Efectes d’un programa de rehabilitació basat en l’exercici aeròbic (PREA) per la millora de la condició física i la qualitat de vida en persones que han patit un ictus
L’ictus és una de les principals causes de discapacitat física en adults. Aquest pot induir dèficits motors severs, generant una disminució progressiva de la condició física que augmenta la discapacitat i el risc cardiovascular. Aquesta discapacitat causa limitacions en la capacitat de caminar, en la realització de les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD) i en la qualitat de vida (QdV) de les persones afectades. La capacitat de caminar es veu afectada pels canvis en el control neuromotor, la disminució de la condició física càrdio-respiratòria i l’augment de les demandes energètiques de la marxa hemiplègica. Tot plegat, disminueix la reserva fisiològica de condició física causant una limitació de la capacitat de caminar i la funcionalitat en les ABVD. La velocitat de la marxa es relaciona amb la severitat de la discapacitat i s’ha considerat com a mesura per diferenciar la capacitat de caminar per exteriors o per interiors. També pot predir el destí a l’alta i les necessitats d’assistència de terceres persones. La capacitat de caminar és una de les prioritats en la rehabilitació de les persones amb ictus. Hi ha evidència de que els programes de rehabilitació amb exercicis aeròbics milloren la mobilitat i la QdV. Les recomanacions sobre activitat física per població amb risc cardiovascular elevat, gent gran i supervivents d’ictus proposen alternar l’exercici aeròbic amb el treball muscular de força-resistència, conjuntament amb exercicis d’equilibri i flexibilitat. L’objectiu d’aquesta tesi és avaluar l’efectivitat d’un programa de rehabilitació basat en l’exercici aeròbic, activitats orientades a tasques, exercicis d’equilibri i propiocepció i estiraments en la millora de la velocitat de la marxa, la condició física, la funcionalitat en les ABVD i la QdV. El programa s’ha aplicat a 31 persones ingressades a l’Hospital de Terrassa amb diagnòstic d’ictus isquèmic o hemorràgic, una vegada finalitzat el seu programa de rehabilitació convencional. La periodització del programa consistia en 12 setmanes, amb una freqüència de dues sessions setmanals a dies alterns, d’una hora de duració. Paral·lelament, els participants realitzaven un programa de deambulació progressiva al domicili. Els participants es van valorar a l’inici de la intervenció, al finalitzar i als sis mesos d’haver-la finalitzat. Les variables de l’estudi són la velocitat de deambulació, valorada amb el 10 Meter Walking Test (10MWT), la condició física càrdio-respiratòria amb el 6 minute Walking Test (6MWT), la capacitat de deambulació amb la Functional Ambulation Classification (FAC), la funcionalitat en les ABVD amb l’Índex de Barthel i la QdV amb la SIP30-AI i l’EQ-5D-5L. Finalitzen la intervenció 25 participants. No es va produir cap efecte advers. Per l’anàlisi estadístic s’ha utilitzat l’estadística descriptiva i per la comparació de mitjanes s’han utilitzat les proves no paramètriques de Friedman i Q. de Cochran. La mesura de l’efecte s’ha calculat amb la d de Cohen i la V de Cramer. Es van observar millores significatives en totes les variables analitzades al final i al seguiment als sis mesos (*p≤0,0001): 10MWT* 0,83±0,24 vs 1,06±0,23. 6MWT* 305,75±64,40 vs 359,25±91,31. Tots els participants al finalitzar la intervenció assoleixen una deambulació autònoma en tot tipus de terrenys. En quant a l’Índex de Barthel* 40% independents a l’inici vs 64% independents al seguiment als sis mesos. La millora en la QdV fou significativa en les dues escales utilitzades. A l’inici els participants identifiquen limitacions importants que afecten la seva QdV i al finalitzar la intervenció, els canvis en la funció permeten una millora de la QdV significativa en la SIP30-AI*53,36±18,95 vs 31,94±21,93. En l’EQ-5D-5L* passen d’una percepció inicial de problemes lleus-moderats a una percepció final de cap problema-problemes lleus: 12,2±4,4 vs 8,9±3,4. En l’EVA QdV* obtenen un 15% de millora: 63,25±23,52 vs 72,0±18,31. Els resultats obtinguts demostren que, a partir d’un programa de rehabilitació basat en l’exercici aeròbic, millora la velocitat i l’autonomia en la deambulació, la condició física, la funcionalitat en les ABVD i la QdV de les persones afectades per un ictus.Stroke is a leading cause of disability in adults. This can lead to severe motor deficits generating a progressive decrease of physical fitness which increases disability and cardiovascular risk. This disability causes limitations in the ability to walk, to carry out basic daily living activities (ADLs) and in the quality of life (QOL) of stroke survivors. Ability to walk is impaired due to the neuromotor control changes, decreasing cardiorespiratory fitness and increasing energy needed for hemiparetic gait. All this, diminishes the physiologic reserve of fitness and limits the ability of walking and performing ADLs. Walking speed is related with the severity of the disability and it has been considered as a measure to differentiate between indoor and outdoor ambulating. It also can predict destination after hospital discharge and support needs. Walking ability is one of the main priorities of stroke survivors. There’s evidence that rehabilitation programs that include aerobic exercise improve mobility and QOL. Physical activity is recommended for persons with high cardiovascular risk, the elderly and stroke survivors suggesting alternating aerobic with strengthening exercises and also balance and stretching exercises. The aim of this thesis is to evaluate the effectiveness of a rehabilitation program based on aerobic exercise, task-based training, balance, proprioception and stretching exercises on improving walking speed, ADLs and QOL. The program has been applied to 31 patients admitted at Hospital de Terrassa diagnose of ischemic or hemorrhagic stroke, once they have finished the conventional rehabilitation program. It consisted on a 12 week intervention, two alternate days a week of one hour duration. In parallel, participants had a progressive ambulation program at home. Participants were evaluated before the intervention, post-intervention and six month later. The outcome measures were, walking speed, evaluated with the Ten Meter Walking Test (10MWT), physical fitness with the Six Minute Walking Test (6MWT), walking ability with the Functional Ambulation Classifications (FAC), ADLs with the Barthel Index and QOL with the SIP30-AI and the EQ-5D-5L. 25 participants finished the intervention. There weren’t any adverse events. A statistical analysis was carried out, along with descriptive and repeated statistical measures, using Friedman’s and Cochran’s Q non-parametric tests. Size effectiveness was calculated using Cohen’s D and Cramer’s V. Improvements were significant in all the outcomes from baseline, post-interventions and six month later (*p≤0,0001): 10MWT* 0,83±0,24 vs 1,06±0,23. 6MWT* 305,75±64,40 vs 359,25±91,31. At the end of the intervention, all the participants achieved independent ambulation both indoors and outdoors. Barthel Index 40% independents before interventions vs. 64% independents six month after. QOL improvements were significant in both scales. Before intervention, participants identified important limitations that affected their QOL and after intervention, the changes in their ADLs function allowed them to improve their QOL significantly. In SIP30-AI*53,36±18,95 vs 31,94±21,93. In EQ-5D-5L* they went from an initial perception of mild/moderate problems to a final perception of mild/no problems 12,2±4,4 vs 8,9±3,4. In the Visual Analogic Scale of QOL* they got a 15% of improvement: 63,25±23,52 vs 72,0±18,31. These results demonstrate that a rehabilitation program based on aerobic exercise, improves walking speed, walking independence, physical fitness, ADLs and QOL of stroke survivors
