Índex de l'obra ressenyada: Montserrat FRANQUESA GÒDIA, La Fundació Bernat Metge, una obra de país (1923-1938). Barcelona : Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013

Iribarren i Donadeu, Teresa

Diposit Digital de Documents de la UAB

292 Quaderns. Revista de Traducció 21, 2014 RessenyesFranquesa Gòdia, MontserratLa Fundació Bernat Metge, una obra de país (1923-1938)Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013, 293 p.ISBN 978-8498836127Montserrat Franquesa, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona i tra-ductora de grec modern, alemany i francès, és l’autora d’un estudi sobre els tres pri-mers quinquennis de la Fundació Bernat Metge que constitueix una aportació de primer ordre des de tres grans àmbits disci-plinaris. La lectura del seu treball resultarà imprescindible per a conèixer, de primer, el reviscolament i la consolidació de la cul-tura humanista i filològica a Catalunya; en segon lloc, la història de la literatura i de la traducció catalanes; i, en darrer terme, la història de l’edició. Es tracta del primer gran estudi de conjunt de l’etapa primerenca — la revisió bibliogràfica preliminar, presidida per l’epígraf «Noranta anys d’història» així ho acredita— de la fundació patrocinada per Francesc Cambó, el projecte central de la qual fou la col·lecció de clàssics grecs i lla-tins en traducció al català, en edició sia bilingüe, sia monolingüe. Inaugurada el 1923, la col·lecció va ser concebuda i diri-gida per l’incansable Joan Estelrich i tin-gué el puntal acadèmic en Carles Riba. Els seus objectius, l’establiment d’un cànon clàssic i un model de català culte, la tasca humanística i pedagògica (basada en la divulgació de l’exemplaritat dels clàssics, com les Vides paral·leles de Plutarc o les grans lliçons de retòrica), i la creació d’una escola de traductors, la converteixen en una de les empreses editorials, i en certa mesura, culturals, més ambicioses de la Catalunya del segle xx. Gràcies a una intensiva i sistemàtica anàlisi i interpretació de múltiples docu-ments exhumats del fons Joan Estelrich, del fons de la Fundació Bernat Metge i del fons de l’editorial Alpha, que s’ha comple-mentat amb informació que es desprèn sobretot dels dietaris i cartes d’Estelrich, de les cartes de Carles Riba i del buidatge de premsa periòdica — bàsicament La Publicitat i La Veu de Catalunya—, Fran-quesa construeix una crònica detallada de les vicissituds de la col·lecció durant el període que abraça des de 1923 fins a 1938, quan la publicació dels clàssics s’es-troncà arran del fatal desenllaç de la Guer-ra Civil Espanyola. La particular naturalesa del projecte cambonià legitima Franquesa a emparar aquesta crònica sota els marcs teòrics pos-tulats tant per André Lefevere — que sosté que el mecenatge literari prioritza la ideo-logia a la poètica— com per Itamar Even-Zohar — que entén la traducció com una entitat dins del «polisistema literari», en què resulta una aportació de signe conser-vador o innovador. Més enllà d’aquestes coordenades teòriques, Franquesa també adopta una mirada comparatista: acara la Fundació Bernat Metge amb els projectes europeus en els quals s’emmirallà, com ara les edicions italianes Paravia i Laterza, l’anglesa Oxoniensis, les alemanyes Teub-ner, Tusculum i Loeb, i especialment les franceses Guillaume Budé, que foren el principal far per a Estelrich, com evidencia l’anàlisi del Projecte d’edició dels clàssics grecs i llatins en català gestat i posat en solfa pel mallorquí entre els anys 1919 i 1921. Si bé Franquesa deixa molt clar que la col·lecció catalana es diferencia de les seves homòlogues europees pel fet de no perseguir l’erudició filològica, en el decurs de l’estudi demostra l’abast del deute de la Fundació Bernat Metge respecte, sobretot, de les edicions Budé, com ara l’adopció de l’ideari nacionalista, el model de gestió editorial, el disseny de part del catàleg, l’establiment dels textos grecs i llatins (tanmateix, una quinzena de textos prove-nen de la Teubner i una desena de la Ressenyes Quaderns. Revista de Traducció 21, 2014 293Budé), els criteris de traducció (fos quin fos el gènere, sempre es versionava en prosa, es recomanava el literalisme i se censuraven el llenguatge o els passatges grossers i llicenciosos) i d’edició, i el model de llengua. D’acord amb els dictats historicistes, Franquesa emmarca l’entra-mat de préstecs i complicitats entre acadè-mics humanistes catalans i estrangers en el moviment classicista europeu de les dues primeres dècades del segle xx. El report dels tres quinquennis de la col·lecció, primer sota l’ègida de l’Editori-al Catalana i, a partir del març de 1927, d’Alpha, s’organitza d’acord amb una rigorosa progressió cronològica, que l’es-tudiosa divideix en tres etapes: els anys de producció (1923-1929), els de crisi (1930-1933) i els d’estabilització (1933-1938) (p. 262), que contextualitza convenientment en les coordenades polítiques i culturals de l’època. L’accés de primera mà a docu-ments d’arxiu inèdits ha permès reconstru-ir l’entrellat de les trifulgues i tensions viscudes de portes endins. Així, Franquesa dóna compte de la treballosa tasca reticular que desplegaren el tàndem Estelrich-Riba amb tota una constel·lació de traductors, bona part dels quals eren professors de la Universitat de Barcelona o alumnes que hi havien adquirit els rudiments filològics i que, formats alguns d’ells en els Seminaris de Filologia Clàssica de la Fundació, esde-vingueren col·laboradors més o menys regulars del segell. D’entre la cohort d’hel-lenistes, encapçalada per Riba, Franquesa destaca Lluís Segalà, Joan Crexells i Josep Vergés, mentre que dels llatinistes posa en relleu Joaquim Balcells, Cebrià Montser-rat, Marçal Olivar, Anna M. de Saavedra i Anna M. Trepat. En aquest sentit, cal con-signar que són una aportació remarcable les semblances biogràfiques d’alguns dels traductors dels quals encara no tenim estu-dis: Franquesa n’indica el grau d’implica-ció en el projecte i sospesa la vàlua de la labor de torsimany. Ben mirat, l’estudi és una mena de qui és qui de l’humanisme català d’aquells anys i perfila el clima intel·lectual que s’hi respirava, amb fricci-ons emergides en la intersecció de classi-cisme i cristianisme — no es pot perdre de vista que paral·lelament a la col·lecció de clàssics també es va promoure la Fundació Bíblica.La crònica es nodreix d’una allau de dades — exemptes d’erudició gratuïta i de crítica textual— que en cap cas aclapara, sinó tot al contrari, convida a resseguir una història cultural i de la indústria editorial d’abast microscòpic (fins i tot es reporten les xifres exactes dels costos d’edició i els salaris d’Estelrich i Riba, per exemple). Quant a Estelrich, el lector pot conèixer la cara i la creu del seu personalisme. Es pot seguir perfectament com jugà la carta de la diplomàcia intel·lectual en benefici de la promoció internacional de la col·lecció en publicacions acadèmiques rellevants i l’ha-bilitat a esperonar i a treure rendiment de l’ànim filantròpic de Cambó, que accedí a costejar els Studienreise de Riba i la seva càtedra de grec, creada el 1925; però també com generà controvèrsies — l’acusació de manca d’una crítica del 1929— i conflictes — com ara el malentès amb les autoritats universitàries a propòsit de la celebració del desè aniversari de la Fundació. Pel que fa a Riba, Franquesa fa palès mitjançant múltiples exemples el rigor, l’honestedat i l’enorme capacitat de treball que desplegà el poeta en la traducció i la revisió de les versions d’altri (no només en la secció grega), i com a l’entorn de 1933 esdevin-gué «l’ànima de la Fundació» (p. 268), fet que revertí en una creixent presència de traduccions d’autors grecs en el catàleg.Després d’exposar la concepció i el disseny general del projecte i d’explicar com s’engranà tot el complex mecanisme editorial a partir de complicitats orquestra-des per Estelrich i Riba, Franquesa descriu amb precisió gairebé entomològica — quan la documentació ho permet— el procés de traducció, edició, publicació i recepció de tots dels vuitanta-quatre volums que es van publicar durant el període estudiat. Consig-na la font del text clàssic establert, de 294 Quaderns. Revista de Traducció 21, 2014 Ressenyesvegades fa una revisió sumària de la fortu-na del text i de l’escriptor al llarg de la his-tòria, informa sobre el traductor català, el corrector, el censor eclesiàstic si n’hi hagué (com ara en el cas del controvertit Sèneca, un dels clàssics més incòmodes per al cristianisme), valora la introducció, i informa sobre la recepció crítica que tin-gué cada títol. Una recepció que si bé al principi va ser força més àmplia i va esten-dre’s a publicacions estrangeres europees i americanes, a mesura que van avançar els anys vint va anar perdent pes. Tanmateix, cal assenyalar que més enllà de les resse-nyes que Franquesa consigna n’hi d’altres en publicacions com ara Criterion, la Revista de Catalunya i La Paraula Cristia-na, en què col·laboradors de la Fundació Bernat Metge també hi signaren estudis. Paral·lelament, Franquesa aporta una anàlisi sociològica dels lectors de la col-lecció, que assoliren el punt àlgid el 1928, quan s’arribà a 1.800 abonats — més que les edicions Budé (p. 183)—, per bé que aviat entraren en una davallada progressiva, que s’accelerà amb l’esclat bèl·lic. L’accés a l’arxiu dels subscriptors de la col·lecció, que s’ha conservat intacte, li ha permès conèixer el noms i cognoms de cadascun, el període que van mantenir la subscripció i la població on residien, unes dades molt valuoses des del punt de vista de la recep-ció, perquè permet conèixer amb força pre-cisió la figura més esmunyedissa del sistema literari: el lector. Certament, aques-ta informació confirma que la Fundació Bernat Metge, que comercialitzà els llibres a un preu molt elevat (sobretot l’edició bilingüe), pecà d’elitisme i no aconseguí fer forat entre els estudiants universitaris. L’estudiosa consigna altres iniciatives acadèmiques promogudes al si de l’entitat. Algunes que van arribar a bon port, com ara els seminaris sobre cultura catalana dictats als Estats Units o a Anglaterra i la invitació a Antoine Meillet, Karl Vossler i Paul Mazon, primeres figures acadèmiques europees, a dictar lliçons a Barcelona; i d’altres que no varen arribar a quallar, com la revista d’alta filologia Humanitats i el diccionari llatí-català.Atesa la rellevància cultural de la Fun-dació Bernat Metge, a hores d’ara era del tot necessari disposar d’un treball que l’abor-dés des de diferents perspectives discipli-nàries. Malgrat que ha arribat nou decen- nis després que l’ambiciós projecte s’enge-gués, ens congratulem de tenir, finalment, un estudi acadèmic tan ben sistematitzat i escrupolós com el de Montserrat Franquesa. Gràcies a la seva investigació, avui conei-xem molt millor la magnitud i la complexitat d’una empresa cultural que fou concebuda com a «obra de país», de la qual Franquesa ens en proporciona un balanç molt convin-cent. Teresa IribarrenUniversitat Oberta de CatalunyaEstudis d’Art i Humanitats

Ressenyes

http://ddd.uab.cat/pub/quaderns/quaderns_a2014n21/quaderns_a2014n21p292.pdf

Ressenyes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB