Obra ressenyada: Juan Carlos DOMÍNGUEZ NAFRÍA, El Real y Supremo Consejo de Guerra (siglos XVI-XVIII). Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2001

Hernández Navarro, Agustí

Diposit Digital de Documents de la UAB

L’acte militar ha estat i encara continuaessent un instrument eficaç i contundent al’hora de mantenir una comunitat organit-zada políticament. La guerra va estretamentlligada al factor econòmic perquè tant aquestcom l’administració de l’exèrcit són pecesbàsiques a l’hora de planificar-la. Última-ment han sorgit algunes iniciatives que trac-ten aquest aspecte de la guerra a l’edatmoderna com El Real y Supremo Consejode Guerra (siglos XVI-XVIII) de Juan CarlosDomínguez Nafría.El Real y Supremo Consejo de Guerraés la publicació de la tesi doctoral de JuanCarlos Domínguez Nafría i és també fruitde la renovació de dos corrents histo-riogràfics de l’edat moderna espanyola. Lahistoriografia militar hispànica, que vacomençar a adaptar els nous mètodes ambretard respecte d’altres països i d’on desta-quen obres com Guerra y decadencia deI.A.A. Thompson o Los Tercios españolesde René Quatrefages. La segona és la histo-riografia dedicada a l’estudi de les institu-cions de la Monarquia Hispànica (destacantels Consells i les Juntes) i que ha estat orga-nitzada sobretot per grups d’investigadorscom José Antonio Escudero1 o el mateixJuan Carlos Domínguez Nafría.Aquest llibre està estructurat en tresparts, l’última de les quals és un apèndixlegislatiu i documental on es recullen elsdecrets, Reales Órdenes, resolucions, con-sultes, cèdules, declaracions, nomena-ments, papers… amb relació al Consell deGuerra. La primera tracta l’evolució histò-rica d’aquesta institució a través de tots elsreis de la Monarquia Hispànica. Segons lainvestigació de Domínguez Nafría el Consellno té un acte formal de fundació i les pri-meres mencions que en trobem estan com-preses a la dècada de 1510. Durant el regnatde Carles I va adquirint una forma més defi-nida, creant una secretaria, i sobretot durantles estances a Espanya del monarca, ja quequan no hi era els seus consellers més prò-xims marxaven amb ell i el poder delsConsells quedava en conseqüència forçalimitat. Tot i que en teoria el Consell deGuerra es considerava independent i un puntde culminació del sistema polisinodial, comel Consell d’Estat, la pràctica indicava tot elcontrari, ja que els consellers d’aquest últimeren per defecte consellers nats del deCuando en días en que las condicionesdel sistema político mundial vienen impues-tas por pleitos no siempre tan visibles, tantoel estudio de David Goodman como el deStanley y Barbara Stein exponen la signifi-cación que tuvo la guerra en clave colonial(y muy especialmente su variante naval) parala Europa de época moderna. Para media-dos del siglo XVIII estaba claro que el pro-yecto imperial español, dinástico y religiosoprimero y borbónico después, era definiti-vamente un anegado sueño. O como habíaresumido tiempo antes Lope de Vega, citadopor Bosch García:Con viento mi esperanza navegaba,perdónola la mar,matóla el puerto.Nicolás BarbieriUniversitat Autònoma de BarcelonaRessenyes Manuscrits 21, 2003 237DOMÍNGUEZ NAFRÍA, Juan Carlos,El Real y Supremo Consejo de Guerra (siglos XVI-XVIII),Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2001.1. ESCUDERO, José Antonio (1976). Los Secretarios de Estado y del Despacho, 4 vol., Madrid: Institutode Estudios Administrativos.MANUSCRITS-21  31/5/05  13:37  Página 237Guerra, fet que disminuïa la seva reputació.Durant la segona etapa del regnat de Felip IIs’aconseguirà desvincular en certa formaaquest lligam i també es dividirà la secreta-ria en Secretaría de la parte Mar i Secretaríade la parte de Tierra. A finals dels anome-nats Àustries majors, el Consell de Guerratenia com a funcions principals aconsellarel rei i impartir la justícia referent al fur mili-tar. Al segle XVII (en especial sota els reg-nats de Felip III i Felip IV) el Consell veudisminuïdes les seves atribucions ja que, sotael comandament polític dels favorits com elduc de Lerma o el comte-duc d’Olivares, lesjuntes envaïen moltes competències militarsdel Consell. Aquesta nova forma de governper juntes pot explicar-se de dues maneres.Una és la instrumentalització política queels favorits duien a terme amb els consellersi càrrecs polítics. Una altra era que aques-tes juntes eren creades perquè el sistemapolisinodial de la Monarquia Hispànica noresponia a les expectatives del nou estatmodern.Amb aquest problema s’arribarà al segleXVIII on, sota el regnat de Felip V, el Consellde Guerra acabarà per reduir-se a un simpletribunal suprem de justícia militar, en detri-ment de les noves Secretarías del Estado ydel Despacho. Aquesta relegació a l’apartatjudicial va acompanyada també de la inclu-sió de consellers no militars especialitzatsen tasques burocràtiques, anomenats togats.Aquest fet va convertir el Consell en uncamp de batalla entre les competències civilsdefensades pels consellers togats, moltesvegades instrumentalitzats per altres forcespolítiques com el Consell de Castella, i elsconsellers militars, que defensaven el seufur militar. El 1803, sota el regnat de CarlesIV, el Consell va veure també com el seupaper judicial va ser reduït encara més, jaque la cavalleria va passar a ser competènciade la Junta de Caballería i tot el referenta la mar i l’armada va passar a mans del’Almirantazgo, dirigit per Godoy.La segona part del llibre tracta tots elsaspectes referents als integrants i al funcio-nament del Consell. El rei era el president,tot i que la majoria de vegades no acudia ales sessions i delegava el poder de presidir lesreunions en el degà, que normalment va serun conseller o un secretari del rei. Tambédiferencia les diferents classes de consellers(nats, togados, militars, honorífics, super-numeraris, el degà, el semanero), i es fa unaanàlisi dels secretaris, fiscals, relators, escri-vents de cambra, oficials, advocats, procu-radors, guardes i personal subaltern. Aquestaanàlisi comprèn des del sou que cobravenfins als horaris de treball, els diferents jura-ments (de silenci, discreció…) que feien enocupar el càrrec, els rituals a l’hora de seure,votar o fer una intervenció (el protocol) i lescerimònies de vassallatge que havien depracticar abans d’exercir-lo.Com explica el general xinès Sun Tzual seu llibre L’art de la guerra, un dels fac-tors més importants en el camp de la guerraés demanar consell abans de prendre unadecisió. El Consell va néixer amb aquestaintenció d’assessorament al monarca, tot ique després va anar adquirint més dots degovern com la selecció de càrrecs militars ila gestió administrativa de l’armada i del’exèrcit, tret dels pressupostos, que erentractats pel Consell d’Hisenda, i només enels casos que no hi hagués juntes especia-litzades en aquests temes. En matèria judicialsempre va ser l’encarregat d’administrar,mantenir i retirar el fur militar en cas quefos necessari.El Real y Supremo Consejo de Guerramostra força acuradament l’organització del’exèrcit durant l’edat moderna espanyola. ElConsell de Guerra va ser un organismeimportant dintre del sistema polisinodial, jaque va ajudar molt en la construcció del’exèrcit i l’armada que va mantenir laMonarquia Hispànica a l’Edat Moderna. Toti així va anar perdent presència i competèn-cies progressivament fins a acabar desapa-reixent, degut a la poca modernitat d’aquestsistema i, sobretot, de l’organització de lajustícia a l’imperi espanyol.Agustí Hernández NavarroUniversitat Autònoma de Barcelona238 Manuscrits 21, 2003 RessenyesMANUSCRITS-21  31/5/05  13:37  Página 238

Ressenyes

https://ddd.uab.cat/pub/manuscrits/02132397n21/02132397n21p237.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB