Revistes Catalanes amb Accés Obert

36R ANNALS DEL PERIODISME CATALÀ 
galitat constituïda, sobretot quan s'ha tractat de Ja seguretat 
de la República, ni ha faltat mai la nostra honrada protesta 
contra els atemptats de caràcter polític i social, vergonya de 
la societat, qualsevol que hagi estat qui els hagi comès. 
Per què, doncs, se'ns fa així víctimes de Ja censura? És, que 
l'actual Comissari Delegat que actuà tants anys al costat 
de governadors dels antics règims no es sap desfer del llast 
de les pràctiques d'aquell temps, o és, simplement, perquè 
no pertanyem a la comunitat governant? 
No sabem a què poden conduir aquests procediments tan 
segle XVIII, i protestem enèrgicament contra el què consi-
derem una coacció política, al servei d'una política determi· 
nada, en perjudici d'una tendència tan respectable com la 
que ocupa el poder. La censura mai no és gaire justificable 
però és quelcom indigne quan s'exerceix, com ara en ple 
període electoral per a evitar que s'ataqui políticament quan 
en l'atac hom hi posa la consideració deguda i que sempre 
ens mereixen les persones i les jerarquies. 
Tatxint·se en bona hora coses que puguin significar excï· 
tacions en perjudici de l'ordre públic o de la legalitat repu· 
blicana encara que per això no és necessària la censura, i 
n'hi ha prou amb l'estricta aplicació del Codi; però que un el e· 
ment coactiu en mans del poder públic sigui utilitzat per a 
cobrir-se d'atacs d'ordre polític. no pot passar sense, almenys, 
la nostra protesta més enèrgica. El procediment no lliga 
amb un règim democràtic i els que això fan, vulguin o no, 
hauran de respondre en son dia, davant l'opinió pública. • 
Memòries d'un periodista 
J. Costa i Deu, a «La Veu de Catalunya» (20 març), 
sota el títols : «La vida bohèmia dels periodistes del 
ANNAI.S DEI. PERIODISME CATAI.À 369 
vuit-cents. -Les penyes del Lyon i del Suís. -Els amics 
dels periodistes>, ha publicat aquest article : 
•Una de les característiques sobresortints dels periodistes 
de Barcelona, a darreries del segle passat, era l'esperit de la 
bohèmia. En general, ésser periodista volia dir passar les 
nits en blanc, dormir de dia, no portar una pesseta a la but-
xaca, i, per dir-ho d'una manera gràfica, viure de. miracle. 
Els sous que les empreses pagaven als seus redactors més 
destacats osciHaven entre cinquanta i setanta-cinc pessetes 
mensuals, quantitat que ordinàriament era satisfeta en cinc, 
deu o quinze etapes, a mesura que l'administrador disposava 
de quantitats sobrants i es podia permetre el luxe de satisfer 
les nòmines, les quals, per part de les empreses, eren consi-
derades com un dispendi superflu. Àdhuc tenint en compte 
que la vida aleshores no era tan cara com en l'actualitat, cal 
fer-se càrrec de com havia de fer equilibris el periodista per 
tal de portar-se a la boca el pa de cada dia. Solament gràcies 
a l'ambient idealista de l'època, i a la circumstància d'haver-
hi altres elements obligats a un semblant procediment de 
subsistència, els periodistes podien fer la viu-viu amb una 
certa resignació. Entre aquests elements sotmesos a una 
idèntica penúria, poden citar-se els còmics, les nòmines dels 
quals, fins i tot quan es tractava de primeres actrius i pri-
mers actors, eren tan esquifides, que avui les refusaria el 
més humil corista. I això, encara gràcies, puix que no man-
caven empreses que treballaven sense capital de cap mena i 
que en trobar-se en una situació difícil tancaven la barraca 
sense sentir la més petita preocupació respecte dels seus 
creditors i molt menys dels seus artistes. És un fet estrany, 
però és un fet, que els actors i els periodistes, amb tot i és-
ser l'ànima del teatre i de la premsa, no mereixessin mai el 
mateix tracte que les en1preses respectives observaven en-
vers els altres subordinats d'atribucions menys responsables. 
Potser és degut a aquest fet, o potser perquè el treball 
370 ANNAJ.S D8L PERTODISMR CATALÀ 
d'ambdós presenta una comuna tendència al desordre, el cert 
és que entre còmics i periodistes ha existit sempre una as· 
senyalada compenetració i una relació amical, sobretot en 
l'època en què, d'ordinari, uns i altres tenien les mateixes 
penyes, algunes de les quals, com la del Lyon d'Or, a la 
qual concorrien Enric i Jaume Borràs, que més tard foren 
famosos, varen assolir una gran renomenada en la vida de 
l'art i la bohèmia. 
Els periodistes del vuit-cents, com els còmics, fetes rarís-
simes excepcions, tenien fama de grans sabrejadors. Era 
molt difícil, a qui s'hi apropava, sortir-ne indemne. La míse· 
ra remuneració amb què l'empresa els incloïa a la llista del 
personal no permetia a aquesta exigir-los cap disciplina ni 
horari. Així, resultava impossible saber amb exactitud la 
gent amb què comptaven les redaccions dels diaris barcelo· 
nins. Si fa o no fa, el mateix succeïa als teatres on, a desgrat 
de la més severa formalitat exigida, més d'una vegada havia 
de modificar-se el repertori d'una obra perquè a l'hora de co· 
mençar la funció no compareixia l'actor o l'actriu que hi te-
' nia paper. 
El meu compatrici Enric Caselles, que en el fons estimava 
la bohèmia, no es mostrà d'antuvi massa refractari a aquesta 
vida singular. I tot just arribat a Barcelona començà a com-
portar-se com els seus coHegues, i apren~ué l'actitud de des-
preocupació que als ulls de la gent convertia els bohemis en 
una mena d'homes especials. Enric Caselles anava a menjar, 
com tants altres dels seus camarades, a les tavernes del car· 
rer de la Unió, cada una de les quals constituïa el centre 
habitual d'un grup d'inteHectuals de l'època. En elles, hom 
podia fer sovint un àpat esplèndid per menys d'una pesseta. 
Amb En Criach vàrem anar-hi tres o quatre vegades, per tal 
de fer companyia al nostre amic- pagàvem, naturalment, 
sempre nosaltres - . L a taverna que Caselles freqüentava 
més assíduament era la que avui encara existeix, transfor-
mada en luxós bar, davant mateix de la • Unión• o •Alcazar 
ANNAl-S DRL PEIUODISMR CATAL.6. 371 
Español•. Els menús d'aquesta casa començaven invariable-
ment amb una sopa molt carregada d'espècies, d'aquelles 
que escalfen el cos i deixen una forta picantor a Ja gorja. Un 
dia la sopa era de mongetes seques i cigrons amb bocins de 
cansalada rància, col, àpit i pa fregit. L'altre dia era feta 
amb mandonguilles de carn de porc, que abans ja havia ser-
vit per a fer el brou del dia. Un altre dels plats especials de 
Ja casa en:n els espinacs fregits amb panses i pinyons; i gau-
dien d'una gran predilecció entre la parròquia l'escalivada 
de pebrots vermells amb tomàquets i albergínies i un morro 
de bacallà remullat. Aquest plat era presentat amb una cer-
ta cerimònia : els tomàquets partits pel mig, i els pebrots i 
albergínies a tiretes llargues, voltaven el bacallà cuit a la 
brasa, i tot plegat adquiria un aire d'elegància propi de gran 
hotel. 
Quan el periodista no es trobava amb fons per a fer un 
àpat d'aquesta categoria, o quan el compte corrent obert a 
la taverna del carrer de Ja Unió assolia xifres impossibles, 
acostumavn a traslladar-se a Ja taverna del Tano, del carrer 
de Sant Pau, on amb un pressupost més reduït encara podia 
menjar un plat d'escudella barrejada, coneguda vulgarment 
per escudella de pagès, i una tanda de cigrons amb salsa, 
que Déu n'hi do. 
En sortir de la taverna, el periodista, com el còmic, havia 
d'anar al cafè, i això no constituïa, sobretot pel periodista, 
un problema tan greu, ni de lhmy, com el de la pitança. Els 
periodistes d'aquell temps anaven als cafès de Ja Rambla, i 
particularment al Lyon i al Suís. El Cinto del Lyon, aquell 
bondadós cambrer dels mostatxos cargolats, un dels més 
vells de la casa, i el simpatiquíssim Miquel del Suís, home 
de bondat insuperable, eren prou condescendents per a fer-
se càrrec de les circumstàncies, i dia darrera dia anaven 
anotant, en unes llistes que es feien interminables, els cafès 
que els meus companys deixaven de pagar. Cal fer constar, 
tanmateix, que les penyes, i més concretament la del Suís, 
372 ANNALS DJU, PERIODISME CATAI.À 
eren de fet un atrnctiu de l'establiment, i gràcies a elles els 
cambrers tenien ocasió de servir un grapat de senyors que 
acudien a la penya amb l'objecte! d'assabentar-se dels fets 
del dia i escoltar les elucubracions d'aquelles colles de caps 
calents. El Miquel del Suís, principalment, era qui més 
profit en treia. D'aquesta manera, la compensació dels cafès 
que deixava de cobrar la trobava, esplèndidament en la par· 
ròquia que la penya d'inteHectuals atreia. Altrament, era 
cosa sabuda que més d'un d'aquests parroquians de posició, 
coneixedor dels deutes contrets pels periodistes, manta 
vegada havia liquidat les llistes del Miquel; i àdhuc hom 
deia que el senyor Joan Forgas, senador del regne, el 
nom del qual apareixia molt sovint als diaris, perquè el pú· 
blic estigués al corrent de les seves anades i vingudes de 
Madrid, havia donat instruccions al Cinto i al Miquel en el 
sentit que totes les despeses d'aquells minyons les posessin 
al seu compte. Al cap i a la fi, la popularitat que li donaven, 
i a la qual jo vaig contribuir uns anys més tard, no li costava 
gaire cara. 
Les penyes del Suís i del Lyon acostumaven a començar 
a primera hora de la tarda, i no acaba ven fins entrada la ma· 
tinada. De tant en tant, s'aclarien un xic, però sempre hi 
romania algú que mantenia el foc sagrat. • 
L'exposició de la premsa catòlica 
Maria de Echarri, a «El Correo Catalan» (29 març) 
parla de l'exposició de la premsa catòlica, tal com 
seguetx: 
•Tal importancia concede Su Santidad a esta cuestión que 
la da nada menos que como iotencióo general para el próxi-
mo mes de abril. Y es que desde que subió al solio pontificio 


Memòries d´un periodista

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert