Análisis de la expansión de Rosario (Argentina) como paradigma del crecimiento urbanístico de las ciudades Latinoamericanas, centrando la atención en la importante proliferación de "Barrios Cerrados" en la actualidad. A partir del estudio de la situación socio-económica de Argentina se sonsacan las causas y consecuencias para con "el hecho urbano" del creciente proceso de "ghettización" completado, ademas de por las "urbanizaciones Cerradas", por el aumento de "Asentamiento Irregulares" y el enquiste de los conjuntos habitacionales financiados por el estad

Agustí Moreno, Alejandro

UPCommons

RESUMEN 
 
Resumir una Tesina en una página y salvaguardar la dignidad de la propia Tesina es una tarea 
casi imposible. Suponiéndole a la Tesina (como así considera el autor de éstas líneas) el 
carácter de culminación última de los estudios universitarios, es ésta (o intenta serlo) reflejo y 
condensación de todo lo aprendido dentro y fuera de las aulas alrededor de la Intensificación 
escogida, el Urbanismo en éste caso. Es pues un documento muy personal e íntimo, ya en sí 
mismo resumen de aquello que se considera más esencial dentro de la disciplina elegida. Así 
pues, resumir ulteriormente todo ello en tan solo un folio considero es inevitablemente una 
simplificación extrema que bordea la sinrazón, aún y entendiendo su practicidad para quien en 
un par de minutos quiera saber (o curiosear) el tema sobre el que versa el documento. No 
querría, pero, eludir de ningún modo ésta penúltima obligación académica y ciñiéndome el 
corsé hablaré de “ROSARIO: La ghettización como muerte de lo urbano. La negación de la 
ciudad”. En cualquier análisis urbanístico retengo sea necesario tomar conciencia de las 
anteriores significaciones del espacio que se pretende estudiar. Así pues, los primeros pasos (y 
capítulos) de ésta Tesina intentan explicar las características esenciales de la Pampa Húmeda, 
territorio dentro del cual se ubica la ciudad de Rosario, mediante una aproximación histórica de 
la evolución de los asentamientos en la región, desde la colonización española a nuestros días. 
Los flujos migratorios, los usos del terreno (la agricultura y ganadería extensivas), su 
parcelación, sus recursos naturales, el régimen de tenencia del suelo… factores todos ellos 
que nos acompañan en la fundación de Rosario y su posterior expansión marcada por la 
industrialización y la “modernidad” heredadas de Europa. Sin dejar de perder de vista el 
convulso panorama político - social de la Argentina de las últimas décadas, nos encontramos 
en los siguientes capítulos, con la ausencia de Planeamiento, con  la “virtualización” de las 
políticas sociales de los poderes públicos, con la privatización de sus industrias, sus 
transportes (especialmente flagrante el desmantelamiento del ferrocarril) y a la postre su 
territorio. La ciudad aparece a nuestros ojos enferma, ausente de lógica, irregular, pero no por 
exceso de vitalidad sino por dejadez y ausencia de voluntades integradoras, por la aniquilación 
paulatina del espacio público en manos de dinámicas de violenta segregación funcional y 
espacial. Son las “Urbanizaciones Cerradas” los ejemplos más contundentes, crudos y 
esperpénticos del intento de atomizar la ciudad en múltiples sub-ciudades tematizadas que nos 
llevan a la pérdida de legibilidad del espacio, a una alienación urbana y caricaturesca de lo que 
hasta el momento se ha considerado como ciudad, urbs, polis. La ghettización implica, sin 
duda, la muerte de lo urbano. Entrevistando al promotor de uno de éstos “Barrios Cerrados”, a 
sus residentes, al poder municipal que los aprueba y observando las políticas urbanísticas del 
presente Rosarino, uno se da cuenta que tras ésta realidad urbana hay una compleja 
concepción del habitar, un nuevo “consumo”  del espacio, una nueva condición del ser (o no 
ser) ciudadano que trasciende los muros de éstos emprendimientos y se traslada a otros 
puntos de la periferia: a las lógicas urbanísticas de los asentamientos irregulares (“villas 
miseria”) y los conjuntos habitacionales financiados por el Estado (mediante el Fondo Nacional 
de Viviendas). Diferentes caras de la misma moneda. Exclusión/reclusión/degradación. 
Entonces corroboramos como en el proceso de expansión contemporánea de Rosario son casi 
exclusivamente éstos los tres únicos fenómenos existentes, arrastrando la ciudad hacia su 
negación absoluta. El 25% de los habitantes de la ciudad vive en “villas miseria”, el 30% del 
resto de las viviendas se consideran deficitarias, la clase media argentina desaparece y el que 
puede permitírselo, se recluye intramuros en un mundo aparentemente sin violencia, sin ruidos, 
sin contaminación, pagando el precio de unas normas de reglamentación interna de delirante 
homogeneización y ficcionalización de lo que siempre ha sido una de las mayores virtudes de 
la ciudad y lo urbano: la heterogeneidad, la multiplicidad de usos, la riqueza del espacio 
público, el conflicto como motor y riqueza de la civilización. Para el futuro, en el último capítulo, 
se propone un revertir la tendencia apostando por la recuperación y potenciación del centro 
urbano y sus espacios públicos como núcleo y nodo estratégico primordial sin olvidar la 
necesidad de que las posibles soluciones sean concebidas desde la propia cultura de la región 
debiendo mantenerse alejado de las posibles “recetas mágicas” de algún planificador – 
demiurgo foráneo (no olvidemos que las “Urbanizaciones Cerradas” son un producto importado 
“literalmente” de inercias residenciales Estadounidenses).  Acabaré el presente resumen tal 
como acaba el cuerpo central de la Tesina, citando a Ricardo Aroca, y es que “no es necesario 
preocuparse por las ciudades del futuro, sino por el futuro de nuestras ciudades”. 
 


Spanish

Rosario: La "ghettización" como muerte de lo urbano. La negación de la ciudad

UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC

 i 0. INTRODUCCIÓ/N1   La Gestació de la tesina va començar a Rosario (Argentina), continuant a Barcelona i veient-me passar per Torino, Roma, València, Lisboa i una important darrera etapa a Gènova. Un nomadisme físic que em permet pronunciar, amb tranquil·litat i satisfacció, que les conclusions escrites en el present treball estan en sintonia amb l’apreciació i el sentir de professionals urbanistes de reconegut prestigi, sigui la bibliografia consultada en la llengua que sigui, siguin les referències d’una banda o l’altra de l’Atlàntic. Sentències que a voltes sonen a simplicitat, a voltes a clarividència. Imbuït durant tot aquest temps en buscar allò vertader i primer de la disciplina urbanística que em permetés poder comprendre què és l’urbanisme per als qui en parlen, n’escriuen i en projecten, he acabat comprovant que aquestes definicions son part de com jo l’entenc (l’urbanisme) i ben una altra cosa del que a l’ETSECCPB se m’ha transmès i/o ensenyat.  L’ETSECCPB, una facultat que més que ensenyar el que és ( o hauria de ser) , de donar a conèixer l’exemplar, allò virtuós, s’encarrega de mostrar el que és ( i no hauria de ser), l’antiexemple. Perpetuant el mode didàctic de la paradoxa, difonent l’encert com a coneixement dels errors, l’aprendre a través del menyspreu…  És aquesta negativitat d’inversió automàtica, aquest mirall de l’”autodidacció”, la lògica que subjuga el títol d’aquest escrit : “Rosario: La ghettización como muerte de lo urbano. La negación de la ciudad.”  Amagar (de)mostrant, reflex sense llum d’una veritat evident que lluny de combatre’s es promociona sota dinàmiques de demoníaca perversitat, el pecat d’una insensatesa que ara, acostant-se als seus límits físics per un terreny cada cop més escàs, prova de dominar unes xarxes telemàtiques inicialment (i potencialment) lliures, que sens dubte organitzaran part del “fet urbà” d’un futur que comença a ser realitat en el nostre present.  Aquest treball s’inicia arran de la proposta d’Enrique Klotzman (professor de la Universidad de Rosario) que, dins el marc de la convocatòria 00/01 de beques AECI (Agencia Española de Cooperación Internacional) del MAE (Ministerio de Asuntos Exteriores), redacta els continguts bàsics de tal estudi, que amb el títol                                                  1 He escollit el català per a la introducció, a diferència de la resta de la tesina perquè així ho he sentit en el moment de fer-ne la redacció. L’ús del castellà com a llengua del treball ve donat com a obligació i coherència amb el seu origen, tema y primers desenvolupaments. Es obvi que mentre l’entorn y el País l’urbanisme del qual provava d’estudiar eren castellanoparlants (y desconeixedors del català) poc sentit hagués tingut redactar y comunicar-me amb aquesta llengua que ara, en la introducció em sento lliure d’utilitzar per estar adreçada aquesta al tribunal corresponent de la facultat d’Enginyeria de Camins de Barcelona, un entorn ben diferent del trobat a la ciutat de Rosario. Amb tot no voldria que fos considerada una frivolitat, doncs el bilingüisme no ho és y aquesta alternança idiomàtica no vol ser sinó la possibilitat d’explicar-me millor en aquest capítol previ de presentació i sinceritat.  ii(“La Expansión de una ciudad media Argentina:  Rosario”)2 suggereix l’estudi aprofundit del creixement i/o expansió d’una ciutat mitja Argentina, concretament Rosario, incidint en la peculiaritat dels “barris tancats”. Tipologia d’urbanització, aquesta, amb un gran pes en el passat recent i, sobretot, en el present del creixement de les ciutats Llatinoamericanes. Néta de les ciutats jardí i filla directa i gairabé clònica dels “enclaves” Nord-americans, la seva construcció comporta transformacions contundents en els usos, funcions, centralitats i hàbits de la ciutat on s’estableixen, creant nous vincles de relació, sigui en els transports-accessos (en la diversa mobilitat obligada – no obligada dels residents i treballadors), en l’adequació i gestió de les xarxes de serveis que abasteixen aquests nous barris, com en els règims de propietat del sòl (propietat horitzontal), etc.. En definitiva, un nou patró urbanístic, unes noves regles del joc en el fet urbà de les aglomeracions humanes que veuen néixer i reproduïr-se aquests barris, enmurallaments de la posmodernitat.  En un inici fou necessària la documentació sobre l’evolució històrica de Rosario i de les causes de la profunda crisis en la que Argentina ha anat caient, paulatinament primer, i bruscament a mitjans dels ’90, deixant enrere l’esplendor durant el període de postguerra mundial. Un cop assimilat l’essencial d’aquestes circumstàncies tan peculiars, que, sens dubte molt han influït en la realitat de les seves ciutats, l’estudi es va concentrar en establir un contacte directe amb els diferents actors implicats en el procés de construcció i gestió dels “Barris Tancats” . Amb l’inestimable ajut del professor Klotzman es van dur a terme entrevistes amb el promotor, poder polític (Alcalde i “regidor” d’urbanisme) i residents en aquests barris, el contingut de les quals s’inclou en l’annex 1. De l’anàlisi i observació dels documents i informacions acumulats d’aquestes promocions inmobiliàries sorgí finalment una lògica sorprenent.  Les anàlisis a mida que es feien més profundes, evidenciaven una mena de simptomatologia cada cop més propera a una de les considerades “malalties urbanes contemporànies” per excel.lència: el chabolisme (assentaments irregulars, villas miseria...) com podrien ser:  l’aïllament, la segregació, la situació perifèrica, la marginació (escollida o no)...  Aquesta constatació va fer donar un gir (gairabé) definitiu a la Tesina, ampliant els horitzons d’anàlisi i clarificant en gran mesura la natura de l’expansió urbana contemporània de Rosario, paradigma de creixement de tantes altres ciutats Llatinoamericanes, permetent una racionalització molt didàctica del fenòmen.  Posteriors avançaments van fer que, seguint les evidències mostrades dins la lògica de reclusio-exclusió inherents als casos en estudi, prenguéssin valor les consideracions sobre els conjunts de vivendes finançades per l’Estat Argentí per a famílies de renda baixa. Després dels Barris Tancats i les “Villas Miseria”, la “Vivenda Estatal” suposa la tercera (i darrera) pota d’una cadira incompleta en (des)equilibri precari: la ciutat de Rosario. I així tornem al títol: “La muerte de lo urbano. La negación de la ciudad”, on la ciutat és una cadira condemnada a                                                  2 L’esquema inicial de l’estudi proposat per Enrique Klotzman, contenia els següents capítols: 1. Problemática analizada, su escenario. 2. Rosario: una clave en su desarrollo histórico. 3.  Planificaión en Rosario. 4. Los nuevos asentamientos en localidades periféricas.  iiicaure, mancada, desequilibrada en els seus usos i funcions i en la heterogeneitat necessària per a la construcció d’un lloc comú. La cadira on abans tothom tenia dret a seure, al menys a veure com els altres s’hi asseien, i ara, privatitzada, la quarta pota desapareix fent necessari un replantejament, un redreçament per a mantenir viva l’esperança de compartir, de gaudir en companyia, d’ aprendre, en definitiva, de tornar a la paraula ciutadania el seu sentit.   Els Objectius d’aquesta Tesina no son més (ni menys) que:  - Analitzar en profunditat el creixement urbanístic, expansió de Rosario com a paradigma de l’expansió de les ciutats llatinoamericanes.  - Estudiar com la situació sòcio - econòmica d’un País condiciona les diferents tipologies d’urbanització i les maneres d’aplicar i entendre les “regles” urbanístiques i la seva planificació.  - Concloure quina es la lògica que subjuga l’espai urbà al desdibuixament i atomització de la ghettització. 

https://upcommons.upc.edu/bitstream/2099.1/3344/1/34503-1.pdf

Rosario: La "ghettización" como muerte de lo urbano. La negación de la ciudad

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

UPCommons

UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC