patrimonial.
A més, i des del punt de vista estructural, convé assenyalar que el capítol dedicat als llatinismes podia ha·
ver·se situat després de l’esmentat capítol 3 (base llatina) per donar compte del vincle especial entre el lèxic
llatí patrimonial i el lèxic llatí manllevat. D’aquesta manera el llibre guanyaria en coherència ja que els
préstecs de les llengües romàniques, que comparteixen algunes característiques, estarien junts (capí·
tols 6, 7 i 9). Cal observar també que les agrupacions dels manlleus d’algunes procedències dintre d’altres
dilueix la seva identitat i importància per a la història global del lèxic; aquest és el cas dels hel·lenismes o
dels hebraismes, en els quals es podria fer una breu referència al judeocastellà i la seva evolució lèxica.
Malgrat que el títol insinua un abast més ampli i hauria d’incloure també el creixement del lèxic
amb mecanismes de la pròpia llengua, és comprensible que només es faci referència als processos de
derivació quan tenen un vincle amb els components genealògics estudiats (vegeu els epígrafs 2.8, 4.6,
6.3, 11.7); manca, però, en general una atenció més profunda a la qüestió, per exemple, amb el tracta·
ment explícit del sufix ·í (només esmentat de passada a la pàgina 108, cfr. Pharies, 2002: s.v.) i amb el
plantejament de la importància i evolució de la derivació culte (llatí i grec), un tret fonamental de moltes
llengües modernes,3 que es fa ben palès en elDiccionario etimológico de los sufijos españoles y de otros
elementos finales de D. A. Pharies (2002) i, des del punt de vista teòric, en consideracions com les de
Rainer (2002) i, recentment, Claveria (2013).
3. Només amb referències aïllades a les pàgines 172, pel llatí, i 18, pel grec.
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 533 09/02/15 15:10
534 GLÒRIA CLAVERIA NADAL
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623
Cal destacar que l’obra ofereix una excel·lent combinació entre la síntesi i l’atenció als casos parti·
culars, que en l’estudi del lèxic poden arribar a ser molt importants. Això es manifesta en l’exposició de
les “controvèrsies” etimològiques en quasi cada capítol (epígrafs 2.6, 3.3, 4.4, 5.6, 7.2, 9.2, 9.6, 10.3),
uns apartats on es tracta la història de mots que presenten dificultats en l’establiment de la procedència,
tan habitual en l’etimologia (Malkiel, 1976).
La perspectiva lingüística, present des del mateix títol, troba un excel·lent reflex en tres aspectes
diferents del llibre: en primer lloc, en l’èmfasi que es fa de la integració dels manlleus en l’estructura del
lèxic; en segon lloc, en l’anàlisi de les conseqüències d’aquesta integració, que es manifesten molt espe·
cialment en alternances que S. N. Dworkin anomena rivalitats lèxiques (epígrafs 2.7, 4.5, 5.7, 8.5, 10.2,
11.7); i, en tercer lloc, en l’atenció a la pèrdua lèxica, també analitzada en els casos que ha estat un feno·
men important (epígraf 5.12).
En resum, A History of the Spanish Lexicon. A Linguistic Perspective constitueix un manual utilís·
sim, que ofereix un bona síntesi de la història del lèxic de l’espanyol i que, alhora i de manera indirecta,
permet entreveure l’estat de la recerca en el lèxic de l’espanyol des del punt de vista històric (cfr. Clave·
ria, 2012) i les mancances que encara hi ha en aquest terreny.4
Glòria Claveria Nadal
Universitat Autònoma de Barcelona
Referències bibliogràfiques
Clavería Nadal, G. (2012): «Nuevas perspectivas en el estudio de la evolución del léxico», en Cla-
vería Nadal,G. / Freixas Alás,Margarita / Prat Sabater,Marta / Torruella iCasañas, Joan
(eds.): Historia del léxico: perspectivas de investigación. Madrid·Frankfurt am Main: Iberoameri·
ca·Vervuert, pàgs. 13·90.
Clavería Nadal, G. (2013): «La formación de palabras y el cultismo», en Pujol Payet, I. (coord.):
Formación de palabras y diacronia. Coruña: Universidades da Coruña, Servicio de Publica·
ciones.
Coromines, Juan (1948): ressenya de Terlingen, J. H.: Los italianismos en español desde la forma-
ción del idioma hasta principios del siglo xvii. Amsterdam, 1943. Symposium 3, 102·119.
Dworkin, StevenN. (2005): «La historia de la lengua y el cambio léxico», Iberorromania, 62, pàgs. 59·70.
Dworkin, Steven N. (2006): «La naturaleza del cambio léxico», Bustos Tovar, J. J. / Girón Alcon-
chel, J. L. (eds.): Actas del VI Congreso de Historia de la Lengua Española. Madrid·Arco/Libros,
pàgs. 67·84.
ELH: Alvar, Manuel (dir.) (1960·1967): Enciclopedia lingüística hispánica, vol. 1: Antecedentes.
Onomástica; vol. 2: Elementos constitutivos. Fuentes, Madrid: CSIC.
Malkiel, Yakov (1976): La etimologia. Madrid: Cátedra.
Patterson, William / Urrutibéheity, Hector (1975): The Lexical Structure of Spanish. The Hague·
Paris: Mouton.
Pharies, David (2002): Diccionario etimológico de los sufijos españoles y de otros elementos finales.
Madrid: Gredos.
Rainer, Franz (2002): «Convergencia y divergència en la formación de palabras de las lenguas románi·
cas». García-Medall Villanueva, Joaquín A (coord.): Aspectos de morfología derivativa del
espanyol. Lugo: Tris Tram, pàgs. 103·133.
Real Academia Española·Asociación de Academias de la Lengua Española (2011):Nueva gramática de
la lengua española. Fonética y fonologia. Barcelona: Espasa.
4. El propi autor s’hi refereix en alguns casos (cfr., per exemple, les pàgines 120 i 138 (nota 1)).
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 534 09/02/15 15:10


Dworkin, Steven N. (2012): A History of the Spanish Lexicon. A Linguistic Perspective. Oxford: Oxford University Press, 352 p.

Hemeroteca Cientifica Catalana

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623DWORKIN: A HISTORY OF THE SPANISH LEXICON. A LINGUISTIC PERSPECTIVE 531pel gal·lès i el bretó. Les varietats del primer grupmantenen un cert grau d’intel·ligibilitat entre elles, peròles del segon grup s’han diferenciat molt i no permeten la intercomprensió dels parlants.La relació entre el gaèlic i el català va començar realment al final del segle xix, de la mà de figurescom Valentí Almirall o Narcís Roca Ferreras. És a principis del segle passat que va augmentar aquestinterès, i en 1906 el dramaturg Josep Burgas en va fer una exaltació patriòtica, Jordi Erin: el movimentirlandès del “Sinn Féin” (1905), que aviat tingué imitadors amb la creació de “Nosaltres Sols” (traducciódel moviment irlandès), que com a partit polític arribaria fins al final de la Segona República Espanyola.Personatges com Rovira i Virgili o Francesc Macià foren influïts pel moviment irlandès en la creació dellurs moviments polítics i culturals.L’irlandès, com a llengua oficial de la República d’Irlanda, és també llengua oficial de la UnióEuropea, malgrat el seu migrat nombre de parlants.Els bascs anomenen Euskal Herria els territoris de Biscaia, Guipúscoa, Àlaba, Navarra, Lapurdi,Baixa Navarra i Zuberoa, independentment dels estats on estiguin situats. L’origen de l’èuscar no ésencara resolt i tots els intents que s’han fet en aquest sentit no han satisfet els lingüistes. La idea que elbasc era l’antiga llengua ibèrica, és a dir la teoria bascoibèrica, va néixer durant el segle xviii, però so·bretot fou Humbolt al segle xix que va arribar a elevar·la a categoria d’axioma. Una cosa sí que és certa,que es tracta d’una llengua preindoeuropea, i això li dóna una ascendència d’almenys quatre mil anys,cosa que no podem dir de l’ibèric puix que les darreres investigacions han revelat que l’ibèric és poste·rior a les invasions dels pobles indoeuropeus a la Península Ibèrica. Des del punt de vista de la tipologialingüística és llengua aglutinant, i en aquest aspecte s’iguala a l’ibèric. Però el contacte amb moltesllengües i, sobretot, amb el llatí, ha acabat per rebre moltes influències en l’estructura gramatical, fonè·tica i especialment en el lèxic.Actualment, hi ha uns 700.000 bascoparlants, que corresponen a la quarta part d’Euskal Herria,majoritàriament a Guipúscoa i Biscaia. La llengua estàndard rep el nom d’euskara batua (basc unificat)i l’Acadèmia de la Llengua Basca (Euskaltzaindia, 1918) és la institució que s’encarrega de vetllar·ne lamodalitat. És ensenyada a l’escola i ha adquirit la categoria de llengua oficial, junt a l’espanyol. Abansde la Guerra d’Espanya (1936·1939) va començar una relació entre bascs i catalans que va dur Rovira iVirgili a recollir el moviment basc en la seva obra Història dels moviments nacionalistes (1912·1914).El postfranquisme i la primera època de la democràcia no sembla que vagi augmentar la relacióentre tots dos pobles, ans al contrari, i no ho ha estat fins l’any 2010 que es va celebrar el «Primer Con·grés Euskal Herria·Països Catalans» a la Universitat de Vitòria·Gasteiz. D’altra banda, existeixde 2005 ençà un centre difusor de cultura catalana a Sant Sebastià, i hi ha diversos centres de culturabasca repartits per Barcelona, València, Mallorca i Andorra.Lluís Gimeno BetíUniversitat Jaume IDworkin, Steven N. (2012): A History of the Spanish Lexicon. A Linguistic Perspective. Oxford:Oxford University Press, 352 p.Malgrat que no resulta gens fàcil compendiar l’evolució del lèxic d’una llengua en un manual, Ste·ven N. Dworkin, professor de Lingüística Romànica i Lingüística de la Universitat de Michigan i espe·cialista consagrat en l’estudi històric del lèxic iberoromànic, ho aconsegueix amb escreix en el seu recentA History of Spanish Lexicon. A Linguistic Perspective, publicat per Oxford University Press.El títol és ja una declaració d’intencions i a la part descriptiva (AHistory of the Spanish Lexicon) s’hiafegeix una caracterització teòrica i metodològica (A Linguistic Perspective) que és desenvolupada en elcapítol 1. En aquest capítol, es tracen les fronteres de l’estudi, el qual no tracta l’evolució de tot el lèxicde l’espanyol sinó que es concentra en l’anàlisi dels mots sorgits d’una situació de contacte lingüístic.D’aquesta manera, la monografia intenta ser una «síntesi escrita des d’una perspectiva predominantment021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 531 09/02/15 15:10532 GLÒRIA CLAVERIA NADALEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623lingüística de l’evolució del lèxic de l’espanyol, en especial amb atenció a la historia dels préstecs» (pà·gina 4)1 i en queden exclosos, per tant, el creixement del lèxic mitjançant processos derivatius i també elsprocessos semàntics, sempre que no estan relacionats amb el préstec. En aquest capítol inicial s’establei·xen les directrius fonamentals de l’estudi basades en la teoria del contacte lingüístic i del canvi lèxic:l’objectiu se centra en l’anàlisi de les conseqüències de la integració dels manlleus en l’estructura lèxicade la llengua, una idea que ha presidit molts dels estudis de l’autor (cfr. per exemple des del punt de vistateòric Dworkin 2005 i 2006); i en un segon terme apareixen altres aspectes com són els processos d’adap·tació formal (fonològica i morfològica) que poden experimentar aquesta classe de paraules.El cos central de la monografia consta de deu capítols dedicats a les diverses capes genealògiques2que conformen el lèxic de l’espanyol en unmodel que, naturalment salvant les distàncies, recorda l’ELH.En l’ordenació dels capítols i, per tant, en l’organització de l’obra es combinen l’agrupació dels mots se·gons la llengua de contacte o llengua de procedència amb un principi cronològic derivat de la pròpia his·tòria de la llengua, amb algunes excepcions. D’aquesta manera, el recorregut històric s’inicia amb el llegatlèxic de les llengües preromanes (capítol 2) i finalitza amb els anglicismes de l’espanyol (capítol 11).El segon capítol de l’obra està dedicat a «L’impacte lèxic de les llengües preromanes de la penínsu·la Ibèrica» on es tracten els possibles vestigis procedents de les llengües prellatines amb especial atencióals mots de procedència basca i cèltica (epígraf 2.4.) pels possibles problemes de determinació cronolò·gica de la seva de penetració en el lèxic. Dintre d’aquest capítol, a més, es para esment també a les rela·cions modernes entre basc i espanyol (epígraf 2.9).El tercer capítol té una naturalesa diferent a la resta ja que està dedicat al component bàsic del lèxic,el llatí. S’intenta fer una caracterització de l’espanyol com a llengua romànica des de l’anàlisi de la sevaselecció lèxica llatina i en contrast amb altres llengües romàniques com el portuguès, el català o el roma·nès (epígrafs 3.2, 3.4, 3.5, 3.6); d’aquesta manera es reafirma l’«alt grau d’unitat lèxica entre les varie·tats de llatí subjacent al espanyol i al portuguès» (pàgina 60). Dintre d’aquest capítol es considerentambé els mots d’origen grec ja presents en el llatí en el moment de la llatinització d’Hispània o bé fruitde contactes antics (epígraf 3.7).El capítol següent (capítol 4) s’interessa pel “component germànic” amb la distinció de tres estratscronològics no sempre fàcils d’aplicar en la recerca etimològica (germanismes del llatí imperial, de lesvarietats locals de llatí i des de les varietats gal·loromàniques a les varietats iberoromàniques). En aquestcapítol es consideren també (epígraf 4.7) els manlleus de llengües germàniques recents (excepte l’anglès).El capítol cinquè tracta de manera extensa del “component àrab” i ofereix una excel·lent síntesid’aquests elements amb una revisió dels estudis precedents (epígraf 5.3.) i l’anàlisi d’aspectes lingüísticscom les categories gramaticals a les quals pertanyen (epígraf 5.8), les qüestions semàntiques (epígraf 5.9),els aspectes formals com la integració d’al- en la forma de l’arabisme o l’impacte de l’àrab en el creixementdel patró agut (epígraf 5.11, cfr. RAE 2011: capítol 9), la pèrdua d’arabismes (epígraf 5.12) i els arabis·mes de l’espanyol modern (epígraf 5.13). Amb criteri genètic, s’inclouen en aquest capítol els possiblesmots manllevats de l’hebreu a través de les comunitats jueves abans de l’expulsió (epígraf 5.14).Els dos capítols següents es dediquen als contactes de l’espanyol amb altres llengües romàniques:les gal·loromàniques, d’una banda (capítol 6), i l’italià, d’altra banda (capítol 7). Dintre dels gal·licismes,i sense establir diferència entre gal·licismes i occitanismes, s’analitzen tant els mots manllevats a l’edatmitjana (epígrafs 6.2 i 6.3) com els gal·licismes moderns (epígrafs 6.4 i següents), amb un interessantapartat dedicat als gal·licismes a Hispanoamèrica (epígraf 6.7). Un patró semblant s’aplica a l’italianis·me amb els canvis derivats de la diferent història dels manlleus procedents d’aquesta llengua ja que elsitalianismes anteriors al segle xv són pràcticament inexistents, com ja va assenyalar amb fonament J.Coromines (1948); això explica que l’apartat dedicat als primers préstecs de l’italià porti el títold’«Italianismes medievals i controvèrsies etimològiques» (epígraf 7.2).1. Tradueixo les citacions de l’original anglès al català.2. Utilitzo el terme en un sentit proper a Patterson i Urrutibéheity (1975) quan es refereixen a “genealogy” i“genealogical classes” (capítol 2).021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 532 09/02/15 15:10Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623DWORKIN: A HISTORY OF THE SPANISH LEXICON. A LINGUISTIC PERSPECTIVE 533El capítol vuitè tracta els préstecs del llatí (llatinismes) i conté un apartat per als hel·lenismes cultes(epígraf 8.7). S’exposen les qüestions terminològiques i conceptuals d’aquest component genealògic(llatinisme / cultisme / semicultisme, epígraf 8.1) i se’n fa una periodització (epígraf 8.2). Es distingeixentre els llatinismes més antics (epígraf 8.3), en els quals es tracta de manera reduïda els cultismes debona part de l’Edat Mitjana, i els préstecs de finals de l’època medieval i del Renaixement (epígraf 8.4);no es fa, però, pràcticament cap referència als llatinismes més moderns.El capítol següent (capítol 9) conté els manlleus de l’espanyol a d’altres llengües iberoromàniques(portuguès i català). L’exposició se centra en els problemes d’identificació d’aquests elements lèxics(«Claus fonològiques dels manlleus portuguesos» (epígraf 9.3) i «catalanismes: problemes analítics» (epí·graf 9.6)).Els darrers dos capítols estan destinats als manlleus de les llengües indígenes americanes (capí·tol 10) i als anglicismes (capítol 11). En el cas dels indigenismes, s’analitza fonamentalment la sevarecepció i integració (epígraf 10.2) i la pervivència d’aquests elements lèxics en l’espanyol europeucontemporani (epígraf 10.4). Pel que fa als anglicismes, es distingeixen tres estadis: abans del segle xix(epígraf 11.2), 1800·1950 (epígraf 11.3) i a partir de 1950 («La influència de l’anglès americà», epí·graf 11.4) i s’analitzen qüestions diverses com les reaccions que ha provocat el seu ús (epígraf 11.5) ol’anglicisme semàntic i el calc (epígraf 11.6).L’àmplia documentació en la qual es fonamenta l’obra s’evidencia en les trenta pàgines de referèn·cies bibliogràfiques (p. 238·269), on hi figuren tant treballs generals com monografies dedicades a unaparaula o a un petit grup de paraules. El llibre, a més, es completa amb un utilíssim índex de mots(p. 271·321) organitzat per llengües (espanyol i espanyol dialectal, galaicoportuguès, català, gal·loromà·nic, italià i italià dialectal, llatí, àrab, basc, cèltic, alemany, engiadinès, anglès, fràncic, germànic, gòtic,grec, hebreu, llombard, irlandès mig, turc i gal·lès) en un ordre coherent des del punt de vista lingüísticperò poc manejable per a la consulta. Cada capítol té una petita introducció i conclusió; la primera recullla situació històrica que explica l’existència del contacte lingüístic; la darrera conté un petit resum. Elmanual conclou amb un capítol final (capítol 12) a manera de consideració global.Ens trobem davant una obra que ofereix una síntesi molt organitzada i coherent d’una part important dela història del lèxic de l’espanyol, ben recolzada teòricament en el contacte lingüístic i el préstec (capítol 1).Aquest plantejament dóna coherència metodològica a l’obra encara que s’ha d’advertir que les situacionsde contacte lingüístic són molt diferents (per exemple, les llengües preromanes davant dels llatinismes), ique el capítol tres, destinat a la “base llatina del lèxic de l’espanyol”, té un status singular ja que, al margedel contacte lingüístic, constitueix el fons de la llengua, en terminologia tradicional el fons patrimonial.A més, i des del punt de vista estructural, convé assenyalar que el capítol dedicat als llatinismes podia ha·ver·se situat després de l’esmentat capítol 3 (base llatina) per donar compte del vincle especial entre el lèxicllatí patrimonial i el lèxic llatí manllevat. D’aquesta manera el llibre guanyaria en coherència ja que elspréstecs de les llengües romàniques, que comparteixen algunes característiques, estarien junts (capí·tols 6, 7 i 9). Cal observar també que les agrupacions dels manlleus d’algunes procedències dintre d’altresdilueix la seva identitat i importància per a la història global del lèxic; aquest és el cas dels hel·lenismes odels hebraismes, en els quals es podria fer una breu referència al judeocastellà i la seva evolució lèxica.Malgrat que el títol insinua un abast més ampli i hauria d’incloure també el creixement del lèxicamb mecanismes de la pròpia llengua, és comprensible que només es faci referència als processos dederivació quan tenen un vincle amb els components genealògics estudiats (vegeu els epígrafs 2.8, 4.6,6.3, 11.7); manca, però, en general una atenció més profunda a la qüestió, per exemple, amb el tracta·ment explícit del sufix ·í (només esmentat de passada a la pàgina 108, cfr. Pharies, 2002: s.v.) i amb elplantejament de la importància i evolució de la derivació culte (llatí i grec), un tret fonamental de moltesllengües modernes,3 que es fa ben palès en elDiccionario etimológico de los sufijos españoles y de otroselementos finales de D. A. Pharies (2002) i, des del punt de vista teòric, en consideracions com les deRainer (2002) i, recentment, Claveria (2013).3. Només amb referències aïllades a les pàgines 172, pel llatí, i 18, pel grec.021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 533 09/02/15 15:10534 GLÒRIA CLAVERIA NADALEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623Cal destacar que l’obra ofereix una excel·lent combinació entre la síntesi i l’atenció als casos parti·culars, que en l’estudi del lèxic poden arribar a ser molt importants. Això es manifesta en l’exposició deles “controvèrsies” etimològiques en quasi cada capítol (epígrafs 2.6, 3.3, 4.4, 5.6, 7.2, 9.2, 9.6, 10.3),uns apartats on es tracta la història de mots que presenten dificultats en l’establiment de la procedència,tan habitual en l’etimologia (Malkiel, 1976).La perspectiva lingüística, present des del mateix títol, troba un excel·lent reflex en tres aspectesdiferents del llibre: en primer lloc, en l’èmfasi que es fa de la integració dels manlleus en l’estructura dellèxic; en segon lloc, en l’anàlisi de les conseqüències d’aquesta integració, que es manifesten molt espe·cialment en alternances que S. N. Dworkin anomena rivalitats lèxiques (epígrafs 2.7, 4.5, 5.7, 8.5, 10.2,11.7); i, en tercer lloc, en l’atenció a la pèrdua lèxica, també analitzada en els casos que ha estat un feno·men important (epígraf 5.12).En resum, A History of the Spanish Lexicon. A Linguistic Perspective constitueix un manual utilís·sim, que ofereix un bona síntesi de la història del lèxic de l’espanyol i que, alhora i de manera indirecta,permet entreveure l’estat de la recerca en el lèxic de l’espanyol des del punt de vista històric (cfr. Clave·ria, 2012) i les mancances que encara hi ha en aquest terreny.4Glòria Claveria NadalUniversitat Autònoma de BarcelonaReferències bibliogràfiquesClavería Nadal, G. (2012): «Nuevas perspectivas en el estudio de la evolución del léxico», en Cla-vería Nadal,G. / Freixas Alás,Margarita / Prat Sabater,Marta / Torruella iCasañas, Joan(eds.): Historia del léxico: perspectivas de investigación. Madrid·Frankfurt am Main: Iberoameri·ca·Vervuert, pàgs. 13·90.Clavería Nadal, G. (2013): «La formación de palabras y el cultismo», en Pujol Payet, I. (coord.):Formación de palabras y diacronia. Coruña: Universidades da Coruña, Servicio de Publica·ciones.Coromines, Juan (1948): ressenya de Terlingen, J. H.: Los italianismos en español desde la forma-ción del idioma hasta principios del siglo xvii. Amsterdam, 1943. Symposium 3, 102·119.Dworkin, StevenN. (2005): «La historia de la lengua y el cambio léxico», Iberorromania, 62, pàgs. 59·70.Dworkin, Steven N. (2006): «La naturaleza del cambio léxico», Bustos Tovar, J. J. / Girón Alcon-chel, J. L. (eds.): Actas del VI Congreso de Historia de la Lengua Española. Madrid·Arco/Libros,pàgs. 67·84.ELH: Alvar, Manuel (dir.) (1960·1967): Enciclopedia lingüística hispánica, vol. 1: Antecedentes.Onomástica; vol. 2: Elementos constitutivos. Fuentes, Madrid: CSIC.Malkiel, Yakov (1976): La etimologia. Madrid: Cátedra.Patterson, William / Urrutibéheity, Hector (1975): The Lexical Structure of Spanish. The Hague·Paris: Mouton.Pharies, David (2002): Diccionario etimológico de los sufijos españoles y de otros elementos finales.Madrid: Gredos.Rainer, Franz (2002): «Convergencia y divergència en la formación de palabras de las lenguas románi·cas». García-Medall Villanueva, Joaquín A (coord.): Aspectos de morfología derivativa delespanyol. Lugo: Tris Tram, pàgs. 103·133.Real Academia Española·Asociación de Academias de la Lengua Española (2011):Nueva gramática dela lengua española. Fonética y fonologia. Barcelona: Espasa.4. El propi autor s’hi refereix en alguns casos (cfr., per exemple, les pàgines 120 i 138 (nota 1)).021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 534 09/02/15 15:10

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/137893/136565

Dworkin, Steven N. (2012): A History of the Spanish Lexicon. A Linguistic Perspective. Oxford: Oxford University Press, 352 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana