També publicat a: Diari de Balears, 7 de desembre de 2007. Reproduït a Última Hora,
edició de Menorca, 9 de desembre de 2007

López Casasnovas, Joan F.

Repositori Institucional de la Universitat Jaume I

L’IEC i MenorcaJOAN F. LÓPEZ CASASNOVASProfessor i escriptorÉS ACONSELLABLE que cada generació reescrigui la sevapròpia història i faci la seva lectura crítica de lacultura pròpia; però per a açò caldrà que no igno-ri el seu passat. Des del dia 5 d’aquest mes roman oberta ala seu de l’Institut Menorquí d’Estudis (a l’edifici de CanVictory al camí des Castell, Maó) l’exposició que celebra elCentenari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC); podríemben anar-hi.En general, la commemoració d’una anyada tan fèrtilper a la cultura catalana com va ser la de 1906 no ha estatprou divulgada. Clar que per a açò caldria comptar ambuns mitjans de comunicació de masses poderosos i aquí nosols no els tenim sinó que els majoritaris dins la nostra socie-tat passen olímpicament de la cultura catalana. La ignoren,alguns fins i tot la menyspreen i li són hostils.Ara fa cent anys, la nostra nació cultural vivia una con-juntura expansiva. De la mà del noucentisme, Eugeni d’Orsvolia fer l’exaltació quotidiana de la ciutadania i s’imposa-va la missió de publicar la gran aventura literària de la sevavida, el Glossari, a partir de l’1 de gener de 1906, al diari LaVeu de Catalunya. Prest, la que fou la columna periodísticamés influent de la Catalunya dels primers trenta anys delsegle XX es va consolidar no sols com a autoretrat magní-fic del mateix autor, sinó també com l’indiscutible dietari77Normes.qxd  06/11/2008  9:00  PÆgina 77intel·lectual de tota una generació. Xènius, el glossador, esva convertir en un vertader periodista d’idees que prete-nia recollir les «palpitacions dels temps». El mateix any sisla poesia en català donava a la llum tres llibres, tres joiesliteràries de referència: Els fruits saborosos de Josep Carner;Enllà, de Joan Maragall, i Horacianes, de Miquel Costa iLlobera.La intel·ligència política d’Enric Prat de la Riba havia acon-seguit treure el màxim rendiment de la legislació espanyola,primerament des de la Diputació de Barcelona (llei provin-cial de 1882) i després, del Decret de 18 de desembre de 1913,que autoritzava la unió de províncies de l’estat espanyol «pera fins exclusivament administratius», des d’un organismeque ajuntava les quatre «províncies» del Principat deCatalunya: la Mancomunitat (1914), que va suposar el primerestadi d’autonomia política. L’esperit creatiu de la societat hiva fer la resta, sempre comptant amb les bases del poc poderque es tenia. La palanca de la Mancomunitat va permetre elsalt qualitatiu que la societat catalana reclamava. El mateixany sis el gran filòleg manacorí, Mn. Antoni M. Alcover, presi-dia el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana,una fita que es proposava, entre la ciència i la passió, ende-gar el procés seminal de dur una llengua d’un passat glorióscap a un futur que hom volia esplèndid. Tornarà qualque diaun entusiasme col·lectiu per la nostra llengua i la culturasemblant a aquell? Sols un any després, el 1907, es constituïa l’IEC, que esdefineix com «l’acadèmia catalana de les ciències i les huma-nitats» i que té la missió de vetlar per tot el tresor de lanostra cultura, com ja es deia en el dictamen de l’acordfundacional. Una entitat d’alt nivell científic i intel·lectualque havia d’encapçalar la tasca fonamental de suplència detot allò que l’estat espanyol no donava i que calia a la cultu-ra catalana per esdevenir una cultura dinàmica i moderna.78Normes.qxd  06/11/2008  9:00  PÆgina 78Institucionalitzar la cultura era un dels propòsits marca-dament noucentistes. L’empenta civilitzadora i de recupe-ració de la identitat que havia engegat el grup de laRenaixença madurava d’aquesta manera en una obra deconstrucció d’una cultura nacional. I un menorquí, el doctorFrancesc Camps i Mercadal, es vinculava decididamentamb el grup intel·lectual d’aquells orígens. Quan semblaminstal·lats en una de les etapes més depressives i grises dela nostra història política recent, en què potser és ver allòque «del poc que tenim ara no sabem fer-ne l’ús que cal»,a part de sortir als carrers de Barcelona a cridar que volemdecidir a ca nostra, convendria molt tenir en compte aquellmoment de gran empenta nacionalitzadora..., per superar,si més no, l’estretor dels nostres límits d’ara.Llavors es deia, com si es tractàs d’un eslògan, que elque calia era «definir una llengua, construir una cultura».La codificació es va fer: l’Ortografia de l’any 1913, laGramàtica de l’any 1918, el Diccionari de 1932. Se supera-va així una vella situació de desorientació que patien elsescriptors i les normes constituïen eines imprescindiblesper situar el català l’altura de les grans llengües de cultu-ra. Fou l’obra de Pompeu Fabra, el seny ordenador de lallengua catalana, que sortia de l’esforç canalitzat a travésde l’IEC i que era finalment acceptat tant a les Illes Balearscom al País Valencià i arreu dels territoris on el català esparla. No oblidem que un grup de menorquins, agrupatsentorn del doctor Camps, accepten i apliquen les normesde l’Institut tres setmanes després d’haver-se publicat(24/1/13): així es diu i es fa a la revista Llum Nova (15/2/13),que s’editava a Es Migjorn Gran. I un altre menorquí,Francesc de Borja Moll, normalitzarà segons les normes del’IEC l’ortografia del gran Diccionari iniciat per Mn. Alcoveri tindrà una participació decisiva en la codificació de lesformes balears dins la comuna gramàtica catalana. 79Normes.qxd  06/11/2008  9:00  PÆgina 79Igual van fer les entitats i els escriptors valencians, reunitsa Castelló de la Plana, per acord signat el 21 de desembrede 1932. Des del moment en què van ser acceptades tambéper balears i valencians, aquestes Normes es van popularit-zar amb rapidesa i van vehicular la producció editorial,l’Administració Pública, els organismes docents i el móneducatiu (en tots els cicles, des de l’infantil fins a l’univer-sitari) i, en definitiva, orienten els hàbits de lectura i escrip-tura de tots els catalanoparlants i dels catalanòfils de tot elmón. Havíem entrat en el bon camí per assegurar un futura l’idioma. Fixem-nos-hi bé, per a vergonya de Rita Barberài els seus companys de partit a València, tan secessionistesells i esquenagirats al propi país: les Normes de Castelló,que recollien la unitat de la nostra llengua foren publicadesllavors per l’Ajuntament de València! Menorquins comMn. Josep Salord, Andreu Murillo i seminaristes dels anys60 van seguir els cursos de català de Lo Rat Penat, la socie-tat cultural valenciana.Gràcies a la col·laboració de l’IME, la secció filològica del’IEC s’ha reunit dues vegades a Menorca. La primera tinguélloc el 8 i 9 d’octubre de 1993, l’altra ha estat els dies 11 i 12d’ enguany. Recordem finalment que l’IEC va ser reconegut com acorporació acadèmica, científica i cultural «cuyo ámbito deactuación se extenderá a las tierras de lengua y cultura cata-lanas», segons estableix un Reial Decret del novembre de1976. En el parlament que Salvador Giner va fer en l’acted’inaugurar l’exposició itinerant a Menorca explicà elmoment de consolidació i expansió que viu la institucióque el sociòleg presideix. Llarga vida a l’IEC!Diari de Balears, 7 de desembre de 2007. Reproduït a Última Hora,edició de Menorca, 9 de desembre de 2007.80Normes.qxd  06/11/2008  9:00  PÆgina 80

L' IEC i Menorca

Repositori UJI

http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/107672/12_2008_Lopez_IEC.pdf?sequence=1&isAllowed=y

L' IEC i Menorca

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Repositori Institucional de la Universitat Jaume I

Repositori UJI