Rubiera Mata, María Jesús

Repositorio Institucional de la Universidad de Alicante

TIRANT LO BLANC I ELS MOROS Maria Jesús Rubiera i Mata 1.—Els moros de Joan Martorell. L'ús de la paraula moro com a sinònim de musulmà que fem en aquest article no és, evidentment, una descurança del tot imperdonable en un ara-bista, sinó un efecte que busca l'adequació del llenguatge usat en aquestes pàgines amb el del Tirant lo Blanc, on la sinonímia entre musulmà i moro és completa, com així ho era per a tots els habitants de la Península Ibèrica des del segle XIIL Més encara, els cristians peniasulars d'aquests segles s'ha-gueren sorprès en saber que els seus avantpassats altomedievals no havien anomenat mai moros —pròpiament, habitant de Mauritània, expressió que ja apareix a Sant Isidor de Sevilla, amb el significat de color fosc'— els musulmans d'Al-Andalus, fins que van aparèixer de forma majoritària els berbers amb les dinasties africanes —almoràvits i almohades—, a finals del segle XL És a dir, quan els musulmans de la Península van començar a ser d'origen ètnic moro i de pell obscura. És la Historia Compostelana (segle XII) la primera crònica que descobreix que els enemics musulmans són de color fosc; la de Ximénez de Rada (segle XIII) és la primera que els anome-na moro^, i, en català, la sinonímia entre moro i musulmà és ja completa en la Crònica de Jaume P. En el Tirant s'anomena iguabnent moro a qualsevol musulmà, siga quin siga el seu origen ètnic: guanxe —els moros de Canàries—, egipci, siri o turc. La sinonímia abasta també la llengua àrab: í J. COROMINES, D.C.E.C.H., s.v. moro. 2 Ron BARKAI, Cristianos y musulmanes en la Espana Medieval (El enemiga en el espe-jo), Madrid, 1984, pàgs.130 y 223. 3 J. COROMINES, D.E.C.L.C, S.V. moro. — 33 — E fes me dar unes vestidures de moro e veuràs que faré, car anant a la Casa Santa fui en Alexandria, e en Barut me fonc mostrada la llengua morisca, perquè aturí grans dies ab ells. (Cap.X)* És a dir, que, a Alexandria i Beirut, es parlava la llengua morisca, en aquest cas l'àrab, segons el Tirant. És indubtable que aquesta sinonímia de moro amb musulmà, i de pas-sada també amb àrab, sarraí i turc, és deguda a uns factors històrics molt particulars de la cultura de la Pem'nsula Ibèrica i arriben molt més enllà en el Tirant, ú de Joan Martorell, ja que, com veurem, el Tirant de Galba, en l'episodi del nord d'Àfrica, es diferencia clarament pel que fa a la tipo-logia dels musulmans. Joan Martorell veu els musulmans d'Orient amb les coordenades que li subministren els moros de la Península Ibèrica, i més concretament els mudéjars valencians, perquè recordem que Joan Martorell era senyor de llocs de moros: Murla i Benibrafim. Així els noms que assigna als personatges orientals estan trets de les Cròniques i el romancer: Calla ben Calla està tret del cabdill moro que apa-reix en la Crònica da tomada de Ceuta i en la Crònica do condedon Pedró de Meneses de Gómez Eanes de Zurara, com va assenyalar Riquer"*. El nom del rei d'Egipte és ni més ni menys que Abenàmar (cap.CL). Ens pregun-tem si la font no seria la del romanç històric castellà tan famós, perquè Abe-nàmar en lloc de Abenalamar (Ibn al-Ahmar), cognom dels reis de Grana-da, és una estètica deformació exclusiva d'aquest romanç castellà. Cas de ser la teoria certa, el Tirant demostraria que el romanç castellà és realment un romanç creat en l'època en què es van produir els fets que hi narra (1431)5, ja que és aquesta l'única possibilitat perquè Martorell poguera conéixer-lo. Així doncs, les fonts literàries que utilitza Joan Martorell per a carac-teritzar els moros semblen ser les hispàniques exclusivament. D'aquí que el moro siga l'antagonista per excel·lència, fins el punt que, quan en les fonts literàries no hispàniques els enemics no són musulmans, es transformen en moros, com en el cas, assenyalat per Riquer ,^ de la transformació, en el re-lat de Guy de Warwick, dels danesos que ataquen Anglaterra en moros de Canàries. (*) Hem utilitzat els textos de «Les millors obres de la literatura catalana», Edicions 62 i «la Caixa», tant per al Tirant (Martí Riquer, 1983) com per a la Crònica de Ramon Munta-ner (Marina Gustà, 1979). 4 Martí DE RIQUER, Historia de la literatura catalana, III, Barcelona, 1984, pàg.331. 5 Paul BÉNICHOU, «Abenàmar», Creación poètica en el romancera tradicional, Madrid 1968, pàgs.62-68. 6 RIQUER, op. cit, pàg.331. — 34 — De tota manera, Joan Martorell no necessitava fonts literàries per a tipificar els musulmans perquè els tenia al seu abast. I, així, quan vol posar nom al personatge moro més humil, el negre Lauseta, el busca entre els noms dels mudèjars valencians. El negre hortolà Lauseta no consta que fóra mu-sulmà, però evidentment Joan Martorell no coneixia altres negres horto-lans que els mudèjars i li dóna el nom de Lauseta. Aquest nom podria ser una deformació de l-asuad, el negre en àrab clàssic, que en forma dialectal i amb metàtesi encara existeix a Tunísia com a cognom: l-aused, i que el porten indefectiblement les persones que tenen trets negroides. L'afegit del sufix català eta està documentat entre els moros valencians amb un altre adjectiu de color, el blau: zarq-Sarqueta', amb el que el nom de Lauseta vindria a ser com «la negreta». Però Martorell no solament posa noms de moros hispànics als musul-mans de la seua novel·la, la majoria orientals: els fa actuar com els moros valencians. Així, davant l'absència o fracàs de l'autoritat musulmana, pren la paraula en nom de la comunitat el cadí o jutge: «E un gran alcadí parlà per tots e féu principi a paraules de semblant estili» (cap.CVI). És un fenomen característic de les aljames mudèjars per absència de l'autoritat civil». També els musulmans del Tirant de Martorell juren per Valquibla: «direu al Soldà i al gran Turc que jo per res a present no els da-ria pau ni treva, si ja ells no juraven a l'alquibla» (cap.CXXXVIII). Amb açò Martorell demostra que coneix els costums dels moros valen-cians que juraven sobre l'Alcorà mirant a Valquibla, és a dir, cap a la Me-ca, direcció assenyalada per la paret d'aquest nom a la mesquita i que a al-Andalus estava en direcció sud-est; un coneixement sols per referències literàries li hauria fet pensar que els musulmans juraven sols sobre l'Alcorà igual que fan els cristians sobre la Bíblia, sense més. I per a no allargar els exemples: els musulmans orientals de Martorell mengen «cuscusó»: «e ells foren molt ben servits de gallines e capons, e de faisans, d'arròs, e cuscusó» (cap.CXXXVIII). ^ El cuscusó —cuscús {alcuxcuz en castellà antic)— és un plat de sèmo-la mòlta amb una olla de carn i verdures, típic de l'occident musulmà (nord d'Àfrica o el Magrib) i conegut pels mudèjars i moriscos, que no es menja a l'orient musulmà. El seu nom d'origen, segurament bereber, produeix certa hilaritat entre els àrabs orientals per l'homofonia amb el nom d'una part íntima del cos femení. 7 C. BARCELÓ TORRES, Minorías islàmicas en el país valenciana. Historia y dialecto. Va-lència, 1984, pàg.185. 8 M. DE EPALZA, «Precisiones sobre instituciones musulmanas de las Baleares», Les Illes orientals d'Al-Andatus, Palma de Mallorca, 1987, pàgs.80-83. — 35 — Joan Martorell configura els musulmans a través dels mudèjars valen-cians que coneix. Creiem que la raó d'aquesta configuració tipològica es fonamenta en la voluntat de donar una versemblança als seus personatges sota la creència que tots els musulmans són iguals com els que ell coneixia. En aquest sentit es diferencia clarament de l'autor del Curial e Güelfa, els personatges musulmans del qual (Faraig, Qàmar, Fàtima) tenen noms àrabs que no ofereixen cap peculiaritat hispànica, i de l'autor del Jacob Xalabín. amb el seu argument i personatges arrancats de la història dels turcs otomans', tot i que sense caracterització musulmana. Aquests dos anònims autors o no van voler buscar una versemblança als seus relats o, cosa real-ment sorprenent, sabien que els moros hispànics tenien ben poc en comú amb els musulmans d'altres regions, tal vegada perquè havien viatjat pels alfondecs catalans de la Mediterrània oriental. També és cert que en aquestes dues novel·les l'Islam no. forma part fo-namental de la trama, mentre que en el Tirant, com ja ho hem esmentat, és l'antagonista per excel·lència, fet que, segurament, procedeix de la prò-pia intencionalitat de la novel·la: oferir una visió optimista del món on la cavalleria cristiana triomfa sobre l'Islam davant la caiguda històrica de Cons-tantinoble (el 23 de maig del 1453)io. I de nou sorgeix el desig de versem-blança de Martorell: conscient que aquest triomf no pot succeir en la seua època, ens situa la novel·la en els temps en què els triomfs de la cristiandat sobre l'Islam van ser reals: el segle XIII. A banda d'anacronismes, un parà-graf ens situa l'acció de la novel·la en una època determinada, si més no, pel que fa a l'enemic musulmà. En efecte, en el cap.CXIV es diu el següent: L'estol partí del port de Palerme e tirà la volta de Barbaria, e coste-rejant vengueren a Màlaga, a Orà e a Tremicen, e passaren l'estret de Gi-baltar, foren a Cepta, e Alcàcer Seguer e a Tànger, e al tornar que féu passat per l'altra costa de Calis e Tarifa, e Gibaltar, passa per Cartagè-nia, car tota la costa en aquell temps era de moros. Aquest fragment ens dona una data concreta de la cronologia de les aventures de Tirant: la costa des de Cadis a Tarifa i la de Cartagena van deixar de ser dels moros en la segona meitat del segle XIII, el segle de la conquesta el regne de València. 9 Llúcia MARTÍN, «Les fonts orientals de la Historia de Jacob Xalabin», Sharq al-Andalus, 5 (1988), pàgs.101-110. 10 RiQUER, Op. Cit., pàg.270. — 36 — 2.—Els moros de Galba. Aquesta caracterització del moro del Tirant que acabem de veure desa-pareix en l'episodi de les aventures de l'heroi al nord d'Àfrica (caps. 296 a 407), i matisant més encara, a partir del capítol CCC, ja que en el cap.CCXCIX, apareix encara l'autor que coneix les formes de vida dels mu-sulmans. Així Plaerdemavida es vesteix amb robes autènticament mores, amb una camisa, una aljuba i un alquinal (toca o mocador), arabisme que és, creiem, un hàpax del Tirant en la literatura catalana. Atès que en aquest capítol es donen una sèrie de dades d'una aventura que no es desenvolupa en els capítols posteriors —possibles aventures de Plaerdemavida en casa del moro de Granada, protecció a Tirant del Cabdill sobre Cabdill, després ajornada amb un captiveri incoherent—, i l'anàlisi de J. Coromines sobre el canvi estilístic d'aquests capítols", creiem, a partir de la caracterització dels moros o musulmans, que pertanyen a un altre autor diferent al de la part precedent de la novel·la, és a dir, que aquests capítols no són de la mà de Joan Martorell sinó de Martí de Galba. A partir del capítol CCC els moros no ofereixen cap caracterització tí-pica dels musulmans segons el model de la historiografia hispànica i molt menys dels mudèjars valencians. Més encara, l'autor d'aquesta part del Ti-rant comet un error que prova el seu desconeixement absolut sobre els mu-sulmans, creu que Mahoma és el Déu dels musulmans: «Mafomet, lo meu Déu» (cap.CCCI); «Si Mafomet reba la tua ànima» (cap.CCCVII); «Ma-fomet que te'n vuUa retre lo premi en lo jo falliré» (cap.CCCXXIII). També apareix representat en algun tipus d'imatges, cosa absolutament inconcebible de l'Islam en qualsevol època: E posta lo seu Mafomet al coll, tot d'or, ab gran barba e un petit infant qui porta al coll e passa un riu, e jo crec que aquell xiquet deu ésser fill del seu mafomet (cap.CCCXXXV). Aquests moros de Galba tenen noms sense cap similitud amb els autèn-tics (Escariano, Maradigna, etc.) i no apareixen caracteritzats amb cap cul-tema aràbigo-musulmà; encara més, fan coses inhabituals entre els musul-mans, com ara emborratxar-se públicament (cap.CCCXV). La manda d'ade-quació tipològica arriba a l'extrem en la figura d'Escariano, que sembla un moro de llibre de cavalleries i no d'una novel·la cavalleresca («home fortís-sim, tot negre e de molt desmesurada figura segons los altres hòmens». Cap.CCCI), i que és, a més, rei d'Etiòpia i musulmà, desafortunada carac-n Joan COROMINES, «Sobre l'estil i manera de Martí J. de Galba i el de Joanot Marto-rell», Homenatge a Carles Riba, Barcelona, 1954, pàgs.168-184. — 37 — terització perquè els abissins o etíops van ser cristians sempre, malgrat la seua veïnat de l'Islam, fet ben conegut en l'Edat Mitjana cristiana. Aquests elements del Tirant de Galba ens serveixen per a caracteritzar l'autor com un ciutadà de València que, com en el vers de Machado, me-nysprea tot allò que ignora i atribueix a moros, jueus i conversos tots els mals de la seua ciutat, sense parar-se a mirar de conéixer-los: tres congoixes ha de sostenir aquella noble ciutat [Valènda], segon recita Elías: la primera els jueus, la segona de moros, la terça de crestians qui no vénen de natura, qui per causa d'ells rebrà gran dan e destrucció (cap.CCCXXX), En el mateix estat de coses, Galba suposa que és possible la conversió en massa dels musulmans al cristianisme, encara que no pensa en els mudè-jars de V-alència, a l'estil de sant Vicent Ferrer—ja hem vist que manifesta el-seu rebuig respecte els «crestians que no vénen de natura»— sinó que pensa en els del nord d'Àfrica, en un esperit de croada anacrònic, que procedeix, en la nostra opinió, de la lectura de la Crònica de Muntaner. Així com les gestes de Tirant a Constantinoble estaven inspirades en les de Roger de Floria, les gestes nord-africanes es basen en les interven-cions militars de Pere III i els amiralls Conrad de Lancia (Muntaner, caps.30-31) i Roger de Llúria (Muntaner, caps. 46-59) àlfriquiya (actual Tunísia i part d'Algèria) segons el relat de Muntaner. La Crònica subministra a Galba els plantejaments generals de les ges-tes político-militars de Tirant: l'enemistat entre els reis musulmans nord-africans, l'ajuda cristiana a un dels dos bàndols, batalles en què estan coa-ligats diversos prínceps musulmans, col·laboració de captius o renegats cris-_íians, etc, encara que canvie la geografia dels fets cap a occident —de Cons-^antina passa a Tremissèn—, a més d'introduir anacronismes, ciutats inven-tades i personatges estranys que mai trepitjarien el nord d'Àfrica, com el propi rei d'Eritrea, el rei de l'índia o el de Pèrsia. La idea de la possible conversió d'un rei musulmà al cristianisme està treta, indubtablement, de la Crònica de Muntaner que reflecteix la mentali-tat visionària dels dominicans consellers de la Corona d'Aragó en el segle XIII, Ramon de Penyafort i, més especialment, Ramon Martí, conseller de Pere III el Granis. En la Crònica, l'emir Abu Zakariya (Mirabossecri), rei de Bugia i ene-mic del rei de Tunis, Abu Ishaq (Mirabussac), vol apoderar-se de Constan-J2 RiQUER, op. cit., pàgs.371-72. 13 Charles-Emmanuel DUFOURQ, L 'Espagne Catalane et le Maghrib aux XIII e et XIV siècles. París, 1966, pàg.251. — 38 — tina, que governa Abu Bakr (Boqueró) Ibn al-Wazir (cap.43) i aleshores es produeix la petició d'ajuda d'Abu Bakr al rei Pere III: E con aço fo fet, lo dit Mirabosecri volc desheretat e pendre, si po-gués, lo dit Boqueró. E lo dit Boqueró sabé açó e veé que no es podia a ell defendre si no ho faïa per mà del snyor rei En Pere d'Aragó; e orde-nà sos missatges que trasmès al dit senyor En Pere d'Aragón e que le faïa saber que ell havia volentat que es tornàs crestian en mà del senyor rei d'Aragó, e que el senyor rei d'Aragó vengués a Alcoll, qui és port del dit lloc de Constantina, e con ell seria a Alcoll, que pensàs a anar a Constan-tina, qui és la pus fort ciutat del món, e que es faria cretià e li retria tota quanta terra havia, e que es faria son hom e son dilliol e son vassall, e que el requeria de part de Jesucrist que ell açó degués reebre en altra ma-nera, si no ho faïa, que Déus li ho demanàs a l'ànima e al cos» (cap.44). Pere el Gran organitza una campanya per a la presa de Col·lo, però abans el rei de Tunis ha enviat una expedició contra Constantina i Abu Bakr (Boqueró) ha mort, tres dies abans que la flota de Pere III partirà cap al nord d'Àfrica (9 de juny de 1282) de manera que, quan els catalans con-quisten Col·lo, sols es troben amb uns pocs musulmans, perquè la resta ha fugit a les muntanyes". La mort de Boqueró/Abu Bakr abans de l'arriba-da dels catalans deixa la incògnita si realment aquest príncep musulmà s'hau-ria convertit al cristianisme o tot havia sigut una maniobra política desespe-rada del governador de Constantina, afavorida per la diplomàcia misione-ra de Ramon Martí. El Tirant de Galba dóna una resposta afirmativa a aquesta utopia catalano-aragonesa, amb la conversió dels reis musulmans nord-africans i els seus súbdits, una cosa que segurament semblaria inversemblant als con-temporanis del Tirant, començant segurament pel mateix Martorell. 3.—Els moros del Tirant. Des del punt de vista de la caracterització dels personatges moros del Tirant hi ha una diferència clara entre les aventures de la primera part de la novel·la i les que s'inicien en el cap. CCC, pel que creiem poder confir-mar, des de l'arabisme, l'autoria diferent d'aqueixos primers 299 capítols i els següents, com ja se suposava des d'altres perspectives. Els moros de Martorell són els musulmans valencians i els de la litera-tura medieval hispànica, els moros d'al-Andalus, i actuen, parlen i s'ano-menen com aquests. Els moros de Galba, possible autor del Tirant a partir del 14 Ibid., pàg.255. — 39 capítol c e c , no tenen de musulmans ni el nom, ni la parla, ni els vestits, ni els costums. Martorell es va preocupar de fer versemblants els seus per-sonatges i ho va fer a través dels musulmans que coneixia en la realitat o en fonts literàries; a Galba li va interessar poc o gens la versemblança dels personatges musulmans i no es va interessar a documentar-se'n. Però cap dels autors va saber o voler reflectir una caracterització com corresponia als autèntics moros que figuren en la seua ficció: els musulmans d'orient, egipcis, siris, i sens dubte turcs otomans, tan diferents fins i tot en la llengua, dels musulmans d'occident, cosa que ens fa sospitar, davant del títol d'un vell articleis, que no hi ha fonts orientals en el Tirant lo Blanc, almenys que es diga oriental al món cultural de la península més oc-cidental d'Europa i, alhora, el lloc més occidental a on va arribar l'Islam: la península de l'al-Andalus. 15 Siegfried BOSCH, «Les fonts orientals del Tirant lo Blanch», Estudis Romànics pu-blicats a cura de R. Aramon i Serra, II, Barcelona, 1949-50, 1-50. — 40 — 

Tirant lo Blanc i els moros

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Repositorio Institucional de la Universidad de Alicante

RUA