Obres ressenyades: Antonio LARA RAMOS, Iglesia y poder: propiedad y diezmos en la crisis del antiguo régimen. Guadix y su obispado (1750-1808). Granada, Universidad de Granada - Ayuntamiento de Guadix, 2001 ; Marina GARBELLOTI; Alessandro PASTORE (dirs.), L'uso del denaro. Patrimoni e amministrazione nei luoghi pii e negli enti ecclesiastici in Italia (secoli XV-XVIII). Bolònia: il Mulino, 2001

Varo Moral, Nàdia

Diposit Digital de Documents de la UAB

de la guerra, com per exemple el 23 de junyde 1713: «Tots estos dies són contínues lespregàries, anant cada dia una parròquia a laSeu ab professó, ab moltes minyones blan-ques cantant llitanies…». També són prouclarificadores les disposicions preses enaquest sentit pel govern de Barcelona el julioldel mateix any: «També vui s’ha començata executar lo ordenat per la Ciutat, ço és quea les 6 del matí, a les 2 de la tarda i a les 7se digués tot lo rosari a la columna del Born,a la Plaça Nova i a Cap de Creus, davant elstrinitaris descalços…». A les memòriesd’Honorat de Pallejà, les quals es centrensobretot en la narració de la caiguda deBarcelona en mans de l’arxiduc Carlesd’Àustria i la posterior fugida de Pallejà finsa arribar a Perpinyà, també podem observarcom era viscuda la religió a un nivell mésindividual. Són constants les referències quefa Pallejà al llarg de la seva narració sobrepregàries o sobre la seva fe en la Verge. Coma mostra, pot servir aquest fragment: «I pas-sejant-me per lo vaixell, dient oracions iimplorant lo patrocini de Maria Santíssimaen qui jo sempre confiï de punt en punt…».Però, com és obvi, no és aquesta l’únicaaportació que suposa la publicació d’aquestsdos documents. En part gràcies a la magní-fica introducció que fa Joaquim Albareda,hom pot copsar la multitud d’informacionsque ens aporten aquests documents: la narra-ció detallada de tots els fets d’armes quetenen lloc a Barcelona i més enllà al llargd’aquest període, la transcendència amb quèes viu la presència de l’emperadriu a la CiutatComtal, el progressiu abandó de Catalunyaa la seva sort per part dels seus aliats inicialsa partir de 1713, perfectament visible en eldietari del Convent de Santa Caterina, queconsigna regularment la sortida de tropesestrangeres i de personalitats o la repressió aquè es varen veure sotmesos segons la con-juntura aquells que es significaren en favord’algun dels dos bàndols en conflicte.En conclusió podem dir que es tracta dedues obres molt útils. La primera per dur aterme la imprescindible tasca del balanç his-toriogràfic, deturar-se un moment per veureel que ja s’ha fet i poder continuar endavantamb una base molt més sòlida. La segonaper ser una mostra dels fruits que pot donarencara la publicació de materials documen-tals inèdits a fi de fer més entenedors aspec-tes complexos del nostre passat.Pedro Ribas i RabassaUniversitat Autònoma de BarcelonaRessenyes Manuscrits 20, 2002 243LARA RAMOS, AntonioIglesia y poder: propiedad y diezmos en la crisis del antiguo régimen.Guadix y su obispado (1750-1808),Granada, Universidad de Granada - Ayuntamiento de Guadix, 2001, 410 p.GARBELLOTI, Marina; PASTORE, Alessandro (dirs.),L’uso del denaro. Patrimoni e amministrazione nei luoghi pii e negli entiecclesiastici in Italia (secoli XV-XVIII),Bolònia, il Mulino, 2001, 402 p. L’extensió geogràfica del cristianisme haportat l’Església (en aquest cas, la catòlica)a configurar-se com una institució amb for-mes d’organització i funcionament comuns,però també afectada per nombrosos parti-cularismes locals. Dit d’una altra manera,l’Església és una institució «entre el local iel genèric»1. Aquest fet es constata en mono-1. JIMÉNEZ SUREDA, Montserrat (2000), «Entre el local i el genèric. La imatge de l’Església a Europaa través dels temps. L’exemple català», Revista de Catalunya, 152, p. 9-23.grafies que tracten aspectes similars de con-textos geogràfics allunyats, com és el casdels llibres Iglesia y poder: propiedad y diez-mos en la crisis del antiguo régimen i L’usodel denaro. Tots dos són estudis sobre lahistòria econòmica de l’Església. En el pri-mer cas, referit a la diòcesi andalusa deGuadix; en el segon, a diversos territoris ita-lians.Iglesia y poder: propiedad y diezmos enla crisis del antiguo régimen és la tesi doc-toral d’Antonio Lara Ramos. Aquest pro-fessor d’ensenyament secundari ha publicatdiversos treballs d’història econòmica i ecle-siàstica, la major part centrats a la comarcaGuadix durant els segles XVIII i XIX. La diò-cesi de Guadix, sufragània de Granada,durant l’edat moderna va tenir unes carac-terístiques derivades de la seva tardana con-questa per part dels cristians. Així, pertanyiaal Reial Patronat de Granada (creat el 1486),de manera que el sobirà de la Monarquiahispànica gaudia del dret de presentació, elque vol dir que el papa havia d’escollir entreels candidats a bisbe proposats pel rei. Ambel concordat de 1753 la Monarquia va acon-seguir el dret de presentació a totes les diò-cesis espanyoles. D’altra banda, a Guadix(com a la resta de les terres de Reial Patronatde Granada i a les del Patronat d’Índies) elrepartiment del delme entre l’Església i laMonarquia inicialment era diferent de l’efec-tuat als regnes de Castella i Aragó, ja quebeneficiava més la Monarquia i, en menormesura, els senyors laics. En el període estu-diat (1750-1808), Guadix era una de les diò-cesis espanyoles més pobres i on l’Esglésiagaudia d’una major influència social. Laraexplica que la seva intenció és analitzar elpaper de l’Església a la societat de Guadixi, sobretot, les bases del seu poder. Estudia elpoder econòmic de l’Església accitana en elque va ser la seva última etapa d’esplendori l’inici de la decadència, procés que aGuadix va ser més lent i tardà que a la restadels territoris espanyols. L’avaluació delpoder econòmic es fa a partir de les fontsd’ingressos principals, la renda produïda perles propietats agrícoles i el delme. Tot i així,cal tenir en compte que hi havia altres fontsd’ingressos. És el cas dels censals, aspecteimportant perquè l’Església, al territoriespanyol, era un dels majors censalistes delsegle XVIII.El llibre està dividit en sis capítols,seguits d’un apèndix estadístic i documental.En el primer capítol Lara compara la pobla-ció eclesiàstica de Guadix i la de la restad’Espanya i mostra la importància de lesrendes procedents de la terra de l’Esglésiaespanyola. En el segon, l’autor descriu lespropietats immobles de l’Església accitana,incidint en la propietat de la terra: el 38’5%de les terres estava en mans de l’Església,cosa que mostra una participació molt altaen el repartiment. Posteriorment l’autor des-criu la desamortització de Godoy, procés ini-ciat el 1798 a causa de l’endeutament de laHisenda Reial provocat per les despesesbèl·liques. En conjunt, la incidència va sermínima. Mentre que el Capítol mostravareticències, els successius bisbes van inten-tar facilitar el procés desamortitzador. Larapodria intentar explicar aquest comporta-ment, possiblement per la causa que, malgratgaudir del dret de presentació tant pel quefa a bisbes com a canonges, a la Monarquiali resultava més fàcil controlar un individuque a un col·lectiu.Gran part dels ingressos de l’Esglésiaprocedien del delme, base de la fiscalitateclesiàstica. Els llibres d’actes capitolarshan permès a l’autor fer-ne una anàlisi moltaprofundida. En el quart capítol Lara estu-dia el desenvolupament de l’impost des delsseus orígens a Guadix fins a la segona mei-tat del segle XVIII. L’autor tracta el repar-timent dels delmes dels partits de Baza iHuéscar i els conflictes entre el Capítol i elmarquès de Cenete pels delmes del dit mar-quesat, així com l’acord amb els jesuïtessobre aquest impost. En el següent capítolLara descriu acuradament el procés decol·lectació. També fa referència al final deldelme i a la seva gran importància econò-mica, que va interessar fortament l’endeutatEstat del final de l’Antic Règim. El darrercapítol es dedica a l’anàlisi de les contribu-244 Manuscrits 20, 2002 Ressenyescions eclesiàstiques a la Hisenda Reial, queLara considera que en la pràctica erenimpostos, malgrat que no es conceptuessincom a tals. Entre les contribucions, n’hihavia de permanents i d’extraordinàries. Pelque fa a les permanents, analitza les directes(excusat i subsidi o dècima), encara que n’hihavia més. Mostra el seu desenvolupamentfins a la segona meitat del segle XVIII, quanva augmentar la pressió fiscal de l’Estat percausa de les guerres. La descripció de lescontribucions eclesiàstiques extraordinàriespermet seguir de manera molt satisfactòriala crisi de la Hisenda d’Antic Règim.A les conclusions —i al llarg de tot elllibre— Lara insisteix en els efectes socialsdel poder econòmic de l’Església, encaraque no els analitza. Una de les conseqüèn-cies socials més importats era l’exercici dela caritat. L’estudi de les institucions debeneficència té una àmplia tradició histo-riogràfica a Itàlia, però s’ha centrat sobretoten els aspectes assistencials i caritatius. Alllibre L’uso del denaro. Patrimoni e ammi-nistrazione nei luoghi pii e negli enti eccle-siastci in Italia (secoli XV-XVIII) es proposauna aproximació des d’una òptica innova-dora. L’objectiu és estudiar les institucions decaràcter assistencial i els ordes regulars desdel punt de vista econòmic, de gestió delsseus recursos. L’obra és fruit d’un seminarirealitzat a Trento per part del Centre perl’Estudi Històric Italogermànic (ITC-isig)el novembre de 1998. El centre, fundat el1973, és una de les tres branques de l’InstitutTrentí de Cultura. L’uso del denaro és unaobra col·lectiva a càrrec de Marina Garbellotii Alessandro Pastore. M. Garbelloti és unainvestigadora de l’ITC-isig que ha estudiatles visites pastorals i la història de les insti-tucions hospitalàries modernes. A. Pastoreés professor d’Història Moderna de laUniversitat de Verona. Ha investigat la vidacultural i religiosa en el segle XVI i les epidè-mies de pesta amb relació a la distribució deriquesa i la conflictivitat social.L’uso del denaro està dividit en tresparts: «Problemes historiogràfics i qüestionsde mètode»; «Patrimoni i forma de gestiódels ens assistencials» i «Patrimoni i formade gestió dels ens eclesiàstics». El darrerarticle «L’economia moral dels ens ecle-siàstics», d’E. Brambilla, justifica la inclu-sió en un mateix volum de les obres pies iels ordes regulars. En efecte, es tracta d’ins-titucions diferenciades. Els ordes regularstenien caràcter exclusivament religiós, laseva pròpia jerarquia i eren, en principi, inde-pendents dels poders territorials. Les obrespies podien ser de caràcter (direcció) reli-giós o laic i estaven més sotmeses a les auto-ritats locals. Tot i així, tenien importants tretsen comú: l’estatus fiscal privilegiat i inalie-nable dels béns i el fet que el patrimoni erade titularitat col·lectiva.A la primera part es fan aproximacionsbibliogràfiques a l’evolució de la gestiódels recursos a les institucions benèfiques(A. Pastore), a l’evolució del pensamententorn aquesta gestió (F. Lomastro), unestat de la qüestió sobre els monts de pietat(P. Lanaro), s’analitzen les limitacions dela comptabilitat oficial (F. Landi) i les rela-cions fiscals entre el Govern venecià i lesobres pies (I. Pastore Basseto). PastoreBassetto reprèn el tema tractat per Laraamb relació a Guadix: les accions del podercivil per a obtenir ingressos d’institucionsque en principi gaudien d’exempció fiscal.D’altra banda, és l’únic article de la prime-ra part basat en documentació primària.A la darreria del segle XV van produir-se una sèrie de canvis a les entitats benèfi-ques, anteriorment de petites dimensions ifuncions indiferenciades. Durant l’etapamoderna, aquestes entitats van tendir aespecialitzar-se i augmentar el seu patrimo-ni i llur activitat financera. A la segona partdel llibre es recullen cinc estudis sobre lagestió d’obres pies de diversos indrets del’actual Itàlia. Resulten interessants l’arti-cle sobre el banc de dipòsit de l’Hospicidels Innocents de Florència, on es fan apor-tacions sobre la marginalitat femenina(L. Sandri), i l’article sobre l’assistènciadomiciliària a Venècia (A. Vianello), donatque ha estat un tema poc tractat per la his-toriografia dels països catòlics.Ressenyes Manuscrits 20, 2002 245La tercera part, dedicada als ordes regu-lars, inclou tres estudis molt detallats. Mostrenl’increment del seu patrimoni en els seglesXVI i XVII i les diferències de gestió entre ordes.En el cas de les monges de Milà (L. Aiello) idels franciscans de Nàpols (F. d’Esposito) eraindirecta. Pel que fa als franciscans, van haverde superar les limitacions de la seva regla, queels impedia posseir béns. Els jesuïtes de Sicíliavan fer una gestió directa, cosa que va afavo-rir l’acumulació d’un ingent patrimoni (E.Poidomani). El darrer article (E. Brambilla),anteriorment al·ludit, es pot considerar unaconclusió. Resulta molt crític, donat que instaa no deixar-se seduir pel llenguatge justifica-dor de la documentació, que encobreix ope-racions financeres i canvis de funció delsrecursos. Aquestes maniobres tenen l’origenen el fet que el caràcter antieconòmic de lacaritat es contradiu amb la necessitat econò-mica de sosteniment de l’entitat.Entre el local i el genèric. Les situa-cions econòmiques i formes de gestió deles diverses diòcesis, obres pies i ordesregulars —com mostren els llibres resse-nyats— estan fortament influïdes per evo-lucions històriques diferenciades, caracte-rístiques de les comunitats i altres factorsque provoquen gran diversitat. A la vega-da, són fruit d’una mateixa institució iestan inscrits en el marc europeu de l’edatmoderna, de manera que es poden fer exer-cicis d’història comparada. Ultra això, elrigor dels autors d’Iglesia y poder i L’usodel denaro permeten una bona i acuradaaproximació a la complexa realitat econò-mica de l’Església catòlica de l’Europamoderna.Nàdia Varo MoralUniversitat Autònoma de Barcelona246 Manuscrits 20, 2002 Ressenyes

Ressenyes

https://ddd.uab.cat/pub/manuscrits/02132397n20/02132397n20p243.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB