Pujol, Josep Maria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

NOIA CAMPOS, Camiño (2002): Contos galegos de tradición oral. Libros da Brétema. Vigo: Ni-
gratrea, 492 p.
La recol.lecció de contes folklòrics va ser començada a Galícia, com a Catalunya, en el segle
XIX, dintre del renaixement de les lletres pròpies, i la fortuna editorial dels rondallistes en els dos
països ha estat relativament tortuosa, com correspon a la feble situació de les seves dues llengües
durant aquest segle. Entre els nostres, el Marià Aguiló (1825-97) col.lector de rondalles continua
sent —esperem que per poc temps, gràcies a les investigacions de Jaume Guiscafrè— encara inè-
dit, Jacint Verdaguer (1845-1902) té un volum pòstum (1905) de Rondalles que en realitat és una
publicació factícia compilada per Jaume Massó Torrents amb les anotacions inèdites del gran fol-
guerolenc, i només Francesc Maspons i Labrós (1840-1901) va veure publicats en el moment que
pertocava els tres volums del seu Rondallayre (1871-74), però el quart va quedar inèdit en el seu
moment i no va ser editat fins deu anys més tard (1885) amb el títol de Qüentos populars catalans,
dintre ja d’un altre cicle, el del «folklore excursionista» en el qual els seus contemporanis van fer
entrar el bon notari malgré lui. Mossèn Antoni M. Alcover [1862-1932], fora ja de la Renaixença,
és un deixeble extemporani, singular i genial de Fernán Caballero catalitzat per Antonio de Trueba.
Els rondallistes gallecs del Rexurdimento han tingut també una fortuna bibliogràfica adversa: no hi
ha en aquests moments cap edició al mercat dels contes recollits per Marcial Valladares (1821-
1903), que no van ser publicats fins al 1888, dels germans Antonio (1822-92) i Francisco (1827-97)
de la Iglesia, no publicats fins al 1896, de Xosé López Ballesteros (1833-1918) ni de Valentín La-
mas Carvajal (1849-1906), i només els contes de Xoán Antonio Saco y Arce (1835-91) es troben re-
collits ara dintre de la recopilació Literatura popular de Galicia (1987) editada a cura d’un nebot
de l’autor.
El cicle posterior —el que correspon a l’arribada del folklore anglès a la península—, preocu-
pat més per les llegendes, les creences, les festes, etc., i que va donar a Catalunya la figura de l’ex-
cursionista folklorista va ser en general poc productiu per al coneixement de les rondalles: només
s’hi pot adscriure, en aquest camp, a Catalunya, la figura tardana de Rossend Serra i Pagès (1863-
1929), amb un abundós material inèdit de rondalles recollit també per les seves alumnes. A Galícia,
on el 1884 es va fundar, fruit del zel apostòlic d’Antonio Machado y Álvarez, una societat El Folk-
Lore Gallego (presidit per la comtessa de Pardo Bazán), alguns folkloristes del cicle anterior van tro-
bar-hi oportunitat de publicació, sense, però, que la societat gallega tingués gaire més eficàcia que
l’homònima catalana.
A Galícia, l’arribada de l’etnografia, amb la figura de Vicente Risco (1884-1963), que va pre-
ocupar-se de recollir-ne i fer-ne recollir des del Seminario de Estudos Galegos (1923-36), va ser
més favorable a les rondalles que no pas a Catalunya, on no es conserva cap material rondallístic
d’importància a l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya fundat per Josep M. Batista i Roca
(1917-30).
Després de la «coartada etnogràfica» anterior a la guerra Civil —Aureli Capmany solia plàn-
yer-se que l’etnografia acabaria matant el folklore—, la recol.lecció (recerca fóra una paraula ex-
cessiva) de rondalles, d’acord amb la metodologia clàssica romàntica del folklorista recol.lector /
redactor, sol ser fruit de les inclinacions locals dels recol.lectors, i els reculls, per aquesta causa, no
solen arribar gaire vegades a la publicació (cas de Sara Llorens [1881-1954] a Pineda o de Josep M.
Vilarmau [1900-47] al Lluçanès).1 En general es tracta d’un període poc propici per a la rondallís-
tica. Una excepció és, a la banda catalana, els contes recollits per Valeri Serra i Boldú (1875-1938)
al Pla d’Urgell, als quals una voluntat de transcendir els interessos locals per part del recol.lector /
redactor i la política intel.ligent de les editorials Catalana i Políglota van dotar d’un autèntic públic
general en els anys anteriors a la guerra. Per la banda gallega, els Contos populares de Galiza, de
JOSEP M. PUJOL482
1. Deixo a part el fenomen complex i singular de Joan Amades, que no té parió enlloc i que rebutja qual-
sevol categorització.
Loís Carré Alvarellos (un recol.lector de perfil molt diferent de l’urgellenc), publicats a Porto el
1968, són també una lluminosa excepció en un panorama bastant desert.
El darrer cicle de publicacions rondallístiques s’inicia en la dècada dels vuitanta del segle pas-
sat quan les hisendes municipals comencen a gaudir de recursos financers apreciables per publicar
o contribuir a publicar els reculls generats localment, vells o nous, i amb l’arribada de la democrà-
cia, la «recuperació» de les «tradicions populars» passa a formar part de la recuperació cultural ge-
neral posterior al blackout franquista.
Els Contos galegos de tradición oral de Camiño Noia, catedrática de filologia gallega adscrita
al Departament de Filologia Gallega i Llatina de la Universitat de Vigo, sorgeixen d’una tasca de-
senvolupada en el nivell superior de l’ensenyament i la investigació, i aquest és un detall que con-
vé destacar tot formulant el desig que aquest sigui un signe de la incorporació del món universitari
gallec a la recerca rondallística. El fet és important perquè només dintre del marc universitari (a Ga-
lícia com a tot arreu) s’aconseguirà superar el model de recol.lecció espontaneista i localista, orfe de
cobertura i ambicions teòriques, que domina encara una bona part del sector, i perquè només des de
l’àmbit universitari s’aconseguirà l’homologació acadèmica que tant necessita a l’Estat espanyol,
en què a diferència d’altres llocs (França, Alemanya, els Estats Units, per exemple) l’estudi de la
rondallística no ha arribat encara a afermar-s’hi.
Amb els 338 relats que conté, els Contos gallecs de Camiño Noia formen el recull més extens
publicat en aquesta llengua fins a la data, superant fins i tot el de Carré Alvarellos que tenia la mar-
ca anterior. El recull, d’abast general (hi és representat tot el territori actual de la llengua gallega,
amb preponderància de la zona sud del domini, deguda a la localització de la universitat d’on ha
partit la investigació), dóna la part del lleó a les històries humorístiques (una mica més del quaran-
ta per cent del total) mentre es reparteixen per un igual els contes d’animals i el bloc format per les
rondalles de màgia, de bruixes, religioses i novel.lesques (una vuitantena de representants en ca-
dascun dels dos casos) i tanca el volum una secció de 34 contes sense classificar.
La presentació dels Contos s’articula segons el format clàssic de recopilació de textos, conside-
rant el contaire exclusivament com a «informant», sense atendre a la seva personalitat com a tal: al
conjunt del seu patrimoni oral, a la gestió que n’ha fet i en fa i a l’art amb què l’actualitza. No podia
ser d’altra manera tenint en compte la procedència miscel.lània dels relats des del punt de vista de la
recol.lecció: s’hi troben enregistraments fets per l’autora, pels seus alumnes, per alguns amics i fins i
tot alguns textos extrets «de antigas publicacións galegas» o d’un CD editat pel Consello da Cultura
del govern autònom (en cap cas, però, s’indica el nom del recol.lector, i aquest és un detall sorprenent
en una col.lecció que altrament precisa el nom i l’edat de l’informant i la procedència territorial de
cada element). En la transcripció, amb bon criteri, s’han respectat els trets de les parles locals evitant
alhora l’eye dialect, excepte en alguns casos en què s’ha transcrit la geada amb la grafia gh.
La col.lecció s’ordena segons el repertori Aarne-Thompson, i cada relat s’acompanya d’un co-
mentari sobre el tipus i la versió i una útil llista de referències a altres versions gallegues impreses.
La publicació compta també amb un pròleg general on s’explica què són els contes, es traça una re-
sum de les teories que han impulsat el seu estudi des dels Grimm fins a l’arribada del mètode «fin-
landès» o històrico-filològic —en el qual s’insereix l’autora, que és filòloga i s’ha dedicat també a
l’estudi de la literatura i de la tradició popular en aquesta darrera— i finalment s’esbossa una prime-
ra panoràmica de les col.leccions rondallístiques gallegues, que seria interessant que és pogués am-
pliar i aprofundir en algun altre lloc, i que contribuiria a donar a conèixer i fer més accessible la tas-
ca dels folkloristes gallecs. Cadascuna de les quatre grans seccions del recull (contes d’animals,
contes ordinaris, acudits i anècdotes i contes enumeratius) té també la seva presentació corresponent.
Per a les comparacions amb l’àmbit peninsular, Noia ha tingut en compte els volums publicats
del Catálogo tipológico del cuento folklórico español de Camarena / Chevalier, que inclou també les
versions catalanes, gallegues, portugueses i basques, i el catàleg aragonès de 1996 de Carlos García
Sanz (el català d’Oriol / Pujol va publicar-se uns mesos després de l’aparició dels Contos). Amb una
major aproximació al terreny i un domini més fi de la bibliografia local, Noia pot afegir encara re-
NOIA CAMPOS: CONTOS GALEGOS DE TRADICIÓN ORAL 483
ferències al catàleg de Camarena / Chevalier, que de moment és l’únic que ofereix dades del patri-
moni rondallístic gallec. Alguna errada tipogràfica impertinent2 o les discrepàncies amb alguna cata-
logació, inevitables en un terreny que no pot ser mai del tot exacte,3 no treuen ni un bri de valor a una
publicació que és sens dubte una contribució major al coneixement de la rondallística gallega.
Altrament, el treball de la professora Noia, amb la seva abundosa documentació, planteja la ne-
cessitat de disposar d’una catalogació autònoma dels contes de l’àrea gallega, situada entre de de la
llengua espanyola i la de la portuguesa. Tenint en compte que es troba ja llest per a publicació i lliu-
rat a l’editorial l’Index of Portuguese folktales d’Isabel Cardigos, professora de la Universidade do
Algarve, que serà publicat —esperem que sense trigar massa— a Helsinki, dintre de la prestigiosa
col.lecció Folklore Fellows Communications, seria de desitjar que aviat poguéssim disposar també
d’un índex tipològic dels contes populars gallecs que completaria la catalogació de les rondalles en
la tradició oral peninsular. Probablement Camiño Noia és en aquests moments la persona més indi-
cada per emprendre’l.
Josep M. PUJOL
Univeritat Rovira i Virgili
ZILLI, Carmelo (2003): ‘No ay temor que no le prive el amor’. Sull’ Historia de Píramo y Tis-
be di Cristóbal de Castillejo. Bari: Adriatica Editrice, 212 p.
Bajo dos de los versos con que Cristóbal de Castillejo puso el broche a las cincuenta y dos co-
plas reales con las que «trasladó» la ovidiana Historia de Píramo y Tisbe, Carmelo Zilli nos brinda
una edición, una traducción al italiano y un estudio de rigor excepcional sobre la que fue una de las
primeras traducciones españolas en verso de la fábula latina.
El libro está dividido en dos partes, y cada una de ellas estructurada a tenor de sus correspon-
dientes capítulos y apartados, dispuestos todos, además, con una lógica expositiva ejemplar, fruto,
cómo no, del deseo del autor de que el lector pueda llegar a la lectura de la Historia de Castillejo
con todo el conocimiento necesario para entregarse al placer del texto y, al mismo tiempo, a una
justa valoración tanto del poeta como de la edición filológica. Buen ejemplo de ello es que el libro
empiece, sin más preámbulo, con un «Elenco delle sigle bibliografiche» (p. 7-16) para que, desde
el principio, se pueda seguir el trabajo sin perderse en el meticuloso manejo metodológico a través
del cual Zilli ha llevado a cabo su labor. Toda la primera parte está dedicada a la historia de la tra-
dición textual del poema —tal y como reza el título de las «Conclusioni» (p. 123-31)—, y está com-
puesta de once capítulos. En el primero de ellos, «La tradizione indiretta» (p. 17-20), y a modo de
introducción, el estudioso, a la vez que presenta y define la Historia de Castillejo como resultado
de una inquietud poética prerenacentista, reflexiona sobre la estrategia seguida por el poeta a la hora
de traducir a Ovidio, ya que existe, tal y como estudió Blanca Periñán, una versión en prosa de la
fábula ovidiana en la General Estoria de Alfonso X el Sabio.
En el segundo capítulo, «La tradizione diretta» (p. 21-33), Zilli, junto a la descripción de los
documentos, da noticia minuciosa de su ubicación y de toda referencia bibliografíca de los diez ma-
nuscritos conservados y de las seis impresiones de la Historia, cerrando el capítulo con las edicio-
nes modernas y las antologías. Ya con en el tercero, «L’archetipo» (p. 34-48), Zilli inicia lo que él
mismo denomina un «manualetto pratico di ecdotica» (p. 20), tan necesario, por otra parte, para la
LOLA JOSA484
2. Per exemple, el tipus AaTh 24 no existeix, i l’afegit [24] que introdueixen Camarena / Chevalier no té
gran cosa a veure amb «O coello e a raposa», que Noia classifica com a tal (p. 66).
3. Per exemple, «O zorro e o oso» (pp. 71-72) més que un tipus nou [56F], que introdueix Noia, em sem-
bla una versió animal del conte de competicions entre l’ogre beneit i l’infant que inclou com a episodis els tipus
ATU 1044 i 1049, que l’infant resol amb una exhibició de fatxenderia que espanta l’ogre.


Noia Campos, Camiño (2002): Cantos galegos de tradición oral. Libros da Brétema. Vigo: Nigratrea, 492 p.

Hemeroteca Cientifica Catalana

NOIA CAMPOS, Camiño (2002): Contos galegos de tradición oral. Libros da Brétema. Vigo: Ni-gratrea, 492 p.La recol.lecció de contes folklòrics va ser començada a Galícia, com a Catalunya, en el segleXIX, dintre del renaixement de les lletres pròpies, i la fortuna editorial dels rondallistes en els dospaïsos ha estat relativament tortuosa, com correspon a la feble situació de les seves dues llengüesdurant aquest segle. Entre els nostres, el Marià Aguiló (1825-97) col.lector de rondalles continuasent —esperem que per poc temps, gràcies a les investigacions de Jaume Guiscafrè— encara inè-dit, Jacint Verdaguer (1845-1902) té un volum pòstum (1905) de Rondalles que en realitat és unapublicació factícia compilada per Jaume Massó Torrents amb les anotacions inèdites del gran fol-guerolenc, i només Francesc Maspons i Labrós (1840-1901) va veure publicats en el moment quepertocava els tres volums del seu Rondallayre (1871-74), però el quart va quedar inèdit en el seumoment i no va ser editat fins deu anys més tard (1885) amb el títol de Qüentos populars catalans,dintre ja d’un altre cicle, el del «folklore excursionista» en el qual els seus contemporanis van ferentrar el bon notari malgré lui. Mossèn Antoni M. Alcover [1862-1932], fora ja de la Renaixença,és un deixeble extemporani, singular i genial de Fernán Caballero catalitzat per Antonio de Trueba.Els rondallistes gallecs del Rexurdimento han tingut també una fortuna bibliogràfica adversa: no hiha en aquests moments cap edició al mercat dels contes recollits per Marcial Valladares (1821-1903), que no van ser publicats fins al 1888, dels germans Antonio (1822-92) i Francisco (1827-97)de la Iglesia, no publicats fins al 1896, de Xosé López Ballesteros (1833-1918) ni de Valentín La-mas Carvajal (1849-1906), i només els contes de Xoán Antonio Saco y Arce (1835-91) es troben re-collits ara dintre de la recopilació Literatura popular de Galicia (1987) editada a cura d’un nebotde l’autor.El cicle posterior —el que correspon a l’arribada del folklore anglès a la península—, preocu-pat més per les llegendes, les creences, les festes, etc., i que va donar a Catalunya la figura de l’ex-cursionista folklorista va ser en general poc productiu per al coneixement de les rondalles: noméss’hi pot adscriure, en aquest camp, a Catalunya, la figura tardana de Rossend Serra i Pagès (1863-1929), amb un abundós material inèdit de rondalles recollit també per les seves alumnes. A Galícia,on el 1884 es va fundar, fruit del zel apostòlic d’Antonio Machado y Álvarez, una societat El Folk-Lore Gallego (presidit per la comtessa de Pardo Bazán), alguns folkloristes del cicle anterior van tro-bar-hi oportunitat de publicació, sense, però, que la societat gallega tingués gaire més eficàcia quel’homònima catalana.A Galícia, l’arribada de l’etnografia, amb la figura de Vicente Risco (1884-1963), que va pre-ocupar-se de recollir-ne i fer-ne recollir des del Seminario de Estudos Galegos (1923-36), va sermés favorable a les rondalles que no pas a Catalunya, on no es conserva cap material rondallísticd’importància a l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya fundat per Josep M. Batista i Roca(1917-30).Després de la «coartada etnogràfica» anterior a la guerra Civil —Aureli Capmany solia plàn-yer-se que l’etnografia acabaria matant el folklore—, la recol.lecció (recerca fóra una paraula ex-cessiva) de rondalles, d’acord amb la metodologia clàssica romàntica del folklorista recol.lector /redactor, sol ser fruit de les inclinacions locals dels recol.lectors, i els reculls, per aquesta causa, nosolen arribar gaire vegades a la publicació (cas de Sara Llorens [1881-1954] a Pineda o de Josep M.Vilarmau [1900-47] al Lluçanès).1 En general es tracta d’un període poc propici per a la rondallís-tica. Una excepció és, a la banda catalana, els contes recollits per Valeri Serra i Boldú (1875-1938)al Pla d’Urgell, als quals una voluntat de transcendir els interessos locals per part del recol.lector /redactor i la política intel.ligent de les editorials Catalana i Políglota van dotar d’un autèntic públicgeneral en els anys anteriors a la guerra. Per la banda gallega, els Contos populares de Galiza, deJOSEP M. PUJOL4821. Deixo a part el fenomen complex i singular de Joan Amades, que no té parió enlloc i que rebutja qual-sevol categorització.Loís Carré Alvarellos (un recol.lector de perfil molt diferent de l’urgellenc), publicats a Porto el1968, són també una lluminosa excepció en un panorama bastant desert.El darrer cicle de publicacions rondallístiques s’inicia en la dècada dels vuitanta del segle pas-sat quan les hisendes municipals comencen a gaudir de recursos financers apreciables per publicaro contribuir a publicar els reculls generats localment, vells o nous, i amb l’arribada de la democrà-cia, la «recuperació» de les «tradicions populars» passa a formar part de la recuperació cultural ge-neral posterior al blackout franquista.Els Contos galegos de tradición oral de Camiño Noia, catedrática de filologia gallega adscritaal Departament de Filologia Gallega i Llatina de la Universitat de Vigo, sorgeixen d’una tasca de-senvolupada en el nivell superior de l’ensenyament i la investigació, i aquest és un detall que con-vé destacar tot formulant el desig que aquest sigui un signe de la incorporació del món universitarigallec a la recerca rondallística. El fet és important perquè només dintre del marc universitari (a Ga-lícia com a tot arreu) s’aconseguirà superar el model de recol.lecció espontaneista i localista, orfe decobertura i ambicions teòriques, que domina encara una bona part del sector, i perquè només des del’àmbit universitari s’aconseguirà l’homologació acadèmica que tant necessita a l’Estat espanyol,en què a diferència d’altres llocs (França, Alemanya, els Estats Units, per exemple) l’estudi de larondallística no ha arribat encara a afermar-s’hi.Amb els 338 relats que conté, els Contos gallecs de Camiño Noia formen el recull més extenspublicat en aquesta llengua fins a la data, superant fins i tot el de Carré Alvarellos que tenia la mar-ca anterior. El recull, d’abast general (hi és representat tot el territori actual de la llengua gallega,amb preponderància de la zona sud del domini, deguda a la localització de la universitat d’on hapartit la investigació), dóna la part del lleó a les històries humorístiques (una mica més del quaran-ta per cent del total) mentre es reparteixen per un igual els contes d’animals i el bloc format per lesrondalles de màgia, de bruixes, religioses i novel.lesques (una vuitantena de representants en ca-dascun dels dos casos) i tanca el volum una secció de 34 contes sense classificar.La presentació dels Contos s’articula segons el format clàssic de recopilació de textos, conside-rant el contaire exclusivament com a «informant», sense atendre a la seva personalitat com a tal: alconjunt del seu patrimoni oral, a la gestió que n’ha fet i en fa i a l’art amb què l’actualitza. No podiaser d’altra manera tenint en compte la procedència miscel.lània dels relats des del punt de vista de larecol.lecció: s’hi troben enregistraments fets per l’autora, pels seus alumnes, per alguns amics i fins itot alguns textos extrets «de antigas publicacións galegas» o d’un CD editat pel Consello da Culturadel govern autònom (en cap cas, però, s’indica el nom del recol.lector, i aquest és un detall sorprenenten una col.lecció que altrament precisa el nom i l’edat de l’informant i la procedència territorial decada element). En la transcripció, amb bon criteri, s’han respectat els trets de les parles locals evitantalhora l’eye dialect, excepte en alguns casos en què s’ha transcrit la geada amb la grafia gh.La col.lecció s’ordena segons el repertori Aarne-Thompson, i cada relat s’acompanya d’un co-mentari sobre el tipus i la versió i una útil llista de referències a altres versions gallegues impreses.La publicació compta també amb un pròleg general on s’explica què són els contes, es traça una re-sum de les teories que han impulsat el seu estudi des dels Grimm fins a l’arribada del mètode «fin-landès» o històrico-filològic —en el qual s’insereix l’autora, que és filòloga i s’ha dedicat també al’estudi de la literatura i de la tradició popular en aquesta darrera— i finalment s’esbossa una prime-ra panoràmica de les col.leccions rondallístiques gallegues, que seria interessant que és pogués am-pliar i aprofundir en algun altre lloc, i que contribuiria a donar a conèixer i fer més accessible la tas-ca dels folkloristes gallecs. Cadascuna de les quatre grans seccions del recull (contes d’animals,contes ordinaris, acudits i anècdotes i contes enumeratius) té també la seva presentació corresponent.Per a les comparacions amb l’àmbit peninsular, Noia ha tingut en compte els volums publicatsdel Catálogo tipológico del cuento folklórico español de Camarena / Chevalier, que inclou també lesversions catalanes, gallegues, portugueses i basques, i el catàleg aragonès de 1996 de Carlos GarcíaSanz (el català d’Oriol / Pujol va publicar-se uns mesos després de l’aparició dels Contos). Amb unamajor aproximació al terreny i un domini més fi de la bibliografia local, Noia pot afegir encara re-NOIA CAMPOS: CONTOS GALEGOS DE TRADICIÓN ORAL 483ferències al catàleg de Camarena / Chevalier, que de moment és l’únic que ofereix dades del patri-moni rondallístic gallec. Alguna errada tipogràfica impertinent2 o les discrepàncies amb alguna cata-logació, inevitables en un terreny que no pot ser mai del tot exacte,3 no treuen ni un bri de valor a unapublicació que és sens dubte una contribució major al coneixement de la rondallística gallega.Altrament, el treball de la professora Noia, amb la seva abundosa documentació, planteja la ne-cessitat de disposar d’una catalogació autònoma dels contes de l’àrea gallega, situada entre de de lallengua espanyola i la de la portuguesa. Tenint en compte que es troba ja llest per a publicació i lliu-rat a l’editorial l’Index of Portuguese folktales d’Isabel Cardigos, professora de la Universidade doAlgarve, que serà publicat —esperem que sense trigar massa— a Helsinki, dintre de la prestigiosacol.lecció Folklore Fellows Communications, seria de desitjar que aviat poguéssim disposar tambéd’un índex tipològic dels contes populars gallecs que completaria la catalogació de les rondalles enla tradició oral peninsular. Probablement Camiño Noia és en aquests moments la persona més indi-cada per emprendre’l.Josep M. PUJOLUniveritat Rovira i VirgiliZILLI, Carmelo (2003): ‘No ay temor que no le prive el amor’. Sull’ Historia de Píramo y Tis-be di Cristóbal de Castillejo. Bari: Adriatica Editrice, 212 p.Bajo dos de los versos con que Cristóbal de Castillejo puso el broche a las cincuenta y dos co-plas reales con las que «trasladó» la ovidiana Historia de Píramo y Tisbe, Carmelo Zilli nos brindauna edición, una traducción al italiano y un estudio de rigor excepcional sobre la que fue una de lasprimeras traducciones españolas en verso de la fábula latina.El libro está dividido en dos partes, y cada una de ellas estructurada a tenor de sus correspon-dientes capítulos y apartados, dispuestos todos, además, con una lógica expositiva ejemplar, fruto,cómo no, del deseo del autor de que el lector pueda llegar a la lectura de la Historia de Castillejocon todo el conocimiento necesario para entregarse al placer del texto y, al mismo tiempo, a unajusta valoración tanto del poeta como de la edición filológica. Buen ejemplo de ello es que el libroempiece, sin más preámbulo, con un «Elenco delle sigle bibliografiche» (p. 7-16) para que, desdeel principio, se pueda seguir el trabajo sin perderse en el meticuloso manejo metodológico a travésdel cual Zilli ha llevado a cabo su labor. Toda la primera parte está dedicada a la historia de la tra-dición textual del poema —tal y como reza el título de las «Conclusioni» (p. 123-31)—, y está com-puesta de once capítulos. En el primero de ellos, «La tradizione indiretta» (p. 17-20), y a modo deintroducción, el estudioso, a la vez que presenta y define la Historia de Castillejo como resultadode una inquietud poética prerenacentista, reflexiona sobre la estrategia seguida por el poeta a la horade traducir a Ovidio, ya que existe, tal y como estudió Blanca Periñán, una versión en prosa de lafábula ovidiana en la General Estoria de Alfonso X el Sabio.En el segundo capítulo, «La tradizione diretta» (p. 21-33), Zilli, junto a la descripción de losdocumentos, da noticia minuciosa de su ubicación y de toda referencia bibliografíca de los diez ma-nuscritos conservados y de las seis impresiones de la Historia, cerrando el capítulo con las edicio-nes modernas y las antologías. Ya con en el tercero, «L’archetipo» (p. 34-48), Zilli inicia lo que élmismo denomina un «manualetto pratico di ecdotica» (p. 20), tan necesario, por otra parte, para laLOLA JOSA4842. Per exemple, el tipus AaTh 24 no existeix, i l’afegit [24] que introdueixen Camarena / Chevalier no tégran cosa a veure amb «O coello e a raposa», que Noia classifica com a tal (p. 66).3. Per exemple, «O zorro e o oso» (pp. 71-72) més que un tipus nou [56F], que introdueix Noia, em sem-bla una versió animal del conte de competicions entre l’ogre beneit i l’infant que inclou com a episodis els tipusATU 1044 i 1049, que l’infant resol amb una exhibició de fatxenderia que espanta l’ogre.

http://revistes.iec.cat/index.php/ER/article/download/141576/140547

Noia Campos, Camiño (2002): Cantos galegos de tradición oral. Libros da Brétema. Vigo: Nigratrea, 492 p.

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Hemeroteca Cientifica Catalana