Redondo Sánchez, Jordi

REDONDO, JORDI

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Tirant, 18 (2015), pp. 403-406
IS
SN
: 1
57
9-
74
22
Sònia Gros Lladós, «Aquella dolçor amarga». 
La tradició amatòria clàssica en el “Curial e Güelfa”, València, 
Publicacions de la Universitat de València, 2015
Jordi Redondo 
(Universitat de València)
El volum que ressenyem, acuradament editat pel Servei de Publicacions de la Universitat de 
València, recull la tesi doctoral de Sònia Gros Lladós, presentada a la UNED sota la direcció de 
la professora Júlia Butinyà. Es tracta de l’estudi literari més complet sobre el Curial e Güelfa –d’ara 
endavant, CeG–, i no volem encetar aquesta valoració sense uns mots d’agraïment a l’autora per 
la cabdal contribució que ha fet, amb una felicitació que fem extensiva a la seua mestra. La inves-
tigació parteix de l’edició d’Antoni Ferrando, com la pròpia autora explicita (pàg. 41)1. També 
adopta els punts de vista del professor Ferrando en altres aspectes de gran importància, com ara la 
datació de l’obra (pàg. 26) o l’ambient de l’Humanisme italià on es va crear (pàg. 146, n. 166), tot 
i que l’objectiu propagandístic de la novel.la no sembla rebre un recolzament tan explícit. L’excel.
lent formació acadèmica de Gros li ha permès d’atacar de manera reeixida una mena de cerca per 
a la qual calen coneixements no pas minsos, i per a la qual el nostre company Xavier Gómez i Font 
havia fet contribucions assenyades2.
L’autora mostra amb claredat les seues cartes en inscriure el seu estudi dins l’àmbit de la lite-
ratura comparada i més en concret del de la tradició clàssica, a més de referir-lo tant al pla de la 
producció literària de l’època com al de la creació i recepció literàries des de l’època clàssica (pàg. 
20)3. També els més importants elements conceptuals estan manllevats a la teoria literària elabo-
rada pels classicistes, incloent-hi les contribucions més recents dels especialistes contemporanis 
(pp. 22-23). La familiaritat amb aquest discurs teòric permet a Gros introduir les seues pròpies 
opinions (pàg. 48, n. 21). Entre les virtuts de l’obra que ressenyem hi ha un important aspecte 
1. A. Ferrando (ed.), Curial e Güelfa, Tolosa, 2007. Vegeu-ne les ressenyes de J. Butinyà, Estudis Romànics, 31, 2009, pp. 508-516; V.  J. 
Escartí, eHumanista, 14, 2010, pp. 300-308, i Tirant, 13, 2010, pp. 98-104.
2. X. Gómez i Font, “Curial e Güelfa: petges mitològiques”, Caplletra, 3, 1988, pp. 4-68; “Les Metamorfosis (d’Ovidi?) en Curial e Güel-
fa”, Estudis de llengua i literatura catalanes, XXVI ( =  Miscel.lània Jordi Carbonell, 5), 1993, pp. 71-83.
3. F. García Jurado, “El encuentro complejo entre Proust y Propercio. Literatura latina y estéticas de la modernidad”, en L. Carriedo i M. 
L. Guerrero (eds.), Marcel Proust: écriture, reécriture. Dynamiques de l’écriture esthétique, Brussel.les, 2010, pp. 95-113.
404  Tirant, 18 (2015) Jordi Redondo
metodològic que cal subratllar, pel fet que l’autora aconsegueix també fer una correcta lectura de 
l’horitzó de recepció que CeG presenta per a cada motiu. Gros dibuixa amb encert un panorama 
crític escindit, segons que tendeixi o no a minimitzar la recepció d’Ovidi a la literatura catalana 
tardomedieval (pp. 33-35). Clarament alineada amb la segona opció, Gros afirma el caire huma-
nista –no fa servir el terme, però– de l’autor del CeG (pàg. 39). Una bona part de les seues obser-
vacions resulten adients per a molts altres textos, i en primer lloc per al Tirant lo Blanc, qüestió que 
per ella sola ens ocuparia tot l’espai disponible i que ens limitem a assenyalar.
El volum està articulat en dues parts: una primera, on Gros examina les relacions entre el CeG i 
el gènere de l’elegia eròtica llatina (pp. 31-174); i una segona, on analitza la influència entre el Dec-
camerone de Boccaccio sobre la novel.la catalana (pp. 175-323), d’acord amb les bases teòriques 
formulades per Butinyà4. La lectura esdevé còmoda mercès a la bona estructuració del discurs i a 
l’àgil redacció. 
La segona part del volum s’ocupa d’una recepció de segon grau, la que imita els clàssics mit-
jançant el Decameró boccaccià. Però una vegada i una altra Gros registra també la presència d’altres 
gèneres i autors: la de Macrobi ha sigut reconeguda per Butinyà i per Mesa5; la Historia Apollonii 
regis Tyri per la mateixa Gros6, el mateix que l’epistolografia eròtica7. Falta afegir-hi la novel.la ca-
valleresca bizantina, que l’autora no reconeix perquè pensa tan sols en la producció d’època impe-
rial8, i la comèdia, que aporta personatges com el de la criada de confiança (pàg. 270; vegeu també 
pàg. 295 i n. 270).
Ultra la nostra felicitació per la cura amb què l’autora ha escatit la qüestió del deute del CeG 
amb l’elegia eròtica llatina amb solvència, autoritat i lucidesa, hi ha un matís no gens petit que 
voldríem remarcar. Creiem que hauria d’haver tingut en compte que l’elegia eròtica llatina té un 
model determinant a l’elegia eròtica grega, i que al seu torn aquesta ha estat en molt fluïda relació 
amb el gènere de la novel.la, fins al punt que Lavagnini veia l’origen de l’una a partir de l’altra9. 
També, quan parla de les dues perspectives de l’erotisme al gènere de l’epigrama (pàg. 43, n. 16) 
hauria d’haver tingut present la influència de la novel.la, el caire de la qual respecte de l’erotisme 
ha sigut objecte d’una molt difosa cerca per part de David Konstan10. La voluntat moralitzant dels 
autors de novel.la es reprodueix, doncs, en l’autor de l’obra catalana11. També es deu a un motiu 
desenvolupat i sistematitzat per la novel.la l’eina de la tempesta com a desllorigador de la situació 
(pàg. 50 i n. 24), i que la literatura medieval coneixia perfectament mitjançant la ja esmentada 
Historia Apollonii regis Tyri12. I el mateix hem de dir del motiu del metge que no sap diagnosticar 
4. J. Butinyà, “Boccaccio y Dante en el Curial e Güelfa”, Epos, 7, 1991, pp. 259-273.
5.  J. F. Mesa, “Las fuentes del latín del Curial e Güelfa”, en A. Ferrando (ed.), Linguistic and Cultural Studies on Curial e Güelfa, a XVth 
century anonymous chivalric romance in Catalan language, Amsterdam, 2012, pp. 387-428 (pp. 408-422).
6. L’autora reconeix la presència d’aquest text a la novella II.6 (pàg. 199, n. 44), però no pas a la següent, on es registren les escenes de la 
dansa del banquet amb què l’heroïna obsequia el seu hoste (pp. 207-208) i el nom d’Antígon (pàg. 212).
7. A la novella II.8 hi ha la influència d’una de les cartes d’Aristènet (pàg. 223, n. 91).
8. S. Gros, ‘Aquella dolçor amarga’, pp. 212-213: “L’escena remet evidentment a un context cavalleresc, aspecte que crida poderosament 
l’atenció atès el tipus de relat, una novel.la bizantina d’ambientació oriental…”. Val a indicar, sapienti pauca, que aquesta novel.la bizan-
tina és definida, precisament, com a cavalleresca.
9. B. Lavagnini, Le origini del romanzo greco, Pisa, 1921.
10. D. �onstan, Sexual Symmetry. Love in the Ancient Novel and Related Genres, Princeton UP, 1994.
11. Vegeu al respecte la proposta de J. Butinyà, “Sobre l’autoria del Curial e Güelfa”, BRABLB, 41, 1987-1988, pp. 63-119.
12. Per a la recepció d’aquest motiu clàssic a la Historia Apollonii regis Tyri, vegeu el recent treball de M. Carmignani, “La tempestas en la 
Historia Apollonii regis Tyri”, Cuadernos de Filología Clásica. Estudios latinos, 3, 2014, pp. 19-36. 
Tirant, 18 (2015)  405Ressenya
la greu malaltia de qui en realitat pateix les inclemències d’Eros (pp. 93-94 i 302)13; i del motiu 
del judici com a mitjà per determinar si una dona és justament acusada d’adulteri14. Precisament, 
una de les mancances que l’autora troba al que per ella és l’aplicació del model de l’elegia eròtica 
a la creació del CeG, la falta de reflex de la militia amoris (pp. 168-170), s’entén millor si entenem 
l’obra des de la perspectiva de la novel.la. El mateix s’esdevé amb les escenes d’anagnòrisi (pp. 
235), amb l’enamorament sobtat (pp. 103-106 i 297)15, i amb l’intercanvi epistolar dels amants16, 
que no constitueixen elements nuclears de l’elegia eròtica, ni la grega ni la llatina, però sí, en canvi, 
de la novel.la.
Potser per la seua avaluació de tots aquests elements, l’autora apunta cap a un diferent model 
de gènere, el de la novel.la llatina –tot i que accepta el model grec per a algunes de les novelle del 
Decameró (pàg. 265, n. 198). Segueix aquí Bakhtín, segons el qual a la novel.la grega no es dóna 
cap canvi del o els protagonistes, però sí a la llatina (pàg. 237, n. 118). L’asserció del teòric rus no 
sembla definitiva, atès que l’anomenat Bildungsroman està precisament a la base del desenvolupa-
ment del gènere17, sense oblidar per això que l’autèntica transformació psicològica i moral és la 
que s’aconseguiria en els receptors de les obres. Però fins i tot si acceptàvem com a vàlida aquesta 
distinció –que no ho fem, malgrat Bakhtín18–, el gruix de les evidències assenyalen el pes del gè-
nere de la novel.la grega antiga.
Altres gèneres de la literatura clàssica resulten menys determinants, però igualment presents 
al CeG. És el cas, per exemple, dels catasterismes a III 294 (pàg. 116), o de la tragèdia, a la qual es 
deu el personatge del pedagog –no pas ancià, tout court– (pàg. 136) que aconsella el(s) jove(s). 
Gros arriba a plantejar-se si l’autor de l’obra no podia tenir accés a la creació d’Eurípides (pàg. 183, 
n. 7), tot i que malauradament no aprofundeix en aquesta cerca.
Algunes indicacions finals remeten a qüestions més secundàries. La més rellevant és la relativa 
a la utilitat que hagués tingut un doble índex, d’autors i passatges citats, d’una banda, i temàtic, 
d’una altra. Per a ulteriors edicions, sembla més adient d’escriure Motiv, Leitmotiv, etc., d’acord 
amb l’ús a la gramàtica alemanya; a la bibliografia falta esmentar Moya i Ruiz de Elvira (citat a la 
13. El tòpic es registra també a obres més sensibles a l’empremta del folclorisme: així s’esdevé amb la fi gura de �uir Mossè a la Història 
de Jacob Xalabín. Un altre element d’origen folclòric és el de l’enamorament d’oïdes, present a la novella IV.4 del Decameró (pàg. 248).
14. Llevat de les Històries pastorils de Longus, les altres novel.les presenten totes elles aquest tòpic perfectament desenvolupat. La novel.
la cavalleresca bizantina l’heretarà també. Per a l’època tardomedieval vegeu M. Schlauch, Chaucer’s Constance and Accused Queens, 
Nova York, 1969, pp. 62-63.
15. N’ha tractat recentment J. J. Pomer Monferrer, “La mirada de l’amor a la novel.la grega antiga”, Omnia uincit amor: la literatura erótica 
clàssica i la seua recepció, Universitat de València (26 i 27 de febrer del 2015) [en prensa].
16. S. Gros, op. cit., pp. 71-72, comenta encertadament com la dama sap de lletra i llegeix determinada literatura, però caldria apreciar el 
paper de l’intercanvi epistolar com a eina de comunicació i de revifament de la flama amorosa. Precisament en relació amb l’obra cata-
lana, vegeu l’article de J. J. Pomer Monferrer, “Les cartes d’amor a la novel.la grega antiga i al Curial e Güelfa”, Scripta, 4, 2014, pp. 1-10.
17. El tema ja fou discutit i teoritzat a un brillant article per B. �immermann, “Roman und Enkomion. Xenophons Erziehung von 
�yros“, WJA, 15, 1989, pp. 97-105; nosaltres vàrem posar en relació els gèneres de la retòrica epidíctica i la novel·la a J. Redondo, “L’art 
retòrica de Xenofont i la composició de l’Agesilau”, Ítaca. QCCC, 6-8, 1990-1992, pp. 83-114.
18. S’ha arribat a reconèixer la importància d’aquesta transformació interior a les obres més antigues del gènere; cf. A. Tagliabue, “The 
Ephesiaka as a Bildungsroman”, Ancient Narrative, 10, 2012, pp. 17-46. Per consegüent, el Dafnis i Cloe no seria una excepció, com ho 
havia reconegut J. R. Morgan, “Erotikà mathémata: Greek roman as sentimental education”, en A. H. Sommerstein & C. Atherton 
(eds.), Education in Greek Fiction, Bari 1996, pp. 163-189. Vegeu també C. Imbert, “Le roman grec: du protreptique à l’éducation senti-
mentale”, en M. F. Baslez, P. Hoffmann & M. Tredé (eds.), Le monde du roman grec, París, 1992, pp. 321-338; S. Lalanne, Une éducation 
grecque. Rites de passage et construction des genres dans le roman grec ancien, París, 2008. La rellevància del trànsit interior dels protagonistes 
és també reconeguda per M. A. Rodríguez Fontela, La novela de autoformación: una aproximación teórica e histórica al ‘Bildungsroman’ 
desde la narrativa hispánica, �assel, 1996, pp. 121-122.
406  Tirant, 18 (2015) Jordi Redondo
pàg. 31)19; pel que fa a la relació d’Ibn Hazam amb la literatura clàssica (cf. pàg. 38) hi ha una im-
portant contribució de Jaime Sánchez Ratia20. 
En definitiva, ens trobem davant d’una lluïda aportació al coneixement de la nostra novel.lís-
tica. L’avinentesa de la publicació ens fa esperar el millor d’ulteriors contribucions de Sònia Gros 
Lladós, a les quals restarem ben atents. Diríem que ella mateixa sembla entrellucar temes de gran 
interès, com ara la relació de l’obra –i del seu autor– amb la poesia de Juan de Mena i el marquès 
de Santillana, i amb altres tradicions romàniques. 
19. F. Moya & A. Ruiz de Elvira, Propercio. Elegías, Madrid, 2001.
20. J. S�nchez Ratia, “Elementos griegos y helenísticos en El collar de la paloma de Ibn Hazam al-Andalusí”, en L. Pomer, J. Redondo, J. 
Sanchis & J. L. Teodoro (eds.), Les literatures antigues a les literatures medievals, Amsterdam, 2008, pp. 151-174. S�nchez Ratia és també 
autor d’una nova traducció castellana, El collar de la paloma (el collar de la tórtola y la sombra de la nube), Madrid, 2009, que actualitza la 
de García Gómez.


Sònia Gros Lladós, "«Aquella dolçor amarga». La tradició amatòria clàssica en el 'Curial e Güelfa' ", València, Publicacions de la Universitat de València, 2015

Repositori d'Objectes Digitals per a l'Ensenyament la Recerca i la Cultura

Tirant, 18 (2015), pp. 403-406ISSN: 1579-7422Sònia Gros Lladós, «Aquella dolçor amarga». La tradició amatòria clàssica en el “Curial e Güelfa”, València, Publicacions de la Universitat de València, 2015Jordi Redondo (Universitat de València)El volum que ressenyem, acuradament editat pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, recull la tesi doctoral de Sònia Gros Lladós, presentada a la UNED sota la direcció de la professora Júlia Butinyà. Es tracta de l’estudi literari més complet sobre el Curial e Güelfa –d’ara endavant, CeG–, i no volem encetar aquesta valoració sense uns mots d’agraïment a l’autora per la cabdal contribució que ha fet, amb una felicitació que fem extensiva a la seua mestra. La inves-tigació parteix de l’edició d’Antoni Ferrando, com la pròpia autora explicita (pàg. 41)1. També adopta els punts de vista del professor Ferrando en altres aspectes de gran importància, com ara la datació de l’obra (pàg. 26) o l’ambient de l’Humanisme italià on es va crear (pàg. 146, n. 166), tot i que l’objectiu propagandístic de la novel.la no sembla rebre un recolzament tan explícit. L’excel.lent formació acadèmica de Gros li ha permès d’atacar de manera reeixida una mena de cerca per a la qual calen coneixements no pas minsos, i per a la qual el nostre company Xavier Gómez i Font havia fet contribucions assenyades2.L’autora mostra amb claredat les seues cartes en inscriure el seu estudi dins l’àmbit de la lite-ratura comparada i més en concret del de la tradició clàssica, a més de referir-lo tant al pla de la producció literària de l’època com al de la creació i recepció literàries des de l’època clàssica (pàg. 20)3. També els més importants elements conceptuals estan manllevats a la teoria literària elabo-rada pels classicistes, incloent-hi les contribucions més recents dels especialistes contemporanis (pp. 22-23). La familiaritat amb aquest discurs teòric permet a Gros introduir les seues pròpies opinions (pàg. 48, n. 21). Entre les virtuts de l’obra que ressenyem hi ha un important aspecte 1. A. Ferrando (ed.), Curial e Güelfa, Tolosa, 2007. Vegeu-ne les ressenyes de J. Butinyà, Estudis Romànics, 31, 2009, pp. 508-516; V.  J. Escartí, eHumanista, 14, 2010, pp. 300-308, i Tirant, 13, 2010, pp. 98-104.2. X. Gómez i Font, “Curial e Güelfa: petges mitològiques”, Caplletra, 3, 1988, pp. 4-68; “Les Metamorfosis (d’Ovidi?) en Curial e Güel-fa”, Estudis de llengua i literatura catalanes, XXVI ( =  Miscel.lània Jordi Carbonell, 5), 1993, pp. 71-83.3. F. García Jurado, “El encuentro complejo entre Proust y Propercio. Literatura latina y estéticas de la modernidad”, en L. Carriedo i M. L. Guerrero (eds.), Marcel Proust: écriture, reécriture. Dynamiques de l’écriture esthétique, Brussel.les, 2010, pp. 95-113.404  Tirant, 18 (2015) Jordi Redondometodològic que cal subratllar, pel fet que l’autora aconsegueix també fer una correcta lectura de l’horitzó de recepció que CeG presenta per a cada motiu. Gros dibuixa amb encert un panorama crític escindit, segons que tendeixi o no a minimitzar la recepció d’Ovidi a la literatura catalana tardomedieval (pp. 33-35). Clarament alineada amb la segona opció, Gros afirma el caire huma-nista –no fa servir el terme, però– de l’autor del CeG (pàg. 39). Una bona part de les seues obser-vacions resulten adients per a molts altres textos, i en primer lloc per al Tirant lo Blanc, qüestió que per ella sola ens ocuparia tot l’espai disponible i que ens limitem a assenyalar.El volum està articulat en dues parts: una primera, on Gros examina les relacions entre el CeG i el gènere de l’elegia eròtica llatina (pp. 31-174); i una segona, on analitza la influència entre el Dec-camerone de Boccaccio sobre la novel.la catalana (pp. 175-323), d’acord amb les bases teòriques formulades per Butinyà4. La lectura esdevé còmoda mercès a la bona estructuració del discurs i a l’àgil redacció. La segona part del volum s’ocupa d’una recepció de segon grau, la que imita els clàssics mit-jançant el Decameró boccaccià. Però una vegada i una altra Gros registra també la presència d’altres gèneres i autors: la de Macrobi ha sigut reconeguda per Butinyà i per Mesa5; la Historia Apollonii regis Tyri per la mateixa Gros6, el mateix que l’epistolografia eròtica7. Falta afegir-hi la novel.la ca-valleresca bizantina, que l’autora no reconeix perquè pensa tan sols en la producció d’època impe-rial8, i la comèdia, que aporta personatges com el de la criada de confiança (pàg. 270; vegeu també pàg. 295 i n. 270).Ultra la nostra felicitació per la cura amb què l’autora ha escatit la qüestió del deute del CeG amb l’elegia eròtica llatina amb solvència, autoritat i lucidesa, hi ha un matís no gens petit que voldríem remarcar. Creiem que hauria d’haver tingut en compte que l’elegia eròtica llatina té un model determinant a l’elegia eròtica grega, i que al seu torn aquesta ha estat en molt fluïda relació amb el gènere de la novel.la, fins al punt que Lavagnini veia l’origen de l’una a partir de l’altra9. També, quan parla de les dues perspectives de l’erotisme al gènere de l’epigrama (pàg. 43, n. 16) hauria d’haver tingut present la influència de la novel.la, el caire de la qual respecte de l’erotisme ha sigut objecte d’una molt difosa cerca per part de David Konstan10. La voluntat moralitzant dels autors de novel.la es reprodueix, doncs, en l’autor de l’obra catalana11. També es deu a un motiu desenvolupat i sistematitzat per la novel.la l’eina de la tempesta com a desllorigador de la situació (pàg. 50 i n. 24), i que la literatura medieval coneixia perfectament mitjançant la ja esmentada Historia Apollonii regis Tyri12. I el mateix hem de dir del motiu del metge que no sap diagnosticar 4. J. Butinyà, “Boccaccio y Dante en el Curial e Güelfa”, Epos, 7, 1991, pp. 259-273.5.  J. F. Mesa, “Las fuentes del latín del Curial e Güelfa”, en A. Ferrando (ed.), Linguistic and Cultural Studies on Curial e Güelfa, a XVth century anonymous chivalric romance in Catalan language, Amsterdam, 2012, pp. 387-428 (pp. 408-422).6. L’autora reconeix la presència d’aquest text a la novella II.6 (pàg. 199, n. 44), però no pas a la següent, on es registren les escenes de la dansa del banquet amb què l’heroïna obsequia el seu hoste (pp. 207-208) i el nom d’Antígon (pàg. 212).7. A la novella II.8 hi ha la influència d’una de les cartes d’Aristènet (pàg. 223, n. 91).8. S. Gros, ‘Aquella dolçor amarga’, pp. 212-213: “L’escena remet evidentment a un context cavalleresc, aspecte que crida poderosament l’atenció atès el tipus de relat, una novel.la bizantina d’ambientació oriental…”. Val a indicar, sapienti pauca, que aquesta novel.la bizan-tina és definida, precisament, com a cavalleresca.9. B. Lavagnini, Le origini del romanzo greco, Pisa, 1921.10. D. �onstan, Sexual Symmetry. Love in the Ancient Novel and Related Genres, Princeton UP, 1994.11. Vegeu al respecte la proposta de J. Butinyà, “Sobre l’autoria del Curial e Güelfa”, BRABLB, 41, 1987-1988, pp. 63-119.12. Per a la recepció d’aquest motiu clàssic a la Historia Apollonii regis Tyri, vegeu el recent treball de M. Carmignani, “La tempestas en la Historia Apollonii regis Tyri”, Cuadernos de Filología Clásica. Estudios latinos, 3, 2014, pp. 19-36. Tirant, 18 (2015)  405Ressenyala greu malaltia de qui en realitat pateix les inclemències d’Eros (pp. 93-94 i 302)13; i del motiu del judici com a mitjà per determinar si una dona és justament acusada d’adulteri14. Precisament, una de les mancances que l’autora troba al que per ella és l’aplicació del model de l’elegia eròtica a la creació del CeG, la falta de reflex de la militia amoris (pp. 168-170), s’entén millor si entenem l’obra des de la perspectiva de la novel.la. El mateix s’esdevé amb les escenes d’anagnòrisi (pp. 235), amb l’enamorament sobtat (pp. 103-106 i 297)15, i amb l’intercanvi epistolar dels amants16, que no constitueixen elements nuclears de l’elegia eròtica, ni la grega ni la llatina, però sí, en canvi, de la novel.la.Potser per la seua avaluació de tots aquests elements, l’autora apunta cap a un diferent model de gènere, el de la novel.la llatina –tot i que accepta el model grec per a algunes de les novelle del Decameró (pàg. 265, n. 198). Segueix aquí Bakhtín, segons el qual a la novel.la grega no es dóna cap canvi del o els protagonistes, però sí a la llatina (pàg. 237, n. 118). L’asserció del teòric rus no sembla definitiva, atès que l’anomenat Bildungsroman està precisament a la base del desenvolupa-ment del gènere17, sense oblidar per això que l’autèntica transformació psicològica i moral és la que s’aconseguiria en els receptors de les obres. Però fins i tot si acceptàvem com a vàlida aquesta distinció –que no ho fem, malgrat Bakhtín18–, el gruix de les evidències assenyalen el pes del gè-nere de la novel.la grega antiga.Altres gèneres de la literatura clàssica resulten menys determinants, però igualment presents al CeG. És el cas, per exemple, dels catasterismes a III 294 (pàg. 116), o de la tragèdia, a la qual es deu el personatge del pedagog –no pas ancià, tout court– (pàg. 136) que aconsella el(s) jove(s). Gros arriba a plantejar-se si l’autor de l’obra no podia tenir accés a la creació d’Eurípides (pàg. 183, n. 7), tot i que malauradament no aprofundeix en aquesta cerca.Algunes indicacions finals remeten a qüestions més secundàries. La més rellevant és la relativa a la utilitat que hagués tingut un doble índex, d’autors i passatges citats, d’una banda, i temàtic, d’una altra. Per a ulteriors edicions, sembla més adient d’escriure Motiv, Leitmotiv, etc., d’acord amb l’ús a la gramàtica alemanya; a la bibliografia falta esmentar Moya i Ruiz de Elvira (citat a la 13. El tòpic es registra també a obres més sensibles a l’empremta del folclorisme: així s’esdevé amb la fi gura de �uir Mossè a la Història de Jacob Xalabín. Un altre element d’origen folclòric és el de l’enamorament d’oïdes, present a la novella IV.4 del Decameró (pàg. 248).14. Llevat de les Històries pastorils de Longus, les altres novel.les presenten totes elles aquest tòpic perfectament desenvolupat. La novel.la cavalleresca bizantina l’heretarà també. Per a l’època tardomedieval vegeu M. Schlauch, Chaucer’s Constance and Accused Queens, Nova York, 1969, pp. 62-63.15. N’ha tractat recentment J. J. Pomer Monferrer, “La mirada de l’amor a la novel.la grega antiga”, Omnia uincit amor: la literatura erótica clàssica i la seua recepció, Universitat de València (26 i 27 de febrer del 2015) [en prensa].16. S. Gros, op. cit., pp. 71-72, comenta encertadament com la dama sap de lletra i llegeix determinada literatura, però caldria apreciar el paper de l’intercanvi epistolar com a eina de comunicació i de revifament de la flama amorosa. Precisament en relació amb l’obra cata-lana, vegeu l’article de J. J. Pomer Monferrer, “Les cartes d’amor a la novel.la grega antiga i al Curial e Güelfa”, Scripta, 4, 2014, pp. 1-10.17. El tema ja fou discutit i teoritzat a un brillant article per B. �immermann, “Roman und Enkomion. Xenophons Erziehung von �yros“, WJA, 15, 1989, pp. 97-105; nosaltres vàrem posar en relació els gèneres de la retòrica epidíctica i la novel·la a J. Redondo, “L’art retòrica de Xenofont i la composició de l’Agesilau”, Ítaca. QCCC, 6-8, 1990-1992, pp. 83-114.18. S’ha arribat a reconèixer la importància d’aquesta transformació interior a les obres més antigues del gènere; cf. A. Tagliabue, “The Ephesiaka as a Bildungsroman”, Ancient Narrative, 10, 2012, pp. 17-46. Per consegüent, el Dafnis i Cloe no seria una excepció, com ho havia reconegut J. R. Morgan, “Erotikà mathémata: Greek roman as sentimental education”, en A. H. Sommerstein & C. Atherton (eds.), Education in Greek Fiction, Bari 1996, pp. 163-189. Vegeu també C. Imbert, “Le roman grec: du protreptique à l’éducation senti-mentale”, en M. F. Baslez, P. Hoffmann & M. Tredé (eds.), Le monde du roman grec, París, 1992, pp. 321-338; S. Lalanne, Une éducation grecque. Rites de passage et construction des genres dans le roman grec ancien, París, 2008. La rellevància del trànsit interior dels protagonistes és també reconeguda per M. A. Rodríguez Fontela, La novela de autoformación: una aproximación teórica e histórica al ‘Bildungsroman’ desde la narrativa hispánica, �assel, 1996, pp. 121-122.406  Tirant, 18 (2015) Jordi Redondopàg. 31)19; pel que fa a la relació d’Ibn Hazam amb la literatura clàssica (cf. pàg. 38) hi ha una im-portant contribució de Jaime Sánchez Ratia20. En definitiva, ens trobem davant d’una lluïda aportació al coneixement de la nostra novel.lís-tica. L’avinentesa de la publicació ens fa esperar el millor d’ulteriors contribucions de Sònia Gros Lladós, a les quals restarem ben atents. Diríem que ella mateixa sembla entrellucar temes de gran interès, com ara la relació de l’obra –i del seu autor– amb la poesia de Juan de Mena i el marquès de Santillana, i amb altres tradicions romàniques. 19. F. Moya & A. Ruiz de Elvira, Propercio. Elegías, Madrid, 2001.20. J. S�nchez Ratia, “Elementos griegos y helenísticos en El collar de la paloma de Ibn Hazam al-Andalusí”, en L. Pomer, J. Redondo, J. Sanchis & J. L. Teodoro (eds.), Les literatures antigues a les literatures medievals, Amsterdam, 2008, pp. 151-174. S�nchez Ratia és també autor d’una nova traducció castellana, El collar de la paloma (el collar de la tórtola y la sombra de la nube), Madrid, 2009, que actualitza la de García Gómez.

Sònia Gros Lladós, «Aquella dolçor amarga». La tradició amatòria clàssica en el “Curial e Güelfa”, València, Publicacions de la Universitat de València, 2015 [Reseña]

http://www.raco.cat/index.php/Tirant/article/download/330577/421388

Sònia Gros Lladós, «Aquella dolçor amarga». La tradició amatòria clàssica en el “Curial e Güelfa”, València, Publicacions de la Universitat de València, 2015

Sònia Gros Lladós, «Aquella dolçor amarga». La tradició amatòria clàssica en el “Curial e Güelfa”, València, Publicacions de la Universitat de València, 2015

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Repositori d'Objectes Digitals per a l'Ensenyament la Recerca i la Cultura