Maria Rosa Fort i Cañellas

Fort i Cañellas, Maria Rosa

Revistes Catalanes amb Accés Obert

598 MARIA ROSA FORT CAÑELLAS
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623
melòdiques, l’oscil·lograma i l’espectrograma per veure ben bé l’alineació dels pics, tot i que les corbes
es presenten segmentades.
La tercera part important quant al contingut, els capítols 8 i 9, també actuen a mode de resum i con·
clusió. Quant a resum, el capítol 8 repeteix totes les subdivisions exposades al paràgraf anterior (tret de
les declaratives exclamatives; de fet, sobta una mica en el llibre el fet de trobar les exclamatives dins
de les declaratives i de les interrogatives i no pas com a modalitat independent) i comenta els resultats a
tots els dialectes estudiats en bloc. Es troba a faltar, com a mínim en aquest apartat del llibre, alguna
caracterització dels contorns principals segons l’etiquetatge Cat·ToBI en el marc AM. Però en canvi,
aquesta secció inclou un dels atractius principals del llibre: uns mapes en colors per a cadascun dels tipus
de frases tractats sobre la distribució geolingüística dels contorns principals trobats. Aquesta secció,
però, curiosament no està paginada i apareix entre les pàgines 192 i 193. La conclusió del capítol 9 in·
clou un petit resultat dialectomètric fet amb l’eina Gabmap (per cert, al text apareix com a Gambap i no
amb el nom correcte, pàgina 220, i és una de les poques errates tipogràfiques que presenta el llibre).
La inclusió del glossari resulta ser una bona idea i, finalment, es troba a faltar una mica més de de·
tall a l’índex que tanca el llibre, ja que els resultats apareixen descrits de manera tan estructurada.
En definitiva, el mèrit més destacable del llibre està en el fet d’haver posat una mica d’ordre per
primera vegada de manera global en un terreny difícil d’abastar perquè hi conflueixen molts aspectes: la
fonètica, la fonologia, la dialectologia, la pragmàtica i fins i tot aspectes idiolectals, que porten a classi·
ficar una oració, per exemple, com a interrogativa parcial imperativa amb un lleuger matís d’exhortació.
La sistematització que presenta l’obra i la solvència dels autors convertiran el llibre en una referència
ineludible des d’ara mateix.
Ana M. Fernández Planas
Universitat de Barcelona
Quintana i Font,Artur (2012): El català de la Codonyera (Terol, Aragó). Zaragoza: Gara d’Edi·
zions; Institución Fernando el Católico; Prensas Univesitarias de Zaragoza, 272 p.
Ha estat un plaer per a mi quem’hagin encarregat des de l’Institut d’Estudis Catalans fer la recensió
d’aquest llibre, ja que era present a l’acte que va tenir lloc a la Institución Fernando el Católico, a la
ciutat que fa tants anys m’acull en la seva Universitat. En la coberta del llibre es comprova que el títol no
és el mateix, ja que la realitat és que a la Codonyera es parla català.
Obro el llibre i trobo És que mos ho han amostrat així dit per Victòria Nicolàs Faci, que em recorda
les enquestes que sobre el coneixement del català i castellà vaig fer entre els anys 1993·1995 a la zona
de les comarques del Matarranya i del Baix Aragó. Aquesta publicació ofereix el poema «Més paraules»
de Josep Miquel Gràcia Zapater, en el qual s’al·ludeix a termes que es recullen en aquesta edició.
És prologat aquest llibre pel professor de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa, Javier
Giralt: es refereix a la sorpresa i l’alegria que va experimentar durant les vacances de l’any 1992 en ser
a la casa pairal, on va poder conèixer l’autor d’aquest llibre acompanyat d’Hèctor Moret—un jove in·
vestigador mequinensà— per tal que els facilités informants que volguessin col·laborar en la recopilació
de la literatura oral de Sant Esteve de Llitera.
Aquesta és la segona edició de la tesi doctoral d’Artur Quintana, que va ser publicada a Barcelona
per l’Institut d’Estudis Catalans en el volum XVII d’Estudis Romànics corresponent als anys 1976·
1980, a la qual se li va concedir el Premi Nicolau d’Olwer. He de dir que l’autor conserva la mateixa
distribució, encara que el que a tots ens plau molt és que és una versió corregida i considerablement
ampliada, especialment en el capítol dedicat al vocabulari, en el qual recull molts més mots. I inclou així
mateix l’apartat en què situa el català de la Codonyera en el marc lingüístic de les valls del Matarranya i
del baix Guadalop, acompanyat de setze mapes lingüístics.
Ens explica que els amics Tomàs Bosque, JosepMiquel Gràcia i Jesús Pallarés li han facilitat llistes
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 598 09/02/15 15:11
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509-623
QUINTANA I FONT: EL CATALÀ DE LA CODONYERA (TEROL, ARAGÓ) 599
de paraules que havien anat aplegant. Durant els anys 2010 a 2011 ha reunit tots aquests materials i fi-
nalment els ha tornats a comprovar amb informants majoritàriament d’edat entre 65 i 85 anys, alguns
dels quals ja els havia interrogat. En aquestes últimes enquestes ha portat a cap la comprovació d’una
sèrie de paraules pròpies dels parlars veïns que ell sabia, però que desconeixia si es deien a la Codonye-
ra. Tot plegat li ha servit per ampliar la tesi, corregir-la i millorar-ne les explicacions.
En la relació d’informants hi ha un canvi important que substitueix “Localitats catalanes” per Loca-
litats de llengua catalana i “Localitats castellanes” per Localitats de llengua castellana.
En l’apartat de la transcripció vull remarcar l’explicació que fa en el cas de la lletra c davant e, i, i la
lletra ç en tota altra posició, les quals es pronuncien com interdental fricativa sorda [θ].
Quan parla de la Codonyera afirma que ara pertany a l’actual comarca del BaixAragó i que, a partir de
l’any 2000, hi ha una forta immigració d’estrangers, principalment magrebins i romanesos. L’agost del 2011
la població és de 381 habitants—dels quals 43 són estrangers—, enfront dels 518 que tenia l’any 1970.
Aixímateix, en l’epígraf II. L’home i la llengua, l’autor afirma que el parlar d’aquest indret «és una
variant del català occidental, amb característiques comarcals, i fins i tot, locals prou remarcables» (p. 20).
Comenta que la llengua parlada en els anys 1967-1970—excepte els representants de les professions li-
berals que s’expressaven en castellà— era el català, que es transmetia de pares a fills. La situació, però,
ha canviat l’any 2012: d’una banda ha augmentat el nombre de matrimonis lingüísticament mixtos, que
no sempre transmeten el català als fills, encara que aquests l’aprenen dels veïns, i, d’altra banda, els es-
trangers només tenen algun coneixement passiu del català, ja que se’ls parla únicament en castellà. Hi ha
també una pressió social, fomentada especialment pels mestres d’escola, de no adreçar-se en català als
infants estrangers, per més que hagin nascut i visquin al lloc. Dels 26 infants que viuen a la Codonyera,
disset parlen el català.
Respecte a la llengua que es fa servir confirma que «La llengua castellana té també utilitat per a la
comunicació dins de la comunitat, i només se segueix mantenint la utilitat de la llengua catalana per a
la comunicació intercomunitària sobretot perquè tota la comunitat de llengua catalana de la Codonyera
sap amb qui pot parlar català al lloc» (p. 22). Hi ha hagut alguns canvis positius per a la llengua catalana
com a portadora de valors culturals i literaris, però considera que són insuficients per a alterar l’esquema
establert per als anys 1967-1973.
En el cas d’interferència entre català i castellà, comprova que la interferència del català en el caste-
llà (veg. p. 23) no és acceptada (granera), en canvi sí que ho és la del castellà en el català (escoba).
El capítol III ofereix dades de fonètica i fonologia (25-44), i el IV, de morfologia (45-79). Comenta
que no hi ha diferències diatòpiques i que sí que n’hi ha, en canvi, de diacròniques en el parlar de les
distintes generacions. Distingeix dos grups generacionals, el dels més vells i el dels més joves; hi ha una
clara consciència d’aquests dos tipus de llengua funcional, els joves diuen d’un mot que el coneixen
passivament «ixo algun agüelo ho dirà»,mentre que els vells comenten d’un mot que ja no usen els jo-
ves «ixo se diu poc». Així mateix explica que hi ha diferències diastràtiques com a conseqüència de la
reflexió individual que algunes persones fan sobre la pròpia llengua.
El capítol V és el cos central d’aquesta investigació, el Vocabulari, que l’organitza per camps con-
ceptuals (80-176). Tot seguit, el cap. VI, el dedica al comentari dels Topònims (177-189). I, a continua-
ció, en el capítol VII situa el català de la Codonyera en el marc lingüístic de les valls del Matarranya i del
baix Guadalop, acompanyat de setze mapes comentats.
En l’apèndix (213-223) proporciona unes quantes mostres de literatura popular: contes, etnotextos,
cançoner (cançons d’infants, nadales, follies, embarbussaments, endevinalles). Finalitza aquest apartat
amb l’oració de Santa Mònica. La hi transmet l’any 2006 la senyora Isabel Melero Senante, de noranta-
dos anys, a qui li havia ensenyat la seva tia Valera Senante:
Santa Mònica gloriosa, mare de San(t)Agostí,
l’animeta us encomano, que jo me’n vaig a dormi(r)
Si m’adòrmigo, desperteu-me. Si me mòrigo, perdoneu-me.
Nostre Sinyo(r) tinc per pare, la Verge la tinc per mare.
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 599 23/02/15 12:09
600 MAGÍ SUNYER
Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623
San(t )Agostí per padrí.
Tots los angelets del cel a l’hora de la mort
que m’acompanyen a mi.
Señor mío Jesucristo, dueño de mi corazón,
si me muero esta noche que me sirva de confesión.
San(t) Cristòval infinit, que mos guardo la casa de dia i de nit.
Segons ens diu l’autor, els textos finals en castellà i català són afegitons a l’oració original. S’hi
comprova, doncs, l’alternança de codis, és a dir, l’ús alternat del català i del castellà per la mateixa par·
lant, reflex fidel de la situació lingüística que es viu a la Franja d’Aragó.
Maria Rosa Fort Cañellas
Universitat de Saragossa
Roca, Rafael (ed.) (2012): Teodor Llorente, cent anys després. Alacant: Institut Interuniversitari
de Filologia Valenciana, 296 p.
La gran revisió de la figura de Llorente que ha encapçalat, amb convenciment, tenacitat i solvència,
Rafael Roca i Ricart durant els anys d’elaboració i de generosa exposició de resultats de la seva tesi
doctoral, dirigida per Vicent Simbor, culmina en aquest llibre miscel·lani que aplega les conferències
pronunciades en la jornada acadèmica celebrada a la Universitat de València per commemorar el cente·
nari de la mort del poeta.
Es tracta d’una revisió necessària, imprescindible després del llarg “purgatori”, en expressió de Jo·
sep Massot i Muntaner, que ha hagut de passar la fama pòstuma de Llorente, en coincidència, no casual,
amb la poca consideració de què ha estat objecte, durant dècades, pràcticament una centúria, la literatura
catalana del segle xix. Podem afegir, i resulta essencial per a l’operació que es duu a terme en aquest
llibre i, en general, en els actes del centenari, que la recuperació de Llorente adquireix una dimensió su·
perior perquè recol·loca algunes peces essencials de la historiografia literària valenciana amb respecte,
mesura però també claredat. Rafael Roca, en dos dels textos que signa, fa arrancar la revisió de la figura
de Llorente en la publicació en l’editorial Tres i Quatre del volum Poesia valenciana completa (1983),
amb un pròleg de Lluís Guarner i en edició de Francesc Pérez Moragón, marca com una fita important
l’antologia Poesies, preparada i prologada per Vicent Simbor, i, sense oblidar la tesi doctoral de Cristòfor
Martí i Adell ni l’atenció que li han dedicat Lluís V. Aracil i Josep Piera, forçosament ha d’anar a raure a
l’obra pròpia, abundant i definitiva per a la “resurrecció” llorentina. Simplifico—els detalls es trobaran
en l’article de Roca «La posteritat de Teodor Llorente» inclòs en aquest volum—, però el caràcter de
reconsideració, fins i tot de redescobriment, de la personalitat del poeta s’expressa, sobretot, en els arti·
cles dels valencians que escriuen en el llibre, singularment, amb una admirable honradesa intel·lectual, en
la sentència de Vicent Simbor: «És, doncs, el moment oportú de corregir un llarg corrent crític, en què jo
mateix m’he d’incloure, que adjudicava responsabilitats directes a Llorente per l’omnipresència del seu
model en les lletres valencianes contemporànies.»Més admirable encara perquè, tal com s’ha apuntat, en
més d’un aspecte ell ha impulsat el que només es podia produir com un procés, sobretot per la qualitat
dels impugnadors del paper històric de l’escriptor valencià de la Renaixença.
Roca mateix explica que, per més d’una raó, Llorente va mantenir la condició de mestre per a la ge·
neració de 1909, la dels modernistes valencians, i per a la de 1930, la de les normes de Castelló. Tant
Miquel Duran i Tortajada comCarles Salvador, per referir·nos a dos dels més significats exponents de les
dues lleves, van explicitar l’admiració i el reconeixement del mestratge de Llorente. També la generació
de 1950, amb Joan Fuster, Martí Domínguez i Vicent Andrés Estellés al capdavant, inicialment el va re·
conèixer com el referent proper de més prestigi, però fos per l’esllanguiment, en l’obra dels imitadors,
d’una línia estètica que en ell havia iniciat, fos per la lectura ideològica de la Història que a finals dels
cinquanta adoptava de manera decidida, Joan Fuster va començar a retreu·li el seu paper en una despoli·
021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 600 09/02/15 15:11


Quintana i Font, Artur (2012): El català de la Codonyera (Terol, Aragó). Zaragoza: Gara d'Edizions; Institución Fernando el Católico; Prensas Universitarias de Zaragoza, 272 p.

Hemeroteca Cientifica Catalana

598 MARIA ROSA FORT CAÑELLASEstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623melòdiques, l’oscil·lograma i l’espectrograma per veure ben bé l’alineació dels pics, tot i que les corbeses presenten segmentades.La tercera part important quant al contingut, els capítols 8 i 9, també actuen a mode de resum i con·clusió. Quant a resum, el capítol 8 repeteix totes les subdivisions exposades al paràgraf anterior (tret deles declaratives exclamatives; de fet, sobta una mica en el llibre el fet de trobar les exclamatives dinsde les declaratives i de les interrogatives i no pas com a modalitat independent) i comenta els resultats atots els dialectes estudiats en bloc. Es troba a faltar, com a mínim en aquest apartat del llibre, algunacaracterització dels contorns principals segons l’etiquetatge Cat·ToBI en el marc AM. Però en canvi,aquesta secció inclou un dels atractius principals del llibre: uns mapes en colors per a cadascun dels tipusde frases tractats sobre la distribució geolingüística dels contorns principals trobats. Aquesta secció,però, curiosament no està paginada i apareix entre les pàgines 192 i 193. La conclusió del capítol 9 in·clou un petit resultat dialectomètric fet amb l’eina Gabmap (per cert, al text apareix com a Gambap i noamb el nom correcte, pàgina 220, i és una de les poques errates tipogràfiques que presenta el llibre).La inclusió del glossari resulta ser una bona idea i, finalment, es troba a faltar una mica més de de·tall a l’índex que tanca el llibre, ja que els resultats apareixen descrits de manera tan estructurada.En definitiva, el mèrit més destacable del llibre està en el fet d’haver posat una mica d’ordre perprimera vegada de manera global en un terreny difícil d’abastar perquè hi conflueixen molts aspectes: lafonètica, la fonologia, la dialectologia, la pragmàtica i fins i tot aspectes idiolectals, que porten a classi·ficar una oració, per exemple, com a interrogativa parcial imperativa amb un lleuger matís d’exhortació.La sistematització que presenta l’obra i la solvència dels autors convertiran el llibre en una referènciaineludible des d’ara mateix.Ana M. Fernández PlanasUniversitat de BarcelonaQuintana i Font,Artur (2012): El català de la Codonyera (Terol, Aragó). Zaragoza: Gara d’Edi·zions; Institución Fernando el Católico; Prensas Univesitarias de Zaragoza, 272 p.Ha estat un plaer per a mi quem’hagin encarregat des de l’Institut d’Estudis Catalans fer la recensiód’aquest llibre, ja que era present a l’acte que va tenir lloc a la Institución Fernando el Católico, a laciutat que fa tants anys m’acull en la seva Universitat. En la coberta del llibre es comprova que el títol noés el mateix, ja que la realitat és que a la Codonyera es parla català.Obro el llibre i trobo És que mos ho han amostrat així dit per Victòria Nicolàs Faci, que em recordales enquestes que sobre el coneixement del català i castellà vaig fer entre els anys 1993·1995 a la zonade les comarques del Matarranya i del Baix Aragó. Aquesta publicació ofereix el poema «Més paraules»de Josep Miquel Gràcia Zapater, en el qual s’al·ludeix a termes que es recullen en aquesta edició.És prologat aquest llibre pel professor de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa, JavierGiralt: es refereix a la sorpresa i l’alegria que va experimentar durant les vacances de l’any 1992 en sera la casa pairal, on va poder conèixer l’autor d’aquest llibre acompanyat d’Hèctor Moret—un jove in·vestigador mequinensà— per tal que els facilités informants que volguessin col·laborar en la recopilacióde la literatura oral de Sant Esteve de Llitera.Aquesta és la segona edició de la tesi doctoral d’Artur Quintana, que va ser publicada a Barcelonaper l’Institut d’Estudis Catalans en el volum XVII d’Estudis Romànics corresponent als anys 1976·1980, a la qual se li va concedir el Premi Nicolau d’Olwer. He de dir que l’autor conserva la mateixadistribució, encara que el que a tots ens plau molt és que és una versió corregida i considerablementampliada, especialment en el capítol dedicat al vocabulari, en el qual recull molts més mots. I inclou aixímateix l’apartat en què situa el català de la Codonyera en el marc lingüístic de les valls del Matarranya idel baix Guadalop, acompanyat de setze mapes lingüístics.Ens explica que els amics Tomàs Bosque, JosepMiquel Gràcia i Jesús Pallarés li han facilitat llistes021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 598 09/02/15 15:11Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509-623QUINTANA I FONT: EL CATALÀ DE LA CODONYERA (TEROL, ARAGÓ) 599de paraules que havien anat aplegant. Durant els anys 2010 a 2011 ha reunit tots aquests materials i fi-nalment els ha tornats a comprovar amb informants majoritàriament d’edat entre 65 i 85 anys, algunsdels quals ja els havia interrogat. En aquestes últimes enquestes ha portat a cap la comprovació d’unasèrie de paraules pròpies dels parlars veïns que ell sabia, però que desconeixia si es deien a la Codonye-ra. Tot plegat li ha servit per ampliar la tesi, corregir-la i millorar-ne les explicacions.En la relació d’informants hi ha un canvi important que substitueix “Localitats catalanes” per Loca-litats de llengua catalana i “Localitats castellanes” per Localitats de llengua castellana.En l’apartat de la transcripció vull remarcar l’explicació que fa en el cas de la lletra c davant e, i, i lalletra ç en tota altra posició, les quals es pronuncien com interdental fricativa sorda [θ].Quan parla de la Codonyera afirma que ara pertany a l’actual comarca del BaixAragó i que, a partir del’any 2000, hi ha una forta immigració d’estrangers, principalment magrebins i romanesos. L’agost del 2011la població és de 381 habitants—dels quals 43 són estrangers—, enfront dels 518 que tenia l’any 1970.Aixímateix, en l’epígraf II. L’home i la llengua, l’autor afirma que el parlar d’aquest indret «és unavariant del català occidental, amb característiques comarcals, i fins i tot, locals prou remarcables» (p. 20).Comenta que la llengua parlada en els anys 1967-1970—excepte els representants de les professions li-berals que s’expressaven en castellà— era el català, que es transmetia de pares a fills. La situació, però,ha canviat l’any 2012: d’una banda ha augmentat el nombre de matrimonis lingüísticament mixtos, queno sempre transmeten el català als fills, encara que aquests l’aprenen dels veïns, i, d’altra banda, els es-trangers només tenen algun coneixement passiu del català, ja que se’ls parla únicament en castellà. Hi hatambé una pressió social, fomentada especialment pels mestres d’escola, de no adreçar-se en català alsinfants estrangers, per més que hagin nascut i visquin al lloc. Dels 26 infants que viuen a la Codonyera,disset parlen el català.Respecte a la llengua que es fa servir confirma que «La llengua castellana té també utilitat per a lacomunicació dins de la comunitat, i només se segueix mantenint la utilitat de la llengua catalana per ala comunicació intercomunitària sobretot perquè tota la comunitat de llengua catalana de la Codonyerasap amb qui pot parlar català al lloc» (p. 22). Hi ha hagut alguns canvis positius per a la llengua catalanacom a portadora de valors culturals i literaris, però considera que són insuficients per a alterar l’esquemaestablert per als anys 1967-1973.En el cas d’interferència entre català i castellà, comprova que la interferència del català en el caste-llà (veg. p. 23) no és acceptada (granera), en canvi sí que ho és la del castellà en el català (escoba).El capítol III ofereix dades de fonètica i fonologia (25-44), i el IV, de morfologia (45-79). Comentaque no hi ha diferències diatòpiques i que sí que n’hi ha, en canvi, de diacròniques en el parlar de lesdistintes generacions. Distingeix dos grups generacionals, el dels més vells i el dels més joves; hi ha unaclara consciència d’aquests dos tipus de llengua funcional, els joves diuen d’un mot que el coneixenpassivament «ixo algun agüelo ho dirà»,mentre que els vells comenten d’un mot que ja no usen els jo-ves «ixo se diu poc». Així mateix explica que hi ha diferències diastràtiques com a conseqüència de lareflexió individual que algunes persones fan sobre la pròpia llengua.El capítol V és el cos central d’aquesta investigació, el Vocabulari, que l’organitza per camps con-ceptuals (80-176). Tot seguit, el cap. VI, el dedica al comentari dels Topònims (177-189). I, a continua-ció, en el capítol VII situa el català de la Codonyera en el marc lingüístic de les valls del Matarranya i delbaix Guadalop, acompanyat de setze mapes comentats.En l’apèndix (213-223) proporciona unes quantes mostres de literatura popular: contes, etnotextos,cançoner (cançons d’infants, nadales, follies, embarbussaments, endevinalles). Finalitza aquest apartatamb l’oració de Santa Mònica. La hi transmet l’any 2006 la senyora Isabel Melero Senante, de noranta-dos anys, a qui li havia ensenyat la seva tia Valera Senante:Santa Mònica gloriosa, mare de San(t)Agostí,l’animeta us encomano, que jo me’n vaig a dormi(r)Si m’adòrmigo, desperteu-me. Si me mòrigo, perdoneu-me.Nostre Sinyo(r) tinc per pare, la Verge la tinc per mare.021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 599 23/02/15 12:09600 MAGÍ SUNYEREstudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans], Vol. 37 (2015), p. 509·623San(t )Agostí per padrí.Tots los angelets del cel a l’hora de la mortque m’acompanyen a mi.Señor mío Jesucristo, dueño de mi corazón,si me muero esta noche que me sirva de confesión.San(t) Cristòval infinit, que mos guardo la casa de dia i de nit.Segons ens diu l’autor, els textos finals en castellà i català són afegitons a l’oració original. S’hicomprova, doncs, l’alternança de codis, és a dir, l’ús alternat del català i del castellà per la mateixa par·lant, reflex fidel de la situació lingüística que es viu a la Franja d’Aragó.Maria Rosa Fort CañellasUniversitat de SaragossaRoca, Rafael (ed.) (2012): Teodor Llorente, cent anys després. Alacant: Institut Interuniversitaride Filologia Valenciana, 296 p.La gran revisió de la figura de Llorente que ha encapçalat, amb convenciment, tenacitat i solvència,Rafael Roca i Ricart durant els anys d’elaboració i de generosa exposició de resultats de la seva tesidoctoral, dirigida per Vicent Simbor, culmina en aquest llibre miscel·lani que aplega les conferènciespronunciades en la jornada acadèmica celebrada a la Universitat de València per commemorar el cente·nari de la mort del poeta.Es tracta d’una revisió necessària, imprescindible després del llarg “purgatori”, en expressió de Jo·sep Massot i Muntaner, que ha hagut de passar la fama pòstuma de Llorente, en coincidència, no casual,amb la poca consideració de què ha estat objecte, durant dècades, pràcticament una centúria, la literaturacatalana del segle xix. Podem afegir, i resulta essencial per a l’operació que es duu a terme en aquestllibre i, en general, en els actes del centenari, que la recuperació de Llorente adquireix una dimensió su·perior perquè recol·loca algunes peces essencials de la historiografia literària valenciana amb respecte,mesura però també claredat. Rafael Roca, en dos dels textos que signa, fa arrancar la revisió de la figurade Llorente en la publicació en l’editorial Tres i Quatre del volum Poesia valenciana completa (1983),amb un pròleg de Lluís Guarner i en edició de Francesc Pérez Moragón, marca com una fita importantl’antologia Poesies, preparada i prologada per Vicent Simbor, i, sense oblidar la tesi doctoral de CristòforMartí i Adell ni l’atenció que li han dedicat Lluís V. Aracil i Josep Piera, forçosament ha d’anar a raure al’obra pròpia, abundant i definitiva per a la “resurrecció” llorentina. Simplifico—els detalls es trobaranen l’article de Roca «La posteritat de Teodor Llorente» inclòs en aquest volum—, però el caràcter dereconsideració, fins i tot de redescobriment, de la personalitat del poeta s’expressa, sobretot, en els arti·cles dels valencians que escriuen en el llibre, singularment, amb una admirable honradesa intel·lectual, enla sentència de Vicent Simbor: «És, doncs, el moment oportú de corregir un llarg corrent crític, en què jomateix m’he d’incloure, que adjudicava responsabilitats directes a Llorente per l’omnipresència del seumodel en les lletres valencianes contemporànies.»Més admirable encara perquè, tal com s’ha apuntat, enmés d’un aspecte ell ha impulsat el que només es podia produir com un procés, sobretot per la qualitatdels impugnadors del paper històric de l’escriptor valencià de la Renaixença.Roca mateix explica que, per més d’una raó, Llorente va mantenir la condició de mestre per a la ge·neració de 1909, la dels modernistes valencians, i per a la de 1930, la de les normes de Castelló. TantMiquel Duran i Tortajada comCarles Salvador, per referir·nos a dos dels més significats exponents de lesdues lleves, van explicitar l’admiració i el reconeixement del mestratge de Llorente. També la generacióde 1950, amb Joan Fuster, Martí Domínguez i Vicent Andrés Estellés al capdavant, inicialment el va re·conèixer com el referent proper de més prestigi, però fos per l’esllanguiment, en l’obra dels imitadors,d’una línia estètica que en ell havia iniciat, fos per la lectura ideològica de la Història que a finals delscinquanta adoptava de manera decidida, Joan Fuster va començar a retreu·li el seu paper en una despoli·021-117666-ESTUDI ROMANIC-Vol 37-12.indd 600 09/02/15 15:11

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/137914/136586

Quintana i Font, Artur (2012): El català de la Codonyera (Terol, Aragó). Zaragoza: Gara d'Edizions; Institución Fernando el Católico; Prensas Universitarias de Zaragoza, 272 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana