Molas Ribalta, Pere

Revistes Catalanes amb Accés Obert

LES ORDENANCES DELS 
BOTIGUERS DE LA BISBAL (1805)
PERE MOLAS RIBALTA
PETICIÓ D’UN NOU GREMI
L’any 1805, mitja dotzena de persones de la vila de la Bisbal van 
presentar a 1 ’ autoritat reial una petició per tal de poder formar nou un gremi 
de botiguers de teixits. Els seus noms eren : Josep Serra, Francesc i Anton 
Alba, Joan Maymir, Joan Puig i Puig, Josep Gali i Narcís de Prat. Tots ells 
es deien comerciants, i concretament es definien com a venedors de 
diferents menes de teixits(1).
La sol·licitud comportava una requisitòria contra el comerç ambulant. 
Aquesta activitat, sota el nom de «buhoneros», havia estat totalment 
prohibida. El 1781 i 1783, la legislació estatal l’havia condemnat plena­
ment i havia ordenat la seva domiciliació, però segons podem veure sense 
gaire resultat. El memorial bisbalenc enumerava una sèrie de perjudicis 
que en la seva opinió causaven els venedors ambulants. Alguns d ’aquests 
arguments eren de caràcter genèric i recordaven el contingut de la 
legislació estatal: els venedors ambulants enganyaven el públic, defrauda­
ven la hisenda reial i perjudicaven la indústria nacional(2). D ’altres
( 1) Arxiu de la Corona d'Aragó. Audiència. Volum. 1022, fols. 672 i ss.
(2) La reial cèdula de 25 de març de 1783 blasmava el «grave perjuicio que ocasionan a la 
Real Hacienda y al fomento y progresos del comercio...sin arraigarse ni establecerse». 
Novísima Recopilaión de las Leyes de Espana, Madrid 1805. Reedició facsímil, Madrid 1976. 
Llibre IX, Títol VI, Llei XIII.
199
2 PERE MOLAS i RIBALTA
suposades raons tenien relació amb la posició geogràfica de la població (a 
la qual es considerava exposada al contraban per la seva relativa proximitat 
a la costa) i al moment concret, prim er decenni del segle XIX, especialment 
afectat per epidèmies procedents del mar.
Arran de les dificultats econòmiques per les que passava aleshores la 
monarquia espanyola, es deia, calia que els comerciants fossin persones 
arrelades, conegudes, «de domicilio permanente, de abono o responsabi- 
lidad, de conocimientos adecuados»; és a dir, els botiguers de la Bisbal 
oferien d ’ells mateixos la contrafigura dels venedors ambulants.
La consulta o informe que l ’Audiència va redactar sobre la petició 
bisbalenca(3) presentava sota una tonalitat negativa l’activitat dels vene­
dors ambulants, el nombre dels quals, es deia, havia augmentat en els 
darrers anys. Els seus productes eren de baixa qualitat, enganyaven els 
compradors «incautos», no pagaven els impostos, etc. En resum, els 
arguments de sempre.
Els autors dels memorials eren conscients que les autoritats estatals ja  
no eren gaire favorables a la formació de gremis. Reconeixien que «los 
vaivenes e inestabilidad de las operaciones han hecho dudar por algunos 
momentos de su utilidad». Per aquesta raó feien una defensa de les 
corporacions, bo i reconeixent la necessitat de la seva reforma: «arregladas 
prudentemente». Deien que l'experiència havia desacreditat l ’oposició 
dels economistes a l'existència dels gremis, i qualiificaven les crítiques de 
«discursos abstractos». Aquest era un element clàssic de la posició 
defensiva dels gremis. També s’adduïen altres arguments de la teoria 
gremial: les corporacions d ’oficis eren elements d ’estabilitat política, 
feien circularies directrius del govern i facilitaven el pagament d ’impostos(4). 
Aquestes funcions havien de ser apreciades per les autoritats en un moment 
de crisi de la monarquia absoluta com va ser el regnat de Carles IV.
EL NEGOCI DE BOTIGUER
Els gremis de comerciants de teixits eren importants dins la diversifi­
cació de les activitats econòmiques. A poblacions com la Bisbal, estaven 
aplegades en una única corporació, i encara en la mateixa botiga, especia­
litats mercantils que en una gran capital estaven separades: el comerç dels
(3) ACA. Audiència. Volum 1171. Consultes de 1806, fols. 14-15.
(4) MOLAS RIBALTA, Los gremios barceloneses del siglo XVIII Madrid 1970, pp. 185 i 
ss. Les idees favorables als gremis havien tingut el seu principal defensor en l’historiador 
Antoni de Capmany i Montpalau, d ’origen guixolenc. Les ordenances del gremi de sastres de 
Barcelona de 1807 repetien l ’argumentaió. Els gremis asseguraven una «mas fàcil distribución 
de las cargas...màs lucidas las funciones públicas...mejor policia de un numeroso vecindario». 
Biblioteca de Catalunya. Junta de Comerç. Imp. 201/14.
200
LES ORDENANCES DELS BOTIGUERS DE LA BISBAL (1805) 3
teixits de llana, els de seda, tel.les i mercers. A aquest darrer s ’afegia 
tradicionalment la «quincalla», Així ho definia per aquells mateixos anys 
el gremi que s’havia reorganitzat a Barcelona amb el nom de mercaders a 
la menuda. El seu treball consistia en la venda de «panos y toda especie de 
artefactos de lana y estambre, telas, lienzos de seda, quincallería y 
dem às»(5).
La terminologia tradicional catalana per als venedors de teixits era la 
de «botiguer»; i encara s’especificava si es tractava d ’un «botiguer de 
draps», o sigui de teixits de llana, o bé d 'un  «botiguer de tel.les, sedes i 
merces», anomenat generalment mercer. En castellà, a finals del segle 
XVIII s’havia difós la denominació de «tenderos de panos», i aquesta fou 
l ’aplicada als botiguers de la Bisbal.
Una generació abans, els gremis de botiguers de draps i teles de 
Catalunya havien aconseguit, mitjançant pagament, la supressió d ’un 
impost d ’origen medieval, anomenat La Bolla. A més dels qui estaven 
organitzats en gremis, botiguers individuals, entre ells els de la Bisbal, 
pariciparen en el moviment. Amb la finalitat de pagar l ’equivalent de 
l ’impost suprimit es va fer el 1778 una evaluació d ’existències de les 
botigues de teixits de Catalunya. En aquella data hi havia a la Bisbal 18 
botiguers de tel.les, els quals declaraven existències per valor de 225.000 
rals. Dins el partit de Girona, la Bisbal es trobava en tercer lloc pel nombre 
de botiguers (cinc), només ultrapassada pels sis que hi havia respectiva­
ment a Girona i a Banyoles. En canvi, estava en primer lloc pel valor de 
les existències (215.000 rals), mentre Girona no arribava als 183.000(6). No 
hi ha cap coincidència entre el cognom dels botiguers de 1778 i els signants 
del memorial de 1806, la qual cosa ens parlaria d ’una escassa consolidació 
del comerç de teixits a la població, almenys pel que fa a persones o famílies 
que s'hi dediquessin.
Coneixedors que els gremis eren blasmats pels governants il·lustrats 
com un monopoli, els botiguers de la Bisbal prometien acollir dins la nova 
corporació els menestrals de la població que fins aleshores venien aquella 
mena de productes, mentre contribuïssin a les despeses generades pel 
procés de constitució del gremi. Es tractava, d ’una banda, de menestrals 
que venien productes fabricats per ells mateixos, com els paraires i els 
calceters, i de l'a ltra  dels venedors a la menuda anomenats «quinquillai- 
res». En ambdos casos es tractava de grups situats econòmicament i social 
per sota dels botiguers de teles, però que arreu els representaven, com 
també els sastres, una possible competència, que calia neutralitzar.
(5) MOLAS, Los gremios, pp.287-288.
(6) PIERRE VILAR, Catalunya dins l ’Espanya moderna, IV, La formació del capital 
comercial Barcelona 1968, pp. 196.
201
4 PERE MOLAS i RIBALTA
LES ORDENANCES DE GIRONA
Per regir la vida pública del nou gremi de botiguers de la Bisbal es 
proposava l ’adopció pura i simple de les ordenances del gremi correspo­
nent de Girona. En aquesta ciutat existia un gremi de mercaders de teixits 
de llana i tel.les, que el 1578 s’havia separat d ’una confraria més àmplia, 
que incloïa guanters, bossers, agullers, corretgers, en una mescla molt 
similar a la confraria dels «julians» de Barcelona. Aquell gremi havia estat 
extingit el 1785 per l’Audiència del Principat a instàncies del mateix 
Ajuntament, seguint els criteris de política econòmica que aleshores 
s’orientaven vers la llibertat de comerç. El gremi de botiguers de Girona 
es considerava inútil i contrari a la «libertad natural de comercio». A més, 
es pensava que el nombre d ’agremiats era insuficient. Tanmateix, va ser 
restablert el 1796, amb dotze mestres, i el 1798 se li concediren noves 
ordenances171. Aquestes foren adoptades pels botiguers de la Bisbal al peu 
de la lletra.
El seguiment de les ordenances gironines era tan complet que en el 
document que es troba a l ’Arxiu de la Corona d ’Aragó s"hi copiaren els 
noms dels botiguers de Girona, en lloc dels fundadors dels gremis de la 
Bisbal (article 11).
Les ordenances proposades pel nou gremi de botiguers de la Bisbal 
seguia una estructura clàssica'8'. El primer article es referia a l ’advocació 
religiosa. El patró del gremi era sant Antoni de Pàdua. Però durant el segle 
XVIII els il·lustrats havien criticat l ’excessiu nombre de festes religioses, 
sobretot en països catòlics, com una causa del seu endarreriment econò­
mic. Més en concret s ’havia criticat les festes patronals de gremis i 
confraries, que produïen grans despeses i ulteriors endeutaments. Des 
d ’aquesta perspectiva s'entén m illor que l ’ordenança recomanés que la 
festa patronal se celebrés el diumenge posterior al 13 de juny, i que es 
limitessin les despeses. No s’havien de gastar més de 15 lliures, i això 
mentre hi haguessin fons col·lectius.
Altres articles reglamentaven l ’atenció espiritual als moribunds, m es­
tres del gremi i a les seves dones. Assistirien al darrer combregar quatre 
agremiats, seguint un torn, amb atxes de cera blanca, tot a despeses del 
comú. Es recordava l’obligació d ’asssistir a les exèquies tota la estona que 
duressin, i s’establia la celebració d ’un aniversari comú a l ’any per l’ànima 
dels difunts (articles 17-19). Llegint entre línies podem pensar que no era
(7) Biblioteca de Catalunya. Fons de la Junta de Comerç. Lligall 37, n°.9, 5. «Informe de la 
Comisión de gremios acerca de las ordenanzas de mercaderes de panos y lienzos de Gerona».
(8) PERE MOLAS RIBALTA, Economia i Societat al segle XVIII, Barcelona 1975, pp. 48-
51.
202
LES ORDENANCES DELS BOTIGUERS DE LA BISBAL (1805) 5
gaire espontània la solidaritat entre agremiats en el moment de la mort, i 
que les formes tradicionals de religiositat pública anaven decaient.
Una part de les ordenances s ’ocupava de l ’organització institucional del 
gremi. La junta general del gremi se celebraria el dia de cap d ’any. En ella 
s’elegiria els dirigents del gremi: els prohoms i el clavari. El prim er càrrec 
gremi duia el títol de prohom major. Es recordava l ’obligació d ’assistir a 
la junta i d ’acceptar els càrrecs de prohom o de clavari (articles 2-4). 
L ’article 20 definia les obligacions d ’andador, una mena de conserge del 
gremi, que pertocaven al mestre més jove.
L'ACCÉS AL GREMI
En totes les ordenances gremials era fonamental la reglamentació del 
sistema d ’accés al gremi. Els botiguers de la Bisbal establien un període 
de tres anys d ’aprenentatge i dos de fadrinatge (article 8é). Podem 
comparar aquestes disposicions amb les existents per aquells mateixos 
anys en els gremis d ’Igualada, que han estat estudiats de manera sistemà- 
tica(9). La durada era inferior en el cas de la Bisbal.
Els aprenents havien de presentar la fe de baptisme, i si eren forasters 
també la dels pares, i la certificació de vita et moribus. El mestre estava 
obligat a comunicar l ’admissió de nous aprenents als prohoms en el termini 
d ’un mes i una setmana. Els aprenents havien de pagar deu lliures i els 
fadrins tres (artcicle 10).
L ’examen de mestria se celebraria davant el conjunt del gremi, però es 
nomenarien uns mestres examinadors. L ’objecte d ’un examen de mestria 
per un gremi de botiguers no podia ser pas, per la pròpia naturalesa de 
l ’ofici, una «obra mestre», un objecte, sinó la verificació dels coneixe­
ments exigibles per «lo ofici i art de mercader». En el gremi de botiguers 
de tel.les de Barcelona, es deia:
«Les preguntes se redueixen a la pràctica de les messures 
d ’Europa, los pesos, fer regular varies monedes i combinar 
estas per medi de los canvis».
A més del lògic coneixement de la merceria i quincalla. En un posterior 
projecte d ’ordenances (1835) es demanava que l ’aspirant a ingressar en el 
gremi sabés llegir i escriure, i estigués «regularmente instruido en las 
cuatro reglas de cuentas»(10). En el cas de la Bisbal es demanaven exercicis 
de càlcul, la presentació del resum d ’un balanç general, reducció de canvis,
(9) PERE MOLAS RIB ALTA, «Els gremis d ’Igualada ala  fi de l’Antic Règim», Miscel.làneci 
Aqualetensia, 2, Igualada 1974, pp. 141-149.
(10) BC. Junta de Comerç. Lligall 36,16. Institut Municipal d ’Història de Barcelona. 
Gremis. 21-7, fols. 153 i s, article 2on.
203
6 PERE MOLAS i RIBALTA
peses i mesures, i «las quatro reglas prineipales de la aritmètica» (article 
9é).
Les taxes d ’ingrés eren fortes. Nogensmenys que 100 lliures catalanes 
al comptat. Era una quantitat molt més elevada que les exigides pels gremis 
igualadins. En vista d'això era poca cosa donar una lliura i un sou a 
1 ’ andador, i pagar 1 ’ assistència de 1 ’escrivà i de l ’agutzil. Com era habitual, 
els fills i gendres de mestres gaudien d ’una substanciosa rebaixa. Ells 
només havien de pagar 25 lliures.
L ’article sisè de les ordenances definició els productes propis del 
gremi. Corresponia als seus integrants la venda a l ’engròs i a la menuda de 
tota mena de teixits: de fil, de cotó o de mescla, de llana i seda, i també la 
quincalla. Els qui venguessin aquests productes sense estar agremiats 
pagarien una multa de deu lliures. Tanmateix, els menestrals veins de la 
població podrien vendre lliurement els objectes que frabriquessin. Els 
agremiats no podrien practicar la venda ambulant (article 13), ni tenir més 
d ’una botiga.
Les vidues podien conservar les botigues, mentre no es tomessin a casar 
i conservessin el cognom de llurs marits. No podien deixar el nom social 
perquè l ’utilitzés una altra persona. Els fills serien acceptats com a mestres 
quan fessin 16 anys (article 15). Sembla que les ordenances gremials no 
havien adaptat la legislació estatal que ja  el 1790 havia autoritzat les 
segones noces de les vídues d ’un mestre fora de mateix ofici(11).
GREMIS DE BOTIGUERS
El projecte de formació del gremi de botiguers de tel.les de la Bisbal no 
va ser un fet aïllat ni discordant. Altres gremis de botiguers foren fundats 
aquells anys. El 1798 a Vic s'uniren botiguers i passamaners. Els primers 
pagaven un total de 70 lliures per despeses de mestria (però només 10 
lliures els fills de mestre). El mateix 1806, els botiguers de teixits de 
Tarragona presentaren les seves ordenances, i l ’any següent els de Ber­
ga*l2).
M algrat crítiques, se seguien presentant ordenances de gremis per la 
seva aprovació. El 1805 ho feren els següents gremis de Barcelona: 
manescals, teixidors de lli i cotó, adroguers, baistaixos, taloners, fadrins
(1 \ ) Novísima Recopilación, Llibre VIII, Títol XXIII, Llei XIII. Reial decret de 20 de gener 
de 1790. Tanmateix, els tallers havien d ’estar regits per un mestre del gremi.
(12) ACA, Audiència. Cartes acordades de 1807, fols. 680 i ss. «Ordenanzas que habían 
formado para erección de gremio diecesiete tenderos de la villa de Berga». L ’article sisè definia 
com a objecte de la venda dels botiguers les «ropas de lana, seda, hilo, algodón, lencería y demàs 
quincalla».
204
forners; a més dels espardenyers de Reus. El 1806 fou el torn dels sabaters 
de Lleida i de Valls i dels sastres de Barcelona.
Després de la Guerra del Francés, a partir de 1815, la Junta de Comerç 
de Barcelona, en virtud d ’ordres del rei, va examinar les ordenances dels 
gremis de Catalunya que els eren presentades per la seva revisió i reforma. 
Entre ells es trobaven els botiguers de tel.les de Reus, Girona, Granollers 
i Tortosa(l3). Dins aquest moviment de conjunt pren el seu ple sentit el 
projecte d ’ordenances dels botiguers de la Bisbal.
LES ORDENANCES DELS BOTIGUERS DE LA BISBAL (1805) 7
(13) Biblioteca de Catalunya. Fons Junta de Começ. Lligall 37. «Mercaderes de panos, 
lienzos y quincalla» de Reus, «mercaderes de panos y lienzos» de Gerona, «tenderos de panos 
y quinquilleros de Granollers», «confiteros, cereros y tenderos de panos y lienzos» de Tortosa.


Les ordenances dels botiguers de la Bisbal (1805)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert