Ramírez, D.

Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Biociències

Ramírez, Daniel

Diposit Digital de Documents de la UAB

            Enginyeria genètica en Deinococcus radiodurans per bioprecipitar urani en residus radioactius Ramírez, D. Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Daniel.ramirezca@gmail.com Introducció Deinococcus radiodurans és un dels organismes que  afronta millor l’estrès oxidatiu que afecta als components cel·lulars. Aquest estrès oxidatiu es causat per l’acumulació de les espècies reactives de l’oxigen (ROS), les quals poden ser generades pel propi metabolisme o poden generar-se a través d’una exposició física o química com la dessecació, la radiació ionitzant, la radiació UV, el peròxid d’hidrogen, la mitomicina, entre d’altres. Les causes d’aquesta acumulació  de ROS són un dany en molts components cel·lulars com proteïnes, lípids, àcids nucleics i carbohidrats. L’enginyeria genètica sobre organismes resistents a la radiació com D. radiodurans per bioremediar metalls pesants o radionucleòtids en restes nuclears es presenta com una bona alternativa als tractaments fisico-químics que es duen a terme actualment . De totes les tècniques de bioprecipitació de l’urani s’ha observat que la millor opció és la bioprecipitació utilitzant fosfatases. Aquestes, a través de diferents substrats, generen fosfats inorgànics que formen complexes inorgànics amb l’urani i precipiten.  Deinococcus radiodurans Figura 4. Efecte de la radiació ionitzant a la cèl·lula, i cicles redox del ferro i manganès. Radiòlisis de l’aigua: (H2O)n + gamma-IR -> HO* + H+ + e-; Inducció del superòxid per la radiació: O2 + e- -> O2-; Reaccions Fenton: Fe(II) + H2O2  -> Fe(III) + OH- + OH*; Reaccions de Haber Weiss: 2Fe(III) + H2O2 -> 2Fe(II) + O2 + H+ i Fe(III) + HO* -> Fe(II) + O2 + H+; Oxidació del manganès: Mn(II) + O2- + 2H+ -> Mn(III) + H2O2; Reducció del manganès: Mn(III) + H2O2 -> 2 Mn(II) + O2- + 2H+.  D. radiodurans és 30 i 1000 vegades més resistent a la radiació ionitzant que Escherichia coli i els humans, respectivament. Pot reparar 200 trencaments de doble cadena (DSB) i 190 entrecreuaments per copia de genoma sense perdre viabilitat.  Tot això ho podem observar a la figura 1, on es veu que la viabilitat de D.radiodurans és molt més elevada que la de E.coli un cop exposats a diferents agents químics i físics causants de danys al DNA o provocant la formació de ROS. Figura 1. Supervivència de D. radiodurans i E. coli exposats a la radiació gamma (A), a la dessecació (B), a la radiació UV (C) i a la micomicina (D). Figura 2 . (a) Resistències de diferents organismes per sobreviure a diferents dosis de radiació. (b) Quantitat de manganès per ió de ferro d'aquests mateixos organismes, en front de la seva capacitat per sobreviure a la radiació. Complexes de Mn Nous gens Proposta cas real Enginyeria genètica Conclusions Referències Com veiem, hi ha una relació directa entre la quantitat de manganès per ió de ferro que té un organisme i la capacitat que té aquest organisme per sobreviure a la radiació . La família del Deinococcus, és la que conté les quantitats més elevades de manganès i la que presenten una resistència més elevada. Per altra banda, les famílies de Shewanella, Neisseria i Pseudomonas són els organismes amb menys manganès intracel·lular, i amb menys capacitat per sobreviure a la radiació. Figura 3 . Inactivació del grup [4Fe-4S]2+ per oxidació. Una espècie ROS representada en aquest cas com [O], oxida el grup i passa a la seva forma inestable [4Fe-4S]3+. Posteriorment, i de manera espontània, s’alliberarà un ferro i el grup passarà al seu estat d’oxidació +1, el qual deixarà a l’enzim inactiu. Raig X i γ Radionucleòtids Llum solar Procediments mèdics O2- H2O2  HO- i  HO*  Dany extrem a les proteïnes Fe-S Dany a proteïnes, DNA, lípids i RNA. Dany moderat a proteïnes Fe-S Alliberació del Fe2+  Figura 5. (A) Evolució de les CFU per mL exposades a diferents dosis de radiació creixent,. (B) Zymograma de la fosfatasa àcida. Figura 6 . % d'urani precipitat en front a diferents dosis de radiació, 1 kGy (A) i 6 kGy (B). En aquest apartat ens centrarem en la construcció d’una soca mutant de D. radiodurans per bioprecipitar l’urani amb la incorporació del gen phoN, que codifica per una fosfatasa àcida. Es construeixen 2 mutants, un amb el plàsmid pRAD1, que només conté el gen, i l’altre el pPN1 el qual a més conté el promotor groESL per sobreexpressar la proteïna. Primer de tot s’observa que hi hagués una sobreexpressió correcta d’aquesta proteïna a través d’un zymograma, i que aquesta sobreexpressió no afectes a la supervivència de l’organisme. Finalment es va fer un assaig per veure la quantitat d’urani que podia precipitar. Correcte sobreexpressió >90% urani precipitat a 6kGy No afecta a la supervivència Figura 7 . Procés de bioprecipitació de l'urani amb D. radiodurans, els processos de decantació, microfiltració, centrifugació i la seva final immobilització en barrils amb ciment o ceràmica. En aquest apartat es proposa la utilització d’aquesta metodologia en una etapa del procés de tractament de residus líquids nuclears. En aquest cas es substitueix la precipitació química que s’utilitza actualment a través de compostos químics com el sulfat de sodi, clorur de bari, ferrocianur de potassi, sulfat de coure, entre d’altres, per una bioprecipitació amb el nostre organisme model.  Immobilització de cèl·lules • D. radiodurans és un bon organisme model per aplicacions en ambients radioactius gràcies a les capacitats que té per sobreviure-hi en aquestes condicions.  • L’organisme presenta uns bons resultats a l’hora de bioprecipitar l’urani en residus radioactius. • Queda molta feina per fer, ja que només s’han fet proves a escala laboratori, no s’ha arribat a escala pilot o a fer-ho en un cas real. A més, aquestes proves  [1] Appukuttan, D.,Sambasiva, A. & Kumar, S. (2006). Engineering of Deinococcus radiodurans R1 for Bioprecipitation of Uranium from Dilute Nuclear Waste. International Biodeterioration & Biodegradation, 72, 7873–7878. DOI: 10.1128. [2] Slade, D. &  Radman, M. (2011). Oxidative Stress Resistance in Deinococcus radiodurans. Microbiology and molecular biology reviews, 75, 133-191. [3] Raj, K., Prasad, K. & Bansal, N. (2006). Radioactive waste management practices in India. Nuclear Engineering and Design 236, 914–930. [4] Daly, M. (2009).  A new perspective on radiation resistance based on Deinococcus radiodurans. Nature reviews, 7, 237-245.  

Enginyeria genètica en Deinococcus radiodurans per bioprecipitar urani en residus radioactius

http://ddd.uab.cat/pub/tfg/2014/119375/TFG_dramirez.pdf

Enginyeria genètica en Deinococcus radiodurans per bioprecipitar urani en residus radioactius

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB