Eckersley, R.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

La visió des d'una cova:  
ciència, espiritualitat i sentit1,2  
 
Richard Eckersley 
National Centre for Epidemiology and Population Health 
The Australian National University 
Canberra 
 
 
 
Cap als anys setanta, quan jo era un jove que viatjava pel món, vaig viure un 
temps en una cova en una part remota de la costa sud de Creta. Va ser llavors, 
una nit, estant tot sol i mirant la lluna plena aixecant-se sobre el mar, que vaig 
tenir una experiència espiritual personal d’una gran intensitat. És quelcom que 
se'm fa difícil descriure en paraules. 
 
No hi havia res de romàntic en aquell moment. Era com si una força o poder 
hagués penetrat al centre del meu ésser, una part de mi que semblava retornar 
a temps passats i estar en connexió amb tota la resta de les coses. Em sentia 
ple de respecte i reverència. 
 
Vaig entendre de seguida perquè els nostres avantpassats adoraven la lluna, 
tan misteriosament poderosa en un paisatge immens i nocturn. Però per a mi, 
la lluna ascendent va ser el detonant, no la font, de la meva transfixió. No tinc 
cap dubte que si tingués una formació religiosa, hagués dit que «sentia la 
presència de Déu». Però la meva formació és científica i penso que 
l'experiència és la sacsejada de la memòria genètica de la meva evolució, de 
tot allò que ha esdevingut abans meu. 
 
El misteri de la meva experiència i la dificultat d’articular-la és molt coneguda. 
Recordo el teòleg catòlic Tony Kelly que en un programa de televisió afirmava 
que Déu està més enllà de les imatges i del pensament. Tomàs d'Aquino va dir 
que «coneixem millor a Déu quan arribem al punt de saber que no el 
coneixem». 
 
Un text sànscrit, l'Upanishad, diu de Brahman (la realitat última, l'Absolut a 
partir del qual es va crear el món): «Brahman és desconegut pels qui el 
coneixen i és conegut pels qui no en saben res». 
 
El novel·lista Morris West, un catòlic devot, va afirmar: «No sé qui o què és Déu 
però crec que hi ha una relació entre el jo i el cosmos i els seus orígens. En soc 
una part». El biòleg i teòleg Charles Birch, també emfatitza la naturalesa 
“relacional” de Déu. Diu: «Està internament relacionat amb tot allò que existeix» 
i «Déu és per al món com l’ésser és pel cos». Tal com ho entenc, vol dir que la 
nostra relació amb Déu és personal, però és una relació interna, no una relació 
amb quelcom o algú altre; no hi ha “altre”. 
 
Després del meu intent com a troglodita cretenc, vaig tornar a Austràlia 
travessant Àsia. Vaig tenir l’ocasió de parlar amb deixebles i devots de diversos 
gurus i cultes. Vaig veure que parlaven tots de la mateixa veritat última, però 
utilitzant històries i metàfores diferents. Malgrat tot habitualment ells no ho 
entenien així: tendien a creure que la seva fe era el veritable camí cap la 
il·luminació, i tots els altres anaven errats. 
 
La meva definició d’aquesta veritat, l’espiritualitat, és un sentiment intuïtiu i 
profund de relació o connexió amb el món i l’univers en el que vivim. Considero 
les religions com institucions socials construïdes al voltant d'una metàfora 
espiritual particular, o d'un conjunt de metàfores. 
 
Les religions potser són socialment necessàries i desitjables per a obtenir els 
majors beneficis socials i personals a partir d’un sentiment espiritual de sentit, 
plenitud o virtut. No crec que la meva espiritualitat sigui particularment 
adequada o desenvolupada. 
 
Per altre cantó, les religions poden tornar-se tan rígides i esclerosades per la 
inèrcia institucional i pel pes de la burocràcia, la política i la corrupció que el 
seu nucli espiritual s'esvaeix. Quan això passa, poden convertir-se en 
ideologies potents que afavoreixen l’opressió i l’abús. 
 
La ciència també utilitza metàfores per descriure el món. Actualment, 
l'astronomia està plena de termes com forats negres, forats de cucs, espuma 
quàntica. Estem aprenent que la ciència i la religió fan servir diferents 
metàfores per descriure el mateix món, o dimensions diferents del mateix món. 
(Algunes metàfores, com Gaia, la noció que la terra és un sistema vivent o un 
organisme únic i autoregulat, poden ser científiques i religioses a la vegada). 
 
Aquí tenim dues descripcions del món. La primera prové del biòleg Richard 
Dawkins: 
 
«En un univers d’electrons i gens egoistes, forces físiques cegues i replicació 
genètica, algunes persones resultaran ferides, altres tindran sort, i no hi 
trobareu cap poesia o raó, cap justícia. L’univers que observem té precisament 
les propietats que té perquè no hi ha en el fons, cap disseny, cap motiu, cap 
maldat ni bondat, rés, tan sols infinita indiferència.» 
 
La segona és del físic Paul Davies: 
 
«El veritable miracle de la naturalesa es troba en les lleis enginyoses i 
infrangibles del cosmos, unes lleis que permeten l’emergència d’un ordre 
complex des del caos, la vida des de la matèria inanimada, i la consciència a 
partir de la vida... L’univers és l’expressió coherent, racional, elegant i 
harmoniosa d’un sentit profund i determinat.» 
 
Els dos punts de vista representen els extrems de la visió científica moderna. 
Segons la primera estem fent allò que totes les espècies han fet sempre: 
expandir-nos com més millor, segrestar per nosaltres tants recursos de la terra 
com sigui possible. Segons la segona, som una part d’una trama evolutiva 
majestuosa que ha vist, en uns quinze mil milions d’anys, l’emergència d’un 
univers que es pot astorar i meravellar d’ell mateix. No penso que les dos siguin 
irreconciliables i reflecteixen simplement diferents dimensions de l’evolució de 
la vida. Dawkins se centra en els organismes vius i la seva lluita per la 
supervivència, Davies té una perspectiva cosmològica. 
 
La cultura occidental ha estat profundament influïda per l'antic model newtonià 
d'un univers mort, mecànic, com un rellotge. Ha d'assimilar encara la 
importància del nou model, el d'una xarxa còsmica dinàmica de forces i camps, 
una totalitat indivisa i fluida —per fer servir les paraules de David Bohm— que 
és molt més compatible amb un sentiment espiritual de connexió amb l'univers. 
 
El premi Nobel Steven Weinberg argumentava fa uns anys a Scientific 
American que la vida tal com la coneixem seria impossible si qualsevol de 
diverses magnituds físiques tingués valors lleugerament diferents. Per exemple, 
l'energia del buit o constant cosmològica sembla que ha de tenir una exactitud 
que arribi fins a 120 decimals perquè existeixi vida en l'univers. Es tracta 
finalment de l'ocurrència d'una probabilitat o una precisió d'enginyeria 
exquisida? 
 
La significació de tot això, per a mi, és que no hi ha un propòsit diví o un ser 
suprem en algun lloc allà fora. Més aviat aquesta comprensió de la nostra 
relació amb el cosmos ens aboca a un sentiment de propòsit profund. 
 
L'espiritualitat és un sentiment intuïtiu d'allò que la ciència busca explicar 
racionalment. L'antropòleg Clifford Geertz va dir que «A banda de qualsevol 
altra cosa que pugui fer, la religió relaciona una visió de la naturalesa última de 
la realitat amb un conjunt d'idees sobre com ha de viure l'home assenyat». S'ha 
dit sovint que a la ciència, tota vegada que ofereix una visió de la naturalesa 
última de la realitat, li manca la dimensió moral. Amb tot la recerca en un ampli 
ventall de disciplines —de la psicologia i la fisiologia, l'epidemiologia i la 
sociologia a l'ecologia i l'astronomia— proporciona una guia de com hem de 
viure, una guia que és compatible i consistent amb l'ensenyament religiós. 
 
Però en ambdós reialmes, ciència i espiritualitat, ens movem en els límits de la 
nostra capacitat de comprensió del gran esquema de les coses. Podem tan 
sols expressar-nos mitjançant metàfores feixugues; les lliçons morals poden ser 
tan sols interpretacions humanes, no lleis de la ciència o de Déu. 
 
El benestar humà s'associa a les relacions personals, socials i espirituals que 
donen a la nostra vida una textura moral i un sentit de vàlua personal, 
pertinença, identitat, propòsit i esperança. Els psicòlegs han demostrat que un 
sentit positiu de la vida es relaciona amb creences religioses profundes, valors 
de transcendència personal, pertinença a grups, dedicació a una causa i 
objectius vitals clars. 
 
El sentit de la vida no ha de ser religiós. Molta gent el troba en la persecució 
d'objectius personals, per exemple en les carreres, l'esport o la família. Però 
l'espiritualitat ofereix quelcom més profund. És central per a respondre a les 
eternes preguntes sobre el sentit de la vida. Qui soc? D'on vinc? Perquè estic 
aquí? Representa la forma més àmplia i profunda de connexió. És subtil i 
fàcilment corrompuda per les societats, però malgrat tot, és allò més poderós. 
És l'únic que transcendeix les nostres circumstàncies personals, la situació 
social i el món material, i per tant, ens pot sostenir a través dels problemes i les 
lluites de l'existència mortal. 
 
Morris Berman acaba el seu llibre Coming to our senses: body and spirit in the 
hidden history of the West [New York: Simon and Schuster; 1989 (ISBN: 
096641683X)] amb aquestes paraules: 
 
«Quelcom que és obvi segueix eludint la nostra civilització, quelcom que 
implica una relació recíproca entre la naturalesa i la psique, i que haurem 
d'assimilar si volem sobreviure com a espècie. Però no ho hem aconseguit 
encara i com a resultat, per dir-ho de forma planera, no està clar encara si 
estem entrant en una nova edat obscura o un nou renaixement». 
 
Vaig llegir, en el context de la coalició entre musulmans i catòlics a propòsit del 
control de la natalitat a la conferència de les Nacions Unides de 1994 sobre 
població i desenvolupament al Caire, que el ministre d'afers estrangers iranià 
declarava que la guerra del futur es lliuraria entre creients i materialistes. 
 
Aquesta és un afrontament que hem de tenir en compte. Però hi ha una altra 
tensió creixent que també ens afectarà molt en el futur: la tensió entre religions 
emergents transformadores noves o renovades i les creences fonamentalistes 
que miren el passat. Les primeres utilitzarien metàfores metafísiques i 
pràctiques adaptades als nostres temps i a la nostra comprensió moderna i 
científica del món; les altres ofereixen certeses sòlides en un moment on 
aquestes poden ser molt destructives. 
 
No pretenc, al parlar d'aquesta tensió, deixar de banda les creences actuals 
majoritàries, sinó més aviat suggerir que sofriran per això i que en resultaran 
afectades. El perill del fonamentalisme és que confon la metàfora religiosa amb 
la veritat espiritual, i com a conseqüència cedeix massa poder als que diuen 
parlar en nom de Déu. Per l'altre cantó, els conceptes més moderns de Déu, 
encara que filosòficament convincents, poden ser massa abstractes per satisfer 
l'anhel humà de consol espiritual i autoritat moral. Amb tot, aquesta darrera és 
la via que ofereix al meu parer les millors esperances per a un futur millor, sens 
dubte més dur però que pot portar a llarg termini a un món en pau, equitatiu i 
sostenible. 
 
Les noves religions transcendiran més que no s'enfrontaran amb les poderoses 
forces individualistes i fragmentadores de la postmodernitat. Una de les idees 
més interessants que surt de la recent erudició postmoderna és que tenim 
l'oportunitat, encara que petita, de convertir-nos en sers veritablement morals, 
potser per primer cop en la història. 
 
És a dir, tenim cadascun de nosaltres, l'oportunitat d'exercir la decisió moral 
genuïna i d'assumir la responsabilitat per les conseqüències d'aquestes 
decisions, més que acceptar edictes morals basats en un credo grandiós i 
universal entregat des de les altures pels seus apòstols. El resultat seria proper 
a allò que els teòlegs anomenen la doctrina de la primacia de la consciència. 
 
Això és un repte immens, i potser és demanar massa de nosaltres. Però l'ideal 
hi és, encara que sovint amagat, en l'ensenyament religiós i la ciència. Per a 
tenir èxit, ens cal l'oportunitat de veure el món des de l'entrada d'una cova 
(parlant metafòricament, per suposat): fer l'experiència d'un lloc de solitud i un 
temps de reflexió. 
 
 
Notes  
1. L'article original es troba a: 
 
http://nceph.anu.edu.au/Staff_Students/staff_pages/eckersley_publicatio
ns.htm 
 
Ha estat traduït amb l'amable permís de l'autor. Forma part del llibre Well 
& Good: How we feel & Why It Matters. Melbourne: Text Publishing; 
2004. 
2. La versió catalana ha estat preparada per Joan Nicolau i Costa, 
Institució de Medicina Lliure, Barcelona.  
 
 
 
 
Citació recomanada per a aquest document:  
 
Eckersley R. La visió des d'una cova: ciència, espiritualitat i sentit. In vitro veritas 2005;6, art. 
76: <www.acclc.cat/> 


La visió des d'una cova: ciència, espiritualitat i sentit

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert