Antoni Pladevall ha col·laborat en revistes com Ausa, Serra d’Or o Els Marges i ha escrit diverses novel·les com Terres de Lloguer o La Papallona Negra. El setembre de 2014 va guanyar el premi Prudenci Bertrana pel llibre El dia que vaig fer vuit anys, on fa memòria dels records de la seva infància a pagès. Ens hem reunit amb ell per conversar sobre la seva obra i la seva formació com a escriptor

Estrada i Lahosa, Iris

Lleopart i Tió, Anna

Puigferrat i Oliva, Carles

Romeu i Puntí, Gemma

Revistes Catalanes amb Accés Obert

30  | Llibre de Tona  
Equip de redacció
 
Antoni Pladevall ha col·laborat en revistes 
com Ausa, Serra d’Or  o Els Marges  i ha escrit 
diverses novel·les com Terres de Lloguer 
o La Papallona Negra. El setembre de 2014 
va guanyar el premi Prudenci Bertrana pel 
llibre El dia que vaig fer vuit anys, on fa 
memòria dels records de la seva infància a 
pagès. Ens hem reunit amb ell per conversar 
sobre la seva obra i la seva formació com a 
escriptor.
 
Antoni Pladevall i Arumí (Taradell, 1961), 
doctorat en filologia clàssica, relata en les seves 
novel·les (com, per exemple, Terres de Lloguer, 
La Papallona Negra o El dia que vaig fer vuit 
anys) la vida del món rural des del seguit de 
canvis socials, econòmics i morals que l’han anat 
transformant. Així doncs, cal tenir en compte 
que aquesta mirada, educada tant per la lectura 
i l’estudi dels clàssics, com per la llengua i el 
paisatge que conforma el viure de pagès, “pivota 
sobre els detalls”. En general –ens comenta 
Pladevall– “en la història de la literatura ja s’ha 
explicat tot, des d’Homer o des de Virgili”, però, 
això no obstant, es pot donar als grans temes el 
matís “d’una idea singular i, diguem-ne, pròpia, 
a partir del conreu del detall”. De fet, el ritme 
de la vida a pagès –que coneix prou bé, ja que 
hi va néixer i viure fins als 25 anys– era lent, i 
convidava a observar-los, aquests petits detalls 
–que li han quedat gravats, a la memòria, de 
manera viva: “recordo perfectament què feia de 
dalt a baix un marge i què costava enfilar-se per 
les brancades d’un arbre”. Tot agafant imatges 
d’El dia que vaig fer vuit anys, podríem dir que 
aquest vesc que dóna substància a la teranyina 
de la memòria, per Pladevall, és l’entorn rural, 
descrit com “l’espectacle de cada dia, del matí 
al vespre”, on trobem nens jugant a arreplegar 
crancs als marges del riu o comptant les bigues, 
baixet, durant l’estona de la migdiada, o quan:
 
Ens omplíem tota la mà dreta de gra, el 
rebatíem amb molta fúria contra la paret 
del fons del graner i en sentíem el soroll de 
pluja sobtada que feia, primer petant contra 
la paret blanca i després caient de nou sobre 
el gran munt de cereal. 1
 
EL DIA QUE VAIG FER VUIT ANYS. 
MEMÒRIES NOVEL·LADES   
En aquesta darrera obra (guanyadora del premi 
Prudenci Bertrana –2014), pren directament 
els records de la seva infantesa, del seu Mont-
rodon natal, i els desplega en primera persona 
LITERATURA I MÓN RURAL
Entrevista a Antoni Pladevall i Arumí
L'escriptor Antoni Pladevall i Arumí a la sala d'exposicions 
Can Sebastià (Foto Gemma Romeu)
Actualitat
Sant Jordi 2015
Llibre de Tona |  31
–són, doncs, unes memòries novel·lades, que 
adopten cert matís d’una “mena de confessió 
personal”. “Al llarg de la vida pots anar callant 
moltes coses, però arriba un moment que 
t’hi atreveixes”. D’aquesta manera, la idea 
d’escriure El dia que vaig fer vuit anys va 
sorgir, ens diu, d’un “ressort interior” que el 
mogué a retornar al seu “viure petit”. Retornar, 
és a dir, recrear, però respectant fidelment els 
records, fins a l’últim detall (podríem dir que, 
per bé que en la manera d’articular les frases 
sempre hi ha un punt d’inventiva, es valia de la 
crossa de la ficció tan sols quan li “fallava alguna 
passera”). A més, ara que es troba en la talaia de 
la cinquantena, pot partir de la distància que, 
juntament amb la necessitat d’expressar-se –ja 
que “al capdavall hem d’anar purgant tot allò 
que anem congriant dins nostre: tant a favor 
com en contra”– li permet retrobar, sense gaires 
reticències, la mirada del nen que observa al 
marge de les tensions internes dels adults. “Jo 
m’he aturat als 15 anys. Ara m’he de plantejar si 
cobreixo dels 15 als 25, però hauré de ser encara 
més valent, perquè, és clar, ja no seré un pur 
espectador, un nen que senzillament observa. 
Sinó que jo tindré un protagonisme més 
important. Perquè a partir dels 15, 16..., és quan 
comencem a relacionar-nos amb les persones. 
Fins i tot a donar-nos més a les persones”. I 
si ha de ser un retrat més o menys sincer, no 
vol incomodar. “Encara que puguem ser molt 
oberts, i molt progressistes i molt..., jo penso que 
hi ha una cosa que és el pudor personal”. “Hi ha 
una cosa terrible que jo intento evitar: que és 
ferir”.
Cal remarcar, per tant, un canvi respecte a les 
novel·les anteriors en les quals, potser, hi havia 
sublimats retalls de vida dels seus primers anys 
a partir de “maniobres de distracció, inventant 
uns universos amb uns personatges que també 
resolen les seves batalles personals”. “Jo ja havia 
evocat molt del meu món darrere d’aquestes 
novel·les, però escudant-me darrere de les 
màscares d’aquests personatges”. En aquest 
altre vessant, doncs, va decidir abandonar la 
veu de la tercera persona, que havia utilitzat 
en altres novel·les, en les quals, a més, havia 
alternat diferents temps i, a vegades, implicant 
cinc, sis famílies (que “persegueix” al llarg de 
dues o tres generacions). Cosa que comportava 
anar controlant a cada capítol la coherència 
cronològica. En canvi, en El dia que vaig fer vuit 
anys, a partir de la primera escena –on es para 
una trampa, com a escriptor, per tal de poder 
trobar la veu adequada– ha anat encadenant 
les peces d’una trama viscuda; que va anar 
succeint tal com l’ha escrita. El llibre comença 
(com indica el títol) el dia que va fer vuit anys, 
quan el seu avi Ton el va pesar en una balança 
que tenien al mas. Es tracta d’un moment molt 
entranyable, ja que és el primer record llarg 
que va viure; fins llavors els records s’encenien 
i s’apagaven, com besllums o llampecs. De cop, 
va tenir edat i pes. “Jo no recordo haver passat 
pels 7, 6, 4 anys; com si no els hagués fet”. “És 
com si l’avi m’hagués dit: acabes d’entrar en 
la vida conscient”. Així doncs, aquesta primera 
facècia de l’obra n’esdevé una metàfora, ja que 
hi ha un intent d’explicar-se en el nen que va 
ser tot mesurant-se emocionalment. Cal tenir 
en compte, per tant, que el pes de la consciència
està relacionat amb el pes de les paraules, i els 
solcs que deixen a la memòria, i la terribilitat 
que a vegades suposa la descoberta del món.
Els rocs que ens llançàvem feien mal, era 
evident, perquè feien sagnar i plorar amb un 
gran sentiment i deixaven senyals al cos que 
Portada de la darrera obra d'Antoni Pladevall, El dia que vaig 
fer vuit anys (2014), Premi Prudenci Bertrana.
32  | Llibre de Tona  
podien trigar a cicatritzar (...). Però aquella 
època també vaig aprendre que algunes 
paraules, a vegades dites potser sense una 
manifesta voluntat feridora, també podien 
causar un gran dolor i rebregar els replecs 
més íntims de l’ànima.2
                                                                                             
Pladevall ens comenta que aquest deix que 
parteix explícitament del jo està lligat als seus 
inicis literaris, en la mesura que, per bé que 
utilitza recursos propis de la novel·lística –el 
treball d’una certa intriga, l’associació d’idees 
entre capítols, el conreu d’un pathos in 
crescendo, entre d’altres–, i no pretén capturar 
estats d’ànim en una sensació, en un moment 
concret, o en una emoció –sinó que amb 
gavadals de paraules, conforma les escenes 
que el van marcar d’una manera especial–, la 
primera persona, el cultiu de la singularitat i del 
detall, recorda a la veu pròpia de la lírica, o sigui, 
als poemes que va començar a escriure quan 
tenia 14 o 15 anys.
 
DESCOBERTA I TREBALL DE LES PARAULES, 
DE L’ESCRIPTURA, DE LA LITERATURA
“Estava molt irritat contra una persona de la 
família que penso que m’havia dit una cosa 
que no em mereixia. I aquella fúria, aquell 
neguit el vaig purgar escrivint. Hauria pogut 
defensar-me abordant la persona que havia 
cregut que m’ofenia (...) però no ho vaig fer, 
segurament per covardia. I vaig purgar la meva 
fúria en paraules”. Va ser un gest espontani 
en forma de versos. Gest que, malgrat que al 
començament provocà, com tota situació nova, 
certa estranyesa, es va anar repetint fins que 
agafà el costum d’escriure, avesant-se al tracte 
amb les paraules. Al començament, formava 
imatges a partir dels elements que l’envoltaven, 
és a dir, del dia a dia, d’allò més proper, per 
exemple, recorda fer referència a “un tren que 
no es parava al meu baixador”, que era l’estació 
de Mont-rodon. Així doncs, aquests versos que 
“ara ja no goso ni mirar-me’ls perquè són molt 
imperfectes...” el van posar a davant del tracte 
amb la llengua.  
 
Em va passar una cosa, que ja em venia de 
mesos enrere, que em va fer avergonyir molt: 
no llegia. Em costava distingir les lletres i 
encadenar les paraules que em posaven al 
davant, i no avançava.3
 
Antoni Pladevall considera que El dia que vaig 
fer vuit anys es pot entendre com un petit 
homenatge fet a la seva mestra de l’escola 
rural, ja que, d’una banda, reconeix el mèrit 
d’ensenyar i coordinar (una sola persona) grups 
molt diferents: “realment, el mestre de debò 
és el mestre que dóna la mà als nens i nenes 
ensenyant-los a llegir, a escriure i a comptar”. 
I, de l’altra, l’escola rural, on la majoria de nens 
i nenes formaven part del mateix món, d’una 
mateixa forma de vida, suposava una finestra 
oberta de cara a un coneixement divers. En el 
seu cas, tenint en compte les seves dificultats 
inicials per la lectura (que, després “d’una 
batalla gairebé a mort”, com comenta ell, van 
quedar superades –i amb els còmics del Capitán 
Trueno es va fer lector); en gran mesura gràcies 
a l’acompanyament i als consells de l’Enriqueta, 
va poder seguir estudiant a Vic, a Sant Miquel. 
Cal remarcar que el primer llibre que va entrar 
a casa seva va ser Solitud, de Víctor Català, quan 
estava fent segon de BUP a Vic. D’altra banda, 
ens explica que va ser a batxillerat, gràcies al 
seu professor de grec, Segimon Serrallonga, “un 
savi com pocs n’he conegut”, que se li van obrir 
les portes de la literatura universal (és a dir, de 
la “literatura mesopotàmica, egípcia, de l’antic 
Israel, de la Xina imperial” –entre d’altres), 
coneixement que l’esperonà a inclinar-se cap 
als estudis clàssics.
 
“No pots escriure si no t’estimes la llengua. 
T’has d’enamorar de la llengua. Ja que, a 
banda de ser un vehicle de sentit, d’idees..., 
les paraules són música, són color, són pes”. 
Així doncs, escriptors com Maria Àngels 
Anglada, de seguida el van “enlluernar”, ja que 
“acariciaven la llengua”. Pladevall, comparteix 
tant amb Anglada com amb Serrallonga, la 
concepció artesana de la literatura, en el sentit 
que escrivint, a còpia de llenguatge, s’ha de 
treballar la manera d’explicar el contingut. En 
altres paraules, s’ha d’afaiçonar aquest element 
bàsic de la literatura que són els mots –amb una 
funció comunicativa primordial, ja que amb 
ells “ens diem coses del matí al vespre”–, per 
tal d’elevar-los a l’art de la llengua. A saber, cal 
esmerçar esforç per no “escriure a la babalà, si 
Actualitat
Sant Jordi 2015
Llibre de Tona |  33
volem fer literatura”. L'escriptura té un doble 
vessant: cal ser fred pel que fa al control en els 
mecanismes, per evitar l’embull, la troca mal 
embastada –en aquest moment és quan podem 
ser molt analítics. Tanmateix el detonant és el 
reviure emocionalment totes les peripècies. Tal 
com diu Cesare Pavese: viure exigeix controlar 
uns mecanismes. No es viu bé si no ens hi 
esforcem.
 
D’altra banda, recorda que la seva àvia materna, 
Maria (a la qual va dedicar un llibre: Quadern 
de can Garbells), també va eixamplar-li la 
passió per la llengua, ja que quan estudiava a la 
Universitat Autònoma, va viure una temporada 
al pis que (la seva àvia) tenia al Vallès i “el més 
important era la conversa que em regalava 
recordant els seus anys a la plana de Vic; amb 
una desfilada de paraules vives, que dringaven. 
I jo pensava: demà te n’aniràs a la Universitat i 
tindràs els millors professors de Grec i de Llatí, 
però no et parlaran amb aquesta llengua”. De 
fet, considera que s’està experimentant un 
empobriment gradual de la llengua, ja que, per 
bé que s’incorporen neologismes provinents, 
sobretot, de la tècnica i de la informàtica, en 
aquest cas, la balança no queda compensada. 
I parlem de forma molt més pobra, més 
estandarditzada, com la que despatxen a la ràdio 
i a la televisió. Com a conseqüència d’aquesta 
manera de fer acceptada, fins i tot, se’n rebaixa 
la importància. I s’imposen errors gramaticals 
–“això jo encara no ho acabo de pair”. 
 
LA RIQUESA DEL MÓN RURAL
“També defenso el món dels pagesos perquè 
amb el tancament de les finques i de les masies 
estem perdent una massa excel·lent de parlants” 
–ens diu, i emfasitza que les noves generacions 
cada vegada es relacionen utilitzant menys 
paraules. De fet, la terminologia, el lèxic, per 
exemple, relacionat amb determinades taxes 
agrícoles o amb les eines, queda emmagatzemat 
(museïtzat) en un pretèrit per tal de conservar 
el que va existir. Tanmateix, la llengua quan és 
“més dinàmica, més dúctil i acolorida” és quan 
la gastem, quan ens la diem. Per tant, Pladevall 
s’inclina per certa recuperació de vocabulari, 
recreant aquesta llengua viva (que és la dels 
nostres pares, dels nostres avis) per bé que de 
manera dosificada –“ja que tampoc hem de 
fer arqueologia, perquè llavors no ens llegirà 
ningú”.
 
Per acabar, remarca la importància de no 
oblidar les arrels del passat, en el sentit que, a 
vegades, sembla que el món en què vivim ara 
no té història, encara que s’hi han anat afegint 
avenços com la telefonia o els ordinadors, dels 
quals ara depenem; de fet, cal recordar que 
aquests avenços tecnològics són fruit d’un 
camí que s’ha anat fent: abans del tractor hi 
havia el carro i abans del carro, la roda. L’entorn 
rural és el medi natural dels homes i de les 
dones, ja que permet el contacte amb la natura. 
“De fet tots, jo sempre dic que som pagesos 
en primera, segona o tercera generació”. La 
mirada construïda sobre els estudis clàssics 
fa que prengui, d’alguna manera, la concepció 
del panteisme, o sigui, de l’univers com un sol 
tot. “Saber-se natura. I per tant, respirar en 
paral·lel amb tota la realitat vegetal, animal i 
anava a dir còsmica”. I, el seu, d’univers, el més 
propi, és el veral de la infantesa, el seu Mont-
rodon natal. Aquesta “teranyina envescada dels 
records” que trobem a El dia que vaig fer vuit 
anys engloba un paisatge molt present tant en 
el seu món familiar com literari. “No em sabré 
desenganxar del que per a mi sempre ha estat 
un gaudi. En paral·lel de les meves emocions. El 
retrat paral·lel del món en el qual circulem”. Que 
és el món de pagès i, per fer-ho més extensiu, el 
món pobletà –on amb quatre passes ens trobem 
davant d’un camp, d’un turó o serrat.   
 
Notes
1.  PLADEVALL, Antoni. El dia que vaig fer vuit anys. 1a ed. Columna Barcelona 2014, pàg. 12.
2. PLADEVALL, Antoni. El dia que vaig fer vuit anys,  pàg. 105.
3. PLADEVALL, Antoni. El dia que vaig fer vuit anys,  pàg. 51.


Literatura i Món Rural. Entrevista a Antoni Pladevall i Arumí

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert