El concepte de sostenibilitat requereix del concepte de societat sostenible. Quan ens referim a la sostenibilitat d'un sistema, ens referim a la d'un sistema humà, amb els seus aspectes materials i culturals, i que ha sofert (o ha arribat a) un desplaçament respecte de l'estat natural. La conservació d’aquest desplaçament és el que ens preocupa.
Quan considerem la sostenibilitat en l'ambient construït, aquestes dues categories material i cultural prenen la forma d'un debat que s'ha vingut donant al llarg de tota la modernitat, en el qual els rols d'arquitecte i enginyer s'oposen i completen. Al primer li correspondrien les qüestions de disseny, estil, història, aspectes culturals en general; al segon, les qüestions de càlcul, construcció, manteniment, aspectes materials en general. Durant aquest debat, la postura predominant ha anat alternant d’un costat a l’altre i, la majoria de vegades, s'ha produït una escissió on les solucions arquitectòniques i d’enginyeria més que complementar-se s’han superposat. Com explica McCleary respecte de l'enginyer estructuralista: “L'origen del cisma és clar: Per a l'arquitecte, el disseny comença per considerar la humanització de l'espai – la preocupació principal és habitar; per a l'enginyer, el disseny comença per respondre a les propietats dels materials i a la lògica de la mecànica estructural – el focus és a l'estructuració” .
En segon lloc, és necessari considerar l'arquitectura com un fenomen social en les seves causes i efectes. El fet que els edificis conformin l'espai continent on es desenvolupen la majoria de les activitats humanes, els atorga la seva importància com factor de conformació i, alhora, expressió d'una societat. L'ambient construït no és únicament un suport físic, sinó que a més involucra la interacció entre aquest i els seus ocupants. Aquestes consideracions preliminars serveixen per a emmarcar les dimensions del problema i alhora per a ordenar l'anàlisi subsegüent.El concepto de sostenibilidad requiere del concepto de sociedad sostenible. Cuando nos referimos a la sostenibilidad de un sistema, nos referimos a la de un sistema humano, con sus aspectos materiales y culturales, y que ha sufrido (o alcanzado) un desplazamiento respecto del estado natural. Es la conservación de este desplazamiento lo que nos preocupa.
Al considerar la sostenibilidad en el ambiente construido, estas dos categorías de lo material y lo cultural toman la forma de un debate que se ha venido dando a lo largo de toda la modernidad, en el que los roles de arquitecto e ingeniero se oponen y complementan. Al primero le corresponderían las cuestiones de diseño, estilo, historia, aspectos culturales en general; al segundo, las cuestiones de cálculo, construcción, mantenimiento, aspectos materiales en general. Durante este debate, la postura predominante ha ido alternando de lado, y la mayor parte de las veces se ha producido una escisión donde las soluciones arquitectónicas e ingenieriles se superponen más de lo que se complementan. Como explica McCleary respecto del ingeniero estructuralista: “El origen del cisma es claro: para el arquitecto, el diseño comienza por considerar la humanización del espacio – la preocupación principal es el habitar; para el ingeniero, el diseño comienza por responder a las propiedades de los materiales y a la lógica de la mecánica estructural – el foco es en la estructuración”.
En segundo lugar es necesario considerar a la arquitectura como fenómeno social en sus causas y efectos. El hecho de que los edificios conformen el espacio continente donde se desarrolla la mayoría de las actividades humanas les otorga su importancia como factor de conformación, y a la vez expresión de una sociedad. El ambiente construido no es solamente un soporte físico, sino que además involucra la interacción entre éste y sus ocupantes. Estas consideraciones preliminares sirven para enmarcar las dimensiones del problema y a la vez para ordenar el análisis subsiguiente
