Castell, Esperança

Sala, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Parlar d’en Pere Folch Mateu (1919-2013) és fer-ho d’un home savi que
estimava Catalunya i que va viure amb un compromís constant amb la
llengua, la cultura i la ciutadania del seu País, a les quals va servir des de la
seva passió per la psicoanàlisi. En Pere Folch, va viure i treballar amb fidelitat
a l’esperit psicoanalític, amb una actitud d’aprenentatge constant. 
Era un home generós, treballador incansable, d’una gran intel·ligència i
sentit de l’humor, a qui no agradaven els homenatges, tractant sempre de
desencoratjar aquells que tenien la pensada de voler-li’n fer. Es va casar amb
la Sra. Terttu Eskelinen, eminent psicoanalista finlandesa amb gran projecció
europea, amb qui van tenir dues filles. Si ella parla català, ell parlava finès,
afegint aquest idioma al coneixement de l’anglès, el francès, l’alemany, el
castellà i el català. Va morir a casa, envoltat dels seus, la matinada de l’onze
de desembre del passat 2013, després d’una vida plena i intensa. Era
totalment conscient d’un temps afegit d’ençà que, durant l’estiu, havien
debutat els primers símptomes de la malaltia que el va dur a la mort. Com
assenyala Josep Oriol Esteve en una ressenya que publica Temas de
Psicoanálisis (2014) en ocasió de la seva mort, “Va tenir el temps i l’art per
anar-se’n d’aquest món sense “despedir-se a la francesa”, com ell deia amb el
seu habitual sentit de l’humor”. 
Amb la seva desaparició, la psicoanàlisi peninsular ha perdut un dels seus
representants més il·lustres. Pioner en la introducció de la Psicoanàlisi a
l’Estat, va fer importants aportacions científiques, formatives i tècniques
Semblança d’en Pere Folch Mateu
Revista Catalana de Psicoanàlisi, Vol. XXXI/1
Esperança Castell
Jordi Sala
Barcelona
XXXI-1 OK_XXXI-1.qxd  11/07/14  10:37  Página 163
164 Revista Catalana de Psicoanàlisi, Vol. XXXI/1
àmpliament conegudes. A la Societat Espanyola de Psicoanàlisi (SEP) on ell
va ser membre didàctic, hem perdut un mestre de mestres, i un gran company.
El poble català també ha quedat orfe d’un dels seus “Personatges”.
L’any 1978, Montserrat Roig va fer unes entrevistes televisades per TVE
a diferents “Personatges” clau del país i, entre molts altres insignes catalans -
científics, escultors, poetes, músics, pintors, polítics...- també va anar a cercar
a en Pere Folch, que deuria tenir 59 anys. Eren unes entrevistes per plantar
cara a l’aïllament i a l’oblit a què havia estat conduït el País, que després van
ser recollides en dos llibres titulats “Personatges” (Editorial Pòrtic). Quan
avui es llegeix aquella entrevista, sorprèn la vigència del pensament
psicoanalític i social que el Dr. Pere Folch Mateu hi exposava. Passat el temps
podem dir com en Raimon: “T’he conegut sempre igual, com ara”.
A continuació farem un breu resum del recorregut biogràfic que el lector
pot trobar ampliat en una valuosa entrevista, al núm 1 de l’etapa digital de la
Revista Temas de Psicoanálisis. S’hi detalla també la importància de les seves
contribucions al món psicoanalític.
En Pere Folch Mateu pertanyia a una família senzilla procedent del camp
de Tarragona, que vivia a l’Eixample barcelonès on la seva germana i ell van
néixer. Explicava que les coses que havia fet, les vivia com un efecte de
l’estímul continuat dels seus pares que tot i que vivien modestament, eren
plens d’ideals socials i culturals. Van promoure que llegís literatura i van
desvetllar en els fills l’interès per la música i el teatre. Els interessos artístics
el van acompanyar tota la vida. Durant la seva joventut va participar amb
entusiasme en l’embranzida catalanista i cultural de l’època. Va veure com se
li obria el món quan va poder estudiar batxillerat a l’Ateneu Enciclopèdic
Popular, d’inspiració llibertària i d’esperit obert als corrents més variats del
pensament que la República animava. Molt aviat va voler estudiar Medicina,
però tot es va interrompre quan la Guerra Civil Espanyola va esclatar i
significà un cop de maça brutal a tota una societat i a tot un ordre cultural.
Aquell any 1936 en Pere Folch va haver d’afrontar la mort de la germana i la
guerra, que van suposar molt de dolor i també un tall en les seves aspiracions.
Tenia 20 anys quan va acabar. Va ser oficial de l’exèrcit de la República en el
cos de Sanitat i ferit dues vegades en el front. 
D’aquest període sorgeix un Pere Folch amb voluntat de reconstruir la
seva història. L’orientació professional la tenia decidida des de molt abans. Ja
en el front havia llegit diverses obres de Freud. Va estudiar Medicina a la
Universitat de Barcelona i va haver de suportar la pitjor universitat possible
ja que la majoria dels catedràtics estaven exiliats. Deixem que ell la descrigui
en l’entrevista televisiva citada de la sèrie “Personatges” (1978): “Vaig tenir
la dissort de viure la pitjor Universitat Espanyola des del 1939 fins al 1945
... era una universitat triomfalista que imposava credos rígids i la Universitat
s’aguantava per una censura molt rígida”. La periodista preguntava per la
presència de la psicoanàlisi en la universitat i ell responia: “Davant d’aquest
XXXI-1 OK_XXXI-1.qxd  11/07/14  10:37  Página 164
165Obituari: Semblança d’en Pere Folch Mateu
ofegament de la pròpia identitat individual i col·lectiva, era impossible que la
psicoanàlisi fructifiqués”. 
En Pere Folch es va sentir a gust treballant amb clínics com el Dr. Agustí
Pedro i Pons. I posteriorment el Dr. Santiago Montserrat Esteve el va iniciar
en la clínica psiquiàtrica. Quan va poder va obtenir una beca de l’Institut
Francès per passar un any a París, lluny del món estancat i ranci de la
Barcelona dels anys 40. A França un dels professors clau va ser el Dr. Henri
Ey. Amb ell va aprendre el que avui s’anomena Psiquiatria dinàmica. En Pere
Folch considera que va ser l’activitat més profitosa de la seva estada a París,
que també li va suposar el primer contacte amb la Societat Psicoanalítica
parisenca. Allà va conèixer artistes exiliats i amics com Palau i Fabre, que el
va introduir en els cercles literaris i teatrals del París de l’època. 
L’any 1950 va assistir al Congrés de Psiquiatria organitzat a París pel Dr.
Henry Ey. Hi va anar amb la Dra. Júlia Coromines, el Dr. Pere Bofill i el Dr.
Joan Obiols. Aquest viatge reforçà l’entesa que, juntament amb el portuguès
Dr. Pedro Luzes fructificaria més tard en la fundació de la Societat Luso-
Espanyola de Psicoanàlisi. El bon vincle amb la Societat de París, afavorit per
René Diatkine i per Pierre Marty, va facilitar el reconeixement d’aquests
analistes com un grup d’estudi i posteriorment com a Societat reconeguda per
la International Psychoanalytical Association (IPA). En aquell moment la
Societat de París va actuar com a grup de suport a aquest grup d’analistes
ibèrics davant de la IPA.
Després de les anàlisis personals i de l’anar i venir de França, Suïssa i
Londres, ciutat on va conèixer i tractar Esther Bick, Herbert Rosenfeld,
Hanna Segal i Betty Joseph, es va establir a Barcelona amb més regularitat
col·laborant en el desenvolupament de la SEP. No en va ser mai president i
sols una vegada va ser director de l’Institut de Psicoanàlisi de Barcelona. El
motivava més submergir-se en una intensa etapa de pràctica clínica, d’estudi
constant i de recerca treballant els lligams interdisciplinaris de la comprensió
psicoanalítica, tant en l’elaboració teòrica dels coneixements científics com
en l’aplicació clínica, per tal d’alleujar el patiment mental i fomentar la
llibertat dels éssers humans.
En Pere Folch Mateu coneixia la importància de les publicacions
científiques. Amb la Dra. Coromines va fundar la Revista Catalana de
Psicoanàlisi, que s’ha publicat sense interrupció durant ja més de 30 anys. En
l’entrevista de Temas, ell mateix agraeix la col·laboració del Dr. Salvador
Adroer i de la Dra. Joana Tous en la primera època de la seva posada en marxa.
Així mateix va ser impulsor i director de les Monografies de Psicoanàlisi
i Psicoteràpia, publicades a l’inici per l’editorial Espaxs l’any 1989. La
primera Monografia recollia les aportacions de Donald Meltzer, que va ser el
seu analista a Londres, i de Marta Harris amb el títol de “El paper educatiu de
la família”. 
XXXI-1 OK_XXXI-1.qxd  11/07/14  10:37  Página 165
166 Revista Catalana de Psicoanàlisi, Vol. XXXI/1
En l’entrevista a ‘Personatges’ que hem mencionat abans es mostra un
Pere Folch molt interessat en la qüestió de les aplicacions de la psicoanàlisi,
en el fet que el coneixement psicoanalític pugui ser aplicat “de manera
abreujada, més condensat. Totes les psicoteràpies breus (d’orientació
psicodinàmica) són formes de concepció psicoanalítica. Però això encara no
existeix (en el nostre sistema públic)”. I en aquest punt és just reconèixer la
insistència pionera del Dr. Folch i altres companys de l’Institut de Psicoanàlisi
de Barcelona, que van posar en marxa un programa de formació i supervisió
del treball clínic que va beneficiar un nombrós grup de professionals
psiquiatres i psicòlegs clínics. Encara avui, en molts serveis públics d’atenció
a la salut mental, aquella llavor segueix fructificant en centres d’assistència
pública a infants, joves i adults, que treballen psicoanalíticament inspirats.
Ell mateix explica com va tenir lloc aquest començament: “Vaig treballar
amb la Dra. Coromines en la difusió de la psicoanàlisi en consultes
ambulatòries de diferents hospitals de Barcelona. Gràcies a les seves bones
relacions amb la direcció de l’Obra Social de La Caixa, vam obtenir una
dotació econòmica per organitzar un ensenyament de les bases de la
psicoteràpia psicoanalítica en els ambulatoris dels Serveis de Salut Mental
més importants de la ciutat. Aquesta organització va ser coneguda amb les
sigles PPIP (Psicoteràpia Psicoanalítica en la Institució Pública). La seva
tasca va ser pionera en aquest branca de psicoanàlisi aplicada, duta a terme
amb entusiasme per 9 o 10 professionals de l’Institut de Psicoanàlisi de
Barcelona al començament dels 80”. 
Amb l’embranzida decidida del Dr. Folch i d’altres psicoanalistes es va
fundar més tard el CEPP (Centre d’Estudis de Psicoteràpia Psicoanalítica).
Aquesta vegada es tractava de formar psicoterapeutes d’orientació
psicoanalítica. 
De molts és coneguda la col·laboració entusiasta del Dr. Folch en el
programa de prevenció de la Psicosi i d’Atenció als primers brots, dirigit pel
Dr. Jorge Tizón i en el qual també col·laborava el Dr. Jaume Aguilar.
Actiu i activista inspirador fins als darrers temps de la seva vida, encara
podem trobar publicats a la Revista Catalana de Psicoanàlisi, volum XXIX/2
del 2012 i volum XXX/1 del 2013 sengles articles dedicats a l’assistència als
vells, darrera cosa en què estava treballant quan ens va deixar. Havia redactat
el projecte d’investigació sobre l’assistència psicològica a la tercera edat. Es
tracta, segons ell mateix explica en aquests articles, d’ajudar el subjecte a
assumir la involució que significa envellir. És una iniciativa també liderada
pel Dr. Josep O. Esteve i pel Dr. Lluís Isern, que continuen treballant en el
Projecte, en col·laboració amb l’Associació Catalana de Psicoteràpia
Psicoanalítica i la Fundació Sant Pere Claver. 
De vegades volem creure que el buit deixat per la persona que estimàvem
es pot omplir amb el record de la seva vida exemplar. Però el record no ens
XXXI-1 OK_XXXI-1.qxd  11/07/14  10:37  Página 166
167Obituari: Semblança d’en Pere Folch Mateu
torna la persona. I amb els anys hom sospita que no n’hi ha prou amb el
record. En Pere Folch va ser un lluitador infatigable i convençut, apassionat
per múltiples causes. La seva pèrdua, per natural que fos, ens colpeix
profundament. Els tres primers versos d’una tanka del seu estimat poeta,
Carles Riba, podrien definir un tret característic del seu recorregut vital: la
lluita esperançada i constant. 
Sempre darrera
els ocells invisibles
de l’esperança.
Fins on ha anat aquesta
vegada que no torna?
Anava darrera l’esperança, convençut, i hi anava davant, promovent-la
en els altres i entusiasmant-los, entusiasmant-nos a continuar-la. Els dos
darrers versos ens deixen amb el misteri de la seva desaparició. On l’haurem
d’anar a trobar, ara? Com s’esqueia a la seva ment oberta, es va interessar en
els darrers anys per qüestions d’espiritualitat i transcendència, participant en
seminaris sobre experiència religiosa organitzats per la Fundació Vidal i
Barraquer i traduint llibres sobre psicoanàlisi i religió. 
Aquest home extraordinari, intel·ligent i savi, mestre excepcional que
sabia estimular el desig d’aprendre i obrir-se a nous horitzons, així com amic
cordial i ple d’humor perspicaç, era sempre extremadament respectuós amb la
individualitat de l’altre. Hom tenia la impressió, amb ell, de ser escoltat
atentament en el punt on un estava i de rebre, com si res, respostes que, no
sabent ben bé com, empenyien a anar més enllà, un contacte que, de vegades
discretament, de vegades apassionadament, animava a entendre més, a fer-se
preguntes, a explorar terrenys nous en la relació amistosa i en la relació
docent de mestre a alumne. De l’entusiasme i la generositat semblava haver-
ne fet la seva divisa vital.
No, no sembla que n’hi hagi d’haver prou amb mantenir-lo viu en el
record. El seu testimoni ens compromet a continuar el seu llegat en el dia a
dia, i a fer-ho inspirats per l’esperit que l’animava: oberts, fins exaltats pel
nou i respectuosos, enamorats del vell, com diria el mateix J.V. Foix. 
Creiem que la vida del Dr. Folch va ser una vida de compromís trenat
indissolublement entre la identitat personal, la psicoanalítica i la del
compromís amb la col·lectivitat. Ens dol la seva desaparició però, de fet,
sentim que no se n’ha anat gaire lluny de nosaltres.
Barcelona gener del 2014
XXXI-1 OK_XXXI-1.qxd  11/07/14  10:37  Página 167
XXXI-1 OK_XXXI-1.qxd  11/07/14  10:37  Página 168


Semblança d’en Pere Folch Mateu

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert