Els arbres poden assolir edats fenomenals, gr&agrave;cies, sobretot, al seu creixement modular, que implica un proc&eacute;s&nbsp;d&rsquo;envelliment fonamentalment diferent del nostre. Tot i que el creixement i altres mesures del vigor dels&nbsp;arbres disminueixen amb l&rsquo;edat, avui sabem que aquests canvis no s&oacute;n resultat d&rsquo;un proc&eacute;s de senesc&egrave;ncia&nbsp;controlat gen&egrave;ticament, sin&oacute; que responen a l&rsquo;augment de la mida i la complexitat estructural dels arbres amesura que es fan vells

Martínez Vilalta, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Des de la nostra experiència, pre-
guntar-nos si els arbres o qualsevol altre 
tipus d’organisme envelleix pot semblar 
absurd. Fins i tot el Matusalem bíblic 
va acabar morint als 969 anys. Però 
potser no ho és tant si considerem que 
el Matusalem dels arbres, un individu 
de l’espècie Pinus longaeva que viu a la 
Sierra Nevada nord-americana, té una 
edat de 4.843 anys. És a dir, va néixer 
quan els egipcis acabaven de desenvo-
OXSDU O¶HVFULSWXUD MHURJOt¿FD &RVWD G¶HQ-
tendre que un organisme que no es mou 
i que, per tant, està condemnat a viure 
al mateix lloc on va germinar, pugui 
sobreviure tant de temps. És més, si en 
comptes d’individus en el sentit estricte 
considerem individus genètics (grups 
d’individus genèticament idèntics ori-
ginats per reproducció vegetativa), hi ha 
plantes que poden arribar a viure dese-
QHV GH PLOHUV G¶DQ\V &RP pV SRVVLEOH"
La qüestió de fons és si l’envelliment 
dels arbres va associat a una senescèn-
cia, entesa com una pèrdua progressiva 
i irreversible de funcionalitat amb l’edat. 
En aquest sentit més precís, diem que 
els arbres no envelleixen o que ho fan 
tan lentament que, a efectes pràctics, 
és com si no ho fessin. L’adjectiu irre-
versible és important. És ben sabut, per 
exemple, que el creixement dels arbres 
disminueix amb el pas dels anys. Ara 
bé, aquesta pèrdua de vigor no és con-
seqüència directa de l’edat, sinó que és 
determinada per l’augment de la mida i 
la complexitat estructural a mesura que 
els arbres es fan grans. Els arbres no són 
organismes com nosaltres, amb una for-
ma i una mida altament determinades 
genèticament, sinó que tenen un creixe-
ment indeterminat en què les noves uni-
tats de creixement, o mòduls, es formen 
sobre les unitats produïdes en anys ante-
riors. A mesura que els arbres creixen, el 
cost de mantenir l’estructura de suport 
i, encara més, el cost de transportar i 
distribuir l’aigua, els nutrients i altres 
compostos essencials entre les diferents 
parts de la planta augmenten molt. Tan-
mateix, les unitats de creixement en si 
mateixes, els meristemes, no perden la 
capacitat regenerativa. Gràcies a això 
hem pogut propagar per empelt moltes 
varietats agrícoles des de fa centenars 
d’anys, sense que això hagi comportat 
cap pèrdua de vigor ni canvis apreci-
ables en la productivitat dels conreus.
El creixement modular dels arbres 
té altres implicacions que ens poden 
ajudar a entendre per què el seu envelli-
ment ha de ser necessàriament diferent 
del nostre. Els arbres no tenen una se-
paració entre les línies cel·lulars germi-
nals (les que donen lloc als gàmetes) i 
les somàtiques (la resta de cèl·lules del 
cos). A més, tendeixen a incrementar 
el valor reproductiu amb l’edat, ja que 
a mesura que la mida augmenta tam-
bé ho fa el nombre d’unitats de creixe-
PHQW TXH SRGHQ DOORWMDU ÀRUV L IUXLWV 
Tot això fa que hi hagi una forta selecció 
per augmentar la longevitat de l’orga-
nisme i minimitzar qualsevol procés de 
senescència. De fet, les nostres cèl·lules 
germinals són també potencialment 
immortals, en el sentit que tenen la ca-
SDFLWDW GH UHSURGXLUVH LQGH¿QLGDPHQW 
La diferència és que en els arbres és com 
si totes les cèl·lules fossin germinals.
Evidentment, que els arbres no tin-
guin un procés de senescència contro-
lat genèticament no vol dir que siguin 
immortals. Encara que la probabilitat 
de morir fos constant, la mortalitat és 
un procés acumulatiu i com més llarga 
és la vida més fàcil és patir algun acci-
dent (un llamp, una sequera extrema) 
que condueixi a la mort. És interessant 
també constatar que la senescència no 
és un procés aliè a la vida dels arbres; 
ni de bon tros. La mortalitat de les cèl-
lules que donaran lloc als conductes del 
xilema o la mortalitat de les fulles són 
processos de senescència programats 
genèticament. El que no sembla existir 
als arbres són processos anàlegs que 
actuïn a escala de tot l’individu. I això, 
necessàriament, implica mecanismes 
efectius de protecció del material genè-
tic per evitar (o corregir) l’acumulació 
de mutacions a les cèl·lules dels meris-
temes. Aquests mecanismes encara són 
poc coneguts, però no hi ha dubte que 
estudiar-los pot aportar inspiració per 
entendre millor els processos d’envelli-
ment en altres organismes, com ara les 
persones, i en la manera d’alentir-los. I
Els arbres poden assolir edats fenomenals, gràcies, sobretot, al seu creixement modular, que implica un pro-
cés d’envelliment fonamentalment diferent del nostre. Tot i que el creixement i altres mesures del vigor dels 
arbres disminueixen amb l’edat, avui sabem que aquests canvis no són resultat d’un procés de senescència 
controlat genèticament, sinó que responen a l’augment de la mida i la complexitat estructural dels arbres a 
mesura que es fan vells.
Jordi Martínez-Vilalta
CREAF i Universitat Autònoma
de Barcelona
Envelleixen, els arbres?
Omnis Cellula 28 4 Juny 2012


Envelleixen, els arbres?

Els arbres poden assolir edats fenomenals, gràcies, sobretot, al seu creixement modular, que implica un procés d'envelliment fonamentalment diferent del nostre. Tot i que el creixement i altres mesures del vigor dels arbres disminueixen amb l'edat, avui sabem que aquests canvis no són resultat d'un procés de senescència controlat genèticament, sinó que responen a l'augment de la mida i la complexitat estructural dels arbres a mesura que es fan vells

Martínez Vilalta, Jordi,

Diposit Digital de Documents de la UAB

Des de la nostra experiència, pre-guntar-nos si els arbres o qualsevol altre tipus d’organisme envelleix pot semblar absurd. Fins i tot el Matusalem bíblic va acabar morint als 969 anys. Però potser no ho és tant si considerem que el Matusalem dels arbres, un individu de l’espècie Pinus longaeva que viu a la Sierra Nevada nord-americana, té una edat de 4.843 anys. És a dir, va néixer quan els egipcis acabaven de desenvo-OXSDUO¶HVFULSWXUDMHURJOt¿FD&RVWDG¶HQ-tendre que un organisme que no es mou i que, per tant, està condemnat a viure al mateix lloc on va germinar, pugui sobreviure tant de temps. És més, si en comptes d’individus en el sentit estricte considerem individus genètics (grups d’individus genèticament idèntics ori-ginats per reproducció vegetativa), hi ha plantes que poden arribar a viure dese-QHV GHPLOHUV G¶DQ\V &RP pV SRVVLEOH"La qüestió de fons és si l’envelliment dels arbres va associat a una senescèn-cia, entesa com una pèrdua progressiva i irreversible de funcionalitat amb l’edat. En aquest sentit més precís, diem que els arbres no envelleixen o que ho fan tan lentament que, a efectes pràctics, és com si no ho fessin. L’adjectiu irre-versible és important. És ben sabut, per exemple, que el creixement dels arbres disminueix amb el pas dels anys. Ara bé, aquesta pèrdua de vigor no és con-seqüència directa de l’edat, sinó que és determinada per l’augment de la mida i la complexitat estructural a mesura que els arbres es fan grans. Els arbres no són organismes com nosaltres, amb una for-ma i una mida altament determinades genèticament, sinó que tenen un creixe-ment indeterminat en què les noves uni-tats de creixement, o mòduls, es formen sobre les unitats produïdes en anys ante-riors. A mesura que els arbres creixen, el cost de mantenir l’estructura de suport i, encara més, el cost de transportar i distribuir l’aigua, els nutrients i altres compostos essencials entre les diferents parts de la planta augmenten molt. Tan-mateix, les unitats de creixement en si mateixes, els meristemes, no perden la capacitat regenerativa. Gràcies a això hem pogut propagar per empelt moltes varietats agrícoles des de fa centenars d’anys, sense que això hagi comportat cap pèrdua de vigor ni canvis apreci-ables en la productivitat dels conreus.El creixement modular dels arbres té altres implicacions que ens poden ajudar a entendre per què el seu envelli-ment ha de ser necessàriament diferent del nostre. Els arbres no tenen una se-paració entre les línies cel·lulars germi-nals (les que donen lloc als gàmetes) i les somàtiques (la resta de cèl·lules del cos). A més, tendeixen a incrementar el valor reproductiu amb l’edat, ja que a mesura que la mida augmenta tam-bé ho fa el nombre d’unitats de creixe-PHQW TXH SRGHQ DOORWMDU ÀRUV L IUXLWVTot això fa que hi hagi una forta selecció per augmentar la longevitat de l’orga-nisme i minimitzar qualsevol procés de senescència. De fet, les nostres cèl·lules germinals són també potencialment immortals, en el sentit que tenen la ca-SDFLWDWGHUHSURGXLUVH LQGH¿QLGDPHQWLa diferència és que en els arbres és com si totes les cèl·lules fossin germinals.Evidentment, que els arbres no tin-guin un procés de senescència contro-lat genèticament no vol dir que siguin immortals. Encara que la probabilitat de morir fos constant, la mortalitat és un procés acumulatiu i com més llarga és la vida més fàcil és patir algun acci-dent (un llamp, una sequera extrema) que condueixi a la mort. És interessant també constatar que la senescència no és un procés aliè a la vida dels arbres; ni de bon tros. La mortalitat de les cèl-lules que donaran lloc als conductes del xilema o la mortalitat de les fulles són processos de senescència programats genèticament. El que no sembla existir als arbres són processos anàlegs que actuïn a escala de tot l’individu. I això, necessàriament, implica mecanismes efectius de protecció del material genè-tic per evitar (o corregir) l’acumulació de mutacions a les cèl·lules dels meris-temes. Aquests mecanismes encara són poc coneguts, però no hi ha dubte que estudiar-los pot aportar inspiració per entendre millor els processos d’envelli-ment en altres organismes, com ara les persones, i en la manera d’alentir-los. IEls arbres poden assolir edats fenomenals, gràcies, sobretot, al seu creixement modular, que implica un pro-cés d’envelliment fonamentalment diferent del nostre. Tot i que el creixement i altres mesures del vigor dels arbres disminueixen amb l’edat, avui sabem que aquests canvis no són resultat d’un procés de senescència controlat genèticament, sinó que responen a l’augment de la mida i la complexitat estructural dels arbres a mesura que es fan vells.Jordi Martínez-VilaltaCREAF i Universitat Autònomade BarcelonaEnvelleixen, els arbres?Omnis Cellula 28 4 Juny 2012

Envelleixen, els arbres?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Diposit Digital de Documents de la UAB

Hemeroteca Cientifica Catalana