Landsbergis, Vytautas

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Jornades IDEES 33 2010 221
Aquest any a Vílnius s‘ha celebrat l’assemblea 
d’OSCE (l’Organització Europea per la Segu­
retat i Cooperació). Una de les tres repúbliques 
bàltiques justament va ser l’amfitriona d’aques­
ta reunió, em refereixo al meu país, Lituània, 
que juntament amb les seves veïnes Letònia i 
Estònia, van posar a prova l’historia d’Europa 
del segle xx. Jo no asseguraria amb fermesa que 
Europa ja ha superat aquesta prova. Darrera­
ment alguns s‘inclinen a recordar la conferència 
de Munic, del 1938, on les democràcies d‘Euro­
pa van sacrificat un petit membre, Txecoslovà­
quia en l’altar imaginari de la pau. Van premiat 
l’agressor que exigia canviar les fronteres que 
van ser decidides a Versalles només per aconse­
guir algun any més de pau abans de l’inevitable 
guerra. «Una minsa victòria molt pragmàtica» 
a costa de perdre grans principis.
Malauradament, al segle passat t no va ha­
ver­hi un «únic Munic». Encara va tenir més 
transcendència la conspiració –ara fa 70 anys– 
dels dos agressors que ni tan sols amagaven el 
seu odi cap al «l’Ordre de Versalles», a l’estiu 
del 1939. Això va dur una segona gran guerra 
arreu del món i la llarga esclavitud per a molts 
països de l’Europa central. Per tant, ens agradi o 
no, aquest any cal recordar aquella conspiració 
anomenada el Pacte Ribbentrop­Molotov i totes 
les desgràcies que ens ha portat. Però cal recor­
dar també el periple cap a la llibertat i els canvis 
que van tenir lloc ara fa 20 anys.
Per tant, parem­nos a pensar sobre Europa, 
discutim les seves cruïlles històriques, i ara a 
l’any 2009 que és encara ple de efemèrides que a 
tots ens recorda la majoria dels grans esdeveni­
ments que van succeir fa 20 anys. Aquells esde­
veniments significaven i decidien l’alliberament 
de les nacions esclavitzades. D’Alemanya fins a 
Rússia, d’Estònia fins a Geòrgia, del mar Cas­
pi fins a les costes de mar Adriàtic les nacions 
s’aixecaven per la llibertat i se sacrificaven quan 
s’enfrontaven la violència dels tirans. 
Discurs de l’Excm. 
Sr. Vytautas 
Landsbergis, 
expresident de 
la República 
de Lituània
222Jornades Arquitectes de la nova Europa
L’any 1989 encara es vessava sang a Geòrgia, 
Xina, Romania, Azerbaidjan, i encara va mo­
rir l’últim presoner del comunisme, tractant de 
saltar er el Mur de Berlín. Però quan les tres na­
cions bàltiques –lituans, letons i estonians– van 
protagonitzar la manifestació més gran del óon, 
la «Ruta Bàltica», amb dos milions de persones 
que van unir en una cadena humana de les tres 
repúbliques de Vílnius a Tallinn, l’imperi co­
munista d’Euràsia no va gosar trencar­la amb 
la intervenció de les forces armades; l’imperi es 
va limitar a llançar improperis i amenaces. Amb 
aquesta acció ara fa 20 anys, la gent de Lituània, 
Letònia i Estònia va demanar la llibertat i va en­
viar el missatge a tot el món de que: «això no pot 
seguir d’aquesta manera». Calia tenir ben pre­
sent el pacte, o millor dit la conspiració criminal 
que va marcar el nostre destí i condemnar­lo 
fermament. Em refereixo el pacte que els seus 
signants van anomenar Ribbentrop­Molotov. 
En el mapa que dividia Europa, va quedar mar­
cada la signatura de Stalin, en tant que màxim 
responsable amb Hitler. I heus aquí que, les víc­
times d’aquella conspiració: Lituània, Letònia i 
Estònia sortien 50 anys més tard a la «Ruta Bàl­
tica» per exigir l’anul·lació de les conseqüències 
polítiques d’aquell pacte. Per la seva banda, en 
aquelles mateixes dates, a Moscou el Congrés 
dels Diputats de l’URSS revisava aquell maleït 
pacte i a final d’aquell mateix any el denuncia­
va legalment, declarava la seva nul·litat i la seva 
manca de valor d’ençà la seva signatura, reco­
neixent també que aquella decisió arbitrària i 
unipersonal dels dictadors infringia els tractats 
internacionals.
En aquella històrica resolució, el Congrés 
dels Diputats de l’URSS esmentava els acords 
de pau amb Lituània, Letònia i Estònia trencats 
per Stalin. I el trencament d’aquells acords de 
pau declaraven la guerra. I ves per on que els 
anomenats pactes de «No Agressió» venien a 
ser una agressió en tota regla. D’aquesta manera 
i en l’última etapa de la seva existència, la Unió 
Soviètica intentava fer algun pas cap al camí de 
la consciència i la veritat històriques. 
Fa 20 anys, Europa encara seguia dividida 
pel Mur de Berlín com a resultat de la guerra i 
de l’expansió soviètica. I la guerra, juntament 
amb l’expansió soviètica, van ser el resultat del 
Pacte Ribbentrop­Molotov. En aquella època el 
Mur de Berlín rebia els cops dels diversos es­
deveniments que es produïen a l’Alemanya de 
l’Est, a les repúbliques Bàltiques, Polònia, Hon­
gria i Txecoslovàquia i es debilitava, començava 
a esmicolar­se; i en rebre l’últim cop de Moscou, 
finalment va caure al final de 1989. I el 1990 van 
començar a trontollar també els murs que em­
presonaven les nacions de la Unió Soviètica. El 
Jornades IDEES 33 2010 223
meu país, Lituània va ser part activa en aquells 
fets, i deu anys després, una de les grans potèn­
cies, els EUA va aprovar la resolució núm. 91 de 
les dues Cambres de Congrés i va felicitar Litu­
ània, dient que recuperant la seva independèn­
cia l’11 de març de 1990 «havia destruït la Unió 
Soviètica». 
Nosaltres, però, no pretenem fer mitologia 
sobre com un petit país ha fet caure el grandiós 
imperi soviètic. Hi havia una cançó dels lluita­
dors de la llibertat que deia: «Tan ens fa la felici­
tat i els honors». 
Seria molt diferent persuadir la Rússia ac­
tual perquè deixi de banda les venjances i els 
neocolonialismes –d’aquesta manera podríem 
pal·liar els problemes de les organitzacions in­
ternacionals, així com els temes de la seguretat 
i col·laboració Europea. Avui i aquí, segura­
ment val la pena tocar uns quants problemes 
i conceptes, pendents de resolució per part 
d’Europa. 
La commemoració de l’aniversari del comen­
çament de la Segona Guerra Mundial a Polònia, 
va comptar amb la visita de la màxima autoritat 
de la Rússia «post­Ieltsin», Vladímir Putin, que 
ara exerceix de Primer Ministre; i... fa tan sols 
un any, va ser ell mateix qui va ordenar la guer­
ra contra Geòrgia!
Putin, adreçant­se als polonesos i a la resta 
del món, no es va poder contenir i va culpar les 
decisions de Versalles. Els pactes que acabaren 
amb la Primera Guerra Mundial establint un 
nou mapa europeu amb una sèrie de països a 
l’Europa de l’Est que anaven des de Finlàndia 
fins a Iugoslàvia. Segons Putin, aquest nou or­
dre europeu va humiliar i perjudicar Alema­
nya, i per això aquest país es va preparar per a la 
venjança.  Putin a més, va afegir que l’ordre eu­
ropeu de Versalles ignorava Rússia i que això no 
es podia repetir. Per cert, ell ni tan sols esmen­
tar va els insults que Molotov va proferir al 1939 
contra Polònia, referint­se a aquell país com el 
«bastard de Versalles», com tampoc no va repe­
tir les expressions de Molotov, com aquella de 
que el millor per Europa és quan Rússia es posa 
d’acord amb Alemanya com si no existissin els 
altres, –però la continuïtat de la lògica «moloto­
viana» era evident...
La frustració d’Alemanya que havia perdut la 
Primera Guerra Mundial i la seva «justificació 
de la revenja» s’assembla molt a la Rússia que 
havia perdut la «Guerra Freda» i  l’ensulsiada de 
la Unió Soviètica –per als imperialistes era una 
«pèrdua de territoris» molt traumàtica. Però 
clar... en aquells territoris hi viuen nacions, les 
que ara restauren les seves essències estatals, 
elles mateixes trien els seus camins, perdoneu, 
però tot això per als imperialistes no són més 
que xerrameca. Per als imperialistes, els territo­
ris ho són tot. Les persones no són res. I aquesta 
és la tradició a la qual Rússia es manté fidel des 
de fa uns quants segles. Per suposat, no només 
els territoris, sinó també els mars i les sortides 
«a tots els mars». Interessos estratègics! Al se­
gle xix, el tsar de Rússia va dir: «en el món no­
saltres tenim només dos aliats. Un –és l’exèrcit. 
L’altre– és l’armada». És una llàstima que avui 
dia els analistes polítics d’Occident i fins i tot els 
parlamentaris repeteixin com un mantra, que 
Rússia ha patit una humiliació arran de la cai­
guda de l’URSS i que «els hem d’entendre». En 
aquest cas «hauríem d’entendre» també Hitler, 
tot i que s’han sentit poques veus en aquesta di­
recció fent­se ressò d’això a la nova Rússia.
L’any 1940, l’URSS després de l’acord signat 
amb Hitler, va ocupar i es va annexionar les tres 
repúbliques bàltiques, va forçar els ciutadans 
ha adquirir la «ciutadania» de l’URSS i va im­
posar el seu ordre basat en la violència. Però, 
ara, al Caucas, els russos apliquen un nou mè­
tode: abans d’annexionar­se els territoris donen 
224Jornades Arquitectes de la nova Europa
la ciutadania del país veí als seus habitants i no­
més després ocupen el territori amb el seu exer­
cit annexionant­lo de facto. I així també, perquè 
no un tros de mar Negre? El proper pas serà an­
nexionar­se les aigües internacionals del Bàl­
tic un cop els oleoductes germano­russos de 
Gazprom ja estiguin instal·lats en aquests fons 
marins prescindint de la resistència dels petits 
estats.
I encara millor és el seu sistema consistent en 
la infiltració i l’abducció de cervells. I annexant­
se cervells, senyores i senyors, hom pot contro­
lar tot.
Formalment rebutgem les pretensions rus­
ses i els suposats «drets» concedits a les ex­co­
lònies; de fet, els països d’Occident es rendeixen 
davant dels consells, pressions i amenaces. 
D’aquí apareix jurídicament no­formalitzat 
però psicològicament efectiu el «dret al cop de 
puny sobre la taula» (al qual ens tenen acostu­
mats els russos), 
Els països occidentals, en primer lloc Euro­
pa, s’enfronten al principal repte del segle xxi. 
La «real politik» comporta amotllar­se a les 
circumstàncies; i així és com es comença per 
annexionar cervells, la subordinació de decisi­
ons i iniciatives, apareix un conformisme sen­
se  límits a no ser que siguin els límits temporals 
propis de la tàctica de joc. I el «mètode» del sala­
mi que abans s’aplicava als territoris, ara s’apli­
ca per «rentar el cervell». Per un bocí de salami 
no paga la pena lluitar, però després d’algun 
temps hom se n’adona que ha desaparegut la 
peça sencera de l’embotit. I no et queda mes re­
mei que entonar la cançó que toca: i ves per on, 
és justament el que volíem! Alguns deuen pen­
sar perquè ens cal tenir pensament propi, si no­
més ens comporta mal de caps... i per qualsevol 
cosa els russos continuen amb la seva cara de 
pomes agre per qualsevol motiu. 
I aquesta, desgraciadament és una de les 
perspectives europees: el camí cap a la pèrdua 
de la seva identitat. Altra cosa seria si preser­
véssim la nostra identitat i el nostre sistema de 
valors, si no ens venguéssim per un plat de llen­
ties, pel preu del gas! Els annexionadors de la 
nostra consciencia i els seus agents, ja siguin 
conscients o no, titllen aquestes idees de retar­
dades i «políticament incorrectes». Per tant, a 
aquests els hauria de demanar disculpes i a vos­
tès que m’escolten i pensen, els agraeixo la vos­
tra atenció. 


Discurs de l’Excm. Sr. Vytautas Landsbergis, expresident de la República de Lituània

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert