Obra ressenyada: Jordi CORS I MEYA, A Concordance of The Phoenician History of Philo of Byblos. Sabadell: Ausa. Aula Orientalis Supplementa 10, 1995

Cuartero i Iborra, Francesc J.

Cuartero i Iborra, Francesc J

Diposit Digital de Documents de la UAB

Faventia 1Joan Lidi, del neoplatònic Damasci.De l’examen dels fragments es desprènuna història que és, en grans trets, la següent.De les tenebres primordials sorgeix un ésseranomenat Mot, ‘Fang’, que dóna origen aéssers diversos, inanimats i animats. D’unou primigeni (el mateix Mot?) naixen el Sol,la Lluna i les estrelles. Segueix una separa-ció dels elements. Un seguit de ðòôïØåòåôÆÝ s’acaba amb Taatuos. El primer déués Eliun, «El més alt», pare d’Epigeu-Autòcton i de Gea. Eliun (= Úranos) succe-eix el seu pare i, casat amb la seva germana,engendra quatre fills: El (= Cronos, segonsFiló), Bètil, Dagó i Atlant. Els amors d’Eliunamb altres dones provoquen la separació delr9/2 175-205  8/9/97 13:38  Página 186Pocs problemes trobarà l’estudiós dels mar-ges de la mitologia grega com la cosmogo-nia i el seguit de mites successoris quealgunes citacions «de baixa època», secundà-ries i esbiaixades, atribueixen a un San-cuniató (“ÆçłïøîØÀ'öî) que hauria viscut«abans de la guerra de Troia» i hauria tin-gut com a font els escrits d’un egipci ano-menat Taautos, és a dir, Thoth. Les nostresnotícies procedeixen majorment del primerllibre de la Praeparatio euangelica d’Eusebide Cesarea (segle IV dC) i afirmen resumirla tradició grega de Sancuniató, deguda aFiló de Biblos, que sembla haver viscut entreel 64 i c. 140 de la nostra era i que hauriatitulat la seva obra Història fenícia. Als textsd’Eusebi els editors hi han anant afegint tes-timoniatges i referències de la Suda, del deabstinentia de Porfiri, del de mensibus detament més inferior, volem manifestar elnostre profund i íntim acord amb la filosofiad’aquest treball i manifestar la nostra satis-facció perquè encara hi hagi scholars comKarl Galinsky, a finals del segle XX, quetenen la voluntat d’assumir l’esperit més«wilamowitzià» de fer filologia i l’encert de186 Faventia 19/2, 1997CORS I MEYA, Jordi. 1995.A Concordance of The Phoenician HistoSabadell: Ausa. Aula Orientalis Supplemmatrimoni, però ell no renuncia als seus dretssobre l’esposa i planeja la mort dels seusfills. Cronos, amb la complicitat de Gea iamb l’ajuda d’Hermes Trismegist i delsElohim, derrota i succeeix el seu pare.Cronos es capté com un tirà, mata o empre-sona fills i germans. Úranos intenta ender-rocar Cronos mitjançant l’astúcia i el facasar-se amb les seves filles, Astarte, Rea iDione. Amb elles El-Cronos tindrà fills.Esclata la lluita: El s’apodera del seu pareen una embosca i el castra; la sang vessadaserà fèrtil, com en el poema hesiòdic. El mónserà des de llavors governat pels déus joves.Els problemes que presenta un texttransmès en les condicions de la Històriafenícia són fàcils d’induir: autenticitat i fide-litat de les nostres fonts, antiguitat de lesfonts al·legades, relació entre la cosmogo-portar-lo a bon port estudiant un període tancomplex com el del temps d’August.Joan Gómez PallarèsUniversitat Autònoma de BarcelonaDepartament de Ciències de l’Antiguitati de l’Edat MitjanaRessenyesy of Philo of Byblos.enta 10. 119 p.nia de Sancuniató i les altres cosmogoniesi teogonies gregues: hesiòdica, òrfiques,«marginals». Avui som ben lluny de certesposicions positivistes ultrades del segle XIX,que arribaren a veure en la Història feníciauna obra factícia i tardana. La comparacióamb texts mitogràfics cananeus i hurritesrevela el caràcter semític i antic de l’escritperdut de Sancuniató —un nom, d’altrabanda, ben semític (‘Sankhun va donar’). Ésper això que en els darrers anys hem vistaparèixer treballs dedicats a l’obra que ensocupa.El professor Jordi Cors, hel·lenista com-petent i semitista expert, consagra aSancuniató una part dels seus esforços inves-Faventia 1tigadors i divulgadors: una traducció sevade la Història fenícia ha aparegut en el darrersuplement de l’«Aula Orientalis». La Con-cordance que ara ressenyem, elaborada ambels recursos de la informàtica, està destina-da al cercle dels especialistes.En el prefaci (p. 5-8), l’autor exposa elpropòsit del seu treball, el mètode utilitzaten la realització i els criteris de presentació.La concordança haurà de proporcionar alshel·lenistes la totalitat del lèxic dels frag-ments de l’obra presentant cada ús dins delseu context. El procediment, desitjable entots els casos, esdevé necessari quan ens leshavem amb texts problemàtics com laHistòria fenícia, de tradició indirecta i frag-mentària. Les notes de peu de pàgina (espe-cialment les núm. 1 i 2) fan estat de labibliografia fonamental.Figuren tot seguit els texts que tractensobre Filó i la seva obra (p. 9-21): Testimonia,Fragmenta i dos Appendices. El text prescom a receptus és l’edició més recent de l’o-bra, deguda a H.W. Attridge i R.A. Oden Jr.(Washington, 1981), designada amb la sigla[A], per bé que, a fi de presentar la majorquantitat d’informació possible, s’afegeixena cada entrada les variants procedents de lesedicions de la Praeparatio Euangelica deMras-des Places (Berlín 2, 1982), ide Sirinelli-des Places (París, 1979, repre-sentades respectivament amb [M] i [S], i lesdels FGrHist de Jacoby (Leiden, 1958, IIIC,Ressenyes9/2 175-205  8/9/97 13:38  Página 187núm. 790), designades amb [J]. El mateixprincipi d’oferir als usuaris el màxim dedades porta l’autor a fer lleus excepcions enla pràctica: així, per als Testimonis i per al’Apèndix 2 han estat utlitzades només dueso tres edicions, amb l’exclusió, en cada cas,de les que no admeten un text concret o elpresenten en forma incompleta o extractada.Els qui treballem sobre la tradició indirecta através d’obres enciclopèdiques i escolis hemde lloar aquesta decisió, car és ben sabut queels límits d’una citació són massa sovint difí-cils d’establir i que un text escurçat en unaedició prestigiosa ha comportat sovint inter-pretacions esbiaixades, incompletes o sim-plement errònies.Els texts que han estat matèria de des-acord entre els editors són objecte de trac-tament especial. El mot o mots del textbàsic  que no corresponen a les lectures deles altres edicions s’imprimeixen en negre-ta i, a continuació, entre claudàtors, lesvariants en cursiva, cadascuna precedidade la sigla, volada, de l’editor corresponenti separades les unes de les altres pels dospunts, com és d’habitud en els apartats crí-tics.El text de Filó de Biblos, per les sevescaracterístiques, demana unes convencionstipogràfiques en part especials. En primerlloc, es tracta d’una narració mitològica detradició indirecta en diferents nivells (perexemple: Eusebi diu que Filó conta quesegons Sancuniató…), un problema que elseditors resolen amb el joc de tipus de come-tes tipogràfiques (“ ”, « »). Segonament,la pràctica habitual en les nostres edicionscrítiques és la de restringir l’ús de lesmajúscules als noms propis, a les inicialsde paràgraf i al començament d’estil direc-te. Fem notar, de passada, que a voltes ésdifícil de decidir si ens les havem amb unteònim o amb un epítet diví. És, doncs,natural parar atenció sobre aquests «detallsmenors», i així ho ha entès l’autor, que ambexhaustivitat escrupolosa arriba a arreplegarcom a variants les formes alternatives(parèntesis, guions) d’aïllar una fraseparentètica.Faventia 19/2, 1997 187Igualment es fan notar les lleus dis-crepàncies quant a la localització de la nume-ració de paràgrafs. Més: sempre en atencióa les relacions entre els textos i la concor-dança, quan un paràgraf supera les quatre ocinc línies, quan inclou un canvi substancialde contingut o quan conté una unitat de sen-tit, hom el divideix en paràgrafs menors(shorter paragraphs) anotats amb a, b, c… iseparats pel signe «/».En un text d’estructura complexa, ambdiversitat de nivells narratius, es fa neces-sari proveir d’ajudes addicionals que per-metin captar d’una ullada la procedènciade cada citació, si aquesta és directa o indi-recta i, finalment, el nivell de la faseFaventia 1esmentada. Així, les sigles ˛ð, ¶, •ö,ƒï, …Ø designen respectivament el vatal·legorista Epeis (un unicum), Eusebi,Zoroastre, Porfiri, Filó. Combinacions desigles donen raó de les relacions entre fontimmediata i font al·legada: així, ¢-¶, ¢-» designen Damasci citant Eusebi i188 Faventia 19/2, 19979/2 175-205  8/9/97 13:38  Página 188resseguir en el passat les arrels i les causesd’una herència ideològica que, encara avui,relega les dones a una condició subalterna.La discriminació sexual, en efecte, si bé noneix durant l’antiguitat grega i romana, síque és dotada d’un marc teòric —que laracionalitza, i la fa inevitable i necessària—en aquest període: des d’Aristòtil (que codi-fica la «diversitat» de la dona i posa les basesper als futurs teòrics de la inferioritat feme-nina), fins al cristianisme (que, tot i que pre-dicava —i predica— la paritat dels éssershumans, no va rescatar la dona de la sevasubordinació).Una historiografia que s’ha sostret a l’a-tracció dels grans personatges, dels esde-Mosc; ¶-“, ¶-… Eusebi citant Sancuniatói Filó; …-˛, …-“ Filó citant «Epeis» iSancuniató; ¶…“ Eusebi citant Sancuniatóa través de Filó.El mateix sistema és utilitzat a la con-cordança mateixa, que ocupa el cos principalde l’obra (p. 23-119). Cada entrada és intro-aa.La tipografia és clara i proveeix unmaneig fàcil compatible amb l’acumulacióde dades. Un full adjunt corregeix les erra-des, mínimes, en general fàcils de detectari d’esmenar per a l’especialista o simple-ment per al lector atent.El treball respon plenament als propòsitsRessenyesde l’autor i proporciona una eina amanosaals estudiosos del pensament grec, sobre-tot als àvids de capbussar-se en les zonescrepusculars de la tradició indirecta i en elmón apassionant del contacte entre Orient iel món grec. Creiem també que els resultatsfan que el mètode sigui aconsellable perAdverteix Eva Cantarella, ja a la introduc-ció de l’obra, que l’objectiu que té és el deduïda pel mot corresponent, en versaletes;segueix el text que conté el mot de referèn-cia, prèvia inserció de les sigles de nivell decitació i, entre parèntesis, la procedència delfragment o subfragment. El mot de referèn-cia és destacat per la utilització de la cursi-va negreta i les discrepàncies entre lesedicions s’indiquen segons els mateixos prin-cipis que en el text seguit.CANTARELLA, Eva. 1991.La calamidad ambigua. Condición e imgriega y romana.Traducció i presentació d’Andrés Pociñveniments concrets, de les dates, no potsucumbir a la seducció d’unes dones excep-escometre les concordances dels autors trans-mesos a través de citacions en nivells diver-sos i no sempre discernibles: val a dir elshistoriadors fragmentaris.Francesc J. Cuartero i IborraUniversitat Autònoma de BarcelonaDepartament de Ciències de l’Antiguitati de l’Edat Mitjanagen de la mujer en la antigüedad Madrid: Ediciones Clásicas.cionals que, excepcionalment, han entrat ala història. Llevat de dos breus capítols dedi-cats a les literates gregues (p. 122 s.), i adones romanes d’àmplia anomenada(p. 221 s.), Cantarella es proposa de recons-truir la vida i la imatge que en tingueren els(homes) contemporanis, de les dones anò-nimes antigues —no de la Dona («elshomes, mai l’Home», deia LucienLebvre)—, des del convenciment, però, que,feta l’abstracció dels condicionamentssocials i dels itineraris individuals, existeixuna certa unitat de l’«altre» sexe, també,fora del llenguatge.De quins instruments se serveix l’auto-ra? Tal com indica Andrés Pociña a la pre-

Ressenyes

http://ddd.uab.cat/pub/faventia/02107570v19n2/02107570v19n2p186.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB