Obra ressenyada: Enric RAMIRO I ROCA, Aproximació a l'escola valenciana de geografia. Madrid i València: Biblioteca Nueva i Universitat de València, 2002

Alegre i Nadal, Pau

Diposit Digital de Documents de la UAB

listas de la geografía física tienen sin dudacabida (en este aspecto, también insistíaT. Unwin). Por otra, el debate sobre elfuturo de nuestra disciplina, como comu-nidad institucionalizada de geógrafos,sigue abierto. Esto a pesar de que lossaberes espaciales y territoriales sean con-siderados imprescindibles para la socie-dad. Por último, entre los elementos delestudio teórico de la geografía que salenreforzados en la obra, cabe destacar lasfilosofías de la modernidad reciente yla posmodernidad, la teoría feminista y lageografía regional renovada, que comien-za a afirmarse. Por el contrario, las con-tribuciones de A. von Humboldt, K. Rit-ter y P. Vidal de la Blache, así como de lageomorfología (en su intento de conver-tirse en la rama hegemónica de la geo-grafía física), se devalúan de manera nota-ble.Rubén C. Lois GonzálezUniversidade de Santiago de Compos-telaDepartamento de Xeografíaxerulois@usc.esJavier Martín VideUniversitat de BarcelonaDepartament de Geografia Física i Anà-lisi Geogràfica Regionaljmartin@trivium.gh.ub.esJuan I. Plaza GutiérrezUniversidad de SalamancaDepartamento de Geografíajip@usal.es242 Doc. Anàl. Geogr. 42, 2003 RessenyesHa existit o existeix encara una escolavalenciana de geografia? Sembla que aixíhauria de ser com a reunió de la comuni-tat de deixebles sembrada i abonada pelmestratge del professor Antonio LópezGómez durant la seva estada a la Univer-sitat de València (1956-1969). Tanmateix,us avanço que la conclusió a la qual arribaEnric Ramiro en aquest llibre, i que usrecomano ja des d’ara, no és pas afirmati-va. L’autor ho analitza detingudament enbase, sobretot, a les opinions versadesen les entrevistes que figuren a la segonapart del llibre. Llevat d’un sol cas, els entre-vistats neden i guarden la roba sobre eltema: sí, però no. Tot depèn del queentenguem per escola, per geografia, i…per valencià! Tanmateix, però, si bé nosembla que hi hagi cap dubte sobre l’exis-tència d’una comunitat de docents id’investigadors amb idees compartides enla tradició de l’humanisme de LópezGómez, es considera molt més dubtosa laseva continuïtat com a grup cohesionatamb interessos professionals i cívics harmò-nics, la qual cosa no vol dir idèntics. Segons l’autor, l’evolució del grup degeògrafs valencians de darreries dels anysseixanta va sofrir les batzegades —evi-dentment, exagero el to— de tres cir-cumstàncies ben diverses, les quals l’abo-carien en la impossibilitat d’aglevar-secom a escola. En primer lloc, cal tenir pre-sent l’efecte centrífug que va suposar ladivisió de l’àmbit universitari valenciàamb la creació de les universitats d’Ala-cant i Jaume I de Castelló successivament.La figura incontestable de López Gómezhauria estat suficient per animar un efec-te centrípet? Sigui com sigui, la seva par-RAMIRO I ROCA, Enric Aproximació a l’escola valenciana de geografiaMadrid i València: Biblioteca Nueva i Universitat de València, 2002 (Col. Història, 19); 260 p. Pròleg de Vicent SolerISBN 84-370-5375-7 i 84-9742-060-8tença va ser gairebé coetània a aquella divi-sió a començament de la dècada dels anyssetanta i no es va veure acompanyada peruna renovació en el lideratge acadèmic.És més, amb una actitud que remarca elseu capteniment i liberalitat, el professorLópez Gómez no va pas voler menar unmestratge a distància, de Madrid estant,malgrat que fins al seu traspàs no va per-dre mai el contacte amb els seus anticsdeixebles valencians.La segona circumstància adversa es vagestar precisament durant la dècada delsanys setanta, la dècada decisiva, quan esva suscitar l’esmicolament temàtic delsestudis de geografia. A poc a poc, i arreu,no només a València, es posà en solfa elconcepte de regió que havia guiat la recer-ca geogràfica fins aleshores i s’adoptarennous paradigmes científics de referència.De retruc, la majoria dels professionals ide les professionals de la geografia s’a-llunyaren del generalisme tradicional perespecialitzar-se en les problemàtiques terri-torials més diverses. Els entrevistats de lasegona part del llibre es faran ressò, unavegada i una altra, d’aquest fenomen, elqual va esclatar de manera oberta durantla dècada dels anys vuitanta. L’esquarte-rament de la geografia acadèmica en tresàrees de coneixement independents, o eldinamisme més gran dels grups temàticsrespecte del conjunt de l’AGE (Associa-ció de Geògrafs Espanyols), són exemplesd’aquells anys i de l’àmbit estatal, que elsmateixos entrevistats addueixen per il·lus-trar el fraccionament d’interessos, el qualtambé quallà entre els geògrafs valencians.Finalment, a la dècada dels noranta, elprocés de dispersió va culminar amb laredacció dels nous plans d’estudi de geo-grafia. En seria aproximadament la certi-ficació. Tot això ha significat un entorpi-ment molt important per a la comunicaciócientífica entre els geògrafs. La tercera circumstància que caldriadestacar en la fallida d’una escola valen-ciana de geografia, i Ramiro ho fa beninteressadament, és la migrada relació entreels ensenyants universitaris i els de les esco-les secundàries. Segons Ramiro, aquestadesvinculació ha impedit la difusió «capavall» dels enfocaments i recerques geogrà-fiques elaborades a la universitat i desvir-tua tot tipus d’escola autoproclamada ono. Comparteixo des d’aquestes ratlles lareflexió implícita de Ramiro entorn delcaràcter piramidal d’una escola amb fluxos«cap avall» però també «cap amunt»: elsuniversitaris haurien de captar i recollir lesdesiderates dels professors d’institut i delsmestres més decididament. Una piràmide que hauria de disposard’altres bases socials interessades en la geo-grafia. En aquest context, l’autor es lamen-ta de l’absència al País Valencià d’institu-cions semblants a la Societat Catalana deGeografia o bé l’Associació de GeògrafsProfessionals de Catalunya, les dues cita-des expressament per Ramiro. En l’epíleg als dos capítols introduc-toris del llibre, Ramiro sintetitza prou bél’efecte d’aquestes tres circumstàncies suarapormenoritzades: «En definitiva, podemarribar a la conclusió que l’Escola Valen-ciana de Geografia existí en un primermoment, quan el nucli d’iniciadors erareduït i va compartir un clar mestratge,una temàtica i unes característiques comu-nes. La multiplicació del professorat uni-versitari i la diversificació de les àrees deconeixement geogràfic va produir unaespecialització creixent. Així mateix, totun conjunt de noves mesures i nous cos-tums provocà paral·lelament una relaxacióde les rutines instal·lades fins aqueixmoment i l’aparició de visions mancadesde la coordinació necessària. Aqueixasituació ha entrebancat la continuaciód’una tendència comuna que agrupàs idiferenciàs suficientment els geògrafsvalencians respecte als seus veïns com pera considerar-los una escola amb persona-litat pròpia» (p. 131).De tota manera, el plat fort del llibresón les entrevistes (p. 133-237) que l’au-tor va efectuar als testimonis d’excepciódel desballestament de l’Escola entre elsRessenyes Doc. Anàl. Geogr. 42, 2003 243anys 1995 i 1997 per incloure-les a laseva tesi doctoral (Institucionalització idifusió de la Geografia Escolar: la percepciódel professorat de la comarca de la Ribera,Universitat de València, 1998). A horesd’ara, dues d’aquelles converses ja són,malauradament, del tot irrepetibles. Ésper això que l’oferiment d’aquest mate-rial de primera mà és molt i molt d’agrair.Només, però, un retret. No tinc pas capdubte que a la tesi doctoral d’Enric Rami-ro hi figuraven sengles entrevistes ambConxa Domingo i amb Joan Mateu, atèsque en transcriu diversos fragments alllarg dels dos capítols introductoris delllibre (p. 15-133). És per això que nom’explico la seva absència en aquestapublicació. José M. Bernabé, catedràtic d’AnàlisiGeogràfica Regional de la Universitat deValència.Eugenio L. Burriel, catedràtic de Geo-grafia Humana de la Universitat deValència.Antonio Gil Olcina, catedràtic d’Anà-lisi Geogràfica Regional de la Universitatd’Alacant.Vicente Gozálvez, catedràtic de Geo-grafia Humana de la Universitat deValència.Antonio López Gómez, catedràtic emè-rit de la Universitat Autònoma de Madrid.José Quereda, catedràtic d’AnàlisiGeogràfica Regional de la UniversitatJaume I.Joan Romero, catedràtic de GeografiaHumana de la Universitat de València.Vicenç M. Rosselló, catedràtic de Geo-grafia Física de la Universitat de València.Consuelo Serrano, catedràtica deDidàctica de les Ciències Socials de laUniversitat de València.Fernando Vera Rebollo, catedràticd’Anàlisi Geogràfica Regional de la Uni-versitat d’Alacant.Vicent Vicens Cortina, antic professorde l’Escola Normal de Magisteri de Xest.Ultra parlar sobre la seva formació coma geògraf o greògrafa, cada persona entre-vistada també exposava el seu punt devista sobre l’estat actual dels estudisgeogràfics al País Valencià. Naturalment,cada conversa es clou amb uns comenta-ris sobre el reconeixement de l’EscolaValenciana de Geografia. De respostes n’hiha per a tots els gustos. Donar-vos-les ara,fins i tot telegràficament, seria indeguda-ment prolix per a una ressenya. Llegiu-vos-les senceres i sense retalls!Pau AlegreUniversitat Autònoma de BarcelonaDepartament de Geografiapau.alegre@uab.es244 Doc. Anàl. Geogr. 42, 2003 Ressenyes

Ressenyes

http://ddd.uab.cat/pub/dag/02121573n42/02121573n42p242.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB