In a postcolonial literary environment, intertextuality appears to be the key element, since a postcolonial reading is also a work whose references are a combination of intertwined societies and cultures. Jean Rhys and Lloyd Jones focused their writings on 'classics': Jean Rhys takes Charlotte Brontë's Jane Eyre as a reference for Wide Sargasso Sea, while Lloyd Jones' Mister Pip focuses on Charles Dickens' Great Expectations. My aim is to discuss similarities and differences in both settings, covering the theme of identity, while also analyzing the critique against postcolonial for plagiarism. I argue that the postcolonial rewriter does not lack imagination nor talent, but uses the 'classic' as a tool to approach the matter of imperialistic imposition on the colonies.En un entorn literari postcolonial, la intertextualitat sembla ser clau, ja que una lectura postcolonial també es pot analitzar com una lectura d'un conjunt de referències de cultures i societats entrellaçades. Jean Rhys i Lloyd Jones van centrar els seus escrits sobre dos "clàssics": Jean Rhys es basa en Jane Eyre de Charlotte Brontë com a referència per a Wide Sargasso Sea, mentre que Mister Pip de Lloyd Jones se centra en Great Expectations de Charles Dickens. El meu objectiu és discutir les similituds i diferències en els dos àmbits, centrant-me en el tema de la identitat, alhora fent un anàlisi de la crítica a la literatura postcolonial per plagi. Sostinc que els autors postcolonial no manquen imaginació ni talent, si no que utilitzen el "clàssic" com una eina per abordar l'assumpte de la imposició imperialista de les colònies
