Solé, Queralt

Revistes Catalanes amb Accés Obert

temes-3)
8
QUERALT SOLÉ. Universitat de Barcelona
LA MEMÒRIA PERSONAL EN L’ÈPOCA
CONTEMPORÀNIA
En les darreres dècades, la història contemporània no s’en-
tén sense les imatges i els relats dels testimonis que, de
forma directa, ens traslladen anys enrere. La fotografia per-
met captar un moment, un instant precís que, malgrat estar
sempre condicionat pel qui fa la fotografia i la seva voluntat
en fer-la, no deixa de ser una imatge que en molts casos ens
permet entendre molt millor situacions que fins fa relativa-
ment pocs anys només podíem conèixer a través de notícies,
relats periodístics, literatura diversa o… testimonis escrits,
que abans del segle XX no eren abundants. Possiblement la
Segona Guerra Mundial, i més específicament l’existència
dels camps de concentració i extermini, han fet que en l’es-
tudi i l’anàlisi de la història contemporània les imatges i les
fonts orals s’hagin convertit en un recurs essencial. Així
mateix, més enllà de l’aportació a les investigacions diver-
ses que aquestes dues fonts permeten, el resultat de la recer-
ca dels historiadors contemporanis no obtindria el ressò a
vegades desitjat sense una bona imatge o sense el relat direc-
te i escruixidor d’algun testimoni.
Si bé això és cert, també ho és que el material escrit, perso-
nal i familiar, recollit bàsicament al llarg del darrer segle
XX, és cada vegada més nombrós. Per una banda, l’accés a
l’alfabetització de la societat ha permès que el nombre de
persones que han relatat les seves vivències sigui més gran;
per una altra, la consciència de deixar rastre, memòria per-
sonal i col·lectiva, ha estat cada cop més evident. Hi ha emi-
nentment dos tipus de materials: els escrits per persones
conegudes, d’un cert reconeixement públic –per raons polí-
tiques, culturals, etc.–, i els textos redactats per persones
anònimes, que poden tenir un cert relleu a escala local o per
a la comprensió de la història sociopolítica del país, o bé
aportar-nos dades de caire cultural o sociològic.
Ara bé, ens ha costat molt valorar aquestes històries perso-
nals, com a país i també com a historiadors. No quan eren de
gent coneguda: persones que havien destacat políticament,
sobretot, o bé literàriament, i que, per tant, la seva vida ens
era interessant. A vegades s’ha arribat a reclamar a certs per-
sonatges que, sobretot, fessin les memòries. Això sí, gairebé
sempre l’interès ha estat des d’una vessant política. Ens ha
costat passar a valorar les memòries de la gent popular, i els
seus dietaris. És més: de fet, les valorem majoritàriament
quan, si més no a Catalunya, ens parlen de situacions trau-
màtiques. D’alguna manera, semblaria que la memòria per-
sonal projectada en els dietaris i les autobiografies hagi tin-
gut un impacte important pels investigadors quan ens parla
de la guerra, de l’exili, de la repressió, de les experiències a
la presó o als camps de concentració… Tanmateix, encara no
hem après a valorar els dietaris o memòries de la vida quo-
tidiana en conjunt i donar-los la importància que mereixen;
no ens parem ni a mirar si diuen alguna cosa d’interès, més
enllà de punts espectaculars com els esmentats. I, de fet,
radiografiar la nostra història contemporània passa per
observar i analitzar els principals moments d’inflexió però
també les petites coses, des del món local fins a la construc-
ció d’un conjunt més ampli. Els exemples són molt nom-
brosos, com seria el cas de les memòries de Pere Palau, de
Toloriu, que informen sobre temes menors però també ofe-
reixen una mirada diferent de la visita d’Alfons XIII a la
Cerdanya. Aquestes memòries, centrades bàsicament en fets
viscuts per l’autor a la Cerdanya, són perfectament comple-
mentàries de la documentació més oficial o de treballs coe-
tanis de l’autor per entendre, des d’un ventall més ampli, la
realitat d’aquesta comarca pirinenca.
Així doncs, biografies i dietaris, malgrat ser una molt bona
font d’informació sobre l’època contemporània, continuen
sent poc utilitzats pels historiadors. Si més no, aquests ego-
Mèmories d’un veí de Bolvir (Cerdanya), centrades en la seva
participació com a soldat de l’exèrcit franquista durant la Guerra Civil. 
documents han estat valorats i emprats per sociòlegs, psicò-
legs, filòlegs i historiadors, és clar, però aquests darrers els
han deixat sempre com una font secundària, menor. Dietaris
i memòries són una font impressionant per saber del passat,
i a més de forma interdisciplinària. Des d’un punt de vista
d’anàlisi local, la informació aportada pels dietaris personals
és una font complementària de la documentació oficial o
patrimonial conservada en arxius locals, comarcals o nacio-
nals. Aporten informació sobre l’economia, la gestió local,
les xarxes de relacions col·lectives, les guerres, les diverses
evolucions, els costums i fins i tot el nom d’indrets i parat-
ges, entre molts altres temes. Però poden ser necessaris fins
i tot per saber com va anar el setge d’un poble, com es va
produir l’entrada d’un exèrcit, o senzillament com es vivia a
les colònies industrials o quins costums hi havia als anys
trenta en les vetlles i els enterraments. I és per això que la
feina dels centres d’estudis i els investigadors establerts
arreu del territori català és fonamental des de dos punts de
vista: el de la recuperació o trobada d’aquest material i,
també, el de l’anàlisi i la contraposició de la informació.
Altrament, l’investigador també es pot interrogar sobre els
motius que porten l’autor a deixar rastre d’un moment, de 
la seva vida, de la dels seus veïns, i d’encara més. Què porta
algú a escriure un dietari o unes memòries? Sens dubte, la
voluntat de recordar per un mateix, però també la de ser
recordat, individualment o com a col·lectiu (família, poble,
país…). Hi ha dos models, en general: aquell que conscient-
ment vol influir o denunciar davant la impossibilitat d’un
altre ressò en el moment, o bé el d’una persona o una famí-
lia que, per tradició, deixa rastre per mantenir o incrementar
el seu prestigi. És a dir, quan es trasllada alguna cosa al
paper s’ha de ser conscient que es fa pública, per més que
estigui amagada i tancada amb pany i forrellat. Aquell qui va
escrivint un diari o unes memòries s’autoenganyaria si real-
ment cregués que mai no es farien públiques… a no ser que
les destrueixi. Però la realitat mostra que, malgrat saber que
mai no veuran els resultats dels seus objectius, els escrits
personals poden convertir-se en l’altaveu d’esdeveniments
d’un passat recent o més llunyà. Tanmateix, és cert que els
dietaris personals han servit ben sovint també com a mètode
personal de superació, una mena de buidatge psicològic per
anar superant tot allò viscut en un moment donat. La quan-
titat de dietaris, el seu contingut i la seva generalització són,
això sí, una projecció de l’evolució històrica, de l’extensió
de l’educació i de la curiositat per allò que envoltava els
diferents pobles.
Cal fer, però, una distinció important entre dietaris i memò-
ries. Els dietaris estan escrits des de la immediatesa del
moment i traslladen les valoracions, els sentiments i les
vivències de forma molt més acurada que no pas les memò-
ries. Aquestes es fan en la distància del temps i, per tant, els
records poden estar distorsionats i refets en funció de moltes
coses, ja sigui involuntàriament o bé voluntàriament. Ja
sabem que la memòria és selectiva, per tant tot el que es pot
recollir en un diari no es recull completament passats els
anys. La consciència del rastre i la justificació dels actes o
del que s’ha fet és molt més elevat en les memòries, pel
temps de reflexió, que no pas en un dietari. No obstant, amb-
dós tipus de memòries personals són importants, i cal saber
destriar-ne l’ús, el contingut i la funcionalitat. Sovint a
alguns territoris els manquen materials històrics, perquè
142
PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: Juliol/Agost 2011 9
12
14
16
1
2
5
8
11 
Portada del llibre de Josep Vinyet Estebanell, editat per Garsineu
Edicions l’any 2010
10
temes-3) (pat
s’han cremat, perquè van ser confiscats, perquè l’accés és
complicat o per la dificultat d’accés als arxius quan aquests
són llunyans. Per això les memòries personals, sovint con-
servades encara en cases familiars, però també dipositades
en arxius patrimonials, col·lectius o personals, o encara avui
dia perdudes o extraviades entre un o altre llibre, són un
material fonamental.
En definitiva, a Catalunya valorem aquestes fonts quan ens
parlen de fets que han estat importants o traumàtics al país.
Així, podem observar com en els darrers anys, sobretot a
partir de l’inici del segle XXI, s’ha produït un autèntic boom
de publicacions de dietaris i memòries relacionats amb la
Guerra Civil, el fet més punyent de la nostra contemporaneï-
tat més propera, del qual encara arrosseguem conseqüències
i del qual –cosa més important pel tema que tractem– enca-
ra hi ha testimonis (cada cop menys) que poden escriure les
memòries. De la Guerra Civil, però també dels anys de la
Segona República, de l’exili del 1939 o de la postguerra,
estan apareixent dietaris pertot arreu. Homes –perquè acos-
tumen a ser homes– que mai no havien volgut fer públic el
seu dietari i que, en canvi, un cop s’han fet grans i pensen
que la publicació no comportarà conseqüències greus, ani-
men fills i néts a lluitar per donar-lo a conèixer. Aquesta ten-
dència a publicar dietaris o memòries de l’època de la guer-
ra s’està produint més al món local rural que al món urbà.
Cosa lògica, per altra banda, atès que el món urbà ha crescut
fins perdre la individualitat en tots els sentits, i ha fet irreco-
neixibles a les grans ciutats noms, fets concrets o dades que,
en canvi, als pobles encara es poden ubicar. La Guerra Civil,
estudiada amb profunditat en termes generals des de moltes
vessants, s’està enriquint darrerament amb aquestes nom-
broses aportacions que, encara que amb poc tiratge i poc
conegudes, s’estan fent públiques per tot el país.1
Catalunya és enormement rica en memòries de polítics i per-
sonatges públics, tal com recull, entre altres, el Diccionari
d’historiografia catalana (Enciclopèdia Catalana, 2003).
Les aportacions personals són complements dels estudis his-
tòrics. Ara bé, els dietaris i les memòries personals d’època,
d’un moment concret, tan valorats en la Catalunya moderna
per la seva importància proporcional respecte a Europa, no
acaben de gaudir d’estudis sistemàtics o acurats. Només les
troballes ocasionals o la bona voluntat d’algun investigador
i algun editor permeten tenir entre mans el relat íntim i per-
sonal de pagesos, habitants de ciutat o mariners del segle
XX, per exemple. Molts queden encara sense publicar, i
d’altres sense ser utilitzats en les recerques històriques. Les
famílies que els conserven saben, més que mai, que tenen a
les mans un element de valor, que la seva cessió en forma de
còpia digital, o la publicació, són una font primordial per a
la història del país. Si ho comparem amb altres països, per
exemple, existeixen estudis des de la dècada de 1920. Seria
el cas de l’interès aleshores naixent als Estats Units, que es
va fent fort fins a l’eclosió dels anys seixanta i setanta del
segle XX, moment en què la història oral també apareix com
a subjecte per fer història.
Ja endinsats en el segle XXI, les memòries personals són
objecte d’estudi i de creuament en bases de dades en xarxa
per tal de facilitar l’accés al coneixement i la història del
país. Però els actuals blocs a Internet poden ser considerats
els dietaris del present? Hi ha molta gent que no ha escrit 
ni hauria escrit mai un dietari, però en canvi té un bloc que,
independentment del que hi posi, és una finestra de si
mateix, del seu món personal, del seu entorn local. De fet,
molts blocs estan dedicats a un poble o a una comarca, i fins
i tot algun centre d’estudis ha desenvolupat un bloc on els
seus membres escriuen sobre la realitat local. Així, tot i que
molts experts creguin que la nostra societat podria convertir-
se en una de nova que no deixa petjada, molts d’aquests
blocs estan traduint-se en llibres que, d’alguna manera, són
els antics dietaris, una cicatriu de la memòria coetània, ara
més que mai connectada amb el món.
1. Per a una visió més concreta i en detall, vegeu: Queralt SOLÉ,
«La historiografia local de la Guerra Civil a Catalunya (1986-
2009)», Afers. Fulls de recerca i pensament, 66 (2010), p. 333-360.


La memòria personal en l'època contemporània

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert