Bosch Casadevall, Josep Maria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

151
PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: Novembre 2013 5
JOSEP MARIA BOSCH CASADEVALL. Col·laborador de l’Àrea de Recerca Històrica del Govern
d’Andorra
LES FARGUES AMB TROMPES. 
EL CAS DE LA VALL D’ANDORRA
La farga a la catalana és una variant tecnològica del mètode
directe per obtenir ferro. Aquesta variant es caracteritza per
l’ús d’una tecnologia determinada i l’exigència d’una cade-
na operativa particular: això és, una manera diferent d’insu-
flar l’aire (trompa hidroeòlica), de construir el baix forn
(gresol obert amb peces de ferro) i d’organitzar el treball
(quatre massers diaris).
Aquest tipus de fargues, diferents de les fargues molina, a la
biscaïna o a la genovesa, proliferen a banda i banda dels
Pirineus a partir de la primera meitat del segle XVII i perdu-
ren fins al final del segle XIX. Durant quasi tres-cents anys se
succeeixen canvis, innovacions i transformacions d’implan-
tació, de composició i de construcció dels tallers, així com
dels ginys hidràulics i mecànics. Cadascun d’aquests estadis
suposa, també, renovacions de la cadena operativa i de la
gestió. Tot plegat es tradueix en un augment progressiu del
pes del masser i en una especialització dels tallers per poder
produir més i manufacturar un o altre tipus de ferro d’acord
amb les exigències dels mercats regionals.
En aquesta seqüència de canvis, innovacions i transforma-
cions també hi ha situacions i períodes de crisi. Els tallers
estan exposats, per exemple, als efectes dels conflictes
bèl·lics sobre els mercats, a davallades de la qualitat del
ferro manufacturat, a la impossibilitat de reduir el cost de
producció o, senzillament, a les incidències degudes als fe-
nòmens naturals. Com a conseqüència d’aquests fets es tan-
quen i s’abandonen tallers, els magatzems distribuïdors
tenen dificultats per vendre els estocs i les obres de mante-
niment de les estructures i els ginys són constants.
Dins d’aquest marc general, les fargues de la vall d’Andorra
no són una excepció. Tanmateix, per la qualitat i la quantitat
de la documentació, el cas andorrà es pot considerar para-
digmàtic. Les dades conegudes contribueixen a fixar els
principis i els supòsits sobre el procediment directe a la cata-
lana, les qüestions pendents d’estudiar i la seva interpreta-
ció, però també la metodologia que cal seguir. Des de l’ini-
ci d’aquesta línia de recerca, l’any 1996, s’ha renovat el
coneixement especialment sobre la seqüència evolutiva,
l’arquitectura dels tallers, els ginys mecànics, la producció i
la comercialització, així com el proveïment de les matèries
primeres.
De moment, tot i l’existència d’una possible realitat diferent
abans de la conquesta carolíngia, entre els segles X i XVI la
vall d’Andorra no es pot considerar una àrea productora de
ferro. Els silencis significatius de la documentació durant
més de set-cents anys sobre el delme del ferro (mencionat
el 860), és l’argument bàsic a favor d’aquesta interpretació.
No obstant això, a la vall queda clarament provada la lògi-
ca presència de ferrers i, per consegüent, la importació de
lingots.
En relació amb la seqüència evolutiva, se sap que hi ha un
abans i un després sobre la condició de la vall com a àrea
productora de ferro. L’abans correspon als inicis de l’activi-
tat vers el 1621 i es caracteritza per la presència de tres far-
gues molina (Serrat 1 1609, Puntal 1619, Vilaró 1619) i una
farga a la catalana (Aldosa 1643) que tanquen portes pels
efectes de la revolta dels Segadors (1640). El després coin-
cideix amb el tractat dels Pirineus (1659), que talla les xar-
xes d’intercanvi transpirinenques (de mena, carbó i ferro) i
afavoreix el contraban entre Catalunya i el Rosselló. Per a
Andorra, que conserva els seus privilegis comercials, aques-
12
14
16
1
2
5
8
11 
Jo
se
p 
M
ar
ia
 B
os
ch
 C
as
ad
ev
al
l. 
Le
s 
fa
rg
ue
s 
am
b 
tr
om
pe
s.
 E
l c
as
 d
e 
la
 v
al
l d
’A
nd
or
ra
Àrea d’expansió del procediment directe a la catalana. Font: Jean
Cantelaube 
6ta conjuntura ofereix una nova oportunitat per tornar a
exportar ferro als mercats catalans a preus competitius. En
aquest context, al final del segle XVII i fins a la primera mei-
tat del segle XIX se succeeixen diferents generacions de far-
gues (totes amb trompa). D’aquests anys són les fargues
següents: Serrat 2 (1687), Bixessarri (1700), Envalira
(1716), Ransol (1724), Madriu (1732), Picard (1742), Areny
(1753), Moles (c 1753), Escaldes (projecte), Os (1815) i
Rossell (1842).
Pel que fa a l’arquitectura de les fargues, els exemples docu-
mentats evidencien un procés de formació i consolidació del
taller tipus. Aquest procés, encara no del tot conegut, porta a
pensar en uns volums i uns espais que experimenten succes-
sives adaptacions o ampliacions a partir d’una estructura
bàsica com ara la sala de treball. De les primeres fargues
molina i a la catalana del segle XVII, de moment no se n’ha
excavat cap, però es perceben algunes constants d’implanta-
ció (com ara a cotes altes) i de construcció (són volums i
espais petits amb el predomini d’estructures de fusta). De les
fargues a la catalana dels segles XVIII i XIX, es constata la ten-
dència a situar-les a cotes més baixes, a construir volums
(sala de treball i carbonera) més grans, a aixecar instal-
lacions hidràuliques (canals i botàs) de major capacitat, i, en
general, a utilitzar més la pedra que no pas la fusta. La farga
de la Massana (1842-1876), la darrera que es construeix a
Andorra, esdevé un exemple tipus que es caracteritza per un
conjunt edificatori més compacte on, a diferència dels casos
precedents, el baix forn, mall i martinet conformen un tot.
A partir de les dades sobre producció s’intueixen unes capa-
citats de la trompa hidroeòlica, del forn i dels martells. En
general, es dedueixen canvis d’ús i de mida però resulta més
difícil percebre la microevolució de les formes i dels mate-
rials. Les relacions causa i efecte vinculades amb l’evolució
dels martells són més evidents que no pas amb la trompa o
el forn. Totes les restes conegudes d’aquests ginys correspo-
nen al darrer estadi evolutiu; concretament, a un moment
entre 1753 i 1876. De la trompa hidroeòlica, s’han exhumat
les soleres de fusta de dues caixes de vent trapezoïdals i
entre les peces conservades destaquen dues toveres de coure.
L’estudi de dos baixos forns posa en evidència que són
estructures fàcils de muntar i desmuntar, amb un gresol de
forma troncocònica delimitat per tres parets de peces de fer-
ro (contravent, lleiterol i porgues) i una d’argila (cava). Pel
que fa als martells (mall i martinet), les estructures de suport
excavades, així com la col·lecció d’una bona part de les
peces de ferro corresponents, permeten un coneixement
ampli d’aquests ginys. Les restes arqueològiques estudiades
corroboren i completen les descripcions i les il·lustracions
[a l’esquerra] Planta de les restes de la trompa hidroeòlica i del baix forn del farga Areny. Font:ARH-Govern d'Andorra. [a la dreta]
Planta de les restes del mall de la farga Areny. Font: ARH-Govern d'Andorra
temes-2)
Jo
se
p 
M
ar
ia
 B
os
ch
 C
as
ad
ev
al
l. 
Le
s 
fa
rg
ue
s 
am
b 
tr
om
pe
s.
 E
l c
as
 d
e 
la
 v
al
l d
’A
nd
or
ra
151
PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: Novembre 2013 7
fetes pels enginyers francesos, entre els segles XVIII i XIX,
sobre les fargues del vessant nord dels Pirineus.
Els coneixements sobre la cadena operativa a la catalana
conclouen que es tracta d’un mètode adaptable i gens rutina-
ri. La segmentació del temps de treball i les respectives res-
ponsabilitats dels fargaires del segle XVII (1687) no són les
mateixes que el segle XIX (1876). Les dades permeten docu-
mentar el mètode de les fargues molina del segle XVII (torns
de quatre hores i sis massers diaris) però sobretot el de les
fargues a la catalana de finals del XVII en endavant (torns de
nou hores i quatre massers diaris). El mètode a la catalana
implica un major consum de mena i carbó però aconsegueix
produir masser amb més ferro, gràcies a una manera particu-
lar de conduir el forn. Amb l’experiència i la demanda, els
fargaires són capaços de millorar la capacitat del procés i de
les màquines fins al punt d’aconseguir passar dels 65 kg 
de ferro de mitjana per masser del segle XVII als 180 kg (pun-
tualment 200 kg) del XIX. Aquesta evolució del pes compor-
ta canvis de mides i d’operacions; per exemple, destaca
l’augment de mida de la cabota del mall i la consegüent pèr-
dua de precisió per a determinades feines. Així doncs, a par-
tir de 1760 s’incorpora el martinet, que s’utilitza per donar
forma i acabat als lingots, i el mall es deixa només per com-
pactar i tallar el masser.
A Andorra ni el promotor ni el factor acostumen a diferen-
ciar el ferro de l’acer; només en algunes partides (poques) es
consignen lingots de ferro fort (acer). Ara bé, a partir dels
mercats i dels tallers especialitzats (ferrers, serrallers, gani-
veters), que distribueixen i manufacturen aquest ferro, queda
clar que es tracta majoritàriament d’acer. L’activitat produc-
tiva de les fargues del segle XVII s’estima en unes 200 tones
de ferro a l’any. Aquesta producció es destina bàsicament a
proveir els tallers de l’Alt Urgell i del Pallars però també els
magatzems dels propietaris de les fargues del Sabartès. Entre
1780 i 1785, amb set fargues actives, s’assoleix la xifra de
600 tones a l’any. Finalment, durant la dècada de 1830 s’a-
consegueix un màxim històric de 650 tones anuals. En
aquests segles XVIII i XIX, es mantenen els mercats pirinencs
(Andorra, Alt Urgell, Pallars) però se n’obren de nous: per
una banda es distribueix el ferro seguint el Segre per arribar
fins al Segrià, l’Alt Camp i el Tarragonès i, per l’altra, via
Cardona s’abasteix el Baix Llobregat, el Barcelonès i el
Garraf. Sobre aquest tema destaca el fet que a partir dels
anys 1760, els promotors andorrans deixen de distingir preus
segons la qualitat del ferro i opten per vendre’l a un preu
únic. Això és, cobren l’acer a preu de ferro. D’aquesta mane-
ra fidelitzen els compradors i asseguren la continuïtat de
l’empresa.
El proveïment de mena i de carbó és una altra de les qües-
tions estudiades. Sobre les mines es coneixen, per exemple,
els diferents afloraments, els mètodes d’explotació i d’or-
ganització del treball i, d’algun cas, fins i tot, part de les
galeries i del campament (Collada dels Meners). De manera
semblant, sobre el carbó es disposa, entre altres dades, de
compres de partides de bosc, salaris de carboners, o el cost
del tragí. Tant pel que fa a la mena com al carbó, la rica
documentació fa possible tenir una idea precisa sobre el fun-
cionament sistèmic d’aquestes activitats. Tot i la necessitat
de les fargues del Madriu i de Moles de comprar mineral de
Pimorent, la fi de l’activitat siderúrgica (1876) no es deu a la
falta de mena ni tampoc a la de carbó.
A manera de conclusió, aquesta visió sintètica dels diferents
fronts oberts evidencia que la historiografia andorrana ha
avançat en gran manera en el coneixement de la farga a la
catalana. El salt qualitatiu en aquesta recerca, però, es pro-
dueix amb la tesi doctoral d’Olivier Codina (2003), que
aconsegueix caracteritzar el sistema de la societat agropas-
toral andorrana entre els segles XVI i XIX i definir les inte-
rrelacions amb l’activitat siderúrgica. En aquest treball es
constata la condició de la farga com un recurs complemen-
tari de primer ordre conjuntament amb la terra, la ramade-
ria i el comerç. En aquest sentit, durant el segle XVIII, els
efectes indirectes dels beneficis d’aquesta activitat sobre la
societat andorrana contribueixen a suavitzar les tensions
entre els prohoms i el poble menut. Per contra, la davallada
de la demanda (1830 en endavant) i el tancament definitiu
de les fargues (1876) agreugen encara més la situació de
crisi de la societat del XIX i afavoreixen la revolta andorra-
na de 1880. 
12
14
16
1
2
5
8
11 
Jo
se
p 
M
ar
ia
 B
os
ch
 C
as
ad
ev
al
l. 
Le
s 
fa
rg
ue
s 
am
b 
tr
om
pe
s.
 E
l c
as
 d
e 
la
 v
al
l d
’A
nd
or
ra
Mall reconstruït del Centre d’Interpretació de la Farga Rossell.
Font: ARH-Govern d'Andorra.


Les fargues amb trompes. El cas de la Vall d'Andorra

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert