The fact that ourselves become aware and assume that we are citizens of the world leads us inescapably to be more serious. We can no longer remain behind walls, making our chapels, defended by a local language. Publishing the results of our research in English on the Internet places us next to any researcher from Massachusetts or Japan, for example. It is no longer worth the idea "of them, the Americans, far away, strangers, and us here, with our things", with a hidden inferiority complex, as if we were from different worlds. In 2005, a group of Spanish researchers launched the IraLIS platform (International Registry for Authors-Links to Identify Scientists (http://www.iralis.org) with the objective to create awareness among scientific authors to sign their works with an international format (i.e., not signing with two separated family names, as it is usual in Spanish speaking countries

Baiget, Tomàs

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Omnis Cellula 24 47 Juliol 2010
Ciència en societat
e les nombroses coses que estan can-
viant al món en què vivim, una de les 
més importants és la de convertir-nos 
a poc a poc en ciutadans del món. Fa 
ben poc, en termes històrics, per anar tan sols a 
Portugal ens calia un passaport i canviar pessetes 
per escuts. Ara trobem la globalització fins i tot a 
la botiga de la cantonada: cireres en ple hivern.
La ciència, per si mateixa un producte uni-
versal, no podia ser menys; però, en dependre 
de l’idioma en què s’escriu, es troba a vegades 
amb més dificultats per traspassar les fronteres 
que les mateixes persones. Per als castellans i, 
sobretot, per als catalans, que tant hem defensat 
les nostres llengües, ens resulta bastant frustrant 
que, per aconseguir que les nostres aportacions 
científiques formin part de la cresta de l’onada 
mundial, les haguem de publicar en anglès. Tot 
el que actualment no es publiqui en anglès no-
més pot optar a ser divulgació local, a no incre-
mentar l’estat de l’art de la ciència. 
La gran majoria de científics espanyols hem 
passat molts anys ignorant la ciència. Moltes te-
sis  s’han fet com un tràmit burocràtic, sense pre-
tendre ser els primers del món a fer-ho. Ha estat 
una posició derrotista —ni plantejar-nos compe-
tir amb nord-americans, anglesos o alemanys—, 
potser per falta de mitjans, per incapacitat de co-
nèixer el que ja s’ha inventat (fet que inclou tam-
bé els mateixos directors de tesis i els tribunals), 
o per sortir del pas amb una tesi del tipus comp-
tar potes de formiga —i arribar a la conclusió que 
els individus tenen una mitjana de 5,999 potes 
(periòdica pura). Poca gent s’ha pres la ciència 
seriosament, investigant coses útils i procurant 
després que els resultats es difonguessin de ve-
ritat. A vegades sembla com si escriure ciència 
fos com una religió, com una oració introvertida, 
per deixar un treball fet per a la posteritat. Sense 
màrqueting dels resultats, aquella feina de me-
sos o d’anys només haurà estat un procés buro-
cràtic per obtenir un títol, i una miserable pèrdua 
de temps i d’esforços en l’intent de fer créixer la 
ciència i d’enriquir el nostre país.
En la situació actual de globalització, molts 
científics ja comencen a tenir vergonya d’escriu-
re els, fins fa poc, freqüents articles de refritting 
per publicar en les revistes espanyoles. D’una 
banda, aquesta mena de refoses s’estan desem-
mascarant; de l’altra, força revistes espanyoles 
publiquen en anglès. I, finalment, els investiga-
dors es van coneixent, a través de les xarxes i per-
sonalment; ja no són anònims. Estem descobrint 
la globalització.
Comunicació global 
de la ciència 
i màrqueting personal
D
Tomàs Baiget
Enginyer industrial i de telecomunicacions i director de la revista digital El profesional de la información.
Escrit per
Omnis Cellula 24 48 Juliol 2010
La signatura
El fet de mentalitzar-nos i assumir que som ciu-
tadans del món ens porta ineludiblement a ser 
més seriosos. Ja no podem seguir parapetats 
rere unes muralles, fent les nostres capelletes, 
defensats per un idioma local. Publicar a Inter-
net els resultats de la nostra recerca en anglès 
ens situa al costat de qualsevol investigador de 
Massachusetts o del Japó. Ja no val aquella idea 
«d’ells, els americans, allà lluny, desconeguts, i 
nosaltres aquí, amb les nostres coses», amb un 
complex d’inferioritat amagat, com si fóssim de 
móns diferents.
Les bases de dades documentals i, si més no, 
Google, ens permeten veure el que ja està inven-
tat i almenys —si volem— no tornar a descobrir 
la sopa d’all una vegada i una altra. La cultura de 
la comunicació científica va augmentant i molts 
invenstigadors descobreixen que no totes les re-
vistes són iguals, que hi ha rànquings i indica-
dors de qualitat, etc. Els professors universitaris 
saben que han de publicar articles en revistes 
amb factor d’impacte si volen aconseguir sexen-
nis o trams de recerca.
I també comencem a ser conscients que hem 
d’anar construint la nostra carrera professional i 
la nostra identitat científica personal. I és aquí on 
els hispans topem amb el problema de la nostra 
manera de signar.
A Espanya i als països hispanoamericans, a 
diferència dels països anglosaxons, portuguesos, 
nòrdics, eslaus, etc., usem primer el cognom del 
pare i després el de la mare, i moltes vegades 
també un nom de pila compost. Els autors que 
signen amb tot el nom oficial (tal com figura en 
el seu DNI, passaport, permís de conduir, targeta 
de la Seguretat Social, etc.) es troben sovint amb 
la sorpresa desagradable que els seus treballs 
publicats en revistes apareixen referenciats en 
els cercadors, en els dipòsits d’accés obert (re-
positoris de documents acadèmics) i en les bases 
de dades internacionals pel segon cognom i sota 
altres formes —segons que ho hagi interpretat el 
productor de la base de dades o del recurs de què 
es tracti—, per la qual cosa a vegades és molt difí-
cil recopilar-ne la bibliografia personal. 
El fet que una signatura estigui formada per 
molts elements contribueix, a més, que l’autor 
signi els seus treballs de diferents maneres, se-
gons el dia.
 
Per aquest motiu, un grup d’investigadors, 
bibliotecaris i documentalistes de la Universitat 
Politècnica de València, la Universitat de Bar-
celona, la FAO i la revista  El profesional de la 
información (http://www.elprofesionaldelain-
formacion.com), hem posat en marxa la plata-
forma IraLIS (International Registry for Aut-
hors-Links to Identify Scientists (http:// www.
iralis.org).
Ciència en societat
«Sense màrqueting dels resultats, la 
feina d’anys per presentar una tesi 
només haurà estat un procés buro-
cràtic per obtenir un títol, i una mise-
rable pèrdua de temps i d’esforços 
en l’intent de fer créixer la ciència i 
d’enriquir el nostre país.»
Omnis Cellula 24 49 Juliol 2010
Comunicació global de la ciència i màrqueting personal[ ] 
IraLIS intenta ajudar a reduir, tant com sigui 
possible, aquesta greu distorsió en la recopilació 
bibliogràfica dels autors, de tres maneres:
1. Creant un registre de noms d’autors que ajuda 
a localitzar les diferents variants. El registre 
incorpora tant les formes que pot haver usat 
un autor, com les que hagi interpretat el pro-
ductor, agregador, cercador, etc., de les di-
verses fonts d’informació. 
2. Conscienciant els autors hispans perquè sig-
nin els seus treballs sempre de la mateixa 
manera, pensant en com els referenciaran 
les bases de dades internacionals, els arxius 
OAI i els robots de cerca, que, com a fet con-
sumat i irreversible, estan sota la influència 
no sols dels hàbits anglesos (Science Citation 
Index, Scopus, Biosis, Chemical Abstracts, 
Medline, Google Scholar, etc.), sinó de totes 
les cultures europees.
3. Creant el senzill format de signatura IraLIS, 
que permet ser interpretat adequadament i 
sense confusions també per les fonts d’infor-
mació en els altres idiomes. 
Regles de la signatura internacional
a) No usar dos noms ni dos cognoms. Si s’usen, 
cal unir-los amb un guió, com si fos un nom o 
un cognom compost.
b) No usar la conjunció i (o y) entre el primer i el 
segon cognom.
c) No usar l’abreviatura Mª  (per a un ordinador, 
Mª  és el mateix que ma)
d) Els cognoms amb de, del, de la, dels, d’, etc., 
s’han d’alfabetitzar per la d. Per exemple, 
«De-Unamuno, Miguel» és correcte, però 
«Unamuno, Miguel de» està malament. Com 
a curiositat, aquesta regla va en contra de les 
actuals normes de catalogació usades a totes 
les biblioteques espanyoles.1
e) És millor conservar sempre el nom de pila 
sencer. És una creença popular errònia que 
posar una inicial sola doni la sensació de ser 
una signatura més científica. Va ser un cos-
tum imposat per la falta de recursos informà-
tics, per les bases de dades Thomson Reuters 
ISI (Science Citation Index), i també per au-
tores que no volien que se sabés que eren do-
nes. També, fa cinquanta anys hi havia molts 
menys autors, i la confusió era més difícil que 
ara. No obstant això, s’admet el segon nom 
de pila com a inicial, sense guió: per exemple 
«Josep M. Cases».
Conclusió
Cal que donem molta importància a la signatura, 
que és la nostra marca o descriptor personal. Sig-
nar sempre igual i en el format internacional ens 
facilitarà la cerca de la nostra bibliografia, i tam-
bé que sigui fàcil que ens localitzin per participar 
en projectes, cursos, conferències i oportunitats 
de treball, entre d’altres. Signar sempre igual 
també farà bé al nostre màrqueting personal pro-
fessional: hem de ser actius en això, hem d’explo-
tar l’èxit d’haver fet una recerca i, sobretot, l’èxit 
de publicar-la. La ciència és comunicació, difusió 
i transparència, tant per escrit com en persona, 
com a nodes de contactes que som. En definitiva, 
la ciència també és signar amb orgull una tasca 
feta amb responsabilitat. I
1. L’IEC segueix també la 
normativa anglosaxona.
(N. de l’e.)


Comunicació global de la ciència i màrqueting personal

E-Lis: Research in Computing and Library and Information Science

E-LIS

Omnis Cellula 24 47 Juliol 2010Ciència en societate les nombroses coses que estan can-viant al món en què vivim, una de les més importants és la de convertir-nos a poc a poc en ciutadans del món. Fa ben poc, en termes històrics, per anar tan sols a Portugal ens calia un passaport i canviar pessetes per escuts. Ara trobem la globalització fins i tot a la botiga de la cantonada: cireres en ple hivern.La ciència, per si mateixa un producte uni-versal, no podia ser menys; però, en dependre de l’idioma en què s’escriu, es troba a vegades amb més dificultats per traspassar les fronteres que les mateixes persones. Per als castellans i, sobretot, per als catalans, que tant hem defensat les nostres llengües, ens resulta bastant frustrant que, per aconseguir que les nostres aportacions científiques formin part de la cresta de l’onada mundial, les haguem de publicar en anglès. Tot el que actualment no es publiqui en anglès no-més pot optar a ser divulgació local, a no incre-mentar l’estat de l’art de la ciència. La gran majoria de científics espanyols hem passat molts anys ignorant la ciència. Moltes te-sis  s’han fet com un tràmit burocràtic, sense pre-tendre ser els primers del món a fer-ho. Ha estat una posició derrotista —ni plantejar-nos compe-tir amb nord-americans, anglesos o alemanys—, potser per falta de mitjans, per incapacitat de co-nèixer el que ja s’ha inventat (fet que inclou tam-bé els mateixos directors de tesis i els tribunals), o per sortir del pas amb una tesi del tipus comp-tar potes de formiga —i arribar a la conclusió que els individus tenen una mitjana de 5,999 potes (periòdica pura). Poca gent s’ha pres la ciència seriosament, investigant coses útils i procurant després que els resultats es difonguessin de ve-ritat. A vegades sembla com si escriure ciència fos com una religió, com una oració introvertida, per deixar un treball fet per a la posteritat. Sense màrqueting dels resultats, aquella feina de me-sos o d’anys només haurà estat un procés buro-cràtic per obtenir un títol, i una miserable pèrdua de temps i d’esforços en l’intent de fer créixer la ciència i d’enriquir el nostre país.En la situació actual de globalització, molts científics ja comencen a tenir vergonya d’escriu-re els, fins fa poc, freqüents articles de refritting per publicar en les revistes espanyoles. D’una banda, aquesta mena de refoses s’estan desem-mascarant; de l’altra, força revistes espanyoles publiquen en anglès. I, finalment, els investiga-dors es van coneixent, a través de les xarxes i per-sonalment; ja no són anònims. Estem descobrint la globalització.Comunicació global de la ciència i màrqueting personalDTomàs BaigetEnginyer industrial i de telecomunicacions i director de la revista digital El profesional de la información.Escrit perOmnis Cellula 24 48 Juliol 2010La signaturaEl fet de mentalitzar-nos i assumir que som ciu-tadans del món ens porta ineludiblement a ser més seriosos. Ja no podem seguir parapetats rere unes muralles, fent les nostres capelletes, defensats per un idioma local. Publicar a Inter-net els resultats de la nostra recerca en anglès ens situa al costat de qualsevol investigador de Massachusetts o del Japó. Ja no val aquella idea «d’ells, els americans, allà lluny, desconeguts, i nosaltres aquí, amb les nostres coses», amb un complex d’inferioritat amagat, com si fóssim de móns diferents.Les bases de dades documentals i, si més no, Google, ens permeten veure el que ja està inven-tat i almenys —si volem— no tornar a descobrir la sopa d’all una vegada i una altra. La cultura de la comunicació científica va augmentant i molts invenstigadors descobreixen que no totes les re-vistes són iguals, que hi ha rànquings i indica-dors de qualitat, etc. Els professors universitaris saben que han de publicar articles en revistes amb factor d’impacte si volen aconseguir sexen-nis o trams de recerca.I també comencem a ser conscients que hem d’anar construint la nostra carrera professional i la nostra identitat científica personal. I és aquí on els hispans topem amb el problema de la nostra manera de signar.A Espanya i als països hispanoamericans, a diferència dels països anglosaxons, portuguesos, nòrdics, eslaus, etc., usem primer el cognom del pare i després el de la mare, i moltes vegades també un nom de pila compost. Els autors que signen amb tot el nom oficial (tal com figura en el seu DNI, passaport, permís de conduir, targeta de la Seguretat Social, etc.) es troben sovint amb la sorpresa desagradable que els seus treballs publicats en revistes apareixen referenciats en els cercadors, en els dipòsits d’accés obert (re-positoris de documents acadèmics) i en les bases de dades internacionals pel segon cognom i sota altres formes —segons que ho hagi interpretat el productor de la base de dades o del recurs de què es tracti—, per la qual cosa a vegades és molt difí-cil recopilar-ne la bibliografia personal. El fet que una signatura estigui formada per molts elements contribueix, a més, que l’autor signi els seus treballs de diferents maneres, se-gons el dia. Per aquest motiu, un grup d’investigadors, bibliotecaris i documentalistes de la Universitat Politècnica de València, la Universitat de Bar-celona, la FAO i la revista  El profesional de la información (http://www.elprofesionaldelain-formacion.com), hem posat en marxa la plata-forma IraLIS (International Registry for Aut-hors-Links to Identify Scientists (http:// www.iralis.org).Ciència en societat«Sense màrqueting dels resultats, la feina d’anys per presentar una tesi només haurà estat un procés buro-cràtic per obtenir un títol, i una mise-rable pèrdua de temps i d’esforços en l’intent de fer créixer la ciència i d’enriquir el nostre país.»Omnis Cellula 24 49 Juliol 2010Comunicació global de la ciència i màrqueting personal[ ] IraLIS intenta ajudar a reduir, tant com sigui possible, aquesta greu distorsió en la recopilació bibliogràfica dels autors, de tres maneres:1. Creant un registre de noms d’autors que ajuda a localitzar les diferents variants. El registre incorpora tant les formes que pot haver usat un autor, com les que hagi interpretat el pro-ductor, agregador, cercador, etc., de les di-verses fonts d’informació. 2. Conscienciant els autors hispans perquè sig-nin els seus treballs sempre de la mateixa manera, pensant en com els referenciaran les bases de dades internacionals, els arxius OAI i els robots de cerca, que, com a fet con-sumat i irreversible, estan sota la influència no sols dels hàbits anglesos (Science Citation Index, Scopus, Biosis, Chemical Abstracts, Medline, Google Scholar, etc.), sinó de totes les cultures europees.3. Creant el senzill format de signatura IraLIS, que permet ser interpretat adequadament i sense confusions també per les fonts d’infor-mació en els altres idiomes. Regles de la signatura internacionala) No usar dos noms ni dos cognoms. Si s’usen, cal unir-los amb un guió, com si fos un nom o un cognom compost.b) No usar la conjunció i (o y) entre el primer i el segon cognom.c) No usar l’abreviatura Mª  (per a un ordinador, Mª  és el mateix que ma)d) Els cognoms amb de, del, de la, dels, d’, etc., s’han d’alfabetitzar per la d. Per exemple, «De-Unamuno, Miguel» és correcte, però «Unamuno, Miguel de» està malament. Com a curiositat, aquesta regla va en contra de les actuals normes de catalogació usades a totes les biblioteques espanyoles.1e) És millor conservar sempre el nom de pila sencer. És una creença popular errònia que posar una inicial sola doni la sensació de ser una signatura més científica. Va ser un cos-tum imposat per la falta de recursos informà-tics, per les bases de dades Thomson Reuters ISI (Science Citation Index), i també per au-tores que no volien que se sabés que eren do-nes. També, fa cinquanta anys hi havia molts menys autors, i la confusió era més difícil que ara. No obstant això, s’admet el segon nom de pila com a inicial, sense guió: per exemple «Josep M. Cases».ConclusióCal que donem molta importància a la signatura, que és la nostra marca o descriptor personal. Sig-nar sempre igual i en el format internacional ens facilitarà la cerca de la nostra bibliografia, i tam-bé que sigui fàcil que ens localitzin per participar en projectes, cursos, conferències i oportunitats de treball, entre d’altres. Signar sempre igual també farà bé al nostre màrqueting personal pro-fessional: hem de ser actius en això, hem d’explo-tar l’èxit d’haver fet una recerca i, sobretot, l’èxit de publicar-la. La ciència és comunicació, difusió i transparència, tant per escrit com en persona, com a nodes de contactes que som. En definitiva, la ciència també és signar amb orgull una tasca feta amb responsabilitat. I1. L’IEC segueix també la normativa anglosaxona.(N. de l’e.)

Hemeroteca Cientifica Catalana

Catalan