Albinyana, Roger

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Gènesi de l’estudi IDEES 33 2010 29
El segle xx ha estat testimoni de l’emergència 
de vint-i-cinc nous Estats al continent euro-
peu, i dos més als inicis del segle xxi. Noruega, 
Finlàndia, Irlanda, Estat del Vaticà, Islàndia, 
Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, Malta, Xi-
pre, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia, Armènia, 
Geòrgia, Azerbaijan, Albània, Hongria, Es-
lovàquia, República Txeca, Eslovènia, Croà-
cia, Bòsnia-Herzegovina i Macedònia al segle 
passat, així com Montenegro i Kosovo aquest 
segle.
El caràcter espars de tots els processos de 
secessió mencionats dificulta la seva recerca 
de trets comuns. Alguns es varen produir per 
la mera voluntat de continuar existint després 
de fortes dinàmiques d’assimilació, extermi-
ni i genocidi, d’altres per un procés creixent de 
musculació nacional que els va abocar inevita-
blement a la consecució de l’estat propi, d’altres 
per l’esfondrament de l’Estat matriu a què per-
tanyien o per la incapacitat de l’Estat matriu per 
gestionar la complexitat plurinacional interior. 
En qualsevol cas, una característica transversal 
a la major part d’aquests processos de secessió 
citats és la seva consecució d’una major realitza-
ció dels interessos nacionals que no es trobaven 
emparats amb les estructures estatals matriu 
anteriors.
En aquest sentit, molts pensadors del segle 
xix i xx han coincidit a connectar el principi 
de la llibertat individual amb la pertinença a un 
grup nacional. Per a J. S. Mill en un estat mul-
tinacional les institucions lliures eren pràctica-
ment irrealitzables:
“Entre persones que no tenen cap afinitat na-
cional, especialment si usen llengües diferents, la 
unanimitat necessària per al funcionament de les ins-
titucions representatives no pot existir... En general, 
una de les condicions necessàries de les institucions 
lliures és que les fronteres dels governs coincideixin 
essencialment amb les de les nacionalitats”.1
Per als liberals com Mill la democràcia és el 
govern per al poble, i l’autogovern únicament és 
possible si el poble és un poble o país. Així ma-
teix, T. H. Green sosté que la democràcia liberal 
només és possible si la ciutadania se sent vincu-
lada a l’Estat amb “llaços de familiaritat amb les 
seves institucions, de records, tradicions i costums 
comuns, i de formes de sentir i pensar comuns que 
s’expressen a través d’una llengua comuna”. I cer-
tament els processos de secessió a Europa dels 
darrers cent anys han seguit aquesta estela, 
malgrat que els nous Estat emergits, molts dels 
quals es troben a l’Europa Central i de l’Est, no 
s’hagin conformat com a Estats uninacionals 
tal i com esperonava Mill en el seu moment. Per 
contra, els conflictes entre minories i majories 
es perllonguen.
En aquest context, l’estudi va seleccionar al-
guns d’aquests països per grups d’interès i va 
procedir, en la seva primera fase, a establir un 
conjunt d’indicadors per obtenir informació i 
1  J. S. Mill (1872), The Logic of the Moral Sciences, p. 230, 232.
Estudi comparatiu 
sobre processos 
recents de secessió 
Roger Albinyana   
Noves estatalitats i processos de sobirania 30
dades que sorgissin d’un qüestionari tipus que 
es va enviar a un conjunt d’acadèmics de cadas­
cun dels països. 
A través dels qüestionaris tipus a què ens re­
feríem es varen analitzar diferents components 
de llurs processos d’independència com ara:
Dades: població, superfície, llengües, religió, • 
economica, precedents
Evolució jurídico­constitucional abans de la • 
independència
Evolució política, partits, sondeigs i resultats • 
electorals abans de la independència
Evolució cultural, esportiva, mediàtica abans • 
de la independència.
Relacions amb estats independents abans i • 
després de la independència.
Violència i conflictivitat abans de la indepen­• 
dència i després.
Difusió­coneixement internacionals abans de • 
la independència i després.
Propostes sobiranistes abans de la indepen­• 
dència.
La selecció de grups més o menys homogenis 
de països ens va dur a dividir el llistat anterior 
en tres grans grups:
Estats sorgits de la descomposició de l’URSS, • 
d’on ens vàrem centrar en les repúbliques bàl­
tiques, Ucraïna i Moldàvia, i per consegüent, 
vàrem excloure els estats sorgits al sud del 
Caucas. 
Estats sorgits de la descomposició de la Repú­• 
blica Federativa Socialista de Iugoslàvia, d’on 
ens vàrem centrar en Eslovènia, Bòsnia­Her­
zegovina i Macedònia en la primera fase, així 
com Montenegro i Kosovo en la fase d’inde­
pendències més recents de Sèrbia.
Estats sorgits de la separació pactada de Txe­• 
coslovàquia, d’on ens vàrem centrar en Eslo­
vàquia.
Nacions sense Estat, d’on ens vàrem fixar en • 
Escòcia, Quebec, Flandes, Irlanda del Nord, el 
País Basc i Catalunya.
La segona fase de l’estudi dirigida pel Dr. Jau­
me López, professor a la UPF, ha permès reco­
llir la informació proporcionada pels acadèmics 
europeus de les realitats polítiques estudiades, 
ampliar i contrastar aquesta informació, així 
com extreure’n algunes conclusions comunes 
a partir del contrast d’hipòtesis. Molt proba­
blement algunes de les conclusions que extrè­
iem a priori a partir de la mera observació de 
les respostes obtingudes a través dels qüestio­
naris varen ser falsejades a partir de l’ús d’una 
metodologia científica més acurada en aquesta 
darrera fase elaborada per l’equip acadèmic de 
la UPF.
Dels qüestionaris retornats podem observar 
que la correlació entre superfície territorial per 
sota dels 100.000 km2 i població per sota dels 10 
milions d’habitants amb els estats de constitu­
ció recent i les nacions sense estat estudiats és 
alta. De fet, únicament Ucraïna i Quebec, per 
superfície i població el primer, i per superfície 
el segon, s’allunyen d’aquest patró. En ambdós 
casos s’explica per la vastitud de l’Estat a què 
pertanyia Ucraïna abans de la secessió o al qual 
pertany el Quebec. Així mateix, el cas ucraïnès 
és interessant perquè representa un nou Estat 
nacionalment seccionat per dues comunitats 
nacionals, una d’ucraïnesa i una de russòfona, 
fet que explica que la conformació territorial del 
nou Estat va tenir en compte altres variables 
que l’homogeneïtat cultural i lingüística. 
Amb tot, el patró general en el món occiden­
tal ha seguit una fragmentació i substitució de 
les grans unitats estatals imperials per Estats 
més reduïts quant a superfície i població, i na­
cionalment més homogenis, conseqüència en 
gran part de l’esfondrament de l’Imperi austro­
hongarès després de la Primera Guerra Mundi­
al, del Tercer Reich després de la Segona Guerra 
Mundial i del taló d’acer després de la Guerra 
Freda. Excepcions notables a l’homogeneïtat 
nacional es produeixen, a més del cas ucraïnès, 
en països com Letònia, Bòsnia­Herzegovina o 
Macedònia com analitzarem més endavant.
En aquest sentit, dels casos estudiats sembla 
que la major part d’aquests nou Estats represen­
taven un pes territorial i demogràfic moderada­
ment baix sobre el conjunt de l’Estat matriu al 
qual pertanyien. L’excepció més rellevant és 
Eslovàquia i la República Txeca que constituï­
Gènesi de l’estudi IDEES 33 2010 31
en dues entitats relativament compactes en un 
Estat que es va dissoldre amistosament, o el cas 
d’una nació sense estat com Flandes en el con­
junt de Bèlgica.
Els països que s’han estudiat demostren dis­
posar gairebé tots ells d’una identitat col·lectiva 
força homogènia, ja fóra per comptar amb una 
llengua, cultura i història pròpies; haver exercit 
l’autogovern ple en el passat, i per consegüent, 
haver disposat d’estructures d’estat i/o conser­
vat un fort sentiment d’adhesió nacional; i/o 
disposar d’una administració pròpia d’autogo­
vern en el marc dels seus respectius estats ma­
triu que els permetia canalitzar de forma parcial 
les aspiracions d’autogovern.
Cal destacar que la majoria dels estats de re­
cent creació havien disposat d’un període d’in­
dependència formal al llarg del segle xx. No 
podem incloure en aquest grup Macedònia, Ko­
sovo, Eslovènia o Bòsnia­Herzegovina, igual 
que les nacions sense estat sobre les que ens 
hem centrat. En aquest sentit, també cal recal­
car que la major part d’aquests estats de nova 
creació feien i fan un ús intensiu de la seva llen­
gua pròpia, fins a taxes que superen el 50% entre 
la seva població. Destaquen Eslovàquia, Eslo­
vènia i Lituània com a territoris més uniformes 
lingüísticament, juntament amb Flandes entre 
les nacions sense estat estudiades.
Altres variables comparatives amb les que 
l’estudi es centra són el grau d’autonomia de què 
disposaven les realitats nacionals abans d’acce­
dir a la secessió. Si bé les conclusions ens abo­
quen a graus d’autonomia diferents, és ben cert 
que tots ells havien pogut accedir a una certa 
organització pròpia que els permetia canalitzar 
els anhels i les necessitats d’autogovern. Certa­
ment també succeeix en els casos de les nacions 
sense estat amb el qual es basa l’estudi. Mal­
grat no sigui possible establir a priori una rela­
ció causal clara entre major autonomia política 
i una propensió clara a la secessió, podem afir­
mar que l’absència d’autonomia prèvia dificulta 
el procés o el pot arribar a impossibilitar.
Altres elements que conformen el gruix de 
l’anàlisi estan relacionats amb l’estructura eco­
nòmica dels nous estats i la seva dependència 
en relació als estats matriu als quals pertanyi­
en. Sembla difícil extreure conclusions precipi­
tades comunes als casos estudiats, malgrat que 
tot sembla indicar a raó de les respostes rebudes 
que els actors econòmics han estat tradicional­
ment els més contraris a qualsevol procés de se­
cessió, especialment si depenen amb escreix del 
mercat interior de l’estat matriu i poc del mercat 
exterior. Ateses les característiques del sistema 
econòmic imperant en la majoria d’aquests paï­
sos que no era d’economia de mercat, esdevé di­
fícil determinar una pauta general.
No obstant això, hi ha una de les variables 
que ens resulta en tots els casos especialment 
significativa. En efecte, sembla existir una re­
lació causal molt evident entre l’absència de 
sistemes democràtics o dèficits importants en 
el sistema democràtic institucional existent i 
la demanda de secessió. Aquest fet ens porta 
a concloure que en tots els casos tractats, tant 
d’estats de nova creació com de nacions sense 
estat, la impossibilitat o la no voluntat de l’es­
tat matriu per donar sortida a les necessitats o 
reivindicacions de major democràcia i/o meca­
nismes de participació en la presa de decisions 
col·lectives indueixen a la demanda de secessió. 
En el cas dels nous estats de l’Europa central i 
de l’est aquests elements causals tenien molt a 
veure generalment amb la voluntat de les elits 
locals d’articular sistemes democràtics liberals 
que superessin les atrocitats perpetrades pels 
règims comunistes. En els exemples d’aquelles 
realitats nacionals que ja disposen d’un ordre 
democràtic liberal les raons que condueixen a 
demandes de secessió estan més influïdes per la 
qualitat del sistema democràtic i la incapacitat 
d’incorporar aquestes realitats nacionals sub­
estatals en la presa de decisions col·lectives de 
l’estat matriu; i per consegüent, en la negativa 
a afrontar una distribució justa dels recursos 
econòmics públics,  la governabilitat comparti­
da de les institucions de l’Estat, o simplement la 
negativa a vehicular les demandes en l’exercici 
del dret a poder decidir sobre el futur del terri­
tori nacional sub­estatal en qüestió.
Roger Albinyana és economista i exdirector 
de la Fundació Cercle d’Estudis Sobiranistes


Estudi comparatiu sobre processos recents de secessió

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert