El març de 2012 la senadora francesa per París Chantal Jouanno va presentar un detallat informe parlamentari contra la hipersexualització, un terme que remet a l’erotització forçada o avançada dels infants, amb la generació d’una imatge d’adults sexuals en miniatura que es difon, s’assumeix o s’imita

Ferré, Carme

El març de 2012 la senadora francesa per París Chantal Jouanno va presentar un detallat informe parlamentari contra la hipersexualització, un terme que remet a l'erotització forçada o avançada dels infants, amb la generació d'una imatge d'adults sexuals en miniatura que es difon, s'assumeix o s'imita

Ferré Pavia, Carme

Diposit Digital de Documents de la UAB

Temes contemporanis IDEES 35 / 2012 2322 Hipersexualització, entre la mirada incòmoda i l’oblit de la realitat - Carme Ferréper a adults. No costa gens trobar-ne als aparadors, als anuncis de les marquesines dels busos, els de la premsa o als espots de la televisió.L’obsessió per la joventut que mena als adults, sens dubte poc o molt impulsats per la pu-blicitat, genera una hipervalorització dels trets juvenils i duu els menors d’edat a la indústria publicitària adulta. Ha estat molt polèmic que algunes filles de celebrities del món de la moda, la música i l’actuació, d’entre 10 i 14 anys, hagin passat a ser la imatge de marques de productes adults. Això se suma al fenomen de la proliferació de complements i roba adulta en nens, com ara talons i sostenidors amb farcit per a xiquetes que encara no tenen pit. Aquí ens trobem amb un camp creuat de la responsabilitat: la legal que atén a l’administració i a les institucions regu-ladores; la dels pares i la dels empresaris.Pel que fa a la responsabilitat social dels mitjans i els formats de la comunicació, els con-tinguts es venen sovint com una justificació del bé social que exerceixen. Si això ja emmascara quasi sempre els seus deures d’empresa responsable (le-gals, econòmics, mediambientals...), cal demanar que com a mínim siguin curosos en la pluralitat i el respecte de les temàtiques que difonen.La regulació del treball infantil ha d’abastar també les indústries culturals. Si a pesar de l’aquiescència de la famí-lia no podem posar a treballar menors de 16 anys, aquesta vigilància s’ha d’exercir també en el món de l’espectacle i de la publicitat. Segons l’Estatut dels Treballadors, el «perill per a la seva  salut física [dels nens] i per a la seva formació professional i humana» és un límit de la permissivitat per al treball dels menors en actes «ex-cepcionals». És evident que no ens centrem aquí ens el petits models infantils que promocionen galetes o assegurances, sinó en el fet de considerar una excepcionalitat que els nens apareguin amb una imatge hipererotitzada que no correspon a la seva edat.Aquest és un punt que els psicòlegs destaquen: atribuir a nens o púbers les actituds adoles-cents o adultes és crear una confusió tant en els infants com en els adults. Les psicòlogues que-bequeses Pierrette i Natascha Bouchard han determinat que aquesta pressió eròtica pot alterar la salut de les xiquetes. I no només de les que treballen, també de les que consumeixen el model que determinades empreses difonen.Els contraarguments dels que s’oposen a la regulació són febles. Per una banda hi ha la bucòlica imatge infantil dels nens amb vestits de la mare i del pare, amb sabates que els vénen vint números grans, pintats amb carmí com si fos una resta de xocolata desfeta. Acomoden al desig imitatiu dels menors coses que poc hi tenen a veure, com ara el món de les anomenades mini-miss, reines de bellesa infantils en certàmens populars a molts països, ultraretratat de tant kitsch com és en el cinema i en algunes galeries fotogràfiques. El rapport Jouanno, precisament, demana, en el capítol de més clares recomanacions, la prohibició que menors de 16 anys facin d’imatge de marques adultes i també que se suprimeixin els concursos de bellesa amb participants que no superin aquesta edat.En segon lloc, hi ha una vaga al·lusió als drets de les nenes i de les dones a mostrar la seva imatge lliurement i sense restriccions, i també a la no intervenció en el desenvolupament sexu-al dels infants. Per contra, és justament des dels cercles dels estudis feministes que es denun-cia que aquesta suposada llibertat va a parar sempre a mostrar una dona seductora, desafiant Encara que l’informe de Jouanno aborda diversos aspectes so-cials i psicoafectius, en el rerafons del malestar hi ha el repor-tatge del magazín Vogue de 2011 que va revoltar França, en què nenes de 7 anys apareixien maquillades, amb talons altíssims i amb posats assajats de femmes fatales. Pocs anys abans havíem tingut a l’Estat espanyol el nostre escàndol particular, amb un anunci en premsa de roba Armani per a infants amb dues ne-nes de 5 o 6 anys de trets exòtics maquillades i amb peces lluen-tes. En aquell moment el defensor del Menor de Madrid en va demanar la retirada.En tots els casos, la discussió no gira al voltant d’una infan-tesa que no viu de cap manera la sexualitat, sinó que el que hi ha sobre la taula és si la ficció, l’espectacle, els mitjans i la publi-citat col·laboren a l’acceleració forçada de la pubertat, amb l’ús indegut de la imatge dels menors, o si bé és la mirada adulta, amb la seva perversió, la que llegeix intencions no volgudes. Tant en el cas dels productes adreçats a xiquets com a adults, hi ha un encreuament d’exercicis irresponsables.En primer lloc, la publicitat juga sovint a forçar el límits de l’acceptació social, una entremaliadura estètica molt rendi-ble i poc vigilada des de les institucions. Tom Ford, el creador de l’especial de Vogue que li va costar el càrrec a l’editora de la revista citada, apel·la constantment a una sexualitat rude per cridar l’atenció, en un estil que s’ha anomenat porno-chic. D’al-tres també al·ludeixen a la nuesa, la genitalitat, el sotmetiment sexual o el sadomasoquisme, de manera més directa o velada. Sense anar a les campanyes publicitàries més escandaloses, models a penes púber proliferen en anuncis de roba i perfum El març de 2012 la senadora francesa per París Chantal Jouanno va presentar un detallat informe parlamentari contra la hipersexualització, un terme que remet a l’erotització forçada o avançada dels infants, amb la generació d’una imatge d’adults sexuals en miniatura que es difon, s’assumeix o s’imita.Hipersexualització, entre la mirada incòmoda i l’oblit de la realitatCarme Ferrél’obsessió per la joventUt qUe mena als aDUlts, sens DUbte poc o molt impUlsats per la pUblicitat, genera Una hipervalorització Dels trets jUvenilsTemes contemporanis IDEES 35 / 2012 2524 Hipersexualització, entre la mirada incòmoda i l’oblit de la realitat - Carme Ferré11 i 17 anys. Ha estat precisament el Quebec qui de manera destacada ha liderat els estudis en el camps de la hipersexualització, amb estudis i trobades científiques. A partir de 2005, treballs d’educadors, sociòlegs i psicòlegs quebequesos com ara les citades Bouchard, Isabelle Boily, Sylvie Ricard-Bessette, l’antropòleg Richard Poulin o la sexòloga Jocelyne Robert han obert un camp de treball que a França reconeixen com a pioner.La sensibilització social francesa ha empès milers de persones a signar la sol·licitud de bo-nes pràctiques contra l’erotització dels xiquets en totes les formes de publicitat que es va pre-sentar el febrer passat, i d’altres iniciatives s’han seguit igualment a Bèlgica.Allò que s’ha anomenat hipersexualització no es pre-senta deslligat del fenomen de l’hiperconsum i de la de-manda de límits a programadors i empresaris, sense deixar de banda els models familiars i d’igualtat de gènere. Amb un problema d’abús soterrat no podem fer veure que no és important la banalització i la distorsió que suposa pre-sentar els infants com a adults sexuals i cal reclamar que s’apliquin límits ètics i aquells que ja existeixen sobre el treball infantil en els casos que presen-ten un ús evident del nen com a objecte sexual. Les fantasies dels uns dels altres han de quedar al marge perquè totes dues facin la seva funció per separat i perquè la sexualització dels xiquets sigui compassada, lliure i igualitària.Carme Ferré Pavia és periodista i professora  de Comunicació de la UAB. sexualment però complaent. Una idea molt propera a la de la pornografia i a la de vells estere-otips que tornen. L’estiu de 2010 autores feministes com ara Kat Banyard o Natasha Walter, re-unides a Edimburg, van clamar contra la pornificació de la Gran Bretanya, van denunciar que la hipersexualització de la cultura havia arribat a l’escola primària i van anunciar efectes a llarg termini en la influència sobre les agressions contra les dones.La discussió contemporània sobre la hipersexualització no emana del puritanisme sinó del combat per la desigualtat, la preocupació pels efectes psicològics en el nens i la reclamació da-vant la regulació de professions i mitjans de comunicació.I finalment, hi ha el terreny llefiscós i a penes guiat per raons intuïtives de la mirada bru-ta, perplexa o incòmode. Els que afirmen que són els ulls adults els que distorsionen el que són imatges divertides o poc connotades contrasten amb els que van qualificar el catàleg de Vogue de llaminadura per a pedòfils. Entre els uns i els altres, tenim les dades.Abús infantil i entre adolescentsSón les xifres demolidores de l’abús infantil les que han de fer plantejar-nos seriosament no contribuir de cap manera a la xacra. És plausible que malgrat que nenes no anunciessin roba ni perfums, el problema de l’abús de menors continuaria, és clar, però si tenen raó els que defen-sen que així contribuïm a una exagerada erotització dels infants, hem de reflexionar sobre fins a quin punt la imatge pública dels nens ha de ser la que els retrata com a adults o com a petits objectes sexuals. Aquesta és una connexió que assenyala l’antropòleg canadenc Richard Poulin: «Dans una société où le contact sexuel entre adultes e enfants est un des derniers tabous, cet interêt sexuel des adultes pour les enfants est aussi un préalable à l’exploitation sexuelle de ces der-niers» (Jeunes, Media et Sexualisation, Mont-real, 2009).També al juny de l’any passat l’informe Bayley, vincu-lat al Departament d’Educació britànic del govern de Da-vid Cameron, Letting Children be Children, va clamar contra la «comercialització i sexualització de la infància» i en ell s’hi vinculen la publicitat, els models de les celebrities i els que presenten una actitud sexual fora de l’edat dels nens com a acceleradors d’una sexualització precoç.Amb dades d’abast mundial ofertes per l’OMS a 2010, un 20% de dones i entre un 5 i un 10% d’homes declaren haver sofert abusos durant la infantesa. Les dades obtingudes per un estudi fet a universitaris barcelonins publicat a 2007 ho confirmen al nostre entorn, i encara donen xi-fres més greus: abús a nenes amb una prevalença del 19% i a nens del 16%, la majoria comesos abans dels 13 anys en tots dos sexes. Es tracta de xifres similars a les d’altres països i a les ofertes per investigacions anteriors. Podríem dir que és un problema general, sostingut i que pot ama-gar índexs encara majors, davant la circumstància de la falta de denúncies per fets que sovint ocorren en entorns familiars, i que només són corroborats a posteriori en estudis epidemiolò-gics o a través d’enquestes.Al Quebec, a més, han destacat un altre rejoveniment, els dels agressors, ja que van detectar que del nombre total de victimaris sexuals, un 20% eren adolescents que van forçar nenes entre atribUir a nens o púbers les actitUDs aDolescents o aDUltes és crear Una confUsió tant en els infants com en els aDUltsla hipersexUalització no es presenta DeslligaDa Del fenomen De l’hiperconsUm i De la DemanDa De límits a programaDors i empresaris

Hipersexualització, entre la mirada incòmoda i l'oblit de la realitat

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Temes contemporanis IDEES 35 / 2012 2322 Hipersexualització, entre la mirada incòmoda i l’oblit de la realitat - Carme Ferré
per a adults. No costa gens trobar-ne als aparadors, als anuncis de les marquesines dels busos, 
els de la premsa o als espots de la televisió.
L’obsessió per la joventut que mena als adults, sens dubte poc o molt impulsats per la pu-
blicitat, genera una hipervalorització dels trets juvenils i duu els menors d’edat a la indústria 
publicitària adulta. Ha estat molt polèmic que algunes filles de celebrities del món de la moda, 
la música i l’actuació, d’entre 10 i 14 anys, hagin passat a ser la imatge de marques de productes 
adults. Això se suma al fenomen de la proliferació de complements i roba adulta en nens, com 
ara talons i sostenidors amb farcit per a xiquetes que encara no tenen pit. Aquí ens trobem amb 
un camp creuat de la responsabilitat: la legal que atén a l’administració i a les institucions regu-
ladores; la dels pares i la dels empresaris.
Pel que fa a la responsabilitat social dels mitjans i els formats de la comunicació, els con-
tinguts es venen sovint com una justificació del bé social que exerceixen. Si això ja emmascara 
quasi sempre els seus deures d’empresa responsable (le-
gals, econòmics, mediambientals...), cal demanar que com 
a mínim siguin curosos en la pluralitat i el respecte de les 
temàtiques que difonen.
La regulació del treball infantil ha d’abastar també les 
indústries culturals. Si a pesar de l’aquiescència de la famí-
lia no podem posar a treballar menors de 16 anys, aquesta 
vigilància s’ha d’exercir també en el món de l’espectacle i de 
la publicitat. Segons l’Estatut dels Treballadors, el «perill 
per a la seva  salut física [dels nens] i per a la seva formació 
professional i humana» és un límit de la permissivitat per al treball dels menors en actes «ex-
cepcionals». És evident que no ens centrem aquí ens el petits models infantils que promocionen 
galetes o assegurances, sinó en el fet de considerar una excepcionalitat que els nens apareguin 
amb una imatge hipererotitzada que no correspon a la seva edat.
Aquest és un punt que els psicòlegs destaquen: atribuir a nens o púbers les actituds adoles-
cents o adultes és crear una confusió tant en els infants com en els adults. Les psicòlogues que-
bequeses Pierrette i Natascha Bouchard han determinat que aquesta pressió eròtica pot alterar 
la salut de les xiquetes. I no només de les que treballen, també de les que consumeixen el model 
que determinades empreses difonen.
Els contraarguments dels que s’oposen a la regulació són febles. Per una banda hi ha la 
bucòlica imatge infantil dels nens amb vestits de la mare i del pare, amb sabates que els vénen 
vint números grans, pintats amb carmí com si fos una resta de xocolata desfeta. Acomoden al 
desig imitatiu dels menors coses que poc hi tenen a veure, com ara el món de les anomenades 
mini-miss, reines de bellesa infantils en certàmens populars a molts països, ultraretratat de tant 
kitsch com és en el cinema i en algunes galeries fotogràfiques. El rapport Jouanno, precisament, 
demana, en el capítol de més clares recomanacions, la prohibició que menors de 16 anys 
facin d’imatge de marques adultes i també que se suprimeixin els concursos de bellesa amb 
participants que no superin aquesta edat.
En segon lloc, hi ha una vaga al·lusió als drets de les nenes i de les dones a mostrar la seva 
imatge lliurement i sense restriccions, i també a la no intervenció en el desenvolupament sexu-
al dels infants. Per contra, és justament des dels cercles dels estudis feministes que es denun-
cia que aquesta suposada llibertat va a parar sempre a mostrar una dona seductora, desafiant 
Encara que l’informe de Jouanno aborda diversos aspectes so-
cials i psicoafectius, en el rerafons del malestar hi ha el repor-
tatge del magazín Vogue de 2011 que va revoltar França, en què 
nenes de 7 anys apareixien maquillades, amb talons altíssims i 
amb posats assajats de femmes fatales. Pocs anys abans havíem 
tingut a l’Estat espanyol el nostre escàndol particular, amb un 
anunci en premsa de roba Armani per a infants amb dues ne-
nes de 5 o 6 anys de trets exòtics maquillades i amb peces lluen-
tes. En aquell moment el defensor del Menor de Madrid en va 
demanar la retirada.
En tots els casos, la discussió no gira al voltant d’una infan-
tesa que no viu de cap manera la sexualitat, sinó que el que hi 
ha sobre la taula és si la ficció, l’espectacle, els mitjans i la publi-
citat col·laboren a l’acceleració forçada de la pubertat, amb l’ús 
indegut de la imatge dels menors, o si bé és la mirada adulta, 
amb la seva perversió, la que llegeix intencions no volgudes. 
Tant en el cas dels productes adreçats a xiquets com a adults, 
hi ha un encreuament d’exercicis irresponsables.
En primer lloc, la publicitat juga sovint a forçar el límits 
de l’acceptació social, una entremaliadura estètica molt rendi-
ble i poc vigilada des de les institucions. Tom Ford, el creador 
de l’especial de Vogue que li va costar el càrrec a l’editora de la 
revista citada, apel·la constantment a una sexualitat rude per 
cridar l’atenció, en un estil que s’ha anomenat porno-chic. D’al-
tres també al·ludeixen a la nuesa, la genitalitat, el sotmetiment 
sexual o el sadomasoquisme, de manera més directa o velada. 
Sense anar a les campanyes publicitàries més escandaloses, 
models a penes púber proliferen en anuncis de roba i perfum 
El març de 2012 la 
senadora francesa 
per París Chantal 
Jouanno va presentar 
un detallat informe 
parlamentari contra 
la hipersexualització, 
un terme que remet a 
l’erotització forçada o 
avançada dels infants, 
amb la generació d’una 
imatge d’adults sexuals 
en miniatura que es difon, 
s’assumeix o s’imita.
Hipersexualització, 
entre la mirada 
incòmoda i l’oblit 
de la realitat
Carme Ferré
l’obsessió per la joventUt 
qUe mena als aDUlts, sens 
DUbte poc o molt impUlsats 
per la pUblicitat, genera Una 
hipervalorització Dels trets 
jUvenils
Temes contemporanis IDEES 35 / 2012 2524 Hipersexualització, entre la mirada incòmoda i l’oblit de la realitat - Carme Ferré
11 i 17 anys. Ha estat precisament el Quebec qui de manera destacada ha liderat els estudis en 
el camps de la hipersexualització, amb estudis i trobades científiques. A partir de 2005, treballs 
d’educadors, sociòlegs i psicòlegs quebequesos com ara les citades Bouchard, Isabelle Boily, 
Sylvie Ricard-Bessette, l’antropòleg Richard Poulin o la sexòloga Jocelyne Robert han obert un 
camp de treball que a França reconeixen com a pioner.
La sensibilització social francesa ha empès milers de persones a signar la sol·licitud de bo-
nes pràctiques contra l’erotització dels xiquets en totes les formes de publicitat que es va pre-
sentar el febrer passat, i d’altres iniciatives s’han seguit 
igualment a Bèlgica.
Allò que s’ha anomenat hipersexualització no es pre-
senta deslligat del fenomen de l’hiperconsum i de la de-
manda de límits a programadors i empresaris, sense deixar 
de banda els models familiars i d’igualtat de gènere. Amb 
un problema d’abús soterrat no podem fer veure que no 
és important la banalització i la distorsió que suposa pre-
sentar els infants com a adults sexuals i cal reclamar que 
s’apliquin límits ètics i aquells que ja existeixen sobre el treball infantil en els casos que presen-
ten un ús evident del nen com a objecte sexual. Les fantasies dels uns dels altres han de quedar 
al marge perquè totes dues facin la seva funció per separat i perquè la sexualització dels xiquets 
sigui compassada, lliure i igualitària.
Carme Ferré Pavia és periodista i professora  
de Comunicació de la UAB.
 sexualment però complaent. Una idea molt propera a la de la pornografia i a la de vells estere-
otips que tornen. L’estiu de 2010 autores feministes com ara Kat Banyard o Natasha Walter, re-
unides a Edimburg, van clamar contra la pornificació de la Gran Bretanya, van denunciar que 
la hipersexualització de la cultura havia arribat a l’escola primària i van anunciar efectes a llarg 
termini en la influència sobre les agressions contra les dones.
La discussió contemporània sobre la hipersexualització no emana del puritanisme sinó del 
combat per la desigualtat, la preocupació pels efectes psicològics en el nens i la reclamació da-
vant la regulació de professions i mitjans de comunicació.
I finalment, hi ha el terreny llefiscós i a penes guiat per raons intuïtives de la mirada bru-
ta, perplexa o incòmode. Els que afirmen que són els ulls adults els que distorsionen el que són 
imatges divertides o poc connotades contrasten amb els que van qualificar el catàleg de Vogue de 
llaminadura per a pedòfils. Entre els uns i els altres, tenim les dades.
Abús infantil i entre adolescents
Són les xifres demolidores de l’abús infantil les que han de fer plantejar-nos seriosament no 
contribuir de cap manera a la xacra. És plausible que malgrat que nenes no anunciessin roba ni 
perfums, el problema de l’abús de menors continuaria, és clar, però si tenen raó els que defen-
sen que així contribuïm a una exagerada erotització dels infants, hem de reflexionar sobre fins 
a quin punt la imatge pública dels nens ha de ser la que els retrata com a adults o com a petits 
objectes sexuals. Aquesta és una connexió que assenyala l’antropòleg canadenc Richard Poulin: 
«Dans una société où le contact sexuel entre adultes e enfants 
est un des derniers tabous, cet interêt sexuel des adultes pour les 
enfants est aussi un préalable à l’exploitation sexuelle de ces der-
niers» (Jeunes, Media et Sexualisation, Mont-real, 2009).
També al juny de l’any passat l’informe Bayley, vincu-
lat al Departament d’Educació britànic del govern de Da-
vid Cameron, Letting Children be Children, va clamar contra 
la «comercialització i sexualització de la infància» i en ell 
s’hi vinculen la publicitat, els models de les celebrities i els 
que presenten una actitud sexual fora de l’edat dels nens com a acceleradors d’una sexualització 
precoç.
Amb dades d’abast mundial ofertes per l’OMS a 2010, un 20% de dones i entre un 5 i un 10% 
d’homes declaren haver sofert abusos durant la infantesa. Les dades obtingudes per un estudi 
fet a universitaris barcelonins publicat a 2007 ho confirmen al nostre entorn, i encara donen xi-
fres més greus: abús a nenes amb una prevalença del 19% i a nens del 16%, la majoria comesos 
abans dels 13 anys en tots dos sexes. Es tracta de xifres similars a les d’altres països i a les ofertes 
per investigacions anteriors. Podríem dir que és un problema general, sostingut i que pot ama-
gar índexs encara majors, davant la circumstància de la falta de denúncies per fets que sovint 
ocorren en entorns familiars, i que només són corroborats a posteriori en estudis epidemiolò-
gics o a través d’enquestes.
Al Quebec, a més, han destacat un altre rejoveniment, els dels agressors, ja que van detectar 
que del nombre total de victimaris sexuals, un 20% eren adolescents que van forçar nenes entre 
atribUir a nens o púbers 
les actitUDs aDolescents 
o aDUltes és crear Una 
confUsió tant en els infants 
com en els aDUlts
la hipersexUalització no 
es presenta DeslligaDa Del 
fenomen De l’hiperconsUm 
i De la DemanDa De límits a 
programaDors i empresaris


Hipersexualització, entre la mirada incòmoda i l’oblit de la realitat

https://ddd.uab.cat/pub/artpub/2012/201586/iderevtem_a2012n35p22.pdf

Hipersexualització, entre la mirada incòmoda i l’oblit de la realitat

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Diposit Digital de Documents de la UAB

Revistes Catalanes amb Accés Obert