Ventura Pedret, S.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Interferències en la praxi del laboratori clínic 
  
Salvador Ventura i Pedret 
Laboratori Clínic 
DAP Cornellà 
Cornellà de Llobregat 
 
 
La història de l'estudi de les interferències analítiques va lligada a la millora de 
la precisió i a la incorporació de proves que, fa unes dècades, era impensable 
que formessin part de l'activitat ordinària del laboratori clínic. 
 
Malgrat això, si en la seva evolució històrica, l'estudi i millora de la precisió ha 
esdevingut la Blancaneus del conte i l'objectiu desitjat pel Príncep de la 
Qualitat, l'estudi de les interferències ha estat la Ventafocs del conte. Pot ser -i 
és més que probable- que la causa sigui la naturalesa de les tècniques. Si fem 
un repàs històric hem de recordar que l'origen de l'estudi de la qualitat parteix 
del descobriment, per allà els anys trenta, d'uns facultatius dels Estats Units 
d'Amèrica en els seus pacients diabètics. Quan es traslladaven d'un estat a 
l'altre del país les mesures de la concentració de glucosa variaven d'una 
manera escandalosa, sobre tot per la diversitat de mètodes i d'interval de 
referència vigent per a cada procediment. A partir d'aquí es va començar un 
camí destinat a la millora de la qualitat que tant bon resultat ens ha donat avui 
dia. 
 
El fet que les tècniques i els instruments de mesura de l'època tinguessin una 
notòria imprecisió i que la manualitat fos la base de totes les anàlisis clíniques 
va afavorir que les interferències fossin pecata minuta en la consecució de la 
qualitat analítica òptima. Es valorava la interferència de manera visual per 
rebutjar la mostra o acceptar-la; és a dir, per exemple, si estava lipèmica o 
hemolitzada, no hi havia problema, s'eliminava i punt. 
 
Aquesta actitud s'ha mantingut avui dia malgrat que la millora de les tècniques i 
la instrumentació hagin anat augmentant. És molt important destacar que en el 
laboratori clínic han entrat anàlisis tan diverses que fan indispensable 
considerar la cubeta de reacció com un microcosmos on intervenen molts 
factors lligats uns als altres. Malgrat que la incidència individual sigui minsa en 
la majoria dels casos, en altres però és molt important. 
 
La conseqüència de disposar de noves tecnologies i un major arsenal 
terapèutic fa que ens endinsem en camps del diagnòstic i la terapèutica on és 
quasi indispensable saber la funció in vivo e in vitro de molts fàrmacs i les 
interferències que puguin afectar a la mesura de la seva concentració en la 
sang en el cas de la necessitat de monitoritzar la seva administració; i en cas 
de pacients problemàtics com poden ser els malalts de cures intensives, saber 
l'efecte dels diversos fàrmacs en les diverses anàlisis. 
 
Ens és vàlid definir l'origen d'una interferència segons els mecanismes clàssics: 
variables preanalítiques, efecte matriu, factors mecànics i efecte ganxo. Entre 
les variables preanalítiques hom pot considerar els factors basats en el pacient 
(per exemple, si és fumador o no) i els factors basats en la mostra en si (per 
exemple, si és lipèmica o no). Els factors relacionats amb la pròpia naturalesa 
del pacient no es poden considerar interferència pròpiament dita, però, en la 
mesura d'una magnitud en particular les característiques concretes d'un pacient 
es poden considerar com a interferències.  
 
Els factors basats en la naturalesa de la mostra impliquen un primer pas per 
esbrinar totes les possibles interferències que ens podem trobar pel camí de la 
determinació analítica. Així, factors com la lipèmia o l'augment d'estasi venosa 
són factors coneguts com interferents en l'anàlisi d'esteroides i la mesura de la 
concentració de calci en el plasma, respectivament. Factors com el tipus de 
recipient poden afectar a tècniques molt delicades com alguns tipus 
d'enzimoimmunoanàlisis o bé de radioimmunoanàlisis, sense deixar de banda 
errors tan evidents com fer una mesura de ferro o calci en un tub que contingui 
oxalat. 
 
També podríem considerar interferència els productes que es produeixen com 
alteracions de l'estabilitat degudes a un emmagatzematge defectuós o massa 
perllongat, malgrat que a efectes pràctics no es consideri aquest aspecte de 
l'estabilitat de les mostres. 
 
Podem veure que l'efecte interferent s'inicia fins i tot abans de l'obtenció de la 
mostra i continua, òbviament, durant tot el procés analític. És a dir, el problema 
de la interferència, com anem veient, ens acompanyarà durant tot el procés 
analític. Així, en el camí ens podem trobar tots els diversos mecanismes 
d'interferències en més o menys grau, com pot ser l'efecte matriu, definit com la 
suma dels efectes, qualitatius i quantitatius, de tots els components que es 
troben en la mostra excepte l'analit que cal analitzar. Aquí podríem incloure 
l'efecte del pH dels tampons, o bé les proteïnes incorporades en els reactius 
per augmentar l'especificitat de la reacció antigen-anticòs en els procediments 
d'immunoanàlisi. 
 
També l'efecte de moltes proteïnes contingudes en el sèrum del pacient, com 
poden ser l'albúmina, els factors reumatoïdals, el complement o bé el 
fibrinogen, poden actuar per diversos mecanismes com interferents. Per 
exemple, l'albúmina té la capacitat de combinar-se amb gran quantitat de 
lligams i receptors. Els factors reumatoïdals interfereixen la mesura de la 
concentració de tiroxina no lligada a proteïna. Les proteïnes lligades a les 
hormones, com poden ser l'albúmina o la transtiretina (prealbúmina), 
interfereixen la mesura de la concentració de testosterona o d'hormones 
tiroïdals. Els anticossos heteròfils, més freqüents del que ens pensem, s'han 
trobat entre un 30 % i un 40 % de mostres de pacients, possiblement degut a la 
proximitat o a la convivència amb animals domèstics. Alguns d'aquests animals 
(cabres, porcs, ratolins, conills, etc.) són els que s'utilitzen com a font de 
producció de components per a les immunoanàlisis. Aquests anticossos actuen 
bloquejant la reacció antigen-anticòs en el propi sèrum. 
 
Un altre mecanisme d'interferència és el mecànic. La interferència mecànica és 
deguda a proteïnes de gran massa molecular com poden ser el fibrinogen o les 
paraproteïnes. Actuen augmentant la viscositat en la cubeta de reacció, on 
disminueix la superfície de reacció dels components; és a dir, a més viscositat 
les molècules tenen més dificultat de traslladar-se per la cubeta de reacció. 
 
Les interferències no específiques són degudes a la presència de 
concentracions elevades d'altres components del plasma, com poden ser els 
àcids grassos que afecten la mesura de la concentració d'hormones tiroïdals; o 
bé substàncies que interfereixen la mesura de la concentració de digoxina, com 
s'ha trobat en els neonats, les embarassades i els pacients amb insuficiència 
renal, hipertensió o consumidors de medicina tradicional xinesa. 
 
L'última forma d'interferència és l'efecte ganxo, definit com l'obtenció de 
resultats baixos en mostres que tenen concentracions d'analit molt elevades. 
Aquest efecte és degut a una gran quantitat de causes: saturació de llocs 
específics de reacció antigen-anticòs, cooperació de barreges d'anticossos, 
agregats de molècules que fan interaccions cooperatives entre elles, etc. És 
molt freqüent en els procediments d'immunoanàlisi, per exemple els utilitzats 
per mesurar les concentracions de a-fetoproteïna, antigen CA-125, 
coriogonadotropina, ferritina, tirotropina i antigen específic de la pròstata. 
 
No voldria allargar-me en aquesta exposició, ja que no és la meva intenció 
saturar-vos amb moltes dades, sinó donar-vos una visió panoràmica del 
problema de les interferències. Però, per concloure em permeto la llibertat de 
donar-vos un consell: quan us trobeu amb resultats fisiològicament increïbles, o 
hi hagi una manca d'adequació dels resultats del pacient a la seva situació 
clínica; o bé, si en comparar variables fisiològicament relacionades aquestes no 
"quadren", o que en comparar uns resultats amb alguns de previs, en conjunt 
tenen tendència a donar resultats patològics, penseu que tots aquests 
símptomes suggereixen l'existència d'una interferència, i, per tant, seria 
interessant que disposéssiu de mecanismes per esbrinar si realment existeix i 
quina és la causa.  
 
 
 Bibliografia 
 
Selby C. Interference in immunoassay. Ann Clin Biochemi1999;36:704-21. 
 
Kroll MH, Ruddel M, Blanck DW, Elin RJ. A model for assesing interference. 
Clin Chem 1987;33:1121-3. 
 
Sociedad Española de Quimica Clínica. Protocolo para la valoración in vitro de 
las interferencias por medicamentos. Quím Clín 1992;11:449-52. 
 
Sociedad Española de Quimica Clínica. Estudio de las interferencias analíticas 
endógenas en química clínica. Quím Clín 1994:13:84-92. 
 
 
 
 
Citació recomanada per a aquest document:  
 
Ventura Pedret S. Interferències en la praxi del laboratori clínic. In vitro veritas 2002;3, art 
40:<http://www.acclc.cat> 


Interferències en la praxi del laboratori clínic

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert