L’autora repassa la història recent de la nació armènia, marcada per la tragèdia que va patir durant la primera Guerra Mundial, i ressegueix el fil de la construcció d’una memòria història i col·lectiva llastada i incompleta degut a la manca de reconeixement del genocidi per part dels qui en van ser els autor

Ohannesian, Maria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Temes contemporanis IDEES 35 / 2012 27
Raphael Lemkin, a mitjans del segle XX, es va encunyar el terme genocidi per dotar de nom 
aquests crims fins aleshores sense nom. 
El fil de la memòria
L’Armènia històrica, situada entre la serralada pòntica i el Taure, el Caucas i la planura meso-
potàmica, fou escenari de successives invasions, que derivaven o en la destrucció a sang i foc 
de de les ciutats, o en les consegüents conquestes. Aquests períodes  alternaven amb d’altres 
d’independència.  Malgrat això, malgrat la pèrdua de la integritat territorial (els 30.000 km2 de 
l’Armènia actual representen una desena part del seu territori històric), un afany pertinaç per 
salvaguardar la seva identitat els ha fet sobreviure fins avui dia.  I quan els successius reialmes 
armenis són envaïts, resta la memòria, a la manera d’un equipatge virtual imprescindible que 
els recorda qui són.  
Com un fil invisible i immaterial, el fil de la memòria travessa doncs la llarga i agitada tra-
jectòria del poble armeni, marcada per un cadena de desfetes i renaixences, un fil que s’inicia en 
els orígens llegendaris, quan l’heroi epònim Haig, descendent de Noè, fundà un poble a prop del 
llac Van, després d’haver vençut el tità Bel, contra l’opressió del qual s’havia rebel·lat un cop va 
ser destruïda la torre de Babel i va marxar cap al Nord, cap 
a la vall fèrtil de l’Ararat. 
L’adopció del cristianisme com a religió oficial l’any 
301 representà un tombant decisiu per a la història del po-
ble armeni. L’església armènia, juntament amb la llengua, 
constitueix el nucli a l’entorn del qual es forjà la unitat de 
la nació. Conseqüència directa d’aquest fet, i de cabdal im-
portància per a la transmissió de la memòria, és la creació 
de l’alfabet armeni, l’any 406, per un religiós, el savi erudit 
Mesrob Mashdots, sota el patrocini de Sahag, llavors cap 
de l’església armènia i amb l’ajut del rei Vramshabuh. 
Amb les paraules del periodista i escriptor polonès, Ryszard Kapus´cin´ski (2004: 61): «Así 
nace este fenómeno único en la cultura universal que es el libro armenio. Al disponer de un alfa-
beto propio, los armenios enseguida se ponen a escribir libros. El mismo Mashtots predica con 
el ejemplo. Apenas ha dado a conocer su alfabeto cuando ya lo encontramos traduciendo la Bi-
blia. [...] Mashtots inicia un gran movimiento de copistas medievales, que en Armenia se desar-
rollará hasta alcanzar niveles desconocidos en cualquier otra parte del mundo».
No només, però, es traduïren la Bíblia i altres textos teològics. Continuant amb Kapus´cin´ski 
(2004: 61): «Ya en el siglo VI tienen traducido todo Aristóteles. En el X, a la mayoría de filósofos 
griegos y romanos, y cientos de títulos de la literatura Antigua». I no només es va traduir. Es 
van posar per escrit els poemes èpics transmesos per tradició oral i es van crear també obres de 
temes diversos. 
Uns deu mil volums dels vint-i-cinc mil que han sobreviscut el temps i les invasions es con-
serven a Erevan, al Madenataran, l’edifici-museu que alberga els manuscrits. La resta està es-
campada pel món. Cal destacar, però, la col·lecció que es troba a la Biblioteca de la congregació 
dels Pares mekhitaristes,  a l’illa de Sant Llàtzer, a Venècia. Com recorda Kapuscinski (2004: 
26 La memòria ignorada - Maria Ohannesian
Memòria i càstig
Es parla ben poc del genocidi armeni, encara que, paradoxal-
ment, s’ha parlat molt d’ell com un genocidi oblidat. Aquesta 
desmemòria històrica semblaria donar la raó a Hitler, quan, 
un quart de segle després,  encoratjat per la impunitat que van 
gaudir les autoritats turco-otomanes per la consecució del me-
ticulós pla d’extermini contra la població armènia,  animava 
els seus generals per envair Polònia, dient-los que, després de 
tot, ningú se’n recordava de l’anihilació dels armenis. Afortu-
nadament, i contra les prediccions de Hitler, els crims del na-
zisme no van beneficiar-se de la mateixa impunitat. Com diu 
Dadrian (1995: 2), «El càstig és una funció de la prevenció ne-
gativa: es pot inferir que la manca de càstig als autors del geno-
cidi armeni coadjuvà a l’Holocaust jueu. Als perpetradors de 
l’Holocaust, però, se’ls aplicà una dosi important de justícia re-
tributiva [...]. D’aquesta manera, ambdós genocidis convergei-
xen en relació a l’absència de prevenció, encara que divergeixen 
en el que es refereix al càstig.»1.
Així doncs, Hitler no va encertar els seus pronòstics en re-
lació amb ell mateix, i si bé les matances dels armenis el van 
esperonar i servir d’inspiració, aquest cop no es va repetir la 
infàmia històrica que representaren la manca de punició dels 
genocides del poble armeni i l’oblit que va envoltar aquesta pà-
gina negra de la civilització. Per una altra banda, i a partir de 
 1 Traducció de l’autora.
L’autora repassa la història 
recent de la nació armènia, 
marcada per la tragèdia 
que va patir durant la 
primera Guerra Mundial, 
i ressegueix el fil de la 
construcció d’una memòria 
història i col·lectiva 
llastada i incompleta 
degut a la manca de 
reconeixement del genocidi 
per part dels qui en van ser 
els autors.
La memòria  
ignorada
Maria Ohannesian
com Un fil invisible i 
immaterial, el fil De la 
memòria travessa la llarga 
i agitaDa trajectòria Del 
poble armeni, marcaDa per 
Un caDena De Desfetes i 
renaixences
Temes contemporanis IDEES 35 / 2012 2928 La memòria ignorada - Maria Ohannesian
57), molts d’aquests manuscrits s’han conservat a costa de vides humanes: «Hay páginas aquí 
manchadas de sangre. Hay libros que durante años se ocultaron en la tierra o en las grietas de 
las rocas. Los armenios los sepultaban como los ejércitos derrotados sepultan sus estandartes». 
Perquè com poble tenien la  consciència inequívoca i certa  del valor de la paraula, la cul-
tivaren. Perquè com a poble estaven convençuts què la única possibilitat de permanència com 
a nació raïa en la preservació de la memòria,  i l’escriptura, el mitjà més poderós per evocar-la, 
com diu Lledó (1991), es van afanyar en la creació d’un alfabet propi per preservar la memòria 
col·lectiva i les senyes d’identitat culturals. 
El segle XI es restableix l’estat armeni, aquesta vegada a Cilícia, a les costes de la mar Me-
diterrània, on hi havia poblats armenis probablement des del segle I aC i amb seguretat des 
del segle IV. El regne de la Petita o Nova Armènia contra-
gué aliances familiars amb els cavallers francs i recolzà les 
croades. No obstant la prosperitat que va gaudir durant 
un parell de segles, el regne de la Petita Armènia va caure 
víctima dels atacs dels turcomans. La caiguda de Constan-
tinoble, l’any 1453, va acabar de sotmetre Armènia. A l’Im-
peri Otomà, els armenis, juntament amb els grecs, van ser 
reconeguts com a minoria cristiana i van viure períodes 
amb diversos graus d’una relativa autonomia. No obstant, 
el ressò dels esdeveniments històrics europeus de finals 
del segle XIX i començaments del XX va atiar el  despertar 
de la consciència nacional,  i la situació dels armenis i l’anomenada Qüestió Armènia va arribar 
a l’àmbit internacional a través  del  tractat de Berlin (1878), l’article 16 del qual  obligava Turquia 
a  un pla de reformes per millorar les condicions de vida dels armenis. A causa de l’incompli-
ment d’aquest article, es va organitzar l’autodefensa  popular i van néixer els primers partits po-
lítics armenis, els quals, des de diverses ideologies, van lluitar tots per l’emancipació d’Armènia.
La resposta del sultà Abdülhamit II no va trigar: l’any 1895 van ser assassinat gairebé 
300.000 armenis. Al seu torn, creix la resistència i militants del partit Dashnaksutiun van pren-
dre el Banc Otomà de Constantinoble. Aquesta acció aconsegueix cridar l’atenció de les potènci-
es europees, alhora que provoca noves represàlies de part dels turcs. 
L’arribada dels Joves Turcs i de les seves aparents  idees de progrés a l’escena política obre 
una escletxa d’esperança, però aviat es van fer paleses les veritables intencions de la nova ge-
neració política, que va iniciar una política de turquització i, decidida a construir una Turquia 
homogènia, va decidir eliminar la població armènia, sempre sospitosa de deslleialtat envers les 
autoritats turc-otomanes. L’ordre executiva signada el 15 de setembre de 1915 per Talaat Pasha, 
ministre de l’Interior de l’Imperi Otomà no deixava espai pels dubtes: «El govern ha decidit des-
truir completament a tots els armenis que viuen a Turquia, per molt criminals que siguin les 
mesures que s’hauran de prendre, i sense tenir en compte ni edat ni sexe, ni escrúpuls de conci-
ència». Començà la deportació i 1.500.000 d’armenis van ser massacrats sistemàticament entre 
el 1915 i el 1918, any en què es proclamà l’efímera República d’Armènia, que abastà un petit terri-
tori de la zona oriental. Els tractats internacionals, entre els quals revesteix especial importància 
el de Sèvres, que, a més de de reconèixer la nova República, fixà les seves fronteres ampliant-les i 
dotant-la d’una sortida a la Mar Negra, no es van respectar mai. L’any 1920 Armènia passà a ser 
una de les repúbliques soviètiques de l’URSS.
Els sobrevivents de la massacre van abandonar les seves llars seculars i es van escampar ar-
reu del món, establint pròsperes comunitats als Estats Units, Argentina, Uruguai, Brasil, Fran-
ça, Bèlgica, Grècia, Síria, Líban i un llarg etcètera. 
Actualment i des del desmembrament de l’URSS l’any 91, Armènia torna a ser una república 
independent, havent-hi adoptat els símbols de la República del 18.   
Fins avui dia, les autoritats turques es tanquen en una postura negacionista. Als qui eleven 
la veu perquè es reconegui el genocidi, se’ls jutja aplicant l’article 301 del Codi Penal turc, la de-
rogació del qual demana Amnistia Internacional. Aquest article castiga els insults a la identitat 
turca, la qual cosa es redueix, de fet, a castigar les mencions relacionades amb l’holocaust dels 
armenis o els problemes amb la població kurda. 
La memòria ignorada 
Els crims contra la humanitat no han de poder sostreure’s a l’acció de la justícia i no han de 
prescriure mai. Per moltes raons: indiscutiblement i evident, perquè és just; per la força preven-
tiva, si bé minsa,  que representa, per la reparació, també mínima, que significa. I en aquest punt 
és on em voldria centrar:  un genocidi no reconegut, especi-
alment pels genocides, com és el cas d’aquest, té una quali-
tat immobilitzadora per al poble que l’ha patit. Les víctimes 
s’afanyen a rememorar el passat, aquest passat que arros-
seguen i el pes del qual exigeix esforços  titànics per cada 
pas cap endavant.  Quan un poble que ha creat un alfabet 
per llegar a les futures generacions la memòria identitària, 
i a més a més ha santificat els seus creadors i traductors, 
quan les seves mares, camí de la deportació, i a les portes 
d’una mort gairebé segura, ensenyen l’alfabet armeni als seus fils a la sorra del desert de Der-
el-Zor, quan un poble que preserva així les seves arrels s’enfronta a la negació d’aquell crim que 
els impedeix passar pàgina, aquest culte a la memòria, que és memòria ignorada pels culpables, 
representa un trauma col·lectiu que només es pot superar a partir del reconeixement de la per-
petració del genocidi armeni i de l’assumpció de responsabilitats per part del govern turc, clara-
ment i sense embuts. Aquesta acceptació obraria com una mena de catarsi necessària perquè la 
nació armènia pugui construir un futur alliberat de la càrrega feixuga que representa un passat 
inconclús, un passat que si bé no ha de negar ni oblidar, tampoc ha de frenar el seu creixement. 
En comptes d’això, els armenis han d’assistir, inermes, a la flagrant injustícia que representa 
l’aplicació de l’article 305 del Codi Penal turc, o a decrets com el que es va emetre l’any 2003 pel 
mateix govern, segons el qual totes les escoles primàries i secundàries de Turquia hauran d’or-
ganitzar conferències pels estudiants per tal de demostrar que les al·legacions armènies a l’en-
torn del genocidi no tenen bases reals. 
Davant aquesta memòria negada, aquesta memòria ignorada, la paraula oral, transmesa al 
llarg dels segles, i la paraula escrita representen el pòsit de la memòria que ha sostingut la su-
pervivència de la nació armènia.
com a poble estaven 
convençUts qUè la única 
possibilitat De permanència 
com a nació raïa en la 
preservació De la memòria, 
i l’escriptUra, el mitjà més 
poDerós per evocar-la
els crims contra la 
hUmanitat no han De 
poDer sostreUre’s a l’acció 
De la jUstícia i no han De 
prescriUre mai
Temes contemporanis IDEES 35 / 2012 3130 La memòria ignorada - Maria Ohannesian
Bibliografia
Vahakn N. Dadrian,  «Las interrelaciones históricas y legales entre el genocidio armenio y el 
holocausto judío: de la impunidad a la justicia retributiva», a http://www.fmgenocidioar-
menio.org.ar/articulos/DADRIAN-interrelaciones.pdf
Ryszard Kapus´cin´ski,  El Imperio, Barcelona, Anagrama, 2004.
Emilio Lledó, El silencio de la escritura, Madrid, Centro de Estudios Constitucionales, 1991.
Bibliografia recomanada sobre el tema:
Maria Àngels Anglada, Quadern d’Aram, Barcelona, Columna, 1997.
Maria Ohannesian és professora del 
departament de Filologia Catalana de la UAB.
El control del discurs científic com a marc de presa  
de decisions
La manera d’assolir el doble objectiu de tenir raó i fer-la valer 
és mitjançant el control del discurs. No és qüestió de tenir el 
control sobre el contingut, sinó la posició de referència en cas 
de dubte. Definir el marc on tenen lloc les converses és clau per 
obtenir el beneplàcit dels nostres conciutadans o, si més no, la 
seva indiferència aquiescent.
Pel que fa a la ciència, no sempre té el control del discurs 
qui té la raó segons el criteri epistemològic. Normalment la po-
sició de referència —la que cal considerar majoritària— està en 
mans d’emissors amb una actitud ambivalent vers el coneixe-
ment científic, una barreja d’admiració i prevenció. 
La poca capacitat de la comunitat científica per prendre 
control sobre el seu discurs ha donat lloc a una gran abundàn-
cia de discursos pseudocientífics, a tots els nivells i adreçats a 
tota mena de públics. En aquest article prenc com a exemples 
la imatge de la ciència als dibuixos animats, la divulgació ci-
entífica de masses i la presència normal de l’homeopatia a les 
nostres farmàcies.
A la vista d’aquests exemples defenso que, per tal que els 
científics obtinguin el control del discurs sobre els temes en els 
quals són experts, tant ells com el seu entorn habitual de co-
municació han d’adoptar una actitud de tolerància zero basada 
en la teoria de les finestres trencades de James Wilson. Per tal 
d’assolir aquest objectiu caldrà trobar canals que transmetin 
aquest missatge i, alhora, li donin credibilitat popular —més 
enllà de la credibilitat professional basada en les dades expe-
rimentals. 
Encara que pugui semblar 
postmodern cal admetre 
que no n’hi ha prou amb 
tenir raó, també cal que els 
altres ens la donin. A part 
de la satisfacció personal 
de tenir raó i que ens ho 
reconeguin, hi ha una 
implicació pràctica quan 
opinions diferents poden 
ser a la base de decisions 
personals o col·lectives. 
Més concretament, 
en aquelles decisions 
polítiques que es basen en 
arguments científics, tenir 
raó o no tenir-ne va més 
enllà de la ideologia i pot 
esdevenir una qüestió de 
supervivència.
Sobre la conveniència 
d’arreglar les 
finestres trencades
Jesús Purroy


La memòria ignorada

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert