Gil i Garcia, Enric

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Campsentelles, 10 - 129El web de les persones: una introducció al web 2.0
1. Què és el Web 2.0? de-
finició i característiques
Hom parla sovint del Web 2.0, 
una denominació que ha fet for-
tuna els darrers anys per designar 
una nova configuració de la xarxa 
internet a partir d’una evolució 
en les seves aplicacions. no es pot 
considerar una tecnologia concre-
ta, sinó una actitud que apareix 
quan l’usuari es converteix en el 
centre: és el trànsit des de les dades 
a les persones, a través del progra-
mari social, que ha generat una 
dinàmica col·laborativa expressada 
amb èxit amb l’univers dels blogs1, 
però que no ha quedat restringida 
tan sols a una eina, sinó que s’ha 
ampliat a viquis, podcasts, video-
podcasts o comunitats d’interacció 
virtual. El Web 2.0 és l’expressió 
de l’obertura de la xarxa a noves 
conductes que se sintetitzen en 
la concepció del web com a pla-
taforma. En aquest context han 
interactuat l’element tecnològic, 
per mitjà d’un conjunt d’eines, 
aplicacions i serveis innovadors, i 
El web de 
les persones:
una introducció 
al web 2.0
 Campsentelles, 10
2007
Centre d’Estudis Santfostencs 
Amics de Cabanyes
Enric Gil Garcia 
130 - Campsentelles, 10 EnRIC GIL I GARCIA 
l’element social, amb noves formes d’interacció entre els components 
de la World Wide Web (WWW), que es plasmen en la blogosfera com a 
conjunt de textos interrelacionats per mitjà dels enllaços i com a creadora 
de comunitat.
En una pluja d’idees realitzada l’any 2004 entre Dale Dougherty 
(o’Reilly Media) i Craig Cline (MediaLive) va néixer l’expressió Web 
2.0. Un cop estudiada la World Wide Web i analitzats els seus canvis en 
una primera època, van advertir que, després de la desfeta de les empreses 
dot-com, estaven apareixent noves aplicacions basades en pàgines web 
dinàmiques que incidien sobretot en els lligams socials. La xarxa bullia en 
activitat i els usuaris cada cop hi participaven més. Els webs estàtics que 
havien predominat en les beceroles, administrats per un webmàster que 
actualitzava amb més o menys freqüència, no oferien interacció i eren 
només consumits pels visitants del lloc. En el nou model la informació 
i els continguts són produïts pels usuaris i després són compartits per 
diferents portals web2. L’usuari produeix i manipula contingut, l’edita i 
finalment el publica. A partir d’aquí es van deduir uns principis que ens 
permetran entendre millor aquest canvi de paradigma:
1.1. El web com a plataforma:
Les aplicacions d’escriptori, que permeten treballar en local però que 
no posseeixen interactivitat en línia, es transformen en aplicacions lliures 
des de qualsevol node de la xarxa. Els programes rígids que generen 
arxius que poden ser compartits posteriorment esdevenen aplicacions 
flexibles que són treballades en temps real i els arxius de les quals es poden 
manipular, esmenar, desar i convertir sense abandonar la connexió. Un 
exemple d’aplicació típica 1.0 seria l’office de Microsoft o bé l’open-
office (programari lliure); una aplicació 2.0 en aquest àmbit serien els 
Campsentelles, 10 - 131El web de les persones: una introducció al web 2.0
docs and Spreadsheets de Google, un processador de textos, full de càlcul 
i eina de presentacions multimèdia que fa possible el treball ofimàtic via 
web. El valor del programari és proporcional a les dades que ajuda a 
gestionar. En el cas del segon exemple, els 
documents es poden gestionar i compartir 
en línia. observem que en tot moment la 
plataforma supera l’aplicació. 
1.2. El web com a expressió de la intel·ligència col·lectiva:
L’edició i la publicació de contingut per part dels usuaris crea una 
xarxa d’interrelacions que va creixent com a conseqüència de la tasca col-
laborativa. El contingut publicat és enllaçat per altres usuaris en el cas dels 
blogs, generant la blogosfera com a conjunt de textos interrelacionats.
1.3. El web com una arquitectura de participació:
Les grans organitzacions ja no porten la iniciativa, sinó que són els 
usuaris, des de llur activitat col·lectiva, els qui fan moure la World Wide 
Web. L’exemple més paradigmàtic d’aquest procés és la Wikipedia (Vi-
quipèdia en la versió catalana), una enciclopèdia d’abast planetari que pot 
ser editada i millorada pels internautes a partir de l’eina viqui, i que ha 
substituït com a referent a serveis com la Britannica online. Tot i els dubtes 
que genera pel que fa a la fiabilitat, l’èxit que ha obtingut a internet és 
inqüestionable. L’arquitectura de participació afecta alhora la classificació 
dels continguts, que ja no és taxonòmica (sistema categorial jeràrquic), 
sinó que es basa en la folcsonomia, estil de 
classificació mitjançant etiquetes que són 
triades lliurement pels usuaris (el sistema 
d’etiquetatge social del.icio.us organitza 
així els enllaços compartits).
132 - Campsentelles, 10 EnRIC GIL I GARCIA 
1.4. El web com a sistema descentralitzat:
El Web 2.0 posa l’accent en el poder col·lectiu dels llocs web petits 
(the long trail, “la llarga cua”), ja que aquests forneixen la major part 
del contingut del ciberespai. La gestió col·laborativa de la informació 
permet que aquesta arribi no només al centre, sinó també als extrems. 
Per exemple, el servei de transferència d’arxius BitTorrent no podria 
funcionar sense un ús massiu per part de la gent. 
2. diferències entre Web 1.0 i Web 2.0  
el programari social
En el punt anterior hem comentat que l’adveniment del Web 2.0 su-
posa un canvi de paradigma en la concepció global d’internet, que implica 
el trànsit del web de les dades al web de les persones, un escenari 
en el qual es produeix una interacció entre les eines i les aplicacions i la 
forma com ens relacionem en xarxa. Un dels canvis més remarcables és 
la mutació que es produeix en els lloc web personals, que evolucionen 
des de les pàgines tradicionals, estàtiques i poc actualitzades, als blogs, 
que són pàgines dinàmiques amb organització cronològica i amb inte-
racció a través dels comentaris. El pas de la publicació a la participació 
és també remarcable, així com l’aparició dels viquis com a eines que 
permeten la modificació perpètua dels continguts per l’acció dels usuaris 
anònims (Wikipedia). Altres novetats són les comunitats fotogràfiques 
(Flickr), que funcionen de manera semblant als blogs (amb sindicació 
de continguts, per la qual cosa també es poden llegir per subscripció 
mitjançant els programes lectors de fonts RSS) o l’etiquetatge social, on 
s’ordenen les pàgines preferides a través d’un sistema de lliure assignació 
(del.icio.us).
Les diferències entre el Web 1.0 i el Web 2.0 es poden sintetitzar en 
la taula següent:
Campsentelles, 10 - 133El web de les persones: una introducció al web 2.0
Web 1.0 Web 2.0
La majoria de llocs estaven impulsats per 
grans organitzacions
L’impuls de les iniciatives es troba més 
distribuït: els llocs petits també compten
Es basa en les dades Es basa en les persones i llur interacció
Entorn estàtic Entorn dinàmic
Aplicacions d’escriptori Aplicacions web col·laboratives
Arquitectura d’informació Arquitectura de participació
Taxonomia Folcsonomia
Macrocontinguts Microcontinguts
Usuaris consumeixen contingut Usuaris creen contingut
El Web 2.0 ha estat anomenat també Web social, ja que defineix nous 
patrons de conducta en l’ús de les tecnologies de la informació. L’uni-
vers de la World Wide Web acull un seguit d’aplicacions que es coneixen 
com programari social (Social Software) i s’expliquen en funció de les 
fites comunicatives de les persones. És un “programari que suporta la 
interacció grupal” (Clay Shirky) i que dóna lloc a un seguit d’eines que 
són creadores de comunitat, nous serveis 
a través dels quals els usuaris generen con-
tingut perquè aquest estigui disponible 
per ser compartit per altres usuaris en una 
atmosfera de confiança.
Encara que moltes de les eines originàries de la web ja es poden con-
siderar en sentit ampli com a programari social (correu electrònic, llistes 
de correu, xat, grups de notícies…), aquesta expressió s’ha aplicat més 
pròpiament a les eines del Web 2.0, com blogs, viquis, xarxes d’interacció 
social, comunitats fotogràfiques, podcasting, videopodcasting, marcadors 
socials o tagging, aplicacions en línia i lectors RSS. En aquest sentit, cal 
destacar la importància d’aquest darrer format com a distintiu d’aquesta 
transformació en la comunicació a través de la xarxa, ja que possibilita la 
distribució de contingut per mitjà de subscripció i sense haver d’utilitzar 
Icona del RSS  
(Really Simply Sindication)
134 - Campsentelles, 10 EnRIC GIL I GARCIA 
un navegador: el contingut arriba a l’usuari sense que aquest s’hi hagi 
d’adreçar directament. 
3. eines del Web 2.0
En un article divulgatiu com aquest, farem una síntesi de les eines 
més habituals del Web 2.0, per tal que el lector pugui identificar-ne la 
tipologia i explorar les seves possibilitats a nivell comunicatiu.
3.1. Els blogs
Es tracta de pàgines web ordenades cronològicament i dividides en 
anotacions amb la més nova a la part superior de la pàgina. Cada ano-
tació és una entrada d’un diari virtual de contingut variat, pot acceptar 
comentaris, enllaços i s’hi poden inserir objectes multimèdia, com arxius 
d’àudio, vídeos integrats des d’altres serveis (Youtube, per exemple) o 
presentacions multimèdia. Posseeix un ric sistema d’enllaços (blogroll) i 
d’organització dels arxius històrics. Ha provocat una autèntica revolució 
Captura del blog del CES-AC
Campsentelles, 10 - 135El web de les persones: una introducció al web 2.0
a internet i els autors (bloggers) han generat un espai de comunicació 
virtual anomenat blogosfera. A Catalunya (on s’anomena catosfera) és 
un fenomen molt destacat que creix dia a dia.3
3.2. Els viquis
Els viquis (o wikis) estan formats per una sèrie de pàgines web sobre 
les quals els usuaris poden interactuar modificant-ne els continguts. 
D’aquesta manera les aportacions desinteressades poden ajudar a millorar 
el producte. només cal editar l’entrada que vulguem modificar i conèixer 
una mica el codi que utilitza. Òbviament és molt útil per a continguts 
enciclopèdics, que es van actualitzant progressivament (Wikipedia). Com 
a exemples d’eines creadores de viquis tenim Wikimedia o Wikispaces.
3.3. Els podcasts
La paraula podcast és l’acrònim de pod (referent als reproductors 
portàtils) i broadcast (radiodifusió) i fa referència a la sindicació d’arxius 
de so, habitualment MP3, a través de RSS, que permet la subscripció i 
la descàrrega de forma automàtica. La pràctica del podcasting possibilita 
poder enregistrar programes de ràdio per internet i la descàrrega es pot 
fer a un reproductor (tipus iPod) per tal d’accedir a l’arxiu de so des 
de qualsevol lloc. Aquests arxius de so poden aparèixer integrats en un 
blog, per la qual cosa no cal visitar la pàgina d’origen per escoltar l’arxiu 
d’àudio, sinó que simplement cal prémer un botó per reproduir-lo des 
del mateix blog on es troba inserit.
Sistemes per allotjar podcasts n’hi ha molts, per exemple, odeo, Blip.
tv o Podomatic.
Exemple de podcast allotjat a Odeo
136 - Campsentelles, 10 EnRIC GIL I GARCIA 
3.4. Els videopodcasts
El videopodcast és la sindicació d’arxius de vídeo, normalment MPEG, 
AVI o WMV, a través de RSS (o Atom), la qual cosa permet la subscripció 
i la reproducció d’aquests arxius de forma automàtica. En aquests siste-
mes tampoc no cal visitar la pàgina d’origen per desar el vídeo i veure’l, 
sinó que n’hi ha prou amb prémer un botó perquè aquest es reprodueixi. 
Els videoblogs (o vBlogs) es nodreixen d’aquesta mena d’arxius, que són 
allotjats a espais com YouTube, Google Video o Yahoo! Video.
3.5. l’etiquetatge social
L’etiquetatge social (tagging) és un sistema basat en el marcatge de 
continguts a través d’etiquetes (tags), que són paraules clau que serveixen 
per a classificar els continguts catalogats. Aquestes etiquetes classificades 
de manera folcsonòmica (per tant, no jerarquitzada) es comparteixen 
amb la resta d’internautes, indexant les dades de manera dinàmica i gene-
rant vincles socials, atès que aquesta classificació es fonamenta en la tasca 
Vídeo inserit al blog del CES-AC  
des del Youtube
Campsentelles, 10 - 137El web de les persones: una introducció al web 2.0
col·laborativa. L’exemple paradigmàtic és del.icio.us, directori d’adreces 
d’interès compartides (el que tenim al nostre navegador com a preferits 
ara ja es pot trobar al ciberespai perquè tothom pugui compartir-lo).
3.6. les comunitats fotogràfiques
En els blogs apareixen sovint imatges (i els fotologs les converteixen 
en l’únic element comunicatiu). Com en alguns sistemes de gestió de 
continguts en què es basen els blogs (CMS, Content Management Sys-
Imatge del blog del CES-AC  
des de Flickr
Captura extreta de del.icio.us
138 - Campsentelles, 10 EnRIC GIL I GARCIA 
tems) ofereixen un espai en disc mínim per a les imatges, han aparegut 
comunitats fotogràfiques que les organitzen en àlbums en línia i les 
classifiquen segons un sistema de marcatge d’etiquetes socials. Com a 
exemples, podem esmentar Flickr (adquirit per Yahoo) i Picasa (adquirit 
per Google). 
3.7. la prescripció social 
Combinant etiquetatge social, sindicació de continguts i l’estructura 
dels blogs, la prescripció social en xarxa es basa en la valoració social de 
notícies i articles, que s’ordenen a partir de les votacions que reben dels 
usuaris en funció del grau d’interès. En certa manera, són els lectors els 
qui decideixen l’ordre i la importància de les informacions, ja que a més 
són ells els qui defineixen aquests paràmetres, eliminant tota jerarquia. 
El servei de prescripció més conegut és digg, a l’Estat trobem Menéame 
i a Catalunya La tafanera.
3.8. les comunitats d’interacció virtual
Aquestes comunitats són espais de la xarxa en les quals es combinen 
eines típiques del Web 1.0 (correu, cercador, xat, fòrum) amb les més 
noves (sistemes de publicació de blogs, marcatge social, prescripció vir-
Captura de la pàgina inicial de digg
Campsentelles, 10 - 139El web de les persones: una introducció al web 2.0
tual...) per tal de generar interacció donant d’alta usuaris que esdevenen 
els integrants de la comunitat i entre els quals es poden generar llaços 
d’amistat. Com a exemples podem esmentar MySpace (amb més de 200 
milions d’usuaris) o Facebook, aquest darrer originat en la comunitat 
universitària. 
3.9. Altres eines
A més de les anteriorment descrites, existeixen altres eines Web 2.0:
• Cercadors i directoris de blogs (per exemple, technorati, Blogpulse 
i, en l’àmbit català, Catapings i Bitàcoles).
• Sistemes de publicació de blogs (Blogger, WordPress, Blocat o La 
Coctelera).
• Lectors de RSS (Bloglines o Feedster). 
• Cercadors 2.0 (Gennio o alpha). 
• Presentacions en línia (Slideshare, una mena de Youtube per a 
presentacions PowerPoint amb l’opció de descarregar l’arxiu a l’ordi-
nador). 
• Aplicacions virtuals, com Google docs and Spreadsheets. 
Captura de Facebook
140 - Campsentelles, 10 EnRIC GIL I GARCIA 
conclusió
La xarxa és com un organisme viu que va evolucionant al llarg del 
temps. Després d’un temps en el qual la relació entre l’usuari i el web 
era freda i distant, malgrat les propostes interactives de fòrums i xats, 
hem passat a una època de vincles socials, però no només d’això, sinó 
també de propostes de creació de coneixement i de desplegament de 
la intel·ligència col·lectiva. Cada dia apareixen noves eines que faciliten 
l’autopublicació en web, convertint les persones en protagonistes actius 
de la xarxa. Per això el Web 2.0 és el Web social, el de les persones que 
estableixen lligams virtuals i intercanvien continguts lliurement. 
algunes adreces de Web 2.0
Sistemes de publicació de blogs Blogger: http://www.blogger.com 
WordPress (servidor): http://wordpress.org
WordPress (centralitzat): http://wordpress.com 
Blocat: http://www.bloc.cat
Vilaweb: http://blocs.mesvilaweb.cat/ 
Blogalia: http://www.blogalia.com
Blogia: http://www.blogia.com
La Coctelera: http://www.lacoctelera.com/
Viquis Wikipedia: http://wikipedia.com
Wetpaint: http://www.wetpaint.com/
Wikispaces: http://www.wikispaces.com/
Wiki Mailxmail: http://wiki.mailxmail.com/ 
Podcasting Blip.tv: http://blip.tv
Podomatic: http://www.podomatic.com/
odeo: http://www.odeo.com
Castpost: http://www.castpost.com 
Podcatalà: http://www.podcatala.org/ 
Campsentelles, 10 - 141El web de les persones: una introducció al web 2.0
Videopodcasting YouTube: http://www.youtube.com
Google Video: http://video.google.com
Yahoo! Video: http://video.yahoo.com
MSn Video: http://video.msn.com
Dailymotion: http://www.dailymotion.com/us
Etiquetatge social Del.icio.us: http://del.icio.us
BlinkList: http://www.blinklist.com/
Furl: http://www.furl.net/ 
Fotografies en línia Flickr: http://www.flickr.com
Pikeo: http://www.pikeo.com/
Fotolog: http://www.fotolog.com/
FotoPic: http://www.fotopic.com/page.asp
Picasa: http://picasa.google.com/intl/es/  
Prescripció social Digg: http://digg.com/
Wikio: http://www.wikio.com/ 
Slashdot: http://slashdot.org/ 
Menéame: http://meneame.net 
La Tafanera: http://www.latafanera.net 
Comunitats d’interacció social MySpace: http://www.myspace.com/
Friendster: http://www.friendster.com/
Facebook: http://www.facebook.com  
(1) V. Gil, E. (2004): pàg. 77-89.
(2) V. Microsoft España. Centro para Empresas y Profesionales: “¿Qué es la Web 2.0?” <URL: 
http://www.microsoft.com/spain/empresas/internet/web_2.mspx>.
(3) V. nota 1.
142 - Campsentelles, 10 EnRIC GIL I GARCIA 
Bibliografia i webgrafia:
Bruguera, E. (2006): Els blocs. Barcelona: Editorial UoC. 
Cerezo, J.M. (dir.) (2006): La blogosfera hispana: pioneros de la cultura digital. Madrid: Fundación 
France Telecom España. 
Fumero, A.; Roca, G. (2007): Web 2.0. Madrid: Fundación orange. 
Gil, E. (2004): El weblog com a nou mitjà de comunicació online, a Campsentelles, 7. Sant Fost de 
Campsentelles: CES-AC.
Gil, E. (2005): Blogosfera: les bitàcoles i l’audiència. Barcelona: Universitat oberta de Catalunya. 
<URL: http://www.uoc.edu/in3/dt/cat/gil0705.html>.
Gil, E. (2007): L’expressió social a la xarxa global: blogs, wikis, podcasts... Material de curs de la 
Universitat oberta d’Estiu. Barcelona: Universitat oberta de Catalunya.
Microsoft España. Centro para Empresas y Profesionales (2007): “¿Qué es la Web 2.0?” <URL: 
http://www.microsoft.com/spain/empresas/internet/web_2.mspx>.
o’Reilly, T. (2005): “What Is Web 2.0. Design Patterns and Business Models for the next Gene-
ration of Software”, a o’Reilly (30/9/2005). <URL: http://www.oreillynet.com/pub/a/orei-
lly/tim/news/2005/09/30/what-is-web-20.html>. 
Enric Gil Garcia és membre de la Junta del CES-AC, webmàster de Santfost.com i consultor de la 
Universitat oberta de Catalunya.
Correu-e: enricgil@santfost.com
Blog: http://enricgil.wordpress.com


El web de les persones: una introducció al web 2.0

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert