Romagosa, Anna

Revistes Catalanes amb Accés Obert

AVUI COMENTEM
Jornada d’Estudi: La violència en la parella i la família
Revista Catalana de Psicoanàlisi, Vol. XXX/1
El dia 27 d’abril de 2013 va tenir lloc una Jornada d’estudi amb el tema La
violència en la parella i la família, organitzada per la Fundació Vidal i
Barraquer amb la col·laboració de la Fundació Orienta, la Societat Espanyola
de Psicoanàlisi (SEP) i l’Associació Internacional de Psicoanàlisi de Parella i
Família (AIPPF).
Va presentar la Jornada el Dr. Carles Pérez Testor, director de l’Institut
Universitari de Salut Mental de la FVB, recordant-nos la llarga tradició
d’atenció a parelles i famílies de la FVB: van començar l’any 1976 creant la
Unitat d’Atenció a Parelles i Famílies, que l’any 98 es va ampliar amb un
grup de recerca i el 2003 amb una unitat específica d’atenció a dones
maltractades.
En les seves paraules va destacar que al nostre país l’interès per aquestes
temàtiques és recent i ho va il·lustrar amb el fet que al Congrés Internacional
de Psicoanàlisi de Parella i Família que es va celebrar a Barcelona l’any 2008,
de 622 inscrits tan sols 15 eren d’aquí, i la resta eren tots d’altres països.
(Podeu llegir una ressenya del Congrés al Vol. XXV/2, 2008 de la nostra
Revista.)
Guillem Salvador, psiquiatra i psicoterapeuta del Centre Emili Mira, va
centrar la seva ponència en els conflictes de parella parlant del desamor, on
pensa que es poden generar les arrels de la violència. Va recordar Anaïs Nin,
qui va dir que l’amor mai no mor per causes naturals, sinó que mor perquè no
sabem reomplir la seva font; mor de ceguera emocional, d’errors i traïcions,
XXX-1 OKRET_XXX-1.qxd  10/07/13  16:27  Página 115
116 Revista Catalana de Psicoanàlisi, Vol. XXX/1
de monotonia, de cansament, mor quan es torna opac i deixa de brillar. Però
G. Salvador pensa que l’amor es pot reconstruir, tot i que quan una parella
surt del desamor no torna a ser mai com abans: hi ha alguna cosa diferent,
perquè cada etapa de la parella és diferent.
Berstein i Puget usen el concepte geogràfic aplicat a la parella. Una
relació amorosa és una història, un viatge físic i emocional; la parella discorre
una geografia amorosa feta d’espais físics i emocionals. G. Salvador va
relacionar de forma molt suggerent el concepte geogràfic i el problema del
desamor en la parella amb la idea d’Arturo Pérez Reverte de “territori
comanxe”: “Per a un reporter en una guerra, territori comanxe és el lloc on
l’instint diu que paris el cotxe i donis mitja volta; on sempre sembla a punt de
fer-se fosc i camines enganxat a les parets, cap als trets que sonen allà lluny,
mentre escoltes el soroll de les teves passes damunt els vidres trencats. El
terra de les guerres sempre està cobert de vidres trencats. Territori comanxe
és allà on els sents cruixir sota les teves botes, i encara que no veus ningú saps
que t’estan mirant.”
Amb la psicoteràpia de parella s’intenta descobrir què és l’amor o què és
estimar-se per a aquella parella. És important apropar les parelles a la tristor,
perquè sovint es presenten en la dimensió paranoide, en lluita, sense poder
connectar amb la tristor. Un objectiu de la teràpia de parella és contenir
l’hostilitat per apropar la parella a la possibilitat de deprimir-se i repensar.
G. Salvador pensa que sovint hi ha hagut un procés en què l’altre s’acaba
vivint com un estrany o com algú potencialment dolent. Cal anar verbalitzant
el que passa a la sessió, mostrar les seqüències de com es produeix l’enuig, el
conflicte; mostrar com comencen, com responen al que diu l’altre... 
Alfons Icart, director general de la Fundació Orienta, es va centrar en la
problemàtica de la violència en la família amb adolescents. Planteja que
aquesta problemàtica té moltes causes (educatives, socials, pèrdua d’autoritat
dels pares, etc.) i que això s’ha de tenir en compte a l’hora d’abordar-ho. Ell
pensa que la violència a la família en aquesta etapa és un conflicte grupal i
que cal tractar la família perquè si no, el conflicte no es resol. També cal
diferenciar si la problemàtica apareix a l’inici de l’adolescència (serà amb
predomini d’implicació familiar) o si és més tard (serà amb predomini
d’implicació de la problemàtica adolescent o juvenil).
A. Icart pensa que en el primer cas, quan apareix a l’inici de
l’adolescència, té a veure amb una problemàtica prèvia del procés de
separació-individuació, tal i com han assenyalat diversos autors (Bleger,
Nicoló, Fonagy, entre altres). L’adolescent que ha pogut fer un adequat procés
de separació-individuació s’ha pogut diferenciar de la mare i arriba a l’inici
de l’adolescència en millors condicions. En canvi, quan el procés no ha anat
bé, trobem que el noi o noia hi arriba amb dificultats i a l’adolescència poden
aparèixer símptomes que hi tenen relació, com passava a un adolescent que
XXX-1 OKRET_XXX-1.qxd  10/07/13  16:27  Página 116
117Jornada d’Estudi: La violència en la parella i la família
presentava una greu psoriasi i que havia patit dels quatre als vuit mesos de
vida una separació de la mare degut a una hospitalització d’ella.
Hi ha famílies en què la mare no fa una funció de suport del jo, sinó una
funció substitutòria del jo: pensa pel seu fill i llavors el fill no pot estructurar
la seva identitat ni entrar a l’adolescència. Sovint veu adolescents que han
tingut una infància sense conflictes i sembla que de cop, a l’adolescència, tot
canvia. Alguns no poden sentir els conflictes perquè els manca un aparell
mental i ho viuen a través del cos, o amb una intensa ansietat i es posen a
exigir als pares amb violència.
A. Icart va presentar un cas on va mostrar que l’objectiu de la teràpia
familiar era ajudar a crear un espai familiar amb un lloc per a cada un i alhora
refer la relació de la parella de pares, perquè puguin contenir les angúnies del
creixement i potenciar els aspectes joics dels fills. Ell pensa que és molt
important treballar la transferència per poder modificar aspectes estructurals
de la família i que un treball focalitzat en la causa del conflicte i en el que
passa a la sessió, porta al fet que cadascú estructuri la seva identitat, i llavors
els fills es poden diferenciar dels pares.
Alberto Eiguer, psicoanalista de la IPA, psiquiatra i president de
l’Associació Internacional de Psicoanàlisi de Parella i Família (que no va
poder arribar a Barcelona a causa del retard en el seu vol), va llegir i discutir
la seva conferència amb connexió directa per Skipe amb el públic assistent.
Amb el títol “La perversió en els vincles de parella i família”, va parlar dels
maltractaments físics i dels maltractaments imperceptibles, però continuats,
que conformen l’actuació perversa.
Davant la pregunta de per què hi ha actualment un augment dels
problemes de naturalesa perversa, ell pensa que tenen a veure amb la por a
cedir poder o la por de perdre’l i amb la por a la llibertat. Es té por a la llibertat
perquè es tem quedar-se sol i responsabilitzar-se de les pròpies decisions;
llavors es prefereix la submissió.
Un vincle és més que una relació entre dues persones; ambdues
s’influencien mútuament i construeixen fantasmes i defenses comunes,
arribant a vegades a oblidar que són diferents. Llavors es viu el desig o el
pensament crític de l’altre com una insubordinació intolerable i pot portar a
agressions físiques o a la força psíquica de la manipulació, entrant llavors en
el domini d’allò pervers.
A la família, té a veure amb la forma en què es viuen la cura, el do i la
generositat. Els pares donen molt al fill i el fill els està agraït (donar suscita
un contra-do). Però a vegades els pares poden culpabilitzar el fill recordant-li
tot el que han fet per ell i demanant-li indirectament que es quedi amb ells.
Donar es converteix en un mitjà de pressió tan poderós com frustrar. Llavors
XXX-1 OKRET_XXX-1.qxd  10/07/13  16:27  Página 117
118 Revista Catalana de Psicoanàlisi, Vol. XXX/1
el fill fa donació de la seva persona, renunciant a realitzacions, a fer parella,
sotmetent-se. “Els pares super-generosos també poden ser tan destructors
com els pares debilitats.”
Eiguer planteja que el funcionament pervers està marcat per una
conducta abusiva. La perversió moral es caracteritza pel fet que de forma
indirecta es fa actuar la víctima sense que ella en sigui conscient. Els trets
bàsics de la perversió moral són: malignitat, absència de sentit moral, bon
contacte, intent de domini de l’altre, tendència al secret i alegria amb la
manipulació. Els perversos es comporten de forma altiva, els manca gratitud
i tenen un llenguatge cínic i agressiu (recordant els defectes i fracassos de
l’altre), acolorit per un discurs pseudo-moral.
La perversió en la família o la parella implica no sols dos subjectes;
inclou un tercer personatge que forma part del joc: el testimoni, que està
present en la realitat i en la fantasia dels dos membres del vincle. Per exemple,
en les famílies on regna un pare incestuós, altres membres hi estan implicats
en diferents graus. Canviant algun dels elements, es poden promoure canvis;
això passa espontàniament quan l’adolescent abusada s’enamora i el noi es
converteix en un testimoni actiu que l’ajuda a captar la gravetat de la situació.
Eiguer pensa que és essencial comprendre la funció de testimoni a nivell
de la transferència, ja que la perversió engendra una escena en la qual
l’analista ocupa una posició de testimoni.
Rafel Ferrer, psicoanalista de la IPA, psiquiatra i president de la Societat
Espanyola de Psicoanàlisi, va moderar el col·loqui, que va ser força animat i
enriquidor.
Ressenya: Anna Romagosa
XXX-1 OKRET_XXX-1.qxd  10/07/13  16:27  Página 118


Jornada d’Estudi: La violència en la parella i la família

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert