Udina, Dolors

Diposit Digital de Documents de la UAB

11Algunes reflexionssobre el model de llengua en la traduccióDolors UdinaSe’ns ha demanat, als presents en aquesta taula rodona, que par-lem sobre què prenem com a model quan traduïm, si la literatura o lallengua. Tot i reconèixer que és un gran tema de debat, se’m fa bas-tant difícil elaborar-ne un discurs teòric, raó per la qual em limitaré aexposar una sèrie de fragments, pensaments i idees, que fan un dis-curs més aviat desvertebrat però prou articulat com per donar peu aldebat.Com a traductora en actiu se’m fa absolutament impossible destriar,quan treballo, quina és la part de mi mateixa que és deutora del que hellegit, i quina ho és del que he après (a casa, amb els amics, al carreretc.; a l’escola no, perquè sóc d’una època en què l’escola i la universitateren obligatòriament en castellà). Després de gairebé 20 anys dedicant-me a aquesta professió de traductora, si ja se’m fa difícil diferenciarentre què es vida i què és literatura (i òbviament en la literatura inclocDolors Udina Abelló és traductora i professora de traducció de la Facultat deTraducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha traduït,entre altres, J. M. Coetzee, Toni Morrison, John Steinbeck, Nadine Gordimeri J. R. R. Tolkien. Ha participat en diverses jornades de traducció com a ponent idirectora de tallers, i forma part del consell de redacció de Quaderns de Traducciói de Vasos Comunicantes. És editora de la revista digital Barcelona Review.12la traducció), encara em sembla més impossible pensar quina llenguahe après en la vida, i quina em ve de la literatura.Malgrat «tanta» experiència, no resulta gens fàcil explicar amb de-tall quin és el model de llengua propi, sobretot quan qui ho ha de ferestà més acostumat a aplicar-lo que no pas a definir-lo. És obvi quequalsevol persona que es dediqui a escriure, tant si té ambició literàriacom si no, ha de conjugar i complementar els seus recursos com a par-lant amb un coneixement sòlid de la tradició escrita en la llengua ambla qual treballa, i em penso que, com més coneixement en té, com mésregistres i nivells de llengua ha de fer servir, més difícil es fa emmarcar-la en un model qualificable i definible. Potser escrivint directamentpots decidir més què vols dir i què no; traduint, t’has d’adaptar al quediu l’original, i ho has de dir, com sigui.No he sentit mai cap traductor al castellà discutir o ni tan sols par-lar del model de llengua que fan servir quan tradueix. Quan es tradueixal castellà, un troba tanta tradició que sembla que tot ja ha estat dit, noet pots inventar pràcticament res. En català sí. En principi, el model dellengua t’hauria de venir donat pel que es tradueix, pel model que etsembla que millor reflecteix en la nova llengua el que diu l’escriptororiginal. Traduir al català (escriure en català) en aquesta època és apas-sionant i també és temible alhora. És apassionant perquè podem pen-sar que treballem amb una eina, el català, que no està del tot fixada,que encara hi ha coses per dir que no s’han dit mai en català, que pots«inventar» expressions o girs –és a dir, l’idioma–; però alhora és temi-ble perquè amb gran lleugeresa pots ser classificat de partidari d’unallengua heavy o d’una llengua light, per fer servir els adjectius que esvan imposar fa uns anys, com si seguissis algun tipus de consigna, quanen realitat el que intentes és reflectir amb la màxima fidelitat el que diul’original, fent servir tots els recursos que tens a mà.Segurament la nostra és una literatura estranya en el sentit que latradició literària del català té un forat de segles. Durant els segles XIII,XIV i XV, teníem una llengua literària important, reflex d’una societatculta i estable; de Roís de Corella (segle XV) fins a Aribau (1833), entra13en una fase de gran decadència (tinguem en compte que és l’època dela formació de les grans tradicions literàries de les cultures normals).No és fins a la Renaixença en què es recupera part del glamour perdut.Sempre és decoratjador pensar que mentre a Catalunya «Lo gaiter delLlobregat» versificava, a França escrivien Zola, Flaubert i Balzac.La literatura serveix per renovar/generar el llenguatge i, a la litera-tura catalana, el model generat per la llengua literària li ha estat poceficient. Com que la literatura catalana va deixar d’existir durant tantssegles, no hi va haver la literatura barroca, ni romanticisme, que són lesdeus de què beuen la majoria de literatures de les quals traduïm, parti-cularment l’anglesa, que és de la qual jo tradueixo.Per tant, el model de llengua que es crea al segle XIX està mancat deconvulsions: no va sofrir la gran violència que per a la llengua castella-na va representar l’aparició de Góngora o Quevedo. El nostre model ésel noucentisme, que crec que és un esforç encomiable per fixar unallengua literària (potser inventant-se massa coses), i que va ser de granutilitat i eficàcia en el seu moment, però que evidentment fa anys quetenim l’obligació de superar. Tinc la impressió que la tasca dels traduc-tors posteriors, després d’una implantació literària com la del noucen-tisme, és treure’ns de sobre aquesta tradició, superar-la, i instaurar-neuna de nova.Un dels reptes principals a l’hora de traduir, ara, en el segle XXI, iaquí, és escriure amb la llengua que es parla. Es tracta d’aconseguirtraduccions intel·ligibles, contemporànies i versemblants, i això té elsseus problemes. Perquè de vegades és difícil fer parlar un personatgesense contaminació, costa d’emmotllar-se a una normativa fèrria i auna societat farcida de censors. Traduint hom està sotmès a moltes crí-tiques (és d’aquelles feines en què el que està bé no es nota, i el quecrida l’atenció són els errors i les incongruències), i és molt fàcil rebrel’acusació d’utilitzar un català massa arcaic, de fer servir paraules que«ningú» no diu (afirmació que trobo molt agosarada, perquè l’expe-riència idiomàtica de cadascú varia molt). Es dóna la paradoxa quementre en català és un defecte utilitzar arcaismes o paraules poc usa-14des, en castellà es considera un mèrit recuperar paraules que ja no esfan servir. El mateix lector o oient català que accepta l’exigència d’unnivell lingüístic especialment retòric en espanyol, tot sovint la rebutjaen català.No cal dir que l’eina que tenim, el català, ha sofert una agressióconstant durant molt temps, que la normalització s’ha dut a terme enuns moments difícils en què els mitjans de comunicació són molt po-derosos i que s’han de tenir en compte els fenòmens sociològics de laimmigració (interior i de països tercers). I som conscients de l’apariciód’una llengua nova, que potser es podria caracteritzar en el català tru-fat de castellanismes que parla Buenafuente en els seus programes, itambé de la persistència de tics antics encara no resolts del tot, queexemplificaria amb el «lo» que fem servir sempre quan parlem i elsbuenu i vale tan presents a la parla quotidiana.Evidentment, és una obvietat dir que l’obligació del traductor ésposar-se al nivell de la llengua de què tradueix. La traducció ha dereproduir el TO de la llengua original, i és en aquests casos quan és vitalcomptar amb una literatura pròpia que et doni referents. Encara quetinguem el forat literari de segles, com he dit abans, també està clarque comptem amb una gran tradició de traduccions i traductors, i se-gons què es tradueix és bàsic apropar-s’hi.Per exemple, fa uns 6 o 7 anys vaig tenir la sort d’haver de traduirEls fets del rei Artús i els seus nobles cavallers de John Steinbeck. Aquestllibre, que Steinbeck va escriure cap als anys 60, era una reescripturaen l’anglès de l’època de la Morte d’Arthur escrita per Thomas Maloryal segle XVI, i integrava històries de tanta tradició per a nosaltres comles de Lancelot i la reina Ginebra... Vaig llegir un bon munt de llibresen català relacionats amb aquest gènere, i era interessant veure les gransdiferències d’enfocament, perquè per a nosaltres tota aquesta literaturaformava part de la «Matèria de Bretanya», vinguda a través de França,mentre que tal com l’explicava Steinbeck, tota aquesta tradició era pro-cedent d’Anglaterra. En tot cas, per traduir aquest llibre vaig haverd’adquirir in situ tot un vocabulari nou de castells medievals, gestes15d’armes i llances, etc. i submergir-me en el món medieval per imbuir-me’n i poder-lo traspassar després a un idioma d’ara, imitant en certamanera la mateixa tasca que feia Steinbeck en versionar l’antic originalde Malory.Un exemple absolutament diferent seria Raymond Carver, l’escrip-tor americà al qual se li va posar l’etiqueta de «minimalista», que vaescriure a la dècada dels 70 als 80. Quan Carver es posa a escriure, voltrencar amb tota una tradició de literatura transcendent i «elevada». Laseva prosa, en anglès, era molt innovadora i molt mínima. El nivell del’original era d’un llenguatge xava, primari, de carrer, extremat, plede connotacions sexuals... Jo vaig traduir Catedral i De què parlem quanparlem de l’amor al començament dels 80, i realment em costava molttrobar un model equivalent en català que deixés constància de la forçade revolta que tenia Carver en la tradició anglesa. Per traduir-lo al català,s’havia d’inventar una llengua, un tracte que fos al més allunyat possi-ble de la «polidesa» noucentista.Cada llibre que un ha de traduir planteja tota una sèrie de pro-blemes diferents. Recordo que quan traduïa Aspectes de la novel·la,d’E. M. Foster, el problema principal no era tant el model de llengua,que no deixava de ser prou planera, sinó el TO que havia de fer servir encatalà. El llibre és un recull de cinc conferències sobre la novel·la queFoster va impartir en la universitat de Cambridge a la dècada dels 60, illegint-lo en anglès es notava molt clarament aquesta superioritat,aloofness tan típica del professor universitari clàssic anglès. Era un tipusde figura acadèmica que no existia en la nostra tradició i no em vaquedar més remei que plasmar-ho amb una mena de català refistolatque li donés els aires de grandesa que tenia en anglès.En la traducció es fa molt evident que la literatura alimenta la llen-gua i la llengua alimenta la literatura. Per igualar el registre literari del’original, el traductor ha de crear o recrear la llengua. (Ha costat moltsanys de traduccions, de creació d’una tradició, arribar a convèncer amés d’una generació acostumada a llegir en castellà que en català tam-bé es podia dir tot, i anostrar literatures forànies.)16Per acabar, diria que en la traducció literària hi ha un esperit mésenllà de la llengua, alguna cosa intangible que fa que un text ben escritdigui el que ha de dir però que no funcioni, i un altre amb defectes,funcioni perfectament.Se m’acut pensar que la llengua ve a ser com la fusta –una matèriaprimera– amb la qual es construeix un moble: la fusta pot tenir dife-rents nivells de qualitat i més o menys dificultat a l’hora de manipular-la, però la bellesa del resultat final depèn de la gràcia i l’esperit delcreador en la utilització del material per fer-ne una obra d’art.

Algunes reflexions sobre el model de llengua en la traducció

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB