Isidor Marí i Mayans

Marí i Mayans, Isidor

Hemeroteca Cientifica Catalana

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737NECROLOGIES 727d’aquest mateix volum, n’és un reflex aproximat. Potser la recerca acurada dels seus papers facili-ti temps a venir un acostament precís a la realitat vital i intel·lectual del personatge. Obrim, men-trestant, les Homilies d’Organyà per una de les seves pàgines...Joana EscobedoBiblioteca de CatalunyaAnna GudayolBiblioteca de CatalunyaFrancesc Vallverdú i Canes, in memoriam.(1935-2014)La nit del 12 de juny ens va deixar als 78 anys, a causa d’una malaltia inesperadament ràpida ifatal, Francesc Vallverdú i Canes, membre de la Secció Filològica des de l’any 2002. Tant la Sec-ció com tot l’Institut d’Estudis Catalans lamentem profundament la seva mort.Vallverdú s’havia llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, però va exercir poc tempsd’advocat. La seva vida professional es va desplegar sobretot a Edicions 62, durant prop de quatredècades, entre el 1965 i el 2003, amb el càrrec de cap de redacció. Ell mateix es va referir a aques-ta editorial com la seva “universitat” i el seu laboratori de treball.En efecte, gràcies al suport de Josep M. Castellet, director literari d’Edicions 62, i partint del’observació directa de les dificultats dels autors per a consolidar els diferents estils de redacció, vapoder elaborar i publicar el seu primer gran estudi: L’escriptor català i el problema de la llengua(Barcelona: Edicions 62, 1968).Ben aviat es va convertir en un autor de referència en la naixent sociolingüística catalana, ambobres com Dues llengües: dues funcions? (Barcelona: Edicions 62, 1970) i El fet lingüístic com afet social (Barcelona: Edicions 62, 1973), estudi que havia obtingut l’any anterior el Premi JoanFuster d’assaig.Ja des d’aleshores va contribuir també al coneixement de la situació social de la llengua cata-lana en l’àmbit hispànic, amb dues obres com Sociología y lengua en la literatura catalana (Ma-drid: Cuadernos para el Diálogo, 1971) i Ensayos sobre bilingüismo (Barcelona: Ariel,1972).L’any 1973 va ser un dels membres fundadors del Grup Català de Sociolingüística, constituïta Prada i presentat internacionalment en el Congrés de Sociologia de Toronto de 1974—tot i queVallverdú no pogué ser present en cap d’aquests actes, perquè li havia estat retirat el passaport acausa de la seva militància política. El Grup Català de Sociolingüística, després Associació deSociolingüistes de Llengua Catalana, es va incorporar l’any 2008 a l’Institut com a societat filial,amb el nom actual de Societat Catalana de Sociolingüística.Francesc Vallverdú va ser durant uns anys—entre 1991 i 1999, després d’Antoni M. Badia iMargarit— president del Grup Català de Sociolingüística i director—entre el 1977 i el 2000— delconsell de redacció de Treballs de Sociolingüística Catalana, que avui continua essent la revista dela Societat.Vallverdú, com dèiem, s’havia implicat en l’acció política des de la seva incorporacióel 1959 al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i la seva intervenció en l’orientació de lapolítica lingüística durant els darrers anys de la dictadura de Franco i al llarg de la transició demo-cràtica va ser crucial.Aquesta perspectiva més política de la seva activitat en part es reflecteix als documents del’Àrea de Llengua del Congrés de Cultura Catalana—que es va desenvolupar entre 1976 i 1977—,i en la qual el GCS s’implicà de ple, sota la coordinació del Dr. Badia, però Vallverdú també va021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 727 10/02/15 17:52728 NECROLOGIESEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737participar més tard intensament en les negociacions i els treballs preparatoris de la Llei de Norma-lització Lingüística a Catalunya, de 1983.Mentrestant, dos dels seus llibres —La normalització lingüística a Catalunya (Barcelona:Laia, 1979) i Aproximació crítica a la sociolingüística catalana (Barcelona: Edicions 62, 1980)—van tenir una gran incidència pública en aquella etapa inicial del restabliment de la Generalitat deCatalunya. Aleshores publicaria també, en castellà, El conflicto lingüístico en Cataluña: historia ypresente (Barcelona: Edicions 62, 1981).Al cap de poc, arran del seu nomenament com a responsable dels serveis lingüístics de la Cor-poració Catalana de Ràdio i Televisió, càrrec que ocupà del 1985 al 2006, la seva contribució a laconsolidació del model de llengua dels mitjans de comunicació audiovisuals va ser singularmentimportant. Es recull en part als seus llibres Elocució i ortologia catalanes (Barcelona: ElJonc, 1986) i El català estàndard i els mitjans audiovisuals: escrits elaborats des de la comissió deNormalització Lingüística de TVC (Barcelona: Edicions 62, 2000).En el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el 1986, havia coordinat precisa-ment l’Àrea de Mitjans de Comunicació i Noves Tecnologies, que dugué a terme les sessions aPerpinyà,1 i aquell mateix any ja li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Cata-lunya en reconeixement de la seva trajectòria.Poc després va ser també assessor lingüístic del Gran Larousse català, entre 1987 i 1993,conjuntament amb Joan Solà i Joan Martí.Del 1991 al 1999 fou membre del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat deCatalunya. Paral·lelament, sempre es va mantenir present en els grans debats sobre el futur de lallengua, des d’una posició alhora crítica i ponderada, com evidencien els seus llibres L’ús del cata-là. Un futur controvertit (Barcelona: Edicions 62, 1990) i Velles i noves qüestions de sociolingüís-tica (Barcelona: Edicions 62, 1998).Una altra de les grans obres col·lectives que va dirigir amb encert cap al final de la seva activi-tat a Edicions 62 va ser l’Enciclopèdia de la llengua catalana, que culminaria el 2002.Aquell any, al cap de poc de ser elegit membre de la Secció Filològica, accedí a la Vicepresi-dència de la Secció, que va ocupar del 2002 al 2006, i més endavant (des del 2007) va ser delegatdel president de l’IEC per a les societats filials.A part d’aquests càrrecs, la seva actitud de disponibilitat envers la nostra institució va serconstant. Així, arran del centenari de l’Institut (2007), va coordinar dues activitats col·lectivesd’especial importància: la Commemoració del Centenari del Primer Congrés Internacional de laLlengua Catalana (1906) i el Simposi Internacional sobre el català al segle xx. Balanç de la si-tuació i perspectives de futur. Les actes d’aquests dos esdeveniments, de les quals va ser el curador,apareixerien publicades per l’IEC l’any 2009.Encara l’any 2013 publicaria a l’IEC un nou recull d’articles: Apunts i contrapunts sociolin-güístics: en el centenari de les Normes ortogràfiques.La seva implicació activa en nombroses entitats i publicacions és impossible de referir ambdetall. Destaquem, però, que des del 2003 va ser president de la Fundació Congrés de Cultura Ca-talana—des de la qual va promoure premis, jornades, conferències i publicacions de gran interès—i que també va ser membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, del’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i del PEN català.Francesc Vallverdú és autor també d’una important obra creativa, eminentment poètica, i detraduccions rigorosament fidels des de l’italià.1. Vegeu les actes d’aquesta àrea, editades a cura de Joaquim Romaguera i Ramió (Barcelona-Perpinyà: Fun-dació II Congrés Internacional de la Llengua Catalana i Edicions 62, amb la col·laboració de la Societat Catalana deComunicació de l’IEC, 1989).021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 728 10/02/15 17:52Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737NECROLOGIES 729L’any 1960 ja va guanyar el Premi Salvat-Papasseit pel seu primer llibre de poesia, Com llan-ces (Barcelona: Óssa Menor, 1961). Publicarà després Qui ulls ha (Barcelona: Joaquim Hor-ta, 1962) i Cada paraula un vidre (Barcelona: Proa, 1968), recull guardonat amb el premi CarlesRiba el 1965. Més endavant apareixen Somni, insomni (Barcelona: Edicions 62, 1971), Retorn aBílbilis (Gandia: Ajuntament, 1974)—premi Ausiàs March de Gandia del 1973—, Regiment de lacosa pública (València: Tres i Quatre, 1983), Leviatan (Barcelona: Edicions 62, 1984), Festivalamb espills de Ramon Roig (Manacor: Miramar, 1989) i Encalçar el vent (Barcelona: Edici-ons 62, 1995). L’any 2009 publica l’obra poètica completa amb el títol de Temps sense treva (Pal-ma: Lleonard Muntaner).Va traduir obres d’Alberto Moravia,2 Italo Calvino,3 Cesare Pavese,4 Pietro Aretino,5 Leonar-do Sciascia6 i Giovanni Boccaccio. L’any 1988 guanyà precisament el Premi Ente Nazionale Gio-vanni Boccaccio de Florència per la traducció d’El Decameró (Barcelona: Edicions 62, 1984).La cultura catalana ha de lamentar forçosament la seva pèrdua, però sempre ens acompanya-ran la seva obra i el seu exemple personal, tant en el tracte afable amb tots els qui el van conèixercom en la dimensió cívica de la seva activitat, indefectiblement al servei de la llengua i del país.IsidorMaríInstitut d’Estudis CatalansPèire Bèc(1921-2014)El passat 30 de juny de 2014 ens va deixar Pèire Bèc, una de les figures més importants i des-tacades de la filologia occitana del segle xx. Pèire Bèc va nàixer a París, de pare occità i de marecriolla. Ell mateix explicava1 que el seu primer contacte amb la llengua d’oc—i concretament ambla varietat gascona— va tenir-lo a l’edat de sis anys, al poble del seu pare, Casèras, una localitat delComenge. Allí va tenir l’oportunitat de sentir les primeres frases en occità, i allí va ser on va pren-dre consciència de l’existència d’aquella llengua, després de demanar al seu genitor quin era elsignificat de determinades frases. De fet, el mateix Bèc va deixar escrit més d’una vegada que laprimera sentència en occità va arribar-li d’un amic del seu pare que va anar a recollir-los a l’esta-ció:Mòra, que vau tornar! (‘espera, que ara torno!’). Aquests fets, aquests contactes matiners ambl’occità, de ben segur que van condicionar tota la trajectòria vital i científica de Bèc, i devien de-cantar-lo clarament cap al poliglotisme. Mentre estudiava, va aprendre de manera autodidàctical’anglès i el castellà (que parlava també son pare, del qual deia per cert que traduïa les faules deLafontaine en occità), així com l’italià, per a l’aprenentatge del qual es va servir d’un diari d’es-querres i antifeixista editat a l’Estat francès, Il grido del popolo, que analitzava lingüísticamentamb tan sols 13 o 14 anys. De fet, arran de la Guerra del 36, amb l’arribada de refugiats republicansa Casèras, el jove Bèc ja va haver d’exercir d’intèrpret, cosa que li va permetre de perfeccionar2. La camperola [La Ciociara] (Barcelona: Proa, 1966) i El menyspreu [Il disprezzo] (Barcelona: Proa, 1966).3. El cavaller inexistent [Il Cavaliere inesistente] (Barcelona: Edicions 62, 1967).4. Entre dones soles [Tra donne sole] (Barcelona: Proa, 1980).5. La cortesana [La Cortigiana], a MAQUIAVEL et al.: Teatre del Renaixement (Barcelona: Edici-ons 62, 1985).6. Una història senzilla [Una storia semplice] (Barcelona: Edicions 62, 1990).1. Per exemple, entre altres llocs, en el seu article «Comment peut-on être Gascon?», que recorda Montesquieuen el títol, inclòs aBec, Pierre (2002): Per un païs...: Écrits sur la langue et la littérature occitanes modernes. Peiteu:Institut d’Études Occitanes de la Vienne (recull de treballs de Pèire Bèc, a cura de Liliane Jagueneau), p. 381.021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 729 10/02/15 17:52

Francesc Vallverdú i Canes, In Memoriam (1935-2014)

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737
NECROLOGIES 727
d’aquest mateix volum, n’és un reflex aproximat. Potser la recerca acurada dels seus papers facili-
ti temps a venir un acostament precís a la realitat vital i intel·lectual del personatge. Obrim, men-
trestant, les Homilies d’Organyà per una de les seves pàgines...
Joana Escobedo
Biblioteca de Catalunya
Anna Gudayol
Biblioteca de Catalunya
Francesc Vallverdú i Canes, in memoriam.
(1935-2014)
La nit del 12 de juny ens va deixar als 78 anys, a causa d’una malaltia inesperadament ràpida i
fatal, Francesc Vallverdú i Canes, membre de la Secció Filològica des de l’any 2002. Tant la Sec-
ció com tot l’Institut d’Estudis Catalans lamentem profundament la seva mort.
Vallverdú s’havia llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, però va exercir poc temps
d’advocat. La seva vida professional es va desplegar sobretot a Edicions 62, durant prop de quatre
dècades, entre el 1965 i el 2003, amb el càrrec de cap de redacció. Ell mateix es va referir a aques-
ta editorial com la seva “universitat” i el seu laboratori de treball.
En efecte, gràcies al suport de Josep M. Castellet, director literari d’Edicions 62, i partint de
l’observació directa de les dificultats dels autors per a consolidar els diferents estils de redacció, va
poder elaborar i publicar el seu primer gran estudi: L’escriptor català i el problema de la llengua
(Barcelona: Edicions 62, 1968).
Ben aviat es va convertir en un autor de referència en la naixent sociolingüística catalana, amb
obres com Dues llengües: dues funcions? (Barcelona: Edicions 62, 1970) i El fet lingüístic com a
fet social (Barcelona: Edicions 62, 1973), estudi que havia obtingut l’any anterior el Premi Joan
Fuster d’assaig.
Ja des d’aleshores va contribuir també al coneixement de la situació social de la llengua cata-
lana en l’àmbit hispànic, amb dues obres com Sociología y lengua en la literatura catalana (Ma-
drid: Cuadernos para el Diálogo, 1971) i Ensayos sobre bilingüismo (Barcelona: Ariel,1972).
L’any 1973 va ser un dels membres fundadors del Grup Català de Sociolingüística, constituït
a Prada i presentat internacionalment en el Congrés de Sociologia de Toronto de 1974—tot i que
Vallverdú no pogué ser present en cap d’aquests actes, perquè li havia estat retirat el passaport a
causa de la seva militància política. El Grup Català de Sociolingüística, després Associació de
Sociolingüistes de Llengua Catalana, es va incorporar l’any 2008 a l’Institut com a societat filial,
amb el nom actual de Societat Catalana de Sociolingüística.
Francesc Vallverdú va ser durant uns anys—entre 1991 i 1999, després d’Antoni M. Badia i
Margarit— president del Grup Català de Sociolingüística i director—entre el 1977 i el 2000— del
consell de redacció de Treballs de Sociolingüística Catalana, que avui continua essent la revista de
la Societat.
Vallverdú, com dèiem, s’havia implicat en l’acció política des de la seva incorporació
el 1959 al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i la seva intervenció en l’orientació de la
política lingüística durant els darrers anys de la dictadura de Franco i al llarg de la transició demo-
cràtica va ser crucial.
Aquesta perspectiva més política de la seva activitat en part es reflecteix als documents de
l’Àrea de Llengua del Congrés de Cultura Catalana—que es va desenvolupar entre 1976 i 1977—,
i en la qual el GCS s’implicà de ple, sota la coordinació del Dr. Badia, però Vallverdú també va
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 727 10/02/15 17:52
728 NECROLOGIES
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737
participar més tard intensament en les negociacions i els treballs preparatoris de la Llei de Norma-
lització Lingüística a Catalunya, de 1983.
Mentrestant, dos dels seus llibres —La normalització lingüística a Catalunya (Barcelona:
Laia, 1979) i Aproximació crítica a la sociolingüística catalana (Barcelona: Edicions 62, 1980)—
van tenir una gran incidència pública en aquella etapa inicial del restabliment de la Generalitat de
Catalunya. Aleshores publicaria també, en castellà, El conflicto lingüístico en Cataluña: historia y
presente (Barcelona: Edicions 62, 1981).
Al cap de poc, arran del seu nomenament com a responsable dels serveis lingüístics de la Cor-
poració Catalana de Ràdio i Televisió, càrrec que ocupà del 1985 al 2006, la seva contribució a la
consolidació del model de llengua dels mitjans de comunicació audiovisuals va ser singularment
important. Es recull en part als seus llibres Elocució i ortologia catalanes (Barcelona: El
Jonc, 1986) i El català estàndard i els mitjans audiovisuals: escrits elaborats des de la comissió de
Normalització Lingüística de TVC (Barcelona: Edicions 62, 2000).
En el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el 1986, havia coordinat precisa-
ment l’Àrea de Mitjans de Comunicació i Noves Tecnologies, que dugué a terme les sessions a
Perpinyà,1 i aquell mateix any ja li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Cata-
lunya en reconeixement de la seva trajectòria.
Poc després va ser també assessor lingüístic del Gran Larousse català, entre 1987 i 1993,
conjuntament amb Joan Solà i Joan Martí.
Del 1991 al 1999 fou membre del Consell Social de la Llengua Catalana de la Generalitat de
Catalunya. Paral·lelament, sempre es va mantenir present en els grans debats sobre el futur de la
llengua, des d’una posició alhora crítica i ponderada, com evidencien els seus llibres L’ús del cata-
là. Un futur controvertit (Barcelona: Edicions 62, 1990) i Velles i noves qüestions de sociolingüís-
tica (Barcelona: Edicions 62, 1998).
Una altra de les grans obres col·lectives que va dirigir amb encert cap al final de la seva activi-
tat a Edicions 62 va ser l’Enciclopèdia de la llengua catalana, que culminaria el 2002.
Aquell any, al cap de poc de ser elegit membre de la Secció Filològica, accedí a la Vicepresi-
dència de la Secció, que va ocupar del 2002 al 2006, i més endavant (des del 2007) va ser delegat
del president de l’IEC per a les societats filials.
A part d’aquests càrrecs, la seva actitud de disponibilitat envers la nostra institució va ser
constant. Així, arran del centenari de l’Institut (2007), va coordinar dues activitats col·lectives
d’especial importància: la Commemoració del Centenari del Primer Congrés Internacional de la
Llengua Catalana (1906) i el Simposi Internacional sobre el català al segle xx. Balanç de la si-
tuació i perspectives de futur. Les actes d’aquests dos esdeveniments, de les quals va ser el curador,
apareixerien publicades per l’IEC l’any 2009.
Encara l’any 2013 publicaria a l’IEC un nou recull d’articles: Apunts i contrapunts sociolin-
güístics: en el centenari de les Normes ortogràfiques.
La seva implicació activa en nombroses entitats i publicacions és impossible de referir amb
detall. Destaquem, però, que des del 2003 va ser president de la Fundació Congrés de Cultura Ca-
talana—des de la qual va promoure premis, jornades, conferències i publicacions de gran interès—
i que també va ser membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, de
l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i del PEN català.
Francesc Vallverdú és autor també d’una important obra creativa, eminentment poètica, i de
traduccions rigorosament fidels des de l’italià.
1. Vegeu les actes d’aquesta àrea, editades a cura de Joaquim Romaguera i Ramió (Barcelona-Perpinyà: Fun-
dació II Congrés Internacional de la Llengua Catalana i Edicions 62, amb la col·laboració de la Societat Catalana de
Comunicació de l’IEC, 1989).
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 728 10/02/15 17:52
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 665-737
NECROLOGIES 729
L’any 1960 ja va guanyar el Premi Salvat-Papasseit pel seu primer llibre de poesia, Com llan-
ces (Barcelona: Óssa Menor, 1961). Publicarà després Qui ulls ha (Barcelona: Joaquim Hor-
ta, 1962) i Cada paraula un vidre (Barcelona: Proa, 1968), recull guardonat amb el premi Carles
Riba el 1965. Més endavant apareixen Somni, insomni (Barcelona: Edicions 62, 1971), Retorn a
Bílbilis (Gandia: Ajuntament, 1974)—premi Ausiàs March de Gandia del 1973—, Regiment de la
cosa pública (València: Tres i Quatre, 1983), Leviatan (Barcelona: Edicions 62, 1984), Festival
amb espills de Ramon Roig (Manacor: Miramar, 1989) i Encalçar el vent (Barcelona: Edici-
ons 62, 1995). L’any 2009 publica l’obra poètica completa amb el títol de Temps sense treva (Pal-
ma: Lleonard Muntaner).
Va traduir obres d’Alberto Moravia,2 Italo Calvino,3 Cesare Pavese,4 Pietro Aretino,5 Leonar-
do Sciascia6 i Giovanni Boccaccio. L’any 1988 guanyà precisament el Premi Ente Nazionale Gio-
vanni Boccaccio de Florència per la traducció d’El Decameró (Barcelona: Edicions 62, 1984).
La cultura catalana ha de lamentar forçosament la seva pèrdua, però sempre ens acompanya-
ran la seva obra i el seu exemple personal, tant en el tracte afable amb tots els qui el van conèixer
com en la dimensió cívica de la seva activitat, indefectiblement al servei de la llengua i del país.
IsidorMarí
Institut d’Estudis Catalans
Pèire Bèc
(1921-2014)
El passat 30 de juny de 2014 ens va deixar Pèire Bèc, una de les figures més importants i des-
tacades de la filologia occitana del segle xx. Pèire Bèc va nàixer a París, de pare occità i de mare
criolla. Ell mateix explicava1 que el seu primer contacte amb la llengua d’oc—i concretament amb
la varietat gascona— va tenir-lo a l’edat de sis anys, al poble del seu pare, Casèras, una localitat del
Comenge. Allí va tenir l’oportunitat de sentir les primeres frases en occità, i allí va ser on va pren-
dre consciència de l’existència d’aquella llengua, després de demanar al seu genitor quin era el
significat de determinades frases. De fet, el mateix Bèc va deixar escrit més d’una vegada que la
primera sentència en occità va arribar-li d’un amic del seu pare que va anar a recollir-los a l’esta-
ció:Mòra, que vau tornar! (‘espera, que ara torno!’). Aquests fets, aquests contactes matiners amb
l’occità, de ben segur que van condicionar tota la trajectòria vital i científica de Bèc, i devien de-
cantar-lo clarament cap al poliglotisme. Mentre estudiava, va aprendre de manera autodidàctica
l’anglès i el castellà (que parlava també son pare, del qual deia per cert que traduïa les faules de
Lafontaine en occità), així com l’italià, per a l’aprenentatge del qual es va servir d’un diari d’es-
querres i antifeixista editat a l’Estat francès, Il grido del popolo, que analitzava lingüísticament
amb tan sols 13 o 14 anys. De fet, arran de la Guerra del 36, amb l’arribada de refugiats republicans
a Casèras, el jove Bèc ja va haver d’exercir d’intèrpret, cosa que li va permetre de perfeccionar
2. La camperola [La Ciociara] (Barcelona: Proa, 1966) i El menyspreu [Il disprezzo] (Barcelona: Proa, 1966).
3. El cavaller inexistent [Il Cavaliere inesistente] (Barcelona: Edicions 62, 1967).
4. Entre dones soles [Tra donne sole] (Barcelona: Proa, 1980).
5. La cortesana [La Cortigiana], a MAQUIAVEL et al.: Teatre del Renaixement (Barcelona: Edici-
ons 62, 1985).
6. Una història senzilla [Una storia semplice] (Barcelona: Edicions 62, 1990).
1. Per exemple, entre altres llocs, en el seu article «Comment peut-on être Gascon?», que recorda Montesquieu
en el títol, inclòs aBec, Pierre (2002): Per un païs...: Écrits sur la langue et la littérature occitanes modernes. Peiteu:
Institut d’Études Occitanes de la Vienne (recull de treballs de Pèire Bèc, a cura de Liliane Jagueneau), p. 381.
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-13.indd 729 10/02/15 17:52


http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/137966/136638

Francesc Vallverdú i Canes, In Memoriam (1935-2014)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Hemeroteca Cientifica Catalana

Revistes Catalanes amb Accés Obert