La tradició litúrgica catalanonarbonesa, formada en les primeres dècades del
segle IX, no va quedar circumscrita als bisbats i monestirs de la Septimània i de
Catalunya, sinó que es va estendre esporàdicament durant els segles X-XI a algunes
esglésies peninsulars pròximes i llunyanes. En aquest article s'estudien les influències
d'aquesta tradició detectades en alguns breviaris i antifonaris romans provinents de
les seus de Roda d'Isàvena, Barbastre, Lleida, Palència, Oviedo, Pamplona i Tui,
mitjançant l'estudi comparatiu de les sèries de responsoris de tempore. També s'intenta
aclarir els factors històrics que originaren aquestes influències i la seva relació amb
el procés romanitzador de la litúrgia de les seus hispàniques.The catalano-narbonese liturgical tradition, formed in the first decades of the
9th century, did not remain circumscribed to the Septimanian and Catalan dioceses
and monasteries, but was eventually extended during the 10th and 11th centuries
to some other peninsular churches, both close and distant. This article studies the
influences of this tradition detected in some roman breviaries and antiphonaries
coming from Roda de Isábena, Barbastro, Lleida, Palencia, Oviedo, Pamplona
and Tui, by the comparative study of the responsoria de tempore series. It also tries
to clarify the historical factors that originated these influences and its relationship
with the process of liturgical romanisation in the Hispanic sees
