Obra ressenyada: Carlos GUSSENHOVEN: The phonology of tone and intonation. Cambridge: Cambridge University Press, 200

Vanrell Bosch, Maria del Mar

Diposit Digital de Documents de la UAB

Nota y reseñas                                                                                                      395CARLOS GUSSENHOVEN (2004): The Phonology of Tone and Intonation,Cambridge, Cambridge University Press.The Phonology of Tone and Intonation permet de fer una passa endavant en ladifícil tasca d’esbrinar com els parlants podem transmetre informació més enllà delsignificat concret de les paraules. Al llarg de l’obra es dóna resposta a preguntescom per què els parlants varien el to, quin significat tenen aquestes variacions delto i com aquestes oscil·lacions del to estan integrades en les nostres gramàtiques.Tot i la imatge de tractat que s’imposa en tenir aquest llibre entre les mans, cal quehi vegem també un motiu més per desvetllar l’interès per la recerca en l’àmbit del’entonació, i així és expressat pel mateix autor en el prefaci de l’obra: «It is hopedthat the book will stimulate theoretical and descriptive research in tonalphonology».Aquesta obra es divideix en dues parts. La primera part és formada pels vuitprimers capítols i tracta qüestions generals: un primer tast de la informació fonèticaessencial per a aquells que es vulguin iniciar en la recerca en el to i l’entonació; laqüestió tipològica de l’accent lèxic (stress) i l’accent tonal (accent), el to il’entonació; la diferència entre implementació fonètica i representació fonològica;el significat paralingüístic de la variació tonal, la fonologia i la fonètica dels efectesde declinació (downtrend); els progressos des del model de Pierrehumbert; to ientonació en la Teoria de l’Optimitat (OT). La segona part, formada pels capítolsque van del nou al quinze, ofereix una descripció acurada dels sistemes tonals ientonatius d’algunes llengües com el basc, el japonès, el francès, l’anglès…El primer capítol és una eina fonamental per a entendre com s’estudia la variaciótonal. Després de parlar breument però amb una clara intenció didàctica sobre lafreqüència de la vibració de les cordes vocals, la F0 i el to, l’autor continua amb elspitch tracks o programes informàtics per a l’estudi de l’entonació. Aquestdidactisme és palès en l’ús d’exemples plàstics i visuals que permeten d’entendreamb facilitat una matèria que no sempre ha estat transmesa de manera senzilla,demostrant així que el rigor i la capacitat de fer entenedor quelcom no sónirreconciliables. A continuació, vegem l’exemple que utilitza l’autor per a explicarquè succeeix en l’acció de tancament de les cordes vocals: […] Each closing action (of the vocal folds) has aneffect which is comparable to that of the flick of afinger against the throat: a brief shock wave is set up,which hits the walls of pharynx and mouth (p. 2).396                                                                                                       Nota y reseñasQuant als pitch trackers, alguns dels aspectes més interessants que tracta són el delserrors de detecció (pitch-tracker errors) i el de com les condicions segmentalspoden interferir en la freqüència fonamental. Respecte d’això, s’esmenten quatrecasos en què un determinat context segmental interfereix en la freqüènciafonamental: a) l’efecte de les consonants en la freqüència fonamental (els espais enblanc que deixen les consonants sordes o la baixada en la freqüència que produirienles obstruents sonores); b) l’efecte de les consonants sordes que es detecta enl’increment de la freqüència fonamental de les vocals posteriors (vegeu figura 1); c)l’altura de les vocals que es correlaciona amb la freqüència fonamental; d) larelaxació dels músculs que controlen la velocitat de vibració glotal que podencausar un efecte enganyós en  la direcció final de la F0.Figura 1. Ik kan gewoon niks anders ('No puc fer res més'). Exemple del’efecte d’una consonant sorda en la freqüència fonamental de la vocalsegüent. Hi ha una pujada de la F0 després de [ks] de niks.Termes com accent lèxic (stress) i accent tonal (accent), to i entonació són tractatsen el segon i tercer capítols. Aquests termes van referits a aspectes suprasegmentalsde l’estructura fonològica i cal que siguin degudament diferenciats. L’autor parlade la relació que existeix entre el to (pitch) i els accents lèxics mitjançant els tonsNota y reseñas                                                                                                      397(lèxics o entonatius). Així, les síl·labes accentuades, també les síl·labes finals,atreuen els tons lèxics o entonatius. A partir d’aquí s’esmenta la distinció tipològicaentre llengües amb i sense to lèxic (llengües tonals i llengües entonatives). SegonsGussenhoven i a partir de la distinció feta per Beckman (1986), parlar d’accentlèxic (stress accent) equival a parlar de prominència en termes de freqüènciafonamental, de durada o d’altres factors. En canvi, la prominència de l’accentmelòdic (pitch accent) s’aconsegueix només a partir de la freqüència fonamental.Així, es pot dir que el terme anglès accent porta implícita la idea de prominènciafonològica, mentre que les etiquetes stress o pitch, designen la manera coms’aconsegueix aquesta prominència fonèticament.En el capítol quart es tracta la qüestió del lloc que ocupa l’entonació en la llengua.L’entonació s’ubica en dos components diferents del llenguatge: un componententès en el sentit d’estructura lingüística i un altre de no estructural, que esmanifesta quan els parlants expressen significats universals, totalment independentsde la llengua que parlen. Així, tot citant Bolinger (1978), l’entonació éscaracteritzada com a “un salvatge mig domat” (a half-tamed savage). La part“domada” (no estructural) de l’entonació està relacionada amb el control que té elparlant sobre determinats aspectes de la producció. Amb això, podem parlar tambéde significat paralingüístic, d’un espai gradual, no categòric, d’implementaciófonètica. En canvi, la part “no domada” de l’entonació és la part més estructural,gramaticalitzada. Així com abans parlàvem d’espai gradual o d’implementaciófonètica, ara es parlarà d’estructura discreta, categòrica, fonològica. La qüestió éscom sabem on cal traçar aquesta línia que separa l’entonació “domada” de la “nodomada” o dit en altres paraules, com podem demostrar que dues determinadesseqüències són implementacions de la mateixa estructura o implementacions dedues estructures diferents. Aquí, Gussenhoven presenta una sèrie de propostesexperimentals per poder esbrinar precisament això: quan estam davant un contrastfonològic i quan davant una diferència fonètica gradual. Cal destacar la gran utilitatd’aquest darrer apartat del capítol quart en què l’autor aconsegueix en tan sols unespàgines, revisar els principals procediments experimentals que s’han fet servir perdonar compte de les diferències categòriques en entonació.En el cinquè capítol es recull la idea (de la qual s’havia parlat en el capítol anterior)que els parlants manipulam la implementació fonètica independentment de lallengua que parlam. Això equival a l’existència d’un significat universal que esderivaria del que s’anomena els tres codis biològics: el Codi de Freqüència(Frequency Code), el Codi de l’Esforç (Effort Code) i el Codi de Producció(Production Code) (vegeu taula 1). Ohala (1983) relacionà la mida dels òrgans que398                                                                                                       Nota y reseñasintervenen en la producció amb la F0 i així és que es pot parlar del Codi deFreqüència. D’aquesta manera, com més petita és la laringe, més altes són lesfreqüències dels formants. L’esforç (Codi de l’Esforç) es relaciona amb l’amplituddels moviments tonals; com més esforç, més amplitud (Gussenhoven 1999c).Finalment, el Codi de Producció relaciona l’altura tonal inicial amb els inicis defrase i, en canvi, els tons baixos finals amb els acabatalls de frase. Els parlantscontrolen la implementació fonètica de les seqüències oracionals per una granvarietat de factors com posició social, per fer més discriminables determinatscontrasts fonològics… El significat paralingüístic pot ser gramaticalitzat. Lagramaticalització ha de ser vista com una qüestió relacionada amb les llengües enparticular i no com una tendència universal. I sembla que més aviat vendria donadapel significat informatiu que no pel significat afectiu.Taula 1. Els tres codis biològics, l’origen fisiològic que tenen, exemples de lesseves interpretacions a nivell afectiu o informatiu i exemples degramaticalitzacions identificades.Nota y reseñas                                                                                                      399Continuant amb el tema dels tres codis biològics que havien estat tractats en elcapítol anterior, en el sisè  capítol es presenta el fenomen conegut com a declinació(la caiguda gradual en la freqüència fonamental que experimenta una determinadaoració en ser emesa). Tot i que aquest fenomen té una explicació fisiològica,Gussenhoven conclou que estaria sota el control del parlant. A l’hora de parlard’aquest efecte té en compte tres aspectes diferents: la tendència a la declinaciócom a patró general (downstep), la declinació final (final lowering) i el reset o latornada al to alt, cada vegada que es comença una nova oració. Aquesta tendèncianatural a la declinació pot ser convertida en gramaticalització per una necessitat decategorització de la nostra ment.El setè capítol ofereix un resum del model de Pierrehumbert de descripció del to il’entonació. Segons Gussenhoven, la tesi de Pierrehumbert presentà un marcdescriptiu per a l’entonació que separava la representació fonològica de la sevaimplementació fonètica. El treball de Pierrehumbert és situat en el context històricque el va veure sorgir. Així, es mostra que elements com els accents tonals iaccents de límit de frase (pitch accents i boundary tones), ja havien estatreconeguts en treballs anteriors al de Pierrehumbert (Trager i Smith Jr’s 1951;Hans’t Hart, René Collier i Antonie Cohen 1970-80). També es presenta el modelde Pierrehumbert i Beckman (1986) amb els canvis i innovacions que això vasuposar. Finalment es parla de la distribució rítmica dels accents tonals i de com esresolen els xocs accentuals.El vuitè capítol mostra la manera com les estructures entonatives poden seranalitzades a la llum de la Teoria de l’Optimitat. Abans de res, l’autor introdueix laTeoria de l’Optimitat amb una breu explicació dels seus principis. A continuació,tracta les restriccions d’associació i les d’alineació en dos blocs diferents i explicales raons que l’han portat a fer aquest tractament. Dedica també un apartat a parlarde l’agrupació prosòdica (prosodic phrasing).En la segona part del llibre (capítol 9-15), Gussenhoven fa una descripció delssistemes tonals i entonatius de les següents llengües: basc, japonès, llengüesescandinaves, francó central, francès i anglès. Algunes d’aquestes descripcions sónmés a partir de l’OT que altres, com ja adverteix l’autor al capítol vuit. En aquestadescripció de la segona part del llibre, es destaca un o altre aspecte del sistematonal i entonatiu depenent de quina llengua es tracti. Així, en els capítols nou i deues presenta una comparació del basc del nord i del japonès de Tòquio en tant queambdues tenen to lèxic. En el següent, s’analitzen el suec d’Estocolm, el noruec del’est i el danès, posant especial èmfasi en les descripcions que se n’havien fet400                                                                                                       Nota y reseñasanteriorment. En el capítol dotzè s’analitzen els canvis tonals ocorreguts en unaàrea dialectal ubicada als voltants de Colònia. L’anàlisi es fa des d’una perspectivahistòrica, de canvi lingüístic. Així, des de la tonogènesi l’autor intenta donarresposta a tota una sèrie de canvis fonològics. Finalment, en els tres darrers capítolses fa una anàlisi a nivell d’agrupació prosòdica i d’estructura tonal del francès il’anglès. També se’ns és presentada la gramàtica tonal d’ambdues llengües. Aixícom per al francès, l’agrupació prosòdica (prosodic phrasing) i l’estructura tonalsón tractades en el mateix capítol, per a l’anglès, es dedica un capítol per a cadaaspecte. Això pot ser explicat per la complexitat que presenta l’estructuraentonativa de l’anglès comparada amb la del francès: «One way of thinking aboutthe structure of English intonation is as a complicated form of the intonationalstructure of French» (p. 274).Per acabar, i per accentuar una vegada més la vàlua d’aquest llibre en l’estudi delto i l’entonació, és important de destacar l’existència del lloc webhttp://www.let.kun.nl.pti on s’hi poden trobar els arxius de so dels exemples queapareixen en el llibre, ordenats per capítols i amb la mateixa enumeració que tenenal llibre. Aquest recurs permet que els estudiosos del to i de l’entonació puguinmillorar la seva capacitat de captar errors de detecció (pitch tracker errors) i depercebre auditivament (i no només amb l’ajut dels programes informàtics) lesinflexions tonals, perquè tanmateix és a partir de la percepció auditiva, que dia adia som capaços d’extreure significats a partir de la variació tonal.Maria del Mar Vanrell BoschEFE XIV, 2005, pp. 395-400.

Reseña

https://ddd.uab.cat/pub/artpub/2005/163296/estfonexp_a2005v14n1p395.pdf

Reseña

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB