Notícia sobre la troballa de vuit làpides funeràries i dues osseres a l'interior de l'església de Sant Julià i Santa Basilissa de Fortià (Alt Empordà

Brugués i Massot, Irene

Revistes Catalanes amb Accés Obert

215 
PA
RA
TG
E 2
0 
· 2
1 •
 E
ST
UD
IS
Nova troballa d’inscripcions funeràries 
a la parròquia de Fortià (Alt Empordà)
Irene Brugués i Massot
Societat Catalana de Genealogia, 
Heràldica, Sigil·lograﬁ a, 
Vexil·lologia i Nobiliària
Resum: notícia sobre la troballa de vuit làpides funeràries i dues osseres a l’interior de l’església de Sant 
Julià i Santa Basilissa de Fortià (Alt Empordà).
Paraules clau: Alt Empordà, construccions funeràries, Fortià, història local, heràldica.
Resumen: noticia sobre el hallazgo de ocho lápidas funerarias y dos osarios en el interior de la iglesia de 
Sant Julià i Santa Basilissa de Fortià (Alt Empordà).
Palabras clave: Alt Empordà, construcciones funerarias, Fortià, historia local, heráldica.
Abstract: It notiﬁ es on the ﬁ nd of eight funeral tablets and two ossuaries inside Sant Julià end Basilissa’s 
church of Fortià (Alt Empordà).
Key words: Alt Empordà, funeral constructions, Fortià, local history, heraldic.
Résumé: nouvelle de la découverte de huit plaques funéraires et de deux ossuaires à l’intérieur de l’église 
de Saint Julià et Sainte Basilissa de Fortià (Alt Empordà).
Mots clés: Alt Empordà, constructions funéraires, Fortià, histoire locale, héraldique.
216 
Nova troballa d’inscripcions funeràries a la parròquia de Fortià (Alt Empordà)
Moltes de les nostres esglésies conserven en el seu interior construccions funeràries, les quals en la seva 
immensa majoria no són objecte de cap mena d’atenció, en alguns casos pel seu mal estat, altres per la 
seva aparent normalitat o austeritat, però sobretot pel desconeixement general que la societat té de la seva 
importància. Un desconeixement tal, que en molts casos pot dur a destruir-les o simplement a tapar-les 
sota els nous paviments moderns. Aquest últim és el cas de moltes de les esglésies de Catalunya, entre les 
quals s’havia d’incloure ﬁ ns fa poc la de Sant Julià i Santa Basilissa de Fortià, després que amb les obres 
d’acondicionament i millora de l’interior de l’església, tot aixecant el sòl enrajolat, sortissin a la llum vuit 
làpides funeràries i dues osseres. 
La forma més usual en què es presenten aquestes 
construccions és la de les làpides, però en menor grau 
també podem trobar algun sepulcre o alguna ossera. 
Les principals diferències entre les tres construccions 
rau en la seva forma, ja que totes tres són destinades 
a la mateixa funció: contenir els cossos sense vida 
d’aquells membres de la comunitat que podien 
permetre’s posseïr un bas fúnebre a l’interior de 
l’església. Una pràctica comuna en Època Medieval 
i Moderna, ﬁ ns que Carles III a través del decret 
reial del 3 d’abril de 1787 la prohibeix i obliga a 
les universitats a construir cementiris en indrets 
apartats del poble i enlairats per qüestions d’higiene 
i salut pública. Amb tot, podem trobar sepultures 
a l’interior de les esglésies de l’Alt Empordà ﬁ ns a 
1850.1 
De totes les construccions funeràries, les làpides són 
les més habituals, i sobretot aquelles formades per una 
sola llosa de pedra dipositada horitzontalment al terra 
de l’església i en la majoria dels casos (però no tots) amb inscripcions. Si ve cal tenir en compte, que hi ha dos 
tipus bàsics de làpides: les compostes per una sola llosa (on consta el nom d’un sol membre) i les compostes 
per dues o tres lloses dipositades en ﬁ lera i, en molts casos, envoltades per pedres rectangular que delimiten 
la fossa. A més a més, aquestes solen anar provistes de ferros per tal d’alçar-la sense malmetre-la (sistema que 
respon a la funció reutilizable del bas a nivell familiar, i que tenim testimoniat en les nostres làpides 6 i 7). 
En canvi, els sepulcres i les osseres són menys prolíferes, però d’un interès més elevat, ja que són més pròpies 
de cronologies medievals, i per tant contenen més inscripcions o gravats amb un valor històric destacat, causat 
sobretot per la identitat del difunt o de la família a la qual pertany, normalment noble. La principal diferència 
entre ambdues construccions rau en què el sarcòfag o sepulcre ve constituït per una caixa mortuòria de 
pedra formada pel bas i la tapa, i amb unes dimensions adequades perquè el cos resti ben estirat; mentre que 
l’ossera, com bé indica el seu nom, tan sols és pensada per contenir els ossos ja descarnats del difunt, i per tant 
és d’unes dimensions molt més reduïdes. És clar, que hom també ha de distingir entre les osseres en forma 
Fig. 1. Croquis de la planta de Sant Julià i Santa Basilissa 
de Fortià amb la indicació de l’emplaçament de 
les construccions funeràries.
1. Les dades que es donen en aquest estudi a nivell de tot l’Alt Empordà, formen part d’un treball inèdit de la mateixa autora: 
I. Brugués, Les construccions funeràries de l’interior de les esglésies de l’Alt Empordà, Treball de recerca (inèdit), 2003.
217 
PA
RA
TG
E 2
0 
· 2
1 •
 E
ST
UD
IS
Irene Brugués i  Massot
de caixa rectangular sostingudes als murs de l’església, que responen a cronologies més tardanes, i les osseres 
quadrangulars que es troben encastades al sòl de l’església, molt menys interessants. D’aquest últim tipus són 
les que s’han trobat a Fortià, i com que no presenten epitaﬁ , no es pot saber a qui pertanyien. 
En un primer moment, resulta estrany que Sant Julià i Santa Bassilissa no contingui cap d’aquest tipus de 
construccions funeràries més ostentoses, tan sols làpides, més si hom té en compte que a Fortià i residien 
els Fortià, un llinatge de la baixa noblesa altempordanesa d’Època Medieval, el membre més destacat dels 
quals fou Sibil·la de Fortià, quarta dona de Pere III el Cerimoniós. Ara bé, aquesta mancança bé podria 
ser explicada pel fet que l’actual església fou acabada de construir el 1573, després que els aiguats de 1421 
desolessin al poble, i amb ell, l’església. A més a més, els Fortià deixaren el poble a ﬁ nals del segle XIV, 
quan es vengueren el casal als Ferrer. Per això, tot i no comptar amb cap testimoni lapidari dels Fortià, si 
que posseïm el bas funerari dels seus descendents “polítics”, els Ferrer,2 a través de la ﬁ gura de Montserrat 
Bernat Ferrer, mort l’1 de març de 1601 (làpida núm. 5; 0’90 x 1’97 m.). Actualment, coneixem poc sobre 
la seva ﬁ gura, però sabem que fou el pare de Pere Ignasi Ferrer, aquest últim, cavaller, oﬁ cial i governador 
del comtat d’Empúries i alcaid del castell de la Trinitat de Roses en diferents moments de la seva vida.3 
Fig. 2. Una de les osseres quadrangulars trobades a l’església de Fortià.
2. ACA. Reial Patrimoni, Mestre Racional, Volums, sèrie E, núm. 21. Llibre de la Casa de la reina Sibil·la de Fortià, 4a 
esposa de Pere III. Comprador: Pere Ferrer. 
3. Informacions ofertes per l’historiador Pol Meseguer i Bell, qui actualment estar duent a terme una recerca sobre Pere 
Ignasi Ferrer i els Ferrer de Fortià.
218 
Nova troballa d’inscripcions funeràries a la parròquia de Fortià (Alt Empordà)
D O M
HIC IACET HONORABI-
LIS MONSERRATVS
BERNARDVS FERRER
MER · FORTIANEN · Q[VE]
OBIIT · I · MARTII AN ·
1601
(escut)
DAIENA EIUS VX-
[O]RET PETRVS EORU[M]
FILIVS MOESTIS
SIMI · 24 EIUS
4 DIE MENSIS
[…95] ANNI
Nogensmenys, la seva sepultura també ens proporciona un dibuix esquemàtic de l’escut de la família. 
El mal estat en què es conserva la inscripció no ens permet fer una descripció completa d’aquest escut 
d’armes dels Ferrer, però la seva comparació amb l’escut que actualment es conserva el llindar d’una de 
les ﬁ nestres de la façana principal de la casa noble de Pere Ignasi Ferrer ens pot dur algunes informacions 
més. Primerament, cal tenir en compte que a l’escut lapidari tan sols s’hi distingeix una ferradura centrada 
a la part superior i el que podria ser l’ombra de dos lleons rampants enfrontats a la seva part inferior. 
Fig. 3. Escut dels Ferrer de la làpida de Montserrat Bernat Ferrer (1601). 
219 
PA
RA
TG
E 2
0 
· 2
1 •
 E
ST
UD
IS
Irene Brugués i  Massot
Composició que coincideix amb la que ens ofereix l’escut de la ﬁ nestra de la casa senyorial, el qual a part 
dels elements descrits anteriorment, inclou al seu costat tres bandes. Per tant, podem deduir que l’escut 
familiar es modiﬁ cà després de la mort de Montserrat Bernat Ferrer, al 1601; ja que el casal dels Ferrer fou 
acabat de remodelar el 1628 tal com ens indica la inscripció que hi ha el costat de l’escut de la ﬁ nestra. 
D’entre les vuit làpides, també n’hi ha una altre que presenta un escut, la làpida número 4 (0’86 x 2’01 m.), 
la qual malauradament es troba en molt mal estat. 
D O M
HIC IACET CORPVS
VENERABILIS NARCIS
[P]OC H[±3]S ECLESIE
SACRISTAE
(escut)
OBIIT DIE 13 MARC
ANNO 1618
Poca cosa podem dir d’aquest escut ja que ha perdut gran part del seu relleu, i a contrallum tan sols si pot 
distingir el que semblaria un arbre amb un sol i una lluna a banda i banda. El mal estat en què es troba 
aquest escut es deu el desgast del seu suport, ja que el material de la llosa és de pedra de Girona o travertí, 
una varietat de tosca calcària amb una estructura molt variable i porosa, que resulta molt erosiva a causa 
Fig. 4. Escut dels Ferrer de 1628.
220 
Nova troballa d’inscripcions funeràries a la parròquia de Fortià (Alt Empordà)
que conté nummulits4. Es tracta d’un material força comú a la comarca de l’Alt Empordà i en general per 
tot el territori de Girona, i molt present en la construcció de làpides funeràries, car era pròpia de la zona, 
econòmica i molt dúctil per treballar. Aquest fet provoca que moltes de les làpides realitzades amb aquest 
material (com també aquelles que són de pissarra) pateixin un desgast molt més elevat que la resta, i per 
tant perden la seva inscripció molt més aviat. 
Per altra banda, cal ressenyar la importància de les dues làpides que es troben davant de les escales de 
l’altar (la número 1 i 2), ja que les seves lloses presenten signes clars d’haver estat obertes per la força i 
maldrestament. Segurament, aquest senyals a la pedra es deuen a la seva obertura a l’inici de la Guerra 
Civil, quant diversos veïns de Fortià van entrar a l’església i van obrir aquestes dues làpides fent palanca. 
Buscaven quelcom de valor, però al no trobar-hi res, destruïren el mobiliari litúrgic i el llençaren al fons 
dels dos basos.5 Per tant, podria resultar interessant realitzar una breu intervenció arqueològica per obrir 
aquestes sepultures i comprovar què s’hi ha pogut conservar de tot el que s’hi va abocar. 
 
La primera (68’5 x 1’89 m.) d’ambdues es conserva en molt bon estat i la inscripció és molt clara, a més 
a més, presenta un gravat d’una calavera amb un creu de tíbies a sota, molt comú d’aquestes làpides 
Fig. 5. Escut làpida quatre.
4. Gènere de protozoos rizòpode de l’ordre dels foraminífers que comprèn fòssils a la pedra. Tenen forma de llentilla, amb 
un diàmetre d’entre mig i sis centímetres i visiblement formen uns conjunts de cercles irregulars a la pedra. 
5. Informació proporcionada per Miquel Nicolau i Jacomet, veí de Fortià, que presencià els fets quan tenia 9 anys el juliol 
de 1936.
221 
PA
RA
TG
E 2
0 
· 2
1 •
 E
ST
UD
IS
Irene Brugués i  Massot
Fig. 6 i 7. Calavera amb creu de tíbies de la làpida 1 i calavera amb bonet i creu de tíbies de la làpida 6.
222 
Nova troballa d’inscripcions funeràries a la parròquia de Fortià (Alt Empordà)
del segle XVIII i XIX i que es poden presentar amb moltes variants: calavera sola, creu de tíbies sola o 
calavera amb creu de tíbies, i pels eclesiàstics calavera amb bonet i creu de tíbies, bonet amb creu de tíbies 
o bonet6 sol. 
D O M
FRANCISCO FUSIMANY
IOVE MOrI dE AdaT
43 ANYS Dia 14 MaIG
1774
(calavera amb creu de tíbies)
La segona (0’71 x 1’74 m.) làpida es troba en mal estat, no degut a la fractura patida durant al Guerra Civil, 
sinó al material en què fou feta: pedra de Girona, que com ja s’ha dit anteriorment és molt erosiva, i més 
si tenim en compte que la làpida es troba davant de tot del passadís central de l’església, per on passen tots 
els feligresos durant la celebració de l’eucaristia.
[HIC IAC]ET HON[…]
[…]VINGUT DI[…]
[…D]OMVS DEN V[…]
[…] DE FORTIANO Q[…]
[OBIT] 9 IV[±3 AN]O
[…]
La tercera làpida de 0’78 x 1’79 m., situada al passadís central de l’església, es troba en molt mal estat i tan 
sols se’n poden llegir algunes de les lletres soltes que formaven la inscripció. Ara bé, en pitjor estat es troba 
l’última làpida, la número 8 (0’78 x 1’83 m.), que ni tan sols hom pot dir s’hi contenia o no inscripció.
Les làpides 6 (2’46 x 0’79 m.) i 7 (2’49 x 1’18m.), per la seva banda, i com ja s’ha mencionat anteriorment, 
són fosses comunes formades per tres làpides i pedres rectangular que ressegueixen el seu contorn, per això 
solen ser d’unes dimensions més grans. La seva estructura respon a la seva funció comunitària, ja que hi 
eren sepultats més d’un membre. Aquest tipus de làpides són familiars, és a dir, són propietat d’una família 
que hi enterra els seus membres a mesura que van morint, per això l’epitaﬁ  sol ser breu o inexistent: el nom 
de la família, els noms d’un matrimoni, el nom del cap de família acompanyat d’un “i els seus”, però no hi 
solen apareixen dates concretes.
Aquest és el cas de la làpida 7, on hi ha inscrit:
D O M
SEPVLTVRA
DE PAYRAD
6. Tipus de barret molt emprat pels eclesiàstics. 
223 
PA
RA
TG
E 2
0 
· 2
1 •
 E
ST
UD
IS
Irene Brugués i  Massot
La làpida 6, segueix el mateix esquema que l’anterior, per bé que és representativa d’un altre grup social, el 
dels eclesiàstics. Resulta gairebé excepcional la presència a l’església de Fortià d’una sepultura comunitària 
dels capellans de la mateixa, doncs tan sols se’n té documentat un altre cas en tot l’Alt Empordà, i és el de 
la sepultura comunitària dels capellans de Santa Maria de Castelló d’Empúries, vila veïna de Fortià.7 La 
resta de municipis de la comarca no posseeixen fosses comunes d’aquest tipus, sinó que contenen diverses 
làpides de membres eclesiàstics concrets, amb nom, cognoms, càrrec, edat i data de defunció.
D O M
SEPVLTURA DELS
REVERENTS
PARROCOS
1788
Aquests tipus de sepultures comunes al cap i a la ﬁ  eren utilitzades com a osseres. Així, si la construcció 
subterrània era simple, el cos del difunt era enterrat a la terra i un cop s’havia consumit, s’obria el bas de 
l’interior de l’església a través dels ferros que moltes d’aquestes làpides encara conserven, i s’hi dipositaven 
els ossos. En el cas de construccions més complexes, aquestes disposaven d’una petita cambra sota terra 
amb forats als murs per dipositari els cossos; però, a falta d‘una intervenció arqueològica no podrem saber 
de quin tipus de construcció es tracta, bé que per aquest cas, hom s’inclina més per una fossa simple.
Aquesta breu notícia sobre una troballa concreta i puntual, la de les vuit làpides i les dues osseres de l’església 
de Fortià, no és res més que la punta de l’iceberg, el que hi ha al seu redera esperant als historiadors, és la 
història d’unes persones, d’unes famílies i d’un poble. No són únicament deu pedres boniques, són deu 
testimonis històrics del nostre passat, que ens aporten molta més informació de la que hom pot veure a 
simple vista: ens parla de la societat, de l’economia, les tradicions, de les famílies més importants del poble 
i les seves genealogies, dels nobles i dels seus escuts d’armes, de la llengua i la cultura del moment. I com 
que són testimonis històrics cal tractar-los com a tals, donant-los aquella rellevància que es mereixen i no 
fent-los desaparèixer sota rajoles de gres.
 
7. Brugués, I., “Les construccions funeràries de l’interior de les esglésies de l’Alt Empordà” a El Salner, 9, 2003, p. 137-149.


Nova troballa d'inscripcions funeràries a la parròquia de Fortià (Alt Empordà)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert