Obra ressenyada: Jaume MACIÀ i Joan SOLÀ (eds.), La terminologia lingüística en l'ensenyament secundari. Propostes pràctiques. Barcelona: Editorial GRAÓ, 2000

Boix Vila, Magda

Diposit Digital de Documents de la UAB

bé es fa evident, però, que la diversitat d’autors comporta sempre un risc demanca d’homogeneïtat quant a mètodes i resultats. Ara bé, si volem ser justos,hem de reconèixer que encara no comptem en català amb un contingent sufi-cient d’estudiosos de la variació funcional de la llengua. Per això, fem nostresles paraules amb què el coordinador del volum, L. Payrató, tanca la seva «Clo-enda» (p. 291):Esperem que aquesta iniciativa serveixi, almenys, per consolidar un campd’estudi que la sociolingüística catalana ha deixat massa abandonat durant massatemps.BRAULI MONTOYA ABATLa terminologia lingüísticaLa terminologia lingüística en l’ensenyament secundari. Propostes pràctiques,Jaume MACIÀ i Joan SOLÀ (eds.), Barcelona, Editorial GRAÓ, 2000 («Sèriellengua»).Ara fa aproximadament un any, van dur-se a terme les ponències del cicle Laterminologia lingüística en l’ensenyament secundari. Propostes pràctiques, amb elsuport de la Fundació Caixa de Sabadell i dins el Pla de Formació del Professoratdel Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Ara, i amb el mateix títol,se’ns presenta el llibre que en recull les principals propostes. Els seus editors sónJaume Macià i Guilà i Joan Solà, i han participat en l’elaboració dels diferents ca-pítols Andreu Bosch Rodoreda, Josep M. Brucart, Anna Camps, M. Josep Cuen-ca, M. Teresa Castanyer, Manuel Pérez Saldanya i Xavier Vila Moreno.Així doncs, en aquest llibre, destinat principalment al professorat de secundà-ria, s’hi fa una reflexió sobre els problemes amb els quals es troba l’alumne quanla terminologia lingüística no presenta una uniformitat clara, ja sigui entre els di-ferents docents, entre les diverses matèries que se li imparteixen o, fins i tot, en-tre els distints llibres de text. L’objectiu serà doncs, mostrar incoherències evi-dents en el material didàctic actual, aclarir els conceptes teòrics més polèmics, i,en darrer terme, proposar allò que, segons els autors, serien les solucions més re-comanables i adequades per aconseguir la claredat que demana l’ensenyament se-cundari. En paraules dels mateixos editors, aquest llibre pretén contribuir a «acla-rir el panorama i alhora a proporcionar als professors de secundària un certrerefons que els faci comprendre per què hi ha les dificultats que hi ha i els invitia participar en el debat i en la feina lingüística i pedagògica avui necessàries si vo-lem arribar a un grau de consens més satisfactori». Des de la fonètica i la fonolo-Ressenyes 413gia, passant per la sintaxi, fins a aspectes més de discurs o de sociolingüística,aquesta obra presenta reflexions sobre tres llengües: el català, que pren la majorrellevància, el castellà i el francès.El llibre està dividit en nou capítols, el primer dels quals és el realitzat per undels editors, Jaume Macià Guilà, professor del Departament de Llengua i Litera-tura Catalana de l’IES Ferran Casablancas, Sabadell. La terminologia lingüísticaen la classe de llengua : un problema pendent és un capítol a tall d’introducciócentrat, principalment, en la disparitat terminològica present a la classe de llenguai les nocives conseqüències que pot reportar a l’alumne. D’una manera directa ifranca, l’autor ens planteja tot un seguit de defectes terminològics que cal tenir encompte a l’hora d’ensenyar llengua, fa balanç dels principals treballs i propostesoficials que van intentar solucionar aquest problema i posa de manifest l’actualestancament i relativització del «conflicte terminològic». Ens convida, doncs,aquest capítol, a reiniciar totes aquelles propostes pràctiques que contribueixin aaclarir conceptes teòrics, tant antics com nous, i que, en conseqüència, acabaranfacilitant la feina, tant al docent com a l’alumne. Com a reflexió final d’aquest pri-mer capítol, tenim la mostra d’una sèrie de termes catalans i castellans que pre-senten certes vacil·lacions terminològiques. Observem com molts d’aquests con-ceptes, extrets dels darrers currículums d’educació primària i secundària i d’unexhaustiu buidatge de la majoria de llibres de text d’ESO i Batxillerat LOGSEpublicats a Catalunya, presenten, en moltes ocasions, polisèmies i contradiccionsinnecessàries i estalviables.El segon capítol, escrit per F. Xavier Vila Moreno, professor del Departamentde Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, tracta sobre aspectes de lasociolingüística, especialment, sobre conceptes com el d’estàndard, estandardit-zació, normativa, etc. Es divideix en dues parts: una primera part on se’ns parlabàsicament de la disciplina de la sociolingüística, la seva valoració en terreny lin-güístic, els seus objectius, i on se’ns defineix tot un seguit de conceptes que cal-dria retenir i simplificar per a una major comprensió (competència vs. actuació,competència comunicativa vs. competència lingüística, etc.), i una segona part onse’ns planteja un cert debat sobre l’estàndard i com en el cas del català, aquestconcepte no sembla poder definir-se amb prou garanties en no haver-hi a Catalu-nya una situació d’oficialitat estable.El tercer capítol, redactat per Joan Solà, professor del Departament de Filo-logia Catalana de la Universitat de Barcelona, és un breu capítol sobre els con-ceptes de ‘normativa’ i ‘estàndard’, conceptes que, com diu l’autor, en el cas delcatalà costa discernir on comença un i on s’acaba l’altre. Aquesta reflexió, apun-tada ja en l’anterior capítol, ens mostra la confusió que sempre presenten ambdóstermes. Fàcilment extrapolables, les definicions que trobem —en concret aquís’analitzen aquelles proposades per l’Institut d’Estudis Catalans— són massacomplexes i no ens solucionen el problema. La proposta de Solà és, doncs, unamajor simplicitat i una aposta clara perquè, cada cop més, ambdós conceptes tin-guin el seu espai.Llengua & Literatura, 12. 2001414Andreu Bosch Rodoreda, professor del Departament de Llengua i LiteraturaCatalana de l’IES Maremar, del Masnou, és l’autor del tercer capítol, a parer meuun dels més interessants. Els temes que s’hi tracten són la fonètica, la fonologia i lalexicologia (que també inclouria aspectes morfològics). Aquí llibres i manuals desecundària són examinats exhaustivament i moltes de les seves solucions posadesen dubte. Amb l’objectiu clar de facilitar la feina als alumnes, les solucions queproposa Bosch busquen la simplicitat. No obstant això, són justificades en tot mo-ment i aposten per tractar aquells temes més espinosos (fonètica vs. fonologia, perposar-ne un exemple) sempre des d’un punt de vista didàctic i amb encertades pro-postes de com aquestes qüestions podrien arribar a entendre’s millor.El quart capítol té potser un dels encàrrecs més compromesos: definir el polè-mic concepte de connector. M. Josep Cuenca, professora del Departament de Fi-lologia Catalana de la Universitat de València, se’n surt molt bé del tràngol i ensevidencia el problema conceptual que mostren aquests elements a l’hora tant dedelimitar-los com de classificar-los. Així doncs, amb l’objectiu d’aclarir-nos elterme de forma pràctica i de separar-lo d’altres elements amb els quals sovint esconfon, l’autora revisa distincions recents, tan categorials com funcionals, lesquals titlla de poc clares per a un nivell de secundària, i ens acaba donant la sevaproposta: una classificació basada en tres tipus de connectors principals: les con-juncions, els connectors parentètics i els que ella anomena ‘altres connectors’ (oninclou, interjeccions, connectors lèxics i connectors gràfics).Manuel Pérez Saldanya, professor del Departament de Filologia Catalana dela Universitat de València, és l’autor del cinquè capítol. Aquest tracta un dels te-mes que, molt probablement, genera més confusió terminològica, els temps ver-bals. Els seus principals objectius són, en primer lloc, la classificació de tempsverbals mitjançant una sèrie d’oposicions basades en el temps, l’aspecte i ladistància temporal, i, en segon lloc, l’intent de trobar una certa unificació termi-nològica a partir de l’avaluació de models terminològics proposats per al català(amb referències també a l’espanyol, l’italià i al francès). Conceptes clàssics comtemps, aspecte i mode són definits aquí de forma clara i entenedora. Cadascund’aquests termes n’inclou d’altres que contribueixen a definir amb rigor un temaforça complex, i alhora a explicitar de forma precisa la importància de les rela-cions de temporalitat, de les diferències aspectuals més significatives o de la di-ferència entre mode i modalitat, entre d’altres. El capítol acaba amb l’avaluaciódels avantatges i inconvenients que presenten cinc models clàssics que donennom als temps verbals del català. Així doncs, i com ens diu el mateix autor, «el de-bat és obert».El sisè capítol és a càrrec d’Anna Camps, professora del Departament deDidàctica de la Llengua i la Literatura Catalana de la Universitat Autònoma deBarcelona. Amb el tema dels pronoms personals com a base lingüística, i des d’unpunt de vista completament diferent als fins ara vistos, aquest capítol passa a cen-trar-se de forma exclusiva en l’alumne i el seu saber gramatical. Aquest coneixe-ment, ens diu l’autora, hauria de ser quelcom a tenir en compte per esbrinar la ter-Ressenyes 415minologia més idònia. Al cap i a la fi, és a l’aprenent a qui intentem ensenyar-litots aquests termes i els conceptes que s’hi amaguen. Així doncs, i mitjançant unasèrie d’activitats i entrevistes realitzades per diferents alumnes d’un curs de segond’ESO, Anna Camps ens mostra un interessant treball de camp sobre el coneixe-ment metalingüístic de l’aprenent i les estratègies que aquest utilitza per identifi-car una categoria complexa com el pronom personal. De ben segur que moltes deles seves conclusions resultaran útils al lector.M. Teresa García Castanyer, professora del Departament de Filologia Romà-nica de la Universitat de Barcelona, ens aporta en el vuitè capítol una visió acura-da de la terminologia gramatical bàsica en francès. Segons ens diu l’autora, cal sa-ber que, juntament amb l’ortografia, la qüestió terminològica ha estat i continuasent encara tot un afer d’estat. Els francesos, que han fet d’aquests dos punts ma-terial de debat intel·lectual, es troben amb una feble Académie Française incapaçde solucionar el clar divorci entre gramàtics i docents. Veiem, doncs, en aquestcapítol, un repàs a les que han estat les propostes oficials de 1910 i de 1975 (moltcriticades) i una actual proposta del 1989, realitzada per Claire Blanche-Benve-niste i Joëlle Gardes-Tamine, com una solució òptima per a l’ensenyament se-cundari, i ens afegeix l’autora, ja no només per al francès, sinó també per al catalài per al castellà. No és d’estranyar, doncs, que aquesta hagi estat la solució termi-nològica més recolzada pels lingüistes francesos i que sigui l’exposada detallada-ment al final d’aquest capítol.El darrer capítol és el més extens i se centra en l’anàlisi sintàctica. És a cura deJosep M. Brucart, professor del Departament de Filologia Espanyola de la Uni-versitat Autònoma de Barcelona, i, en gran mesura, és el més marcadament gene-rativista. Termes com predicació, verbs transitius i intransitius, categories funcio-nals o papers temàtics, són clars exemples de la preeminència que avui dia téaquest marc teòric en el camp de la lingüística. Des d’aquest corrent, doncs, ob-servem una revisió d’aquelles definicions més tradicionals basades en valors pu-rament semàntics, i que ara, necessitem reciclar des d’un enfocament més formal.Això es veu justificat molt clarament, en el fet que l’alumne ha de saber distingirel que és una funció argumental (agent) del que és una funció sintàctica (subjec-te), o quins elements d’una oració formen un constituent sintàctic i quins no, etc.El capítol de Josep M. Brucart és, a més a més, accessible, clar en les seves con-clusions, i ens ofereix una reflexió sobre els conceptes sintàctics més usuals i so-bre tot allò que l’autor creu que s’hauria d’ensenyar en una aula. De les seves con-clusions, volem destacar aquella que ens convida a «suscitar la reflexió sobre lacompetència lingüística de l’alumne com a parlant».El llibre acaba amb un índex tant d’autors com de conceptes i mots, per talque la recerca d’un tema en concret sigui més ràpida i fàcil. A més, al final de cadacapítol hi trobem la bibliografia pertinent i un llistat de notes aclaridores. Cal afe-gir que la visió molt sovint explicitada en quadres i la voluntat de fer simple i ac-cessible totes les discussions aquí plantejades, facilita enormement la lectura delllibre i la comprensió dels termes i conceptes que aquests designen.Llengua & Literatura, 12. 2001416Del que acabem de dir se’n desprèn, doncs, que La terminologia lingüísticaen l’ensenyament secundari. Propostes pràctiques és un llibre ben estructurat,clar en les seves conclusions, i certament útil per a tot aquell qui cregui en una ri-gorositat terminològica en l’ensenyament d’una llengua, sobretot, pel que fa a laseva part més metalingüística. Celebrem, doncs, iniciatives com aquestes, lesquals contribueixen a posar conceptes i propostes sobre la taula per tal que espugui arribar, en un futur no gaire llunyà, a un cert consens en matèria de ter-minologia lingüística.MAGDA BOIX VILARessenyes 417

La terminologia lingüística

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB