Cardús i Ros, Salvador,

Diposit Digital de Documents de la UAB

¿EL DESCREDIT DE LA POLÍTICA? 1. Sembla ciar que el tltol formula irapllcitament una preocupació per un hipotétic descrédit de la política. No s'atreveix a afirmar-lo definitivament, pero l1 insinúa. Tanmateix, fins i tot en el cas que la diagnosi fos afirmativa, dones, -és adir, que efectivament la política estigués desacreditada- ¿hi hauria motius de preocupació? Personalment, no em veig amb cor de donar-hi una resposta contundent i definitiva. De fet, donar crédit significa confiar en la veracitat i en 1'autenticitat d'alló que és objecte d'atenció. I un excés de confianca en la política podria apuntar a una cessió de responsabilitats, a una despreocupació candorosa. Dit d'una altra manera: segons com, la malfianca en relació amb el joc polític podria apuntar no tant a una manca de compromls, com, precisament, a un interés major, acompanyat d'una percepció mes realista i menys entusiasta del fet polític. És lógic que el polític necessiti acreditar la política. Pero sobretot ho necessita perqué aquest marge gran de confianca li permetria actuar amb mes llibertat: és a dir, sense haver de donar tantes explicacions. 2. Tanmateix, el descrédit de la política no és cosa d'ara. La cultura popular dona compte de fins a quin punt la desconfianga en la política sempre ha estat alta entre les capes populars. Hi ha, dones, una desconfianga genérica envers qui té poder, perqué 1'experiencia mostra que les temptacions d'abusar-ne son cosa de sempre. Pero hi ha també un descrédit específic, gairebé aprés, mes propi deis qui teñen accés a una experiencia directa de l'acció política, des de miradors de privilegi. Periodistes, alts carrees de l'administració, professionals liberáis en contacte amb la política, son coneixedors del fet que la política es fa i es desfá a la rebotiga, lluny deis aparadors institucionals. 9 Tinc la sospita, dones, que del descrédit de qué s'acostuma a parlar és sobretot d'aquest segon tipus. 3. En el fons, aquesta distinció entre tipus de descrédits suggereix una qüestió clau que va mes enllá de la discussió d'avui: la distribució desigual de coneixement polltic i la distribució de coneixements polítics desiguals. 0 sigui: ni tothom té el mateix accés a la informació, ni tothom accedeix a la mateixa informado. Per tant, és inadequat imaginar l'increment o la disminució d'un mateix tipus de descrédit genéric per a tothom. L'increment de vots per a una opció pot generar en l'opció adversaria una percepció de crisi del sistema i, és ciar, a la inversa per ais altres. De la mateixa manera que la pérdua sistemática de partits de fútbol per part d'un equip augmenta la desconfianca en la institució arbitral entre els seus seguidors. Pero, a mes, la qüestió de la distribució desigual deis coneixements en política també apunta la possibilitat que part d'alló que és interpretat en termes de descrédit podría ser conseqüéncia directa de la inintel.ligibilitat de la política. La simplificació progressiva del missatge politic que busca 1'eficacia en una campanya publicitaria, pot donar bon rendiment immediat. Pero, mes enllá d'aquestes imatges d'estabilitat, de benestar, d'honradesa, etc. sobre les quals descansa el discurs electoral, ¿on es pot fer 1' aprenentatge i la transmissió de la cultura política? ¿Qui pot entendre qué en un debat preelectoral, posem per cas? L'efecte de descrédit que pot produir 1'enfrontament entre candidats, ¿no pot ser degut fonamentaiment a la impossibilitat de comprendre els respectius punts de vista? Una afirmado tan usual com aquella que "tots son iguals" ¿no podría mostrar mes aquesta dificultat per al discerniment de les diferencies entre politics o entre polltiques que no pas un descrédit genéric? ¿I no és cert que la dificultat no prové tant de la ignorancia deis espectadors de la política com del carácter marginal de les diferencies en el discurs politic i de l'opacitat de la diversitat d'interessos que representen? 4. Al costat de la simplificació i la corresponent banalització del missatge politic de qué parlávem, val a dir que alió que en queda és encara extraordináriament retóric. Els debats parlamentaris televisats, única ocasió en qué el ciutadá té accés a 1'interiord'una institució pública, en son una mostra. 10 La consciéncia deis grans actors de la política d'haver de proporcionar un espectacle televisiu satisfactori torna a emmascarar les posicions. El ciutadá s'adona, inevitablement, del joc de representacions, i constata la no-autenticitat i la no-veracitat de l'obra representada. És a dir, el descrédit. 5. Sóc del parer que les enquestes dites "sociológiques" contribueixen decididament al descrédit de la política. D'una banda, perqué construeixen una opinió pública també retórica, que no es correspon a res de precís, a res extern a la mateixa enquesta. ¿Quin sentít té demanar 1'opinió sobre la Llei "Corcuera" a qui no la coneix? ¿Quin significat té la resposta aconseguida? En certa manera, 1'opinió pública és segrestada a base d'imposar problemátiques que no responen a la lógica política del mateix ciutadá, sino només a la lógica deis actors. La impressió que té el ciutadá que el discurs polltic és guiat per aquesta opinió segrestada, resta definitivament tota credibilitat al discurs i a 1'enquesta. 6. Tampoc és menor la responsabilitat deis analistes del fet polític -periodistes, politicólegs, sociólegs i opinadors en general- en el foment del descrédit de la política. L'"entés", 1'"especialista", apareix com a manipulador cínic d'un coneixement privilegiat. Se sitúa, per aparentar objectivitat, fora del joc. L'analitza amb la fredor simulada del qui dissecciona un cadáver. I la política esdevé una mena de cadáver en descomposició. La desconfianca que fomenta, d'altra banda, és la base per autojustificar la necessítat de la seva análisi. Per exemple, si la policía deté la cúpula d'ETA, 1'analista considerará que amb aqüestes detencions l'Estat francés vol fer desaparéixer els dubtes sobre la col.laboració amb l'Espanya de l'Expo i els Jocs Olimpics. En el fons, crea la sospita que les detencions s'han fet ara per oportunisme, no perqué fins ara no els hague9sin pogut trobar. Aquesta és, dones, primer de tot, una estrategia d'autojustificació. Pero també 1'analista, sense ser-ne necessáriament conscient, esdevé una peca fonamental per a la creació de la desconfianca básica sobre la qual el polític i els mateixos mitjans de comunicado poden reconstruir el seu discurs, amb dosis superiors de credibilitat. Si es vol, fabriquen una base d'incertesa sobre la qual el discurs polític, o la noticia "objectiva" semblen, per contrast, mes creíbles. Descontextualitzen per facilitar una recontextualització mes eficac. 11 7. Pero no tot es redueix a una qüestió de conflicte o confusió entre "cultures politiques", sino que la lógica del sistema polític construeix els seus artefactes per protegir-se de l'observador exterior i, inevitablement, crea les condicions per al seu descrédit. En particular, cree que hi ha dos elements que allunyen significativament la política del ciutadá: a) el sistema de llistes tancades, i b) el paper fictici deis parlaments, conseqüéncia de la disciplina de vot. No m'hi estenc, perqué son dos fenómens prou coneguts. 8. No pot oblidar-se tampoc la temptació d'utilitzar politicament el descrédit com a arma. El descrédit no apareix "espontániament", sino que pot ser i de fet és fomentat d'una manera sistemática. No només fent aparéixer esporádicament episodis de corrupció aullada, sino, hi insisteixo, sistemáticament. El polític busca mitjancant la debilitació de la confianca en l'adversari, una via cap a la propia credibilitat, presentant-se ell mateix com a alternativa. (Vegeu 1'entrevista a Pasqual Maragall, a "El Periódico" del 29-3-92). Darrerament, l'oposició no es fa en nom d'idees o de projectes alternatius, sino de mes eficacia, mes transparencia, mes honestedat. I, implícitament, aquesta alternativa no es justificaría sense el foment de la desconfianza cap al qui ja exerceix la gestió. 9. Hi ha un darrer matis que voldria afegir al debat: no es corresponen necessáriament el descrédit de la política i el descrédit deis polítics. Fins i tot podría molt bé passar que el crédit de la política -la confianga en la seva autenticitat i veracitat- fos una de les bases principáis del descrédit deis polítics, que atnb la seva actuació la podrien corrompre. És a dir, que a partir d'una concepció massa idealitzada de la política, entesa -malentesa, de fet- com a acció interessada, se'n derives una visió negativa del polític, que negocia 1'innegociable, fa pactes contra natura, l'interessa mes la permanencia en el carree que aconseguir els objectius promesos, etc. I viceversa, que el descrédit de la política portes, gairebé inevitablement, cap a la confianca desmesurada en els polítics, no en general, sino en particular. 12 És a dir, cap ais cabdillatges, que substituirien amb les seves suposades garanties personáis les febleses genériques i fins inevitables del sistema. No cal dir que si bé la primera possibilitat no em fa felic, la segona m'esborrona. I no sé de quina som mes a prop. Salvador Cardús 13 

El descrèdit de la política?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB