Closas i Mestre, Ramon

Revistes Catalanes amb Accés Obert

13
14
16
1
2
5
8
11 
12
137
PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: Abril 2010 5
RAMON CLOSAS I MESTRE. Historiador i membre de la Societat Catalana d’Història de la Farmàcia
LES CONDUCTES D’APOTECARI. L’EXTINCIÓ
D’UN MODEL DE COMERÇ I DE PROFESSIÓ
Quan Ramon Forès (1735-1795), apotecari de l’Espluga de
Francolí, un poble de la Conca de Barberà, rebia, a mitjan
segle XVIII, la recepta d’un client on manava preparar un
compost medicinal que li havia receptat el metge Pau
Bertran i Ros, establia amb ell la manera com pagaria el
medicament. Li donava dues opcions: pagar al comptat o bé
obrir un compte de conducta. En el primer cas, el client
entregava la quantitat corresponent, d’acord amb les taxes
establertes pel protometge, que fixava el preu de cada com-
post medicinal. Si el client optava per un sistema de crèdit,
l’apotecari prenia el seu llibre de conductes, anotava les
dades i acordaven els termes d’aquesta modalitat: el nombre
de persones i animals que cobria, la durada del servei i la
quota anual a pagar. Més tard, Ramon Forès passava per
l’hospital de pobres de l’Espluga i entregava els medica-
ments que se li havien encarregat. En aquest cas, ja havia
establert amb la universitat del poble el servei de visita i pre-
paració de compostos medicinals sense cap cost pel malalt.
L’ajuntament ja havia pagat a l’apotecari una quota anual de
cinc lliures que cobrien tots els serveis requerits. Aquesta
quantitat l’havia aconseguit per recaptació popular, altra-
ment dita tall. 
Heus aquí tres modalitats amb què Ramon Forès venia els
seus productes. La gran majoria dels apotecaris coetanis
també s’hi veurien reflectits. Aquesta complexitat comercial
ens desperta una pregunta: sempre havien coexistit els tres sis-
temes? Amb els estudis existents fins al moment, entre els
quals destaquem els de Xavier Sorní, Josep Maria Solé o
Alfons Zarzoso a Catalunya, i A. Fernàndez Doctor i L. A.
Arcarazo en el cas d’Aragó, podem avançar una resposta: si
bé la venda al comptat ha perdurat des de sempre i es manté
fins a l’actualitat, els altres dos sistemes, que anomenarem
conducta privada i conducta de comú, apareixen i evolucionen
en funció de les necessitats del servei i de les condicions eco-
nòmiques, demogràfiques i professionals de cada època i lloc.  
El segle XVIII, època de transformacions
Aquests apotecaris sempre havien estat, a banda de profes-
sionals del medicament, botiguers. De fet, l’arrel etimològi-
ca de la paraula apotecari vindria a significar ‘botiguer’.
Aquest terme ens obre una dimensió de gran importància
dels apotecaris des de sempre. Una dimensió que els ha mar-
cat i que en molts casos els va tenir més ocupats que la prò-
pia de preparar medicaments. Aquests botiguers, entesos en
el seu context estricte, vivien de l’oferta i la demanda de
cada lloc i cada moment. Depenien dels mateixos requeri-
ments que els qui venien roba, sabates o queviures. Un mer-
cat, entès en el sentit ampli, que al llarg del segle XVIII va
viure un punt d’inflexió de gran transcendència. 
Un referent molt il·lustratiu i definidor d’aquesta inflexió,
encara que no l’únic, el podríem trobar en les conseqüències
de la Guerra de Successió (1701-1714). La contesa va afe-
blir encara més una economia ja per si mateixa dèbil, en dei-
xar àmplies zones devastades i una demografia delmada per
prop d’un milió de morts. Però van ser justament aquests dos
factors negatius els que posteriorment provocarien l’efecte
contrari: a partir de la segona dècada del segle XVIII la
població, per molt diversos motius, va experimentar un crei-
xement sobtat, que arribà a doblar el creixement vegetatiu
natural. Aquest augment de població també comportà un
increment de la demanda, que, amb la disminució de la pro-
ducció de cereals, va propiciar un augment continuat del
preu d’aquest producte. Més boques per alimentar al costat
de menys blat al mercat. Aquests factors, sumats a repetides
sequeres i desastres naturals, portaren a crisis de subsistèn-
cia periòdiques i a un procés de substitució de conreus, espe-
cialment en determinades zones com ara la part sud-est de
Interior de la Farmàcia Ruscalleda, situada al carrer Major de Sant
Feliu de Guíxols. Font: J. Vicens. 
temes-2)
6
Catalunya. La vinya començà a guanyar terreny al cereal,
atès que permetia un ús més intensiu del sòl i generava una
protoindústria de transformació del vi i un comerç exporta-
dor de gran importància. 
La fi de les conductes
Crisi de subsistència, explosió demogràfica i administra-
ció centralitzada seran els tres factors bàsics que afectaran
de manera directa l’entorn professional i comercial dels
apotecaris catalans. I és que les conductes, com a sistema
comercial dominant, es justificaven a partir un element
demogràfic, una demanda migrada, unit a un mercat de baix
nivell econòmic i poc monetitzat, i un reduït nombre de pro-
fessionals en exercici. És a partir d’aquests indicadors que
podem observar com els canvis que hem esbossat anterior-
ment portaren la progressiva desaparició de les conductes. 
Situats en plena edat moderna, desgranem el fons de cada un
dels factors esmentats. El model professional medieval
d’apotecari, integrat per una estructura molt corporativista,
amb un sistema formatiu basat en pràctiques a casa d’apote-
caris i ancorat en unes farmacopees dels segles XVI i XVII
(la Concordia Pharmacopularum [1587] del Col·legi
d’Apotecaris de Barcelona i la Pharmacopoea Cathalana
sive Antidotarium Barcinonense de Joan d’Alòs [1686]), es
troba en plena crisi i procés de dissolució. I sense por a ser
agosarats, podem afirmar que aquesta situació de liquidació
d’un model professional no és altra cosa que la translació de
la desaparició progressiva, iniciada temps enrere però que en
ple segle XVIII es visualitza de forma definitiva, d’uns sis-
temes i estructures productives medievals. Conseqüentment,
es pot deduir que aquest model d’apotecaria, i amb ell el seu
sistema de vendes, les conductes, també es va diluint al llarg
d’aquest segle. I quan diem diluint, no parlem de desapari-
ció –atès en ple segle XX encara se’n podien trobar– sinó de
transformació. Les noves condicions requerien formes i
estructures diferents.
Amb la instauració del règim borbònic a Catalunya, la crea-
ció d’una administració de caire centralitzat i la introducció
progressiva d’idees i actituds il·lustrades, els col·legis d’apo-
tecaris van perdent gran part del seu poder pel que respecta
a la concessió de nous títols i la regulació interna del sector
en general. Fins i tot en poblacions on s’havia creat col·legi
professional propi, com Manresa i Cervera, aquests acabaren
reconeixent la progressiva pèrdua d’influència sobre la pro-
fessió. Ara seran els protometges, nomenats des de l’admi-
nistració central, i la seva xarxa de lloctinents substituts,
delegats en el territori, els qui examinaran els candidats, san-
cionaran i faran visites de control i, en general, imposaran un
nou model professional. La conseqüència directa d’aquest
fet és el creixement molt accentuat del nombre de titulats. Es
trenca el numerus clausus pel qual vetllaven els col·legis i
això provoca una primera situació de densificació sobtada de
farmacèutics al territori. 
Però aquest procés s’havia anat gestant temps enrere. Al
llarg del segle XVII, tal com ha estudiat Domènec Miquel i
Serra, es produeix un primer procés d’expansió de les boti-
gues d’apotecaria seguint un esquema determinat. Quan els
principals centres urbans –Barcelona i els caps de vegueria–
queden coberts, els apotecaris cerquen mercat a les regions
perifèriques d’aquests: l’entorn barceloní i les àrees inte-
grades per les principals vies de comunicació (com ara els
camins reials), i també a la línia costanera, especialment el
Maresme i l’Empordà. 
Posteriorment, al llarg del segle XVIII, aquesta expansió
localitzada es transforma en densificació: dels centres ur-
bans, la costa mediterrània i les vies de comunicació, es
diversifica vers zones de repoblament, com les planes de
Lleida i la Catalunya central, i zones de recent implantació
vitícola. Àrees que, en definitiva, experimenten dos fets
essencials: augment de població i de nivell econòmic, dos
requeriments necessaris perquè un apotecari trobi mercat per
cobrir. Tan sols unes àrees molt determinades dels Pirineus
van quedar fora d’aquesta dinàmica.
La monetització reduïda de la majoria de la població de què
parlàvem anteriorment, especialment al medi rural, va forçar
l’establiment d’un sistema de retribucions del servei en
espècies. Si bé en cada zona s’utilitzava el producte domi-
nant, en la majoria del territori era el blat el que tenia més
acceptació, en ser un producte establert com a unitat de
canvi i de compravenda de serveis per l’estabilitat del seu
preu i pel predomini dels cereals en l’economia medieval i
moderna. També podríem trobar altres sistemes de pagament
en espècies de la quota de la conducta, com el sabater que
calçava l’apotecari, el pagès que conreava les terres de la
seva hisenda, el marxant que el portava a Barcelona en ruc o
fins i tot el notari que li redactava testaments, inventaris i
altres documents. En absència de moneda, cada un pagava
l’anualitat de la conducta segons les seves possibilitats.  
Un darrer element que cal destacar, i que remou fortament
les bases de les conductes, és el que Llorenç Ferrer qualifi-
ca de descens del poder de compra del salari agrícola.
Aquest fet comportà que molts aconductats no poguessin
pagar amb regularitat les quotes. El preu del blat feia pujar
la quota de la conducta, mentre que la renda disponible es
mantenia o baixava. Quan aquests impagaments es genera-
13
14
16
1
2
5
8
11 
12
137
PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: Abril 2010 7
litzen provoquen un alt grau d’endeutament, que va portar
molts apotecaris a una situació de fallida: els seus proveï-
dors, generalment adroguers, també reclamaven el pagament
de les espècies que els havien subministrat per elaborar els
compostos medicinals. Es produïa així encadenament de fets
que normalment acabava als tribunals i amb el tancament de
moltes apotecaries. 
Heus aquí la suma d’indicadors: l’increment del nombre de
professionals, la densificació del territori, l’augment del
preu del blat i un endeutament creixent dels aconductats; 
tot això revela, finalment, que les conductes, com a sistema
de venda a crèdit, deixen de ser una modalitat necessària i
molts cops possible, ja que perden la seva raó de ser. Havien
demostrat ser sistemes no flexibles. Les dites «apotecari
aconductat, o bé lladre o bé pelat» o «apotecari aconductat,
o bé pobre o condemnat» ens il·lustren de forma molt clara
la situació dels apotecaris que al final del segle XVIII enca-
ra vivien exclusivament d’aquest mètode. El cicle, del qual
trobem les primeres dades en ple segle XIII, entrava en el
procés final. La conducta de comú tancada iniciarà un retro-
cés a favor de la conducta de comú oberta i aquesta, al seu
torn, acabarà sent substituïda per la conducta privada. La
tendència era clara: la liberalització del sector permetia l’es-
tabliment de sistemes comercials privats i la lliure compe-
tència entre professionals en una mateixa població. 
Si, com hem anat veient, el segle XVIII és una època de can-
vis de tot tipus, significa també –com no podia ser d’altra
manera– el temps en què es van concretant les bases del que
serà un nou model professional, el del farmacèutic con-
temporani. Un farmacèutic que, com ja va dir J.L. Gómez
Caamaño, poc tindrà a veure amb el seu antecessor apoteca-
ri. Entre Ramon Forès, que havia après l’art de preparar
medicaments a casa de l’apotecari Fina de Barcelona durant
cinc anys, i el seu nét Josep Carulla i Lloret (1787-1842),
que estudia farmàcia al recentment creat Col·legi de Sant
Victorià, o encara més, el seu besnét Ramon Carulla i Forès
(1828-1884), que ja estudia a la nova Facultat de Farmàcia
de la Universitat de Barcelona, hi ha dos mons que poc tenen
a veure en cap dels components científics, professionals i
socials. 
Tampoc no tenen res a veure els sistemes de venda de ser-
veis dels apotecaris amb els que adquiriran els nous farma-
cèutics. La desaparició definitiva de modalitats de comerç
farmacèutic com la conducta es donarà en les primeres dè-
cades del segle XX. Molts apotecaris de zones vitícoles, com
els Carulla de l’Espluga de Francolí, es van veure molt 
afectats per la greu crisi econòmica que es patí arran de la
fil·loxera. Les rendes dels seus clients desapareixien de la nit
al dia. Paral·lelament, el procés d’industrialització general i
de la farmàcia en particular acabarà de tancar el cicle. El far-
macèutic ja no venia exclusivament els compostos medici-
nals que ell mateix fabricava. Ara, o bé els fabricava al seu
propi laboratori annex, o es transformava en l’expenedor de
medicaments fabricats per la indústria química, i aquesta no
acceptava sistemes de venda a crèdit del passat. A més, els
productes químics, les primeres matèries que els farmacèu-
tics transformaven i que havien revolucionat la composició
dels medicaments, havien experimentat un increment molt
notable de preu. A partir d’ara serien els adroguers, malgrat
els farmacèutics, els que liderarien la provisió d’aquests 
productes. Aquest procés, però, ja s’allunya de l’objectiu
d’aquestes pàgines i ha estat intensament estudiat per histo-
riadors com Raul Rodríguez Nozal o Antonio González
Bueno, per exemple. 
Carles Ripoll, auxiliar de farmàcia, treballant al laboratori d’anàlisis
de la farmàcia Riera, actual farmàcia De La Peña. 1950. 
IPEC núm. 0133. Font: Francesc De la Peña


Les conductes d'apotecari. L'extinció d'un model de comerç i de professió

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert