Martí, Josep Maria,

Nadal, Joaquim

Pagans Gruartmoner,

Societat Catalana de Comunicació. Conferència Anual

Pagans Gruartmoner, Anna,

Diposit Digital de Documents de la UAB

XIV Conferència Anual de la SCC 20045XIV Conferència Anual de la SCC 2004Acte d’obertura de la conferència per Anna Pagans, Josep M. Martí i Joaquim NadalTreballs de Comunicació [Societat Catalana de Comunicació]Núm. 19 (setembre 2005), p. 5-11Anna Pagans, Josep M. Martí i Joaquim Nadal6Anna Pagans, alcaldessa de Girona Us vull donar la benvinguda i sobretot agrair a la Societat Catalana deComunicació, afiliada a l’Institut d’Estudis Catalans, la fidelitat d’aques-ta cita anual a la ciutat de Girona. Crec que per a nosaltres, per a la ciu-tat, té un gran interès. La veritat és que cada any us trobeu aquí, cadaany feu el vostre debat, les vostres ponències, el resultat de recerca, detreball, i això ens agrada en una ciutat com Girona, que té un posiciona-ment a Catalunya en la mesura que també hi ha activitats fora de l’àm-bit estrictament barceloní. Crec que això és bo no només per a Girona,sinó que és bo també per a Catalunya. No em vull entretenir. El conse-ller també té una certa pressa i ara li deixaré la paraula. Nosaltres ensveurem. Josep M. Martí, president de la Societat Catalana deComunicacióA la taula rodona que coordina la Llúcia Olives, sobre informació, ma-nipulació i poder, vam demanar a l’exalcalde i avui conseller JoaquimNadal, que ens fes una aportació sobre aquest tema. Ell no es podràquedar a la taula rodona i, per tant, probablement les paraules que ensaporti en principi podran formar part del mateix debat. Joaquim Nadal, conseller Com podeu imaginar-vos, i coneixent la tradició d’aquesta jornada,per a mi és un gran plaer poder-hi participar una vegada més en unacondició diferent, però sabent que ja fa una colla d’anys vam iniciar ple-gats una peripècia que ha tingut continuïtat i que aquella aposta quevam fer en aquell moment, l’Ajuntament de Girona l’ha vist sempre nobé, sinó molt bé, com deia ara l’alcaldessa, i que per a la ciutat això eraun valor afegit. Aquest valor afegit ens ha permès any rere any coincidirla majoria de les vegades una bona colla de gent, preferentment de Bar-celona, que venia a la ciutat de Girona, i fora del seu àmbit professionalhabitual tenia unes hores per parlar i discutir sobre aquestes qüestions.Aquesta vegada la Llúcia em va trucar i em va demanar si jo podia parti-cipar en la taula rodona sobre aquest tema. A la taula rodona, no podiaser-hi perquè me’n havia d’anar abans, però li vaig dir que sí que po-dia parlar cinc o deu minuts del tema i que, després, vosaltres comen-céssiu la taula rodona. Això té un inconvenient, que és el que jo en puguidir i el que vosaltres hauríeu volgut preguntar-me, o que la taula rodonapogués donar de si en relació, per exemple, a l’esfera de govern i a l’es-fera del poder en el govern en relació amb la informació, i, fins i tot, ambla Secretaria de Comunicació. Aquesta és una qüestió que no podremXIV Conferència Anual de la SCC 20047abordar o que jo abordaré mínimament, simplement per situar les cosesen el punt en què les veig, amb el benentès que el retrobament ambl’Enric Marín, un vell conegut d’aquestes jornades, m’ha permès tambéestablir un pont amb l’època en què ell venia aquí a participar en lessessions de la Societat Catalana de Comunicació. Jo, sobre aquest te-ma, no en sóc expert, parlo com a usuari... I si és que l’expressió s’hoval, com a usuari actiu i passiu. Normalment els usuaris són consumi-dors, però en aquest cas puc ser consumidor i agent alhora, per tant m’hopuc mirar des d’un doble vessant i exposar-vos quines són les meves re-flexions i quina és la meva preocupació sobre aquesta qüestió. En pri-mer lloc, us voldria dir que els que tenim una certa edat, i no som pastots els que estem aquí però uns quants sí, els que passem de quarantao cinquanta anys, venim d’una època en la qual tota la societat en el seuconjunt era molt més prima pel que fa als grups de poder. El poder s’e-xercia també, i molt i molt més autoritàriament, com podeu imaginar-vos, i molt més brutalment en alguns casos; però la societat, en ella ma-teixa encara no evolucionada cap al món global, tenia uns mecanismesde poder més prims, més elementals, més primaris, si voleu. Ara tot ésmolt més sofisticat. Per què ho dic, això?, entre altres coses perquè re-cordem l’època de la premsa en el context del franquisme i recordem fe-nòmens com Mundo Diario, Tele-exprés, el Destino d’una època, el Cor-reu Català d’una època; fins i tot havíem arribat a creure un conceptegenèric que després ha saltat pels aires que és la independència delsmitjans de comunicació. El món ha evolucionat, ha fet una evoluciómolt ràpida, la societat també, Catalunya no diguem i el que s’ha pro-duït és, respecte al poder polític, una evolució determinada que conei-xeu tan bé com jo i, per tant, no cal insistir-hi, i respecte als poders mediàtics, una agrupació d’interessos molt accelerada que ha fet desaparèixer la pràctica totalitat dels grups locals i ha acabat conver-gint, excepte grups locals molt locals. A Girona tindríem algun exemplede com un grup amb vocació després més nacional ha fet aparèixergrans grups d’interessos al voltant del món dels mitjans de comunica-ció, on els mitjans de comunicació escrits són només la punta de llançad’un conjunt i un sistema que tot just ara s’insinua i que està a l’expec-tativa de les llicències de televisió digital terrestre, de les llicències d’e-missores de ràdio i de la creació de grans grups mediàtics entesos desdel concepte de qui mou el grup no tant com a instruments de podersinó com a màquines de fer diners. El negoci és el negoci i per tant la lò-gica del negoci als mitjans de comunicació és que no hi perdin dinerssinó que n’hi guanyin. Ara, tot això ens ha posat davant d’una situaciómolt nova que és que, efectivament, podem parlar d’una certa mani-pulació de banda. Podem parlar de dos poders, d’un concepte genè-ric. Tothom diu: la informació és poder, és cert. Qui té informació i quiadministra aquesta informació té poder, i això és tan vell com la huma-nitat. Qui sabia escriure tenia més poder que qui no en sabia. Els quiAnna Pagans, Josep M. Martí i Joaquim Nadal8sabien escriure no sempre estaven interessats a fer aprendre als qui noen sabien perquè, mentre la majoria no en sabia, ells tenien el monopo-li del poder. Els escribes, els capellans entre cometes de l’escriptura, aca-paraven poder per un determinat tipus d’informació, que no és el volumde la informació de què disposo sinó un determinat coneixement. Araque anem cap a la societat del coneixement, els nous mecanismes de lesnoves tecnologies ens obligaran, inevitablement, a tractar sobre aquesttema. Si tothom té accés a tota la informació disponible, els ressorts depoder seran molt més subtils, molt més transnacionals, molt més sensefronteres, molt més a través d’uns canals virtuals que ho traspassarantot. I el poder polític s’expressa, se segueix expressant en uns termes lo-cals o nacionals però molt convencionals, parlamentaris, i el parlamen-tarisme és l’expressió de debats democràtics en un context molt deter-minat, que és el del segle XIX. Però al segle XXI hauríem de fer algunacosa per no seguir sent només estrictament parlamentaris. Per altrabanda el conjunt dels grups mediàtics té un pes i té una dimensió i téuna estructura i té unes característiques. Els seus sistemes organitzatiuses diversifiquen creant escola en molts aspectes. Quan determinatsgrups fan passar el director del diari a director editorial i de director edi-torial a director del grup, i el mateix que havia estat director periodistaacaba sent un director gerent més empresari que no pas periodista i haabandonat en part els seus orígens i se situa en la cúpula del grup per di-rigir, coordinar i aplicar criteris empresarials perquè la màquina funcionii guanyi diners, hem entrat en un nivell de sofisticació i en una lògicaempresarial que crec que tots hem d’entendre i que se situa molt clara-ment en el centre d’un dels debats: cap a on van els grups mediàtics icom no hem de parlar. Perquè no podrem parlar mai tant de la inde-pendència dels mitjans de comunicació com de la independència de lainformació i de la independència dels periodistes que estan al servei d’u-na empresa, però que naturalment han de poder aplicar i s’han de po-der moure en el marc i en els marges d’un codi deontològic que cadavegada és més imprescindible, perquè si no els condicionants de la pres-sió del poder polític, els riscos de manipulació i els condicionants empre-sarials podrien acabar diluint i desdibuixant la professió, fins a uns ex-trems no admissibles per la pròpia llibertat de les consciències de lespersones. Entrem gairebé en un terreny moral, si l’expressió ho val, en laconcepció moral del dret de la llibertat d’informació i de com s’expres-sen aquests drets. I com s’apliquen cadascuna de les persones que tre-balla en un mitjà de comunicació, que es troben avui en una situació di-ferent, molt diferent i potser en alguns casos difícil o més difícil, que noes trobaven fa vint, vint-i-cinc o trenta anys, en un procés que va des delfinal del franquisme fins a avançada la transició. Aquesta és una qüestióque volia situar per dir: escolteu, les relacions entre el poder polític i elpoder mediàtic són relacions entre dos poders que administren informa-ció en la mesura que la informació és poder. Un determinat tipus d’in-XIV Conferència Anual de la SCC 20049formació que gairebé sempre és privilegiada perquè es correspon ambuna iniciativa o legislativa o política del Govern, i un altre poder que és elpoder del mitjà que ja no s’expressa només en la força directa de la co-municació sinó en la força econòmica dels grups que representa. Entre-mig, els uns i els altres treballem amb material molt sensible. La prova ésel 13 de març, no el 14, el 13. Aquell moment tan subtil, tan subtil i tansublim alhora, tan difícil de desentranyar, que acabarà passant a tots elsllibres d’història com un moment molt especial. D’aquest moment, quèés espontani?, què és induït?, què és allò que funciona per uns canalsque són totalment fora del convencional i que es produeixen per unesvies més en mans de la joventut que no pas en mans dels partits, i molttransversals, i per tant no gens controlades políticament. D’aquí, d’al-tres diran, no, no si aquesta informació la va donar la SER. Però no, jocrec que no. Crec que en tot cas quedar-te enganxat a la televisió veientla manifestació davant el carrer Gènova o quedar-te enganxat a la ràdio,quedar-te enganxat al telèfon explicant que estaven passant coses queeren diferents de les que tots havíem previst fins a aquell moment, és unmoment extraordinari que segur que té una influència en el resultat del’endemà, segur, perquè el país penjava d’un fil en aquell moment. Lesconsciències de la gent penjaven d’un fil. Les cares d’alegria del 15 demarç no eren perquè havien guanyat uns, eren perquè havien perdutuns altres, sobretot. Per tant, un sentiment transversal d’alliberament,d’alleugeriment, de dir «buf, quin pes que ens hem tret de sobre!», iaixò és molt difícil de descriure però en qualsevol cas és molt fàcil depercebre, és gairebé ambiental, és més d’un to vital que no pas de po-der-ho escriure. Però si haguéssim pogut filmar les cares de la gent l’en-demà al matí quan anaven a treballar hauríem trobat una part de totaixò. Per altra banda, des de l’àmbit del poder polític, crec que estemtambé molt més condicionats que no estàvem. És a dir, s’ha perdut na-turalitat i espontaneïtat. Jo ara no em sento sempre prou lliure per dir elque vull dir. Dóna’m un tall de veu, quin titular em donaràs avui?, o elscaps de premsa respectius: quin titular vols tenir avui?, quin tall de veuprivilegiaràs per sortir de la manera que vol sortir? I des del meu punt devista i parlo molt a títol personal, ho trobo tot massa encarcarat, massalligat des de tots els punts de vista. Els entorns d’uns i d’altres ho condi-cionen tot tant que al final el marge per a la sorpresa és molt reduït, so-bretot perquè tots hem après molt a empassar-nos una part de les cosesque voldríem dir o podríem voler dir, perquè cada cosa que dius, ampli-ficada, es pot convertir en un terratrèmol. La prova d’això són les tertú-lies. Si la tertúlia és un espai tancat, et deixes anar. Si la tertúlia és la ter-túlia i tot el que et repicaran després en els teletips d’agència i, per tant,allò que diguis donarà la volta al món, s’ha acabat, inevitablement. Tensmentalment un condicionant que diu: escolta, si el que dic aquí s’ho em-porta després el vent, dit està i ho han escoltat els oients de l’emissoratal o qual. I prou. Però no, la lletra impresa ens mata a tots: mira el queAnna Pagans, Josep M. Martí i Joaquim Nadal10ha sortit, mira el que ha dit, contesta el que ha dit aquest, contesta elque ha dit aquell. I anem construint una jornada a cop de teletips en lí-nia i sobre el moment, en un debat que també s’aprima perquè no ésun debat de continguts, sinó que és un debat de titulars. Per tant, desde l’àmbit del poder polític hi ha molts condicionants que resten espon-taneïtat, frescor, capacitat de comunicar en molts aspectes. Si el dret de la informació és un dret bàsic que tots hem entès com a molt impor-tant, la transparència en la informació és un valor. Si parles clar, senseretòriques, sense embuts, sense barroquismes, sense donar voltes alsarguments, sense eludir la resposta clara i directa, tard o d’hora acabessent ben vist i ben valorat. A mi m’agradaria que poguéssim tornar, que poguéssim crear un marc nou de relació i de referència en el qual hi ha-gués l’espontaneïtat, la frescor de dir: escolta, jo ho deixo anar, jo pen-so això: A, B i C. Al final, la gent ho agraeix. Per tant, al final el que a lagent li costa d’entendre és que atrapats en una mena de presó de vidreels uns i els altres o construint el discurs mediàtic des de la bombolla, no-més els que som dins de la bombolla ens entenem, uns i altres, els queestem en un costat i en l’altre, i el dret a transcendir la bombolla i arribarallà on realment s’ha d’arribar, que és tocar els cors i els caps de les per-sones, és un dret elemental no sempre assolible i que no sempre asso-lim. Aquesta és una part dels problemes que tenim. Aquesta és una partdels problemes que té aquest Govern. I no ho dic per vosaltres, ho dicper nosaltres i ho dic per mi, que faig de portaveu d’aquest Govern i quecada dimarts m’explico tan bé com sé i tant com puc per intentar que hihagi una imatge de Govern i que es vagi esborrant la idea del tripartit is’afirmi la idea d’un nou Govern de Catalunya, que és el Govern de Ca-talunya i que és el Govern de tots. Aquí, i amb això acabo, hi ha el rovellde l’ou d’aquesta gran qüestió que ha esclatat de la forma que tots vos-altres sabeu. Al final, en les complexitats del pacte, hem diferenciat en-tre comunicació i difusió. Difusió seria premsa i propaganda, per enten-dre’ns, les grans campanyes, les exposicions, els encants del passemcomptes que no hem fet. Només hem fet l’anunci dels cent dies. No hiha campanyes del Govern, no sé si us hi heu fixat, pràcticament no hi hacampanyes del Govern. Perquè aquest és un negociat amb el senyorMercader. Hi ha un altre negociat que és el de la comunicació que té undoble vessant: la relació del Govern amb els mitjans de comunicació. Téun doble vessant: el Govern que s’explica i el Govern que de poder a po-der es relaciona amb els poders. Les relacions empresarials i polítiquesamb els grups van d’això: quantes subscripcions, quantes subvencions,quines freqüències, quin marc de referència donarem i ens donarem enel món mediàtic. Algú diu en l’espai de comunicació català i a partir d’a-quí ho esteneu com vulgueu. Aquesta és una qüestió molt rellevant ique està en l’arrel del conflicte. No és la política del Govern, com s’expli-ca, la que provoca el conflicte induït i provocat per una persona que ex-plica coses que no s’han d’explicar i que les explica malament i que, aXIV Conferència Anual de la SCC 200411més a més, les explica en uns contextos que s’acaben sabent i que cir-culen, i si algú acaba dient que tal grup no ha de poder entrar a Catalu-nya perquè ens matarà. Si algú va cap a un determinat mitjà, i té posadala prova i ho diu d’una forma tan explícita, els conflictes estan servits,però al final d’això se n’ha ressentit molt directament el meu negociat,que és una petita branca de la Secretaria de Comunicació, que és l’oficinadel portaveu del Govern i el Govern, com s’explica el Govern. La veritatés que jo només explico l’acció del Govern quan el Govern pren deci-sions de govern. Per tant, cada conselleria s’explica per ella mateixa enallò que és l’àmbit de l’opinió i de la creació d’opinió. Per tant, la conse-llera Tura explica el que li sembla respecte a la tolerància zero o la con-sellera Mieras explica el que li sembla respecte a la política teatral, o laconsellera Geli explica el que li sembla de les cues als hospitals, però ésel conseller portaveu sol o acompanyat del conseller o consellera detorn que explica que el Govern ha aprovat 1.500 metges nous perquèno hi hagi cues als hospitals. Els acords de Govern es transmeten d’a-questa determinada manera. No hem acabat de trobar el modus ope-randi per fer això molt fluid. Crec que ara ja hi som i que ara ja estem enun punt de tranquil·litat; que, superades diverses crisis que vosaltres co-neixeu, és probable que siguem capaços de presentar-nos davant de lasocietat amb més naturalitat, amb més espontaneïtat, amb més capaci-tat de transmetre punts de vista sobre el pols del país i cap a on volemque vagin les coses. I us puc assegurar que entre el que sembla i el queés respecte a l’acció del Govern és molt més del que sembla. Però és fei-na nostra d’aconseguir transmetre-ho.

XIV Conferència Anual de la SCC 2004 : acte d'obertura

http://ddd.uab.cat/pub/artpub/2005/118256/trecom_a2005m9n19p5.pdf

XIV Conferència Anual de la SCC 2004 : acte d'obertura

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB